dimarts, de març 23, 2021

SUMARIS

 

Endreçant SÈRIES d’aquest blog
referides a les Eleccions del 14F



En aquest blog hi ha vegades que aporto uns textos que agrupo com a SÈRIES i això ho faig perquè intento dosificar els lliuraments del material, procurant no allargar-me perquè es pugui tot llegir ràpid.

No sempre les sèries es van publicant de manera correlativa i tot i la numeració de cada lliurament, es pot acabar desorientant al lector, per això de vegades com ara, intento presentar SUMARIS DE SÈRIES.

En aquest cas dues sèries relacionades al voltant de la celebració de les Eleccions al Parlament de Catalunya el 14 de febrer de 2021.

 

A: Sèrie “Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer” 

-dimarts, de febrer 16, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Primera part) ... clicar aquí

-dimecres, de febrer 17, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Segona part) ... clicar aquí

-dijous, de febrer 18, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (3a. part) Laura Borràs Presidenta del Parlament de Catalunya ... clicar aquí

-divendres, de febrer 19, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (4a. part)  Les Esquerres de Junts per Catalunya ... clicar aquí

-dissabte, de febrer 20, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (5a. part)     La cadira i la Chacón del PDeCat ... clicar aquí

-diumenge, de febrer 21, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Final sèrie: i 6a. part) “Liquidar” els lladres del “Front de Ripoll” ... clicar aquí


 

B: Sèrie “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” LA BORRÀS AL PÀRQUING

-dissabte, de març 13, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (1a. part) ... clicar aquí

-dilluns, de març 15, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (2a. part) EL DISCURS ... clicar aquí

-dimecres, de març 17, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (3a. part) El lideratge independentista ... clicar aquí

-dijous, de març 18, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (4a. part) La CUP al Govern de Catalunya? ... clicar aquí

-divendres, de març 19, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (i final de la sèrie: 5a. part) Realment convé un Govern presidit per Pere Aragonès? ... clicar aquí



IMATGE: Escultura “Homenatge a Picasso”(1983) d’Antoni Tàpies. Instal·lada a Barcelona.

 



divendres, de març 19, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING ( i final de la sèrie: 5a. part)

 

Realment convé un Govern 
presidit per Pere Aragonès?




Arribo al final d’aquests petits comentaris d’una sèrie sobre el gran fenomen polític del paper couché que és el nou càrrec de Laura Borràs i òbviament cal fer algun comentari sobre la constitució del nou Govern català.

No sé si ho heu vist, però deambulen uns “personatges màgics” per tot Catalunya, suplicant que els facin Consellers o Conselleres.

Per fer-se veure les autoritats autonòmiques que avui estan en funcions fan propostes de projectes reciclats que treuen de tots els calaixos; fan articles que publiquen sobretot a diaris comarcals; escriuen una carretada de tuïts commemorant-ho tot; feliciten a la nova Presidenta del Parlament penjant selfis d’ells amb la primma dona del Parlament; també feliciten al President Torra que ara fa de killer -via nou llibre- a tothom que l’ha traït. (Per qui no domini l’anglès: killer a més d’assassí i matador, també vol dir esbirro i mosso). I d’altres també feliciten a la tant desitjada senyora Meritxell Serret que d’una manera coherent com exiliada va renegar del Consell per la República i va ningunejar políticament -no humanament- a tot l’entramat internacional del Procés.

Doncs seguint aquest suplicatori tant català  de demanar un càrrec, per favor”, aquests autocandidats a Consellers i Conselleres participen a tota mena de videoconferències, sobretot de cultura que els situa com a gent llegida i culta.

Dit d’una altra manera, fan campanya perquè el President del meu partit: Junts i el President de l’altre partit: ERC, els hi posi el dit a la testa i els coroni Consellers i Conselleres.

Sembla una ironia i no ho és: aquí només mana Puigdemont i Junqueras i els demés a creure. Dos estimats Presidents -almenys per mi- que ja han acabat el seu primer trajecte cap a la seva tant merescuda jubilació política. Són els líders d’una casta nostrada que ja ha acabat el seu recorregut i perquè sigui gloriós aquest final, han de saber fer-lo acabar bé, que vol dir a temps.

Però abans hem de fer Govern Autonòmic.

Pere Aragonès serà un honest President de la Generalitat i segurament ho serà si sap ser honest amb Junts, cosa que ha de comportar un canvi radical de la seva pràctica interna de governança.

En realitat Aragonès des del primer moment, quan encara el President Torra estava de cos present a Palau, era el que manava i era Esquerra qui dictava, no només les grans pràctiques governamentals, sinó a més construïa el discurs públic.

Però en realitat Pere Aragonès els seus enemics els té a ERC i no a Junts.

Però tothom hauria de saber que no hi haurà govern de manera immediata sinó es lliguen almenys tres polítiques: una política autonòmica i independentista a Catalunya; una política Estatal o sigui a Madrid i una política internacional.

¿Us imagineu al Pere Aragonès dient-li a Gabriel Rufián que a partir d’ara seguirà la línia governamental unitària i mancomunada de la Generalitat de Catalunya? Que es coordini? Que baixi els decibels de critica als socis de Junts, deixi de calumniar-los i de qualificar-los de dretans?

És inimaginable.

I per què? Perquè ERC és un Vietnam.

Junts és una olla aranesa cuita per pixapins. Però Esquerra és un Vietnam com molt bé diu en Joan Tardà. En realitat Tardà ho diu de la relació d’ERC i Junts, però com que pensa que Junts no és res, el que descriu és el merder intern d’ERC.

Podríeu dir que s’ho facin, però no senyores i senyors: hem de fer Govern autonòmic i salvar a Pere Aragonès.

Els “Aragonès” d’ERC són la facció que pot perdre la jugada interna i llavors ens haurem d’entendre’ns  amb els d’ERC que venen de l’antic PSUC/Iniciativa/Nacionalistes d’Esquerra i que parlen de republicanisme i d’independentisme instrumental. Els federals d’ERC.

Desconec el dia a dia de les negociacions, però hi ha una cosa clara, els de Junts hem posat nerviosos de veritat als d’ERC i aquests han canviat una miqueta el rumb.

Com?

Doncs per exemple: eliminant els Comuns de la Mesa del Parlament i col·locant a un dels seus com és el diputat Ruben Wagensberg.

De la “Via Ample” i del: -No em feu triar, de Junqueras referint-se a que no el fessin triar entre Junts o els Comuns, han acabat deixat caure als Comuns de la Mesa sense cedir-los l’espai com els hi havien promès.

Clar que entre el profe pijo senyor Wagensberg i un dels Comuns no hi ha tanta diferència. En Ruben és aquell diputat que pontificava que se sentia més a prop dels Comuns que de Junts, que sempre ens confonia amb molt mala llet “com els Convergents”.

I és que ho han de tenir clar els d’ERC a Junts no ens va el poliamor.

Coses possibles o que podrien passar:

Tindrem dues noves Conselleries, una sobre temes de gènere i una altra sobre canvi climàtic.

Recuperarem el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació  per unificar les polítiques del sector audiovisual en un sol departament.

La Memòria Històrica s’ha de treure del Departament de Justícia i donar-li un valor polític, passant-la a Presidència.

I el Departament d’Exteriors, sense més altres competències i distraccions, ha de fer política internacional lligant-la clarament amb la feina internacional dels exiliats i de l’organisme de coordinació internacional de l’independentisme català al món que és el Consell per la República.

Com es pot veure molta feina i els enemics els tenim a les diferents cases de l’independentisme, ara no valen les excuses de la repressió, de Madrid i dels nostres veïns els espanyols.


+++

IMATGE: Escultures “Goggle Heads” (1969) de Dame Elisabeth Frink.




 

dijous, de març 18, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING (4a. part)

 

La CUP al Govern de Catalunya?



Els resultats electorals novament obliguen arribar a un acord tot el món independentista parlamentari. Així doncs la CUP o sigui els anticapitalistes independentistes catalans tornen estar en valor per fer una majoria i com sempre en volen cobrar un preu astronòmic.

La CUP han estat uns miserables en totes les negociacions i en els moments que més se’ls necessitava, fins i tot quan més se’ls necessitava per enviar a l’opressor espanyol un missatge d’unitat sòlid, han utilitzat el filibusterisme parlamentari, la crueltat política i el cinisme suposadament patriòtic per desmarcar-se. En podria donar la llista de tot el que han fet, però no cal perquè és ben coneguda.

¿Com potser que gent honesta, de conviccions progressistes, profundes, de catalanisme d’alliberament nacional robust no sàpiguen treballar amb altres independentistes enquadrats en formulacions polítiques diferents i amb conviccions ideològiques, estratègiques i tàctiques diferents?

Simplement la CUP no té cultura de lluita unitària.

Em podeu dir que m’equivoco que precisament la CUP  és un conjunt de confluències internes, fins i tot les confluències a més de tenir denominacions diverses, tenen concepcions i accents polítics ben diferenciats. Sí, si això diuen, però més que l’independentisme el que els uneix és l’anticapitalisme i una concepció de classe ben afinada.

L’independentisme de la CUP va variant en les diferents confluències, fins arribar a alguna confluència que l’independentisme és instrumental i profundament líquid perquè el que compte de veritat és una actitud bel·ligerant de classe.

Però tot això, no és LLUITA UNITÀRIA d’alliberament nacional contra l’espanyolisme opressor.

A nivell parlamentari l’independentisme té ERC, Junts i la CUP 

O sigui ERC: un partit d’esquerra moderada amb una columna vertebral independentista però que també incorpora avui federalistes transvestits en republicans autodeterministes, aquesta ha estat l’opció per “ampliar la base” o segons l’últim eslògan “obrir-se a la via ample”.

O Junts: un partit de centra-dreta i esquerra moderada amb vocació de bloc transversal, unit exclusivament pel seu independentisme. Hi ha una diversitat ideològica que el lideratge de puny tancat de Puigdemont tradueix amb un suposat progressisme cap a l’esquerranisme moderat. Prediquem transversalitat, però hi ha un discurs únic que difumina o inhabilitat les diferents veus ideològiques. Aquest és el meu partit.

Sobre la tipologia de la CUP ja ho he expressat abans.

Això és el que hi ha.

Per que la CUP no té cultura de lluita unitària?

Perquè sempre el que pretén pactar no són uns punts comuns de mínims entre ERC i Junts, sinó que el que pretén és que assumeixis el seu programa polític i ideològic.

Em centro entre Junts i la CUP.

Aquestes dues formacions només poden pactar bàsicament un full de ruta independentista. Poden confluir amb una lluita compartida antirepresiva, antiracista i antixenòfoba, però no pot pretendre la CUP que JUNTS assumeixi “... materialitzar confrontacions específiques amb l'Estat per defensar drets en matèria d'habitatge, emergència climàtica o igualtat de gènere. I amb un gir a l'esquerra que, per exemple, blindi el dret a l'ocupació de pisos de grans tenidors, acabi amb les externalitzacions en sanitat i revisi de dalt a baix el paper dels Mossos ...”.

Junts està a les antípodes de la CUP  o deiem-ho a l’inrevés la CUP està a les antípodes de JUNTS.

És clar que hi ha punts comuns de mínims en temes d’habitatge, d’emergència climàtica o d’igualtat de gènere, fins i tot en qüestions de sanitat i en temes d’ordre públic com la BRIMO, però les solucions en molts aspectes seran diferents.

Si ja a JUNTS per la seva transversalitat ideològicament parlant, té dificultats en les seves dinàmiques sectorials, per exemple jo no hi tinc res a veure amb en Damià Calvet o el Ramon Tremosa per citar dos “dretans” de solera, imagineu doncs lligar la maionesa amb la CUP.

La lluita unitària independentista actual simplement ha de tenir uns mínims assumibles d’alliberament nacional per tots els seus participants, no es pot pretendre “colar” programa ideològic als altres i d’això últim la CUP en són especialistes.

La CUP al Govern?

¿Sense que la CUP assumeixi la lluita unitària internacional de l’independentisme, sense estar al Consell per la República i amb la constant mala praxi de negociació com per exemple haver-se desmarcat del nomenament de la Presidenta del Parlament: la CUP al Govern? És una broma?.

 

(CONTINUARÀ: Realment convé un Govern presidit per Aragonès?)

+++

IMATGE: Escultura “Love” d’Alexander Milov.



 

dimecres, de març 17, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING (3a. part)

 

El lideratge independentista


La decisió política de que Laura Borràs fos la nova Presidenta del Parlament de Catalunya comporta una profunda repercussió a tres bandes:

-Primer en la política institucional del parlamentarisme a Catalunya.

-Segon un canvi a l’interior del partit Junts per Catalunya.

-I Tercer en la constitució del nou Govern de Catalunya.

He escrit un ordre descendent de repercussions, però les tres s’estan produint simultàniament.

Curiosament es parla poc de la revolució interna a Junts, que està produint el fet de que la Borràs assumeixi un càrrec que hauria de ser plenament institucional.

Junts té un sector totalment content d’haver-se tret del damunt a la Borràs; hi ha un altre sector totalment desorientat i decebut i un tercer sector, en el que m’incloc, que el pas de la Borràs era del tot necessari pel seu perfil professional i polític, i ho pot fer bé si sap impulsar un parlamentarisme modern i renovador, a la vegada que sap posar-se al servei del tant necessari empoderament del militant de base independentista.

Tot això  de “l’empoderament del militant de base independentista” no s’està donant avui, perquè ni Puigdemont, ni Junqueras, ni la CUP, ni Òmnium, ni l’ANC ho estant impulsant. Tots s’han convertit en un tap que no fan, ni deixen fer.

Hi ha un pensament de Joan Cornudella, l’històric de l’independentisme català, que no és gens espectacular literàriament parlant, però que pel seu pragmatisme i dramatisme jo l’he utilitzat constantment. La frase és: “No hi més cera que la que crema. Som els que tenim i hem de saber-los aprofitar”.

Però en el món que vivim a més dels protagonistes amb les seves responsabilitats polítiques, hi ha tot un entorn d’opinadors que per múltiples vies intenten condicionar el camí polític.

I aquí hi ha un altre pensament de Miquel Roca i Junyent, el convergent, que un dia jo li explicava el perill de les opinions i accions d’un personatge, que estava distorsionant, no recordo quina política. I Roca preguntà: -“És un intel·lectual?”. I jo vaig dir: - Sí. I ell respongué: -“No et preocupis com a intel·lectual no serà constant”.

És exactament el que està passant en el món independentista: els opinadors el dilluns diuen blanc i el divendres justifiquen negre.

Si féssiu un monitoratge dels tertulians i articulistes del que expliquen, ho veuríeu. I parlo de gent honesta, perquè també hi ha els aprofitats i els que paguen penyorà per exercir el famós “quid pro quo”.

Tot aquest és el personal que tenim, podria haver estat molt millor, però és el que és i el lideratge independentista s’ha de construir i exercir amb els recursos humans i intel·lectuals que ens ha tocat viure.  

 

(CONTINUARÀ: La CUP al Govern de Catalunya?)

+++

IMATGE: Escultura “The Boy” (2000) de Ronald Mueck. 

 


dilluns, de març 15, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING (2a. part)

 

EL DISCURS

Aquest discurs de Laura Borràs s’ha de llegir amb calma, però s’ha de llegir paràgraf per paràgraf per entendre la nova dimensió política i patriòtica que pot entrar el nostre Parlament.

Un bon text i una esperança que ara sí que anem de veritat.

Només hi falta reivindicar l’obertura del Parlament a la gent i que els diputats haurien d’obrir OFICINES d’Atenció al Ciutadà als barris i poblacions de Catalunya.

Amb aquesta feina institucional de proximitat i amb la mobilització permanent que els militants de base independentistes hem d’iniciar ja, podríem aconseguir millors complicitats i més cotes de llibertat.














Discurs de la Presidenta Laura Borràs d'inauguració de la tretzena legislatura del Parlament de Catalunya

 

"Molt bon dia. Gràcies, a tots. Molt honorables presidents de la Generalitat, president Torra i president Puigdemont, que no són en aquesta sala, però ens estan sentint; presidents del Parlament, que també són aquí presents; honorables membres del Govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa, represaliats, que també són aquí, com el vicepresident Pep Costa i Lluís Guinó; treballadors de la casa; il·lustres diputats, membres de la Mesa, el meu primer gest, després d'haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya, voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d'aquesta pandèmia que estem patint, en reconeixement per tantes pèrdues, i també en homenatge a les dones i homes d'aquest país que des de tots els espais han fet possible que estiguem superant una situació tan greu.

Si volen acompanyar-nos...

(La cambra, dempeus, serva un minut de silenci.)

Gràcies.

(Aplaudiments.)

Fòrça gràcies a toti e totes es aranesi que mos estan seguint, tanben.

No som dins l'hemicicle, és una mostra prou contundent de la insòlita situació en què es produeix la sessió de constitució d'aquesta cambra i l'inici de la nova legislatura, una excepcionalitat que té un doble vessant: el primer, d'excepcionalitat sanitària per la situació de pandèmia que vivim en el país i que, entre moltes altres conseqüències, ha impedit que la sessió d'avui es pugui celebrar en les circumstàncies i en l'escenari habituals; i el segon vessant d'excepcionalitat democràtica, perquè no volem ni podem oblidar que la convocatòria de les eleccions que ens han portat a ser avui aquí va venir propiciada per l'arbitrària inhabilitació del molt honorable president Quim Torra, que justament avui fa un any va confinar perimetralment la Conca d'Òdena i Igualada i va mostrar el seu lideratge en la lluita contra la covid-19.

Permeteu-me, però, que comenci agraint l'immens honor que avui se m'atorga. Se'm fa confiança i l'agraeixo d'entrada per presidir la cambra que encarna la voluntat sobirana del poble de Catalunya, una cambra -vull recordar-ho- que és hereva del primer Parlament republicà de 1932, que es va haver de dissoldre un primer d'octubre de 1938 davant de l'embat del feixisme, com aquell ho era d'una llarga tradició parlamentària, la de les Corts Catalanes, que durant gairebé cinc cents anys van ser pioneres del parlamentarisme europeu i que van quedar abolides novament per l'autoritarisme borbònic.

El Parlament de Catalunya és la màxima expressió de la tossuda voluntat de ser i de persistir d'un poble que no es vol sotmès de ningú, que no es vol submís i que no necessita ni accepta tuteles de cap mena per decidir lliurement com ha de regir el seu destí col·lectiu.

Els intents de laminar-lo, de controlar-lo i fins i tot d'abolir-lo no són lamentablement una realitat pretèrita. La legislatura que acabem de finalitzar va néixer d'un d'aquests intents: la il·legítima aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que va suposar el cessament del nostre Govern i la dissolució d'aquesta cambra.

Vull recordar, perquè no podem ni ho volem oblidar mai, que el nostre president legítim, el molt honorable Carles Puigdemont, a dia d'avui pot circular lliurement per tots i cadascun dels països de la Unió Europea, però no pot posar els peus en aquesta democràcia que es diu «consolidada i modèlica» que representa que és l'Estat espanyol.

Que la molt honorable senyora Carme Forcadell, a qui tinc el goig i l'honor de succeir en el càrrec, porta 1.086 dies privada de llibertat, complint una pena que ha estat reiteradament condemnada per nombrosos organismes internacionals neutrals i que hauria de fer enrogir a qualsevol demòcrata. Que els honorables consellers legítims Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull n'hi porten 1.118. L'honorable conseller Quim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras, 1.227 dies, i el senyor Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, 1.244. I que l'honorable consellera Clara Ponsatí, el conseller Toni Comín, l'honorable conseller, i des d'avui també il·lustre diputat -que recuperarà aviat el seu dret a vot- Lluís Puig, han de romandre encara avui exiliats a més de mil quilòmetres de casa seva per poder fer valer la seva causa, que és una causa justa, com entén qualsevol seu de justícia europea, excepte l'espanyola, que no és seu de justícia sinó seu de venjança.

I permeteu-me que saludi de manera especial la il·lustre diputada Meritxell Serret, que ahir mateix va poder tornar a casa seva, com avui torna a aquesta casa de tots, després de gairebé tres any i mig. Tant de bo que el seu sigui el primer de tots els retrobaments que han de venir i que no voldríem haver de diferir ni un sol dia més.

Faig un esment especial a la presidenta Forcadell, condemnada per permetre el debat en aquesta casa de la paraula, que és el que és un parlament. La tasca que va fer com a presidenta del Parlament mereix tot el meu respecte i la meva admiració. De fet, el meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les seves idees, a les nostres idees. Que la presidenta Forcadell, que tan dignament va dirigir aquesta cambra, estigui avui complint pena de presó per haver permès que aquest Parlament pogués debatre qüestions tan essencials com els anhels nacionals del nostre país és una anomalia democràtica que no ens cansarem de denunciar.

«L'essència de la democràcia és que la paraula al Parlament ha de ser lliure. Al Parlament s'ha de poder parlar absolutament de tot.» Aquestes paraules, que la presidenta Forcadell va pronunciar davant el tribunal que l'acabaria condemnant a onze anys i mig d'empresonament per un suposat delicte de sedició, il·lustren l'esperit amb què els exhorto a encarar aquesta nova legislatura, a treballar per recuperar la dignitat d'aquesta cambra i per concedir-li la rellevància política que li pertoca com a seu de la sobirania del poble i a protegir-la perquè sigui una institució sobirana.

Sense separació de poders no hi ha democràcia i és el nostre deure mantenir la inviolabilitat d'aquest Parlament, la seva independència, no permetent ingerències dels altres poders, ni de l'executiu ni del judicial. Quedi dit com a declaració d'intencions d'un parlament que hem de voler fort, independent i lliure, perquè sense un parlament sobirà cap anhel de llibertat de la ciutadania serà respectat. Com ho formulava el president Macià, convertim-lo en l'instrument polític de la seva llibertat col·lectiva.

Aquest és el meu propòsit i el meu compromís, que aquesta casa, que és la casa de la sobirania del poble de Catalunya, preservi els drets de tots els diputats, que és la manera de preservar els drets dels seus electors i s'oposi a la retallada de llibertats dels seus membres i, per extensió, de tota la ciutadania que tots els que som aquí presents representem.

Com a presidenta, faré que aquesta sobirania sigui respectada i defensada contra qualsevol ingerència exterior.

He acceptat sotmetre'm a la votació per presidir aquesta cambra amb plena consciència no només de l'alta dignitat que implica, sinó sobretot de l'enorme responsabilitat que suposa presidir i representar una cambra que ha estat, que és i probablement continuarà essent un dels principals objectius de la guerra bruta i antidemocràtica de l'Estat espanyol contra Catalunya.

És de tothom sabut que vaig concórrer a les darreres eleccions -i em permetran aquesta nota personal- no pas amb l'objectiu de presidir el Parlament, sinó de presidir el Govern de la Generalitat, però el poble de Catalunya, que és a l'únic a qui es deu qualsevol càrrec públic, de la mateixa manera que ha concedit per primera vegada una majoria en vots i en escons netament independentista en aquesta cambra, també ha concedit la prelació a un altre grup. Entrar a formar de nou part del Govern del meu país, com ja vaig fer, hauria estat un honor immens, no cal dir-ho, però potser fins i tot, personalment, una opció més confortable, però no vaig abandonar la meva vida acadèmica i la dedicació a les lletres i vaig decidir fer el pas de presentar-me a unes eleccions en aquest Parlament buscant el confort. Va ser el context excepcional de l'aplicació de l'article 155 i la convicció que tenia el deure cívic i moral de posar-me a disposició del meu país per contribuir a acabar amb la repressió i a completar el camí cap a l'alliberament nacional.

Ha estat aquesta convicció la que ha guiat tots i cadascun dels passos que he fet des d'aleshores, i si avui tinc l'honor de poder-me adreçar a aquesta cambra és novament perquè durant les darreres setmanes he procurat fer una lectura honesta i rigorosa dels resultats dels comicis i he arribat a la conclusió que, ara més que mai, aquesta cambra ha de tenir un paper clau en el desplegament del futur polític del nostre país. I tant la majoria de la Mesa, com especialment la seva presidència, estem cridats a fer nostre un compromís insubornable amb el missatge que el poble de Catalunya ens ha adreçat. La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d'inflexió en l'avenç cap a la independència de Catalunya, perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans.

Tanmateix, sabem perfectament que allò que l'Estat espanyol no aconsegueix guanyar a les urnes, intenta guanyar-ho als tribunals. La judicialització de la política, que Espanya ha convertit en la seva única resposta des de fa deu anys, és la demostració més gran d'impotència política.

Si no hi ha diàleg, no hi pot haver política. I l'Estat espanyol, no només ha renunciat a dialogar, està disposat a decidir sobre què i sobre què no poden dialogar els altres; especialment, està disposat a decidir sobre què i sobre què no es pot dialogar en aquesta cambra, qui ho pot fer i qui no, de quina manera es pot fer i de quina manera no es pot fer. I vull deixar ben clar, des d'aquest primer moment, que mentre sigui presidenta d'aquesta cambra, això no passarà. Els diputats del Parlament de Catalunya no tindran altres limitacions que aquelles que imposen els principis democràtics.

El que no té cabuda en una democràcia ni en un parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d'opressió nacional o personal. Malauradament, cap societat occidental està vacunada contra aquestes xacres, però Catalunya ha estat sempre un exemple de llibertat i aquesta Mesa vetllarà perquè així continuï sent. Com a presidenta, seré tolerant amb la diversitat i amb la discrepància, però seré també implacable contra el masclisme i la xenofòbia. Les dones -i espero que tots els diputats d'aquest Parlament- serem un mur contra el masclisme; un mur en defensa de la democràcia.

I voldria remarcar que, per primera vegada, la presidenta i les dues vicepresidències són dones, en aquest Parlament. Seixanta-cinc dels 135 electes són diputades. Un percentatge que creix en més de quatre punts respecte de la legislatura anterior. I continuarem, des del Parlament, desenvolupant el Pla d'Igualtat a través d'un pla d'acció que aconsegueixi erradicar les discriminacions de gènere i assolir la igualtat efectiva, combatent també el feixisme polític que vol retallar els drets de les dones.

Mai no hi ha hagut tantes dones a l'hemicicle. Un reflex tardà del que està passant socialment i del que encara ha de passar més. Que mai n'hi hagi hagut tantes, de dones, és el reflex que durant massa temps n'hi ha hagut massa poques. Aquesta legislatura ha de ser, igualment, la de la represa; la de la represa de la nostra vida cívica, la de la nostra vida cultural, la vida comercial, la vida professional en plenitud després de la pandèmia de la covid-19. I per assolir aquesta plenitud i pal·liar els efectes devastadors que aquesta crisi sanitària ha tingut en tots els àmbits serà crucial no només l'orientació i la voluntat política del Govern, sinó també l'impuls legislatiu d'aquesta cambra.

La garantia del progrés econòmic i social d'una societat és directament proporcional a la seva capacitat legislativa, perquè les lleis que tindrem encomanades de fer, tots nosaltres, companys diputats, són les eines amb les quals garantim, protegim i, sobretot, anticipem el nostre futur.

Som al 2021, però no tenim un parlament del segle XXI, que serveixi per estar actualitzat i per protegir i millorar i actualitzar tots els drets polítics. Treballaré perquè sigui un parlament capdavanter. Tan útil, digital i avançat com sigui possible. Avui, precisament, fa trenta-dos anys que Tim Berners-Lee va redactar un primer esborrany que va definir conceptes tan importants com el de «la web» o el concepte d'«hipertext». Una proposta que, sense cap mena de dubte, ha acabat marcant les bases a la xarxa global de coneixement col·lectiu. En aquest sentit, aprofito aquesta avinentesa perquè hem de fer, des del Parlament també, una aposta decidida per la modernització d'aquesta institució i de tots els seus procediments.

En el tram final de la legislatura anterior, la pandèmia ens ha demostrat l'absurditat de les limitacions tecnològiques que van pervertir la seva arrencada. Perquè es dona la paradoxa que avui constatem que els debats i les gestions telemàtiques no només han estat i són possibles, sinó que actualment són imprescindibles.

No tinc cap dubte que tots i cadascun de nosaltres treballarem, des d'avui mateix, per fer possible la recuperació econòmica i social del país. Que ho farem des de la consciència que totes les crisis, també aquesta, colpegen amb una duresa especial els sectors més vulnerables de la nostra societat. I precisament per això, l'impuls legislatiu d'aquesta cambra ha de tenir com a principal preocupació la protecció dels qui no tenen sinó les institucions públiques per protegir-los.

Treballaré, treballarem perquè aquest Parlament sigui exemplar i transparent, auster i íntegre. Si totes les institucions públiques al servei de la ciutadania han de ser exemplars, el Parlament ho ha de ser encara més. Perquè no és fiscalitzat per ningú, atès que la seva independència és sagrada. Per això, la seva exemplaritat i la transparència de tots i cadascun dels processos ha de ser màxima. I en temps de crisi, en temps de dificultats econòmiques severes, l'austeritat ha de ser un mandat i la integritat una raó de ser. Aquest, doncs, és l'esperit amb el que els convido a treballar i a legislar per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, a les aspiracions democràtiques representades per la majoria dels diputats del Parlament, constituït arran del que el poble de Catalunya ha expressat a les urnes.

El Parlament de Catalunya és la representació de tots els catalans i la seva labor ha de ser feta per a tots els catalans. El meu compromís -i estic segura que el faig extensiu a la resta de membres de la Mesa- és el de traslladar i treballar incansablement perquè la veu de la ciutadania sigui present en cadascuna de les nostres actuacions. I en aquest sentit, els convido, naturalment, a fer política en la sala de plens, però els demano que no converteixin aquesta institució en una casa tancada en ella mateixa, sinó que la obrim, que potenciem la seva funció d'espai per al debat social, per al debat intel·lectual, per al debat cultural. Faré ús de les prerrogatives que només sé que, almenys, hagi dut a terme un president d'aquesta casa, Ernest Benach, convidant personalitats del món científic o cultural a dirigir, a adreçar paraules als diputats. En aquella ocasió va ser el mestre Joan Solà i vaig tenir -va ser el meu professor- el gran privilegi d'acompanyar-lo.

En aquella ocasió, el professor Solà va exhortar els diputats dient-los: «Afortunadament, el nostre país té una voluntat inequívoca de tirar endavant. De fer-ho, malgrat tot. Té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial. Aixequem el nostre país. Defensem inequívocament la seva múltiple personalitat.» Són paraules de Joan Solà. I parlant de la seva especialitat, parlant de la llengua. La llengua dels Països Catalans, hi va afegir: «La seva defensa és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.» Tinguem-ho present també en la responsabilitat que tenim cap a la columna vertebral del país: la llengua pròpia; el català al Principat -i també la llengua de signes catalana-, així com l'aranès a l'Aran.

Deia abans que la composició d'aquesta cambra és el reflex de l'opinió expressada pels ciutadans a les urnes. I deia i sostinc que en aquesta casa la paraula ha de ser lliure. Però els representants de les forces democràtiques ens hem de conjurar, també, per no donar ressò a les idees totalitàries que s'escarrassen per estendre's perillosament en la nostra societat. El feixisme és incompatible amb la democràcia, no el podem normalitzar en el nostre escenari polític; compto amb tots vostès per fer-ho. Tenim, però, el repte també, un repte col·lectiu, de parar atenció a les causes del seu creixement.

Els ciutadans han escollit amb la força inapel·lable del seu vot un parlament que s'ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i que ha de tenir el coratge per plantar cara a la repressió. Aquest és l'encàrrec de les urnes i no el podem defugir. Com a presidenta, penso defensar el compliment del mandat electoral del 14 de febrer. En democràcia, és sempre la llei la que s'ha d'adaptar a la voluntat popular i no al revés. Estem en una cambra legislativa i hem de poder -i podrem- legislar sobre tot allò que aquesta majoria d'aquesta cambra decideixi, perquè l'únic límit que té aquest Parlament és l'aspiració dels ciutadans de Catalunya que nosaltres representem, i arribarem fins on ells, democràticament, ens portin. Fem nostres les paraules que Simone de Beauvoir va deixar escrites: «Que res no ens limiti, que res no ens defineixi, que res no ens subjecti, que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.»

Diputats i diputades, els convido a no posar límits a la democràcia i a fer possible que la llibertat de Catalunya arribi allà on els seus ciutadans vulguin decidir. Els electors han dipositat en nosaltres la seva confiança; una confiança per contribuir a convertir Catalunya en un país més lliure, més pròsper i més just. Que no sigui decebuda la seva esperança, que no sigui escarnida la seva confiança.

Queda constituïda la tretzena legislatura.

Visca la Catalunya democràtica, justa i lliure que des d'avui representem. I els convido a posar-nos dempeus i a cantar el nostre himne nacional.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments. La cambra, dempeus, canta Els segadors.)

S'aixeca la sessió".

 

Divendres, 12 de març de 2021. Palau del Parlament.

-----------

 

(Continuarà)

IMATGE: Escultura “Recumbent Figure” (1938) de Henry Moore.



dissabte, de març 13, 2021

 

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (1a. part)




No calia ser molt llegit per saber on acabaria Laura Borràs després de les últimes eleccions.

Jo en aquest blog el 18 de febrer, 22 dies abans que passes, ja vaig escriure el text “Laura Borràs Presidenta del Parlament de Catalunya”.

Vaig rebre molts e-mails que em deien de tot, menys guapo.

Un e-mail d’un “amic” deia: “ ... De cap manera. La presidència del Parlament ha de ser institucional i la Borràs ha de ser la líder de Junts i liderar el partit al Govern. Entre ser Nacy Pelosi o Kamala Harris, què triaries? Està clar, oi? ...”.

Un altre que no compren al personatge Borràs.

Per primera vegada, sense saber-ho, el President Puigdemont no s’equivoca col·locant un dels seus diamants dels seus “recursos humans amics” en el lloc adequat.

Laura Borràs no pot liderar un partit, no té visió col·lectiva, ni estratègica, ni tàctica. És una afiliada amb mentalitat “d’independent”, no una militant. Ella juga a les Dames i no als Escacs. Necessita espai propi que li doni molta visibilitat i tot ben normatitzat per actuar amb paràmetres funcionarials. És una profe de literatura, no una creativa d’obra literària. És l’antítesi de la innovació política moderna. Encara és una improvisació.

Però com a Presidenta del Parlament de Catalunya ho farà sensacional. Un càrrec institucional que possibilitarà milions de selfis, milions d’abraçades amb multitud de fans. És un lideratge que l’independentisme també necessita. I sobretot portarà molta èpica, la Borràs és com el President Torra però amb faldilles. Per la independència real i possible, exactament com necessitem l’independentisme canalla com el de Gabriel Rufián, necessitem l’independentisme  èpic de la Laura Borràs.

La Borràs guanya adeptes perquè és simpàtica, intel·ligent, dona, guapa, alta, de conviccions profundes, independentista de pedra picada, solidària, venjativa, molt llegida, però és una “inútil” estratègicament parlant.

S’ha fet bé “aparcar-la” al Parlament, serà una mosca emprenyadora per l’Estat i per l’unionisme. Una feina colossal, útil, heroica i serà de molt de sacrifici. La Borràs ho farà extraordinàriament bé i amb aquella dignitat que dona els barris benestants barcelonins.

La Borràs no és una gestora, no té cap full de ruta al cap que no sigui repetir-nos una i una altra vegada l’objectiu final. No sap traduir l’objectiu, en pràctica política diària.

I per empitjorar-ho, el nostre partit Junts per Catalunya, el de Borràs i el meu, és una còpia d’un esquema de partit passat de moda i que sí seguim amb aquest model no ens portarà a la independència, perquè es necessita una altra mena d’organització al servei constant de la mobilització dels independentistes com a militants combatents.

Aquest post porta en una part del títol la frase “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa”. És la denominació d’un quadre de Joan Miró, del que en tinc penjada una còpia a la paret que tinc a l’esquena de la taula on treballo. Un títol adequat per a la Borràs perquè és la metàfora de l’embolic patriòtic que acaba d’entrar.

Una abraçada respectuosa senyora Borràs.

(Continuarà)

 

IMATGE: Pintura “Libellule aux ailerons rouges à la poursuite d'un serpent glissant en spirale vers l'étoile-comète” (1951) de Joan Miró. 



diumenge, de febrer 21, 2021

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Final sèrie: i 6a. part)

 

“Liquidar” els lladres del “Front de Ripoll”




 

Una de les coses curioses de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer va ser que un grup auto-anomenat “Front Nacional de Catalunya” es va presentar a les quatre circumscripcions electorals i vàrem treure 4.976 vots.

Fa temps que jo i el meu equip de periodistes estem seguint l’activitat d’aquest grup per dues raons:

La primera raó és perquè usa una denominació del partit que és la mateixa del partit històric de l’independentisme que és el Front Nacional de Catalunya (1940-1990).

La segona raó perquè té un programa xenòfob i racista amb la immigració que ve a Catalunya, en especial la immigració àrab.

Uns “radicals” com ells, han utilitzat el marc jurídic espanyol per apropiar-se d’unes sigles històriques, però en aquestes eleccions ha fet un pas encara més lesiu, s’han apropiat de la història del partit original i justificaven les seves bondats polítiques d’ara, com he escoltat en directa, explicant actes reivindicatius catalanistes fets pel FNC original. O sigui, no només utilitzen unes sigles, sinó que a més suplanten tota l’activitat del partit en conjunt.

Per arrodonir-ho tot, articulen un discurs xenòfob i racista entroncant-ho en un suposat “patriotisme català pur” que atribueixen als primers anys del Front original. Un patriotisme excloent, òbviament.

I també per acabar-ho d’amanir tot, si llegiu els seus escrits per exemple al seu Web, presenten una maquiavèl·lica història del Front, agafant activitats i accions de manera descontextualitzada, donant-hi unes interpretacions, ja no esbiaixades sinó en la línia contrària que van ser definides, explicades i executades en el seu moment.

Quan expliquen pràctiques que jo vaig dirigir i participar directament, encara m’irrita més que utilitzin el nom i la història d’un camí de dignitat democràtica i d’alliberament nacional.

Aquests personatges són uns lladres de sigles i història, i són uns xenòfobs i racistes !!!  A mi no m’ho han explicat, ho he seguit directament.

El “Front de Ripoll” com els hi diem els demòcrates -per haver tingut la primera representació institucional en aquesta població ripollenca-, aprofita la legalitat colonial per robar-nos el bon nom de centenars de militants que durant 80 anys han lluitat per la independència nacional del nostre País.

El Front Nacional de Catalunya -l’històric- oficialment no el representa ningú, ni evidentment jo que sóc l’únic Secretari General viu de l’organització.

Que durant anys, a partir de la dispersió d’arxius del Front, hi hagin hagut activitats històriques i memorialístiques molt interessants i dignes, no atorga a ningú la representació oficial i pública de res del Front històric.

Jo m’apropo al tema, no només perquè em dol veure com embruten una història coral de molts combatents per les llibertats catalanes, m’hi apropo per ser el responsable de la plataforma “Fòrum Cívic : Patrimoni independentista del Front (FNC)” que vàrem crear el 1997 amb l’objectiu de recollir i explicar la història del Front Nacional de Catalunya.

Aquesta doble condició d’exmilitant de Front i responsable d’una plataforma de Memòria Històrica amb feines divulgatives, fa que entri de ple en la confrontació amb la colla de Ripoll. Però a més, sóc un militant polític en actiu i vull dignificar un llegat com el Front, que han estat els autèntics precursors del que està passant avui amb el suport tant ampli de l’independentisme.

I als fatxes que se’ls hi fa: se’ls ignora o se’ls combat?

Aquests fatxes a més son lladres i suplantadors d’un patrimoni històric i polític. No se’ls pot ignorar.

La “legalitat repressiva” espanyola els hi dona cobertura, a nosaltres només ens queda la legalitat popular catalana i això és el que farem: el “Front de Ripoll” els portem a judici dels ciutadans de Catalunya.


+++

IMATGE: Escala de cargol de Josep Maria Jujol al seu edifici Torre de la Creu (1913) a Sant Joan Despí.


dissabte, de febrer 20, 2021

Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (5a. part)

 

La cadira i la Chacón del PDeCat



Quan el PSC (PSC-PSOE) dominava l’espai municipal de Barcelona, hi havia la brama entre ells, que deia que no calia preocupar-se de qui posar al capdavant de la llista electoral a l’Ajuntament de Barcelona, que encara que posessin una cadira sempre hi hauria un coixí important i irreductible de votants afins, disposats a fer-los costat. I així vàrem tenir en Clos i l’Hereu dos personatges ben estrambòtics, una altra cosa va ser en Pasqual Maragall.

A Can Puigdemont també passa el mateix, nosaltres ostentem el simbolisme de la “cadira”, encara que ens diguéssim com a partit “Pepeta”, sense drets electorals, ni econòmics, amb problemes de marca i amb pocs diners, Junts, agradi o no, representa: Pujol-Mas-Puigdemont-Torra.

Junts som uns sectors importants de les classes populars i de la petita burgesia catalanistes que avui s’expressen políticament a traves de la reivindicació de la independència nacional.

La paradoxa és que el quartet de prohoms, és el quartet de les Açores: de Pujol tothom hi renega i pujolejem més que la Ferrusola; Mas està desaparegut fent tots els papers de l’Auca en un col·lectiu de mohicans; Puigdemont -erre que erre- instal·lat en un programa carregat de paraules gruixudes i pirotècnia patriòtica; i Torra no en té ni la mínima idea de que fer, ara passejant per Girona i escrivint un futur text ploramiques sobre la pandèmia. Però l’espai polític i electoral hi és, només cal posar-hi una “cadira”.

No estic degradant a la Laura Borràs, hi haguéssim posat en Calvet, en Ferres, en Prieto o jo, hagués estat igual.

Si us fa il·lusió dir que “l’efecte Borràs” ha existit, doncs val : ha existit, però no és veritat.

Que la senyora com a candidata ha fet un més que digne paper és veritat, però només faltaria. Ningú dubte de la Borràs, però políticament en governança, està més verda que un meló del Maresme. I sobretot no en té ni idea de com mobilitzar a la ciutadania per la independència, això de l’activisme que ara cal potenciar, només ho ha somiat a l’esplèndida literatura que ha llegit. I encara no sé que fer perquè canviï, però sóc tossut.

Acabades les eleccions i vistos els resultats el President Puigdemont es fregava les mans a Waterloo:

-----------------------------

-Que és foti la Pascal !!!. Va exclamar amb força el Molt Honorable.

-Els altres pringats del PDeCat ja els hi està bé per carallots i indisciplinats. Rematant Puigdemont les enfurides i divines paraules.  

----------------------------


-Això t’ho inventes. Em diuen. Puigdemont no és així.

Doncs el President Artur Mas ho veu com una desavinença personal el divorci de Junts i el PDeCat quan fa declaracions com que: “... cal una reconciliació entre Junts i el PDeCat  per recuperar l’hegemonia”.

Reconciliació?

Això va de químiques personals o de Projecte Polític?

El PDeCat i la senyora Chacón han fet una bona campanya i han plantejat un posicionament polític claríssim i inequívoc: són independentistes de centredreta. Tranquils i disposats a governar. Puigdemont i Torra són uns arrauxats. Junts “el partit dictadura de Puigdemont” en paraules de l’alcalde d’Igualada Marc Castells. El PDeCat són el contrapès de la CUP. Els anti-sistema són un problema per Catalunya.

L’artefacte polític del PDeCat és claríssim, però avui no ven, o no ven prou.

Què es fa Consellera Chacón quan un producte no té sortida al mercat? : Es modifica o es substitueix.

Miri senyora Chacón jo des d’aquest blog, en un post titulat Desconstruint Àngels Chacón del PDeCat”, dec ser l’únic militant de Junts que li ha demanat disculpes per l’alcaldada del President Torra quan la va substituir com a Consellera. Ja sé que jo no pinto res, però des de la modèstia, accepti aquestes disculpes d’un militant d’esquerres de Junts.

Però ara caldrà un temps llarg de travessia del desert de vostè i dels seus amics del PDeCat i paciència, perquè a Junts que som un “bloc nacional” amb dreta, centre i esquerra, de centredreta ja en tenim com a mínim 799 afiliats que son els seguidors que va tenir en Damià Calvet a les nostres Primàries.

(Continuarà)

+++

IMATGE: Escultura “Conversation” (2011) de Juan Muñoz.