L’avantatge de tenir la costum de treballar a la nit, és que el terrorisme matiner, no t’enganxa, perquè sinó fos així, hauria tingut problemes, perquè el seguit de bombes han esclatat, exactament al lloc quotidià que hi faig la vida. Podíem haver tingut problemes jo i centenars de persones que cada dia anem a la City de Londres a la zona d’Aldgate, la porta d’entrada, casualment, d’un dels barris musulmans de Londres. On hi ha una frontera enorme de contrastos i del valor del diner.
La meva visió dels fets d’avui, és de tres hores desprès que s’ha produït l’última explosió i ha estat des d’Aran, que he sabut el que estava passant, a tres-cents metres de la meva habitació londinenca. No deixa d’ésser insòlit.
L’estupefacció general s’havia estes a la LSE i a les seves residències, exactament com les recomanacions de la policia i de la televisió, se’ns convidava no sortir de l’edifici.
Hauríeu fet el mateix que jo: sortir ràpidament, cap els llocs dels fets.
I així ho he fet, amb un mecanisme que mai faig: agafar el DNI, perquè aquest cop, segur que acabaria escorcollat i demanant-me els papers.
La City cap a les dues del migdia, començava a mouràs com al final de la jornada laboral i riuades de gent s’anaven movent cap a un lloc i cap a un l’altra, intentant sortejar els carrers tancats. El que impressiona més a Londres aquest matí, són uns carrers sense cap autobús i amb tot el metro tancat. No us podeu imaginar que significa això: ni més ni menys la incomunicació de tota la ciutat.
Però la gent de la City, sempre va a peu cap a les estacions de tren i així ho feien, però totes estaven tancades i cap tren operava. Sobretot la de Liverpool Street Station, un lloc objectiu de bomba, i que milers de catalans coneixent, pel seu Tren Express a Stansted, l’aeroport emblemàtic dels vols a baix cost.
S’havia produït la primera descordinació. La patronal ha fet plegar a tothom a l’hora de dinar, però les autoritats del transport havien previst obrir alguna línia d’autobús i de tren, cap allà les cinc o sigui han quedat tres hores, on una allau de milers de persones es movien fantasmagòricament per la City. Pubs tancats, no tots; i botigues també tancades, no totes; fins hi tot cadenes com Boots o Marks & Spencer han tancat algunes sucursals.
Un pool de televisions estrangeres han aparegut pels carrers, preguntant a tort i a dret als vianants. De tant en tant, sonava una forta sirena d’un cotxe de policia, llençat a tot drap pels carrers estrets, conducte suïcida que ja hi estem acostumats, a alguna ambulància i fins i tot, cotxes de bombers, apareguts a última hora.
I és que s’ha de conèixer els anglesos. Si en un edifici salta l’alarma d’incendi d’una cuina, tot l’edifici, amb les seves mil persones, son desallotjades i fins que no venent els bombers, ningú es mou del punt de reunió, prèviament assignat. Doncs, ara imagineu un atac terrorista: les pròpies previsions i les pors, han creat un caos espectacular.
Pels nascuts a fora sorprèn, descobrir com mobilitzen aquí les masses de ciutadans a cop de megàfon i com disciplinadament el conjunt és va desplaçant d’una banda a l’altra, sense dir ni mu i amb una disciplina a anys llum, de l’estil mediterrani.
Policia a cavall, policia en bicicleta, policia de la City, policia Metropolitana, policia estatal, policia de paisà que avui han ressuscitat per tots nosaltres, perquè s’han posat un distintiu. Serveis de seguretat privats. I ambulàncies posades estratègicament per les cantonades, per si de cas.
La gent caminava en silenci i si algú aixecava la veu, era fulminat per la mirada dels altres.
Per acabar-ho de fer tot més surrealisme, el diari de la tarda, avui molt mal distribuït, ha col•locat centenars de cartells que deien “Atac terrorista a Londres –Molts morts”. I entre la multitud i aquests cartells pretesament informatius, però totalment intranquil•litzadors, ha aparegut els tràilers d’un negoci privat anomenat “d’intervenció ràpida”, que és dedica a portar tanques metàl•liques, per fer tancats mes sòlids, que les famoses cintes de plàstic de la policia, que voleien emprenyadorament.
En els pubs oberts, avui el clima era diferent, elles seguien esplèndides, però l’ambient era tens, però l’alcohol l’ha portat en molt casos, a l’histerisme. He contemplat algun espectacle desagradable.
M’ha interessat molt veure, quin comentari feien un gran grup de quadres executius, quan han aparegut grups de musulmans per la zona. Ningú ha fet ni un sol comentari, almenys en veu alta. Només un personatge repartia octavetas, fent apel•lacions a la pau.
Els taxis han fet el seu agost i he observat un servei insòlit: si anaves coix, per una cama trencada o qualsevol altre impediment, podies telefonar a una ambulància i de forma compartida et transportaven a casa. Tot punyeterament organitzat.
La supervivència i la necessitat d’anar a casa, ha fet sortir l’enginy i ha estat el servei de vaixell de la Torre de Londres cap a Chelsea, qui ha estat l’escollit. La gent buscava espais oberts i el riu donava garanties. Així es podia veure la “Mercedes”, que és com és diu un dels vaixells, replet d’executius que disciplinadament feien cua per embarcar-se, desprès d’haver fet una altre cua per treure diners a un caixer o desprès d’haver fet cua per comprar-se un insípid sandvitx de dinar. El londinenc de la City sap fer cues i les segueix religiosament.
El terrorisme avui ha aconseguit el que volia: matar, crear por, crear caos i ho ha aconseguit en escreix. Desprès de Bòsnia, de Txexènia, d’Iraq, de l’actual Guantánamo, era previsible que passes una cosa com aquesta. Maleïda guerra!. Però tot és tant cínic, que els analistes de la City ja preveien els esdeveniments i per dir-ho amb el seu llenguatge comptable :
“...l’efecte de l’atemptat ja estava descomptat...”.
Avui m’he passejat per tota mena de llocs emblemàtics del patrimoni de Londres, i és quasi impossible protegir-los. Ni tant sols avui ho estaven. El meu Londres, el Londres de tots, està en la mes pura impunitat. I nosaltres també, tristos per la barbàrie i la injustícia.
-----------------------------------
PD:
Estic bé.
Gràcies per tots els e-mails que heu enviat.
Contestaré a tothom.
-----------------------------------
Quan busques feina al Regne Unit, les anècdotes són a cabassos. Com explicar qui són els aranesos?. I encara més fort, com explicar el treball cultural i la meva inversió privada en una cultura, que per un britànic tauró de brokers, és petita, insignificant i un mal negoci. I a més, li haig d’explicar que jo vaig néixer català, una altra cultura també maltractada. I no... res a veure amb els toros.
BUSCANT FEINA
