Cindy Sheehan, la consciència contra la guerra, a Nord-Amèrica.
Plantada a les portes del ranxo de Bush a Texas, per parlar amb el President que no la vol rebre, per demanar explicacions sobre la mor del seu fill militar a Iraq. Centenars de persones han començat a fer-li costat.

...

El canvi de temps a Londres, també em farà canviar els hàbits de menjar. Ha estat tot un ritus, menjar plegats asseguts als bancs o estirats a la gespa, més de 500 persones repartides per diversos torns, de les dotze del migdia fins a quarts de tres, al jardí més gran de la City : el Finsbury Circus, entre Moorgate i Liverpol Street Station.

No és més que una gran explanada, en forma ovalada, de gespa i arbres, rodejada d’un carrer i edificis alts i que al mig hi té una gespa especial per jugar al bowling, (una espècie de petanca, amb boles més grans), a més d’una glorieta on hem escoltat menjant, diversos grups instrumentals i bandes de música, de tota mena. Uns coloms emprenyadors, ressegueixen el terra i molesten per recollir les engrunes.

S’ha de contemplar, cada franja horària, perquè va canviant el mosaic humà: primer administratives fumadores i no fumadores, desprès quadres joves amb vestit de senyor, després gent mes gran i més executius, per acabar, algun cop, apareix alguna persona, vestit informal però de marca, que rastreja les papereres a vessar, recollint les sobres per poder menjar aquell dia. Tot un equip especial d’escombriaires s’ocupen de tota la logística, minut a minut, i centenars de cameres de seguretat, des dels edificis, immortalitzen les sessions gastronòmiques d’estiu. (Sessions col•lectives que duran l’any tornaran a funcionar, només que el sol il•lumini una mica, encara que no escalfi. Lògica anglosaxona illenca!).

No em direu que no és romàntic, tothom amb la seva bossa de paper amb nanses, o de plàstic, o de plàstic transparent, amb teca de tot el món, acabada de comprar, desprès d’haver fet una interminable cua als magatzems o als centenars de botigues locals i botigues de cadenes, que ofereixen bocates variats i altres especialitats, sobretot orientals, que et menges fent el trapella amb uns bastonets.

Des de Catalunya sempre he sentit bromes a aquesta manera de menjar, però em tornarà a ésser difícil viure sense el meu entrepà de pernil fumat amb mostassa francesa i sobretot el meu iogurt d’estil grec, acompanyat de compota de raïm negre, també a l’estil grec. Desprès d’aquest iogurt, ja no n’he trobat cap, tant bo i consistent.

La cerimònia global, es complementa o per fer una rebregada afectuosa alguna parella, això es dona, malgrat ésser anglesos, o per llegir un llibre o un diari gratuït aconseguit al metro. És increïble com cadascú va amb el seu llibre. He vist que una trentena de persones llegien l’últim Harry Potter. I no deixa d’ésser un xoc, veure un personatge, inequívocament vestit d’executiu, llegint un llibre prioritariament de joves, això si, llegeixen l’edició que té la portada per adults. El marketing editorial és excel•lent, aquí.

Jo modestament, estic tornant a llegir un llibre bilingüe: occità i català de Robert Lafont, “Temps tres”, publicat a l’editorial Trabucaire de Perpinyà, (1991). L’intel•lectual i agitador de Nimes, en dialecte llenguadocià i no en provençal com un esperaria, carrega contra el somni mistralenc i acaba amorrat a la paret, sense donar cap solució possible, ni viable avui per a Occitània. Més d’un cop, pel llibre, em semblava que el iogurt grec se’m tornava més agre.

I dit en occità de Tolosa: ”... la fe sens obras mòrta és...”.

EL SOL MAI NO ES PON PER A LA LLENGUA QUE MENTEIX

Quan la mort fa basarda, anomena-la “pau”.
Quan el pis soliu fa basarda, anomena’l “llar”.
Quan l’abarrotament als carrers fa basarda, anomena’l “comunitat”.
Quan l’usura general fa basarda, anomena-la “comerç”.
Quan el govern d’elit fa basarda, anomena’l “govern popular”.
Quan l’Estat fa basarda, anomena’l “llibertat”.
Quan la violència fa basarda, anomena-la “llei”.
Quan la nit fa basarda, anomena-la “dia”.
Anomena-la diumenge o dilluns.
A mitjanit els dies canvien de nom com
si el sol mai no es pongués.


Del poeta suec Göran Palm (1931)
Traducció de Lluís Solanes



(NOTA: Per un suec, per molt que faci el suec, o l’andorrà o l’aranès - dues variants de “fer-se el suec”-, quan diu “govern popular”, no vol dir el que per un català d’avui entendria, referit a un partit espanyol que usurpa aquest nom a la ciutadania treballadora. Potser jo estic massa polititzat, però llegint el vers del poema m’ha dringat malament. En aquest context “govern popular” vol dir “govern més cívic”. Les coses clares, en un món d’equívocs).
...

................................
Aquest dimecres Londres ha viscut un dia casi d’hivern. Pluja i fred. A la City ja han aparegut les mitges, que amb les inhabitables sabates destapades amb taló alt, tot plegat queda bastant hortera, encara que molt típic de les nostres britàniques.

Els vestits jaquetes, les gavardines i algun abric, s’han passejat entre mànigues curtes i bodies generosos, divertits, però segur que inductors de futurs refredats,. Aquesta ha estat la varietat del guarniment d’avui. Ells, avorrits i flegmàtics, de vestit negre. Sembla que per moure diners i especular, s’ha d’anar negre.

Una llarga passejada per la City i per tot el barri de Southwark que toca al riu, fins a l’estació de Waterloo, em serveix per intentar aixecar els ànims, mentre espero amb impaciència el resultat de tot el que he sembrat per aconseguir un nou lloc de treball al Charity Sector. Tot està apunt, per fer entrevistes decisives.

Em distrec xafardejant el Old Vic Theatre, on en directe, avui, ara, Kevin Spacey està fent “The Philadelphia Story”, però el que serà brutal és veure’l fent un Shakespeare el proper setembre. Serà Richard II. Spacey, ben conegut pel cinema, ara és el director artístic d’aquest teatre i no para també, de fer d’actor. Quin luxe per Londres!!.

Acabo el dia escoltant un Barça-Juventus del Trofeu Joan Gamper. En Joaquim Maria Puyal de Catalunya Ràdio m’acompanya, mentre faig recerca a internet. El futbol no m’interessa gaire, segurament gens, sinó fos per algun Barça, de futbol, res de res a la meva vida. Però el FC Barcelona m’estira, per recordar-me que ells són més que un club i que jo formo part del club nacional català dels Països Catalans. O sigui raons poc futbolístiques i més d’identitat: com sempre. Però fa il·lusió que en aquest partit, amistós però molt competitiu, el jove debutant argenti Messi del Barça, hagi triomfat. Tota una festa, donant la victòria i el Gamper, a la Juve.


...

Que quedi clar, que políticament no tinc carnet de ningú, no sóc militant de cap partit polític, però és obvi que hi ha unes afinitats, i a Anglaterra serien explícitament d’esquerres. (Tot una altra cosa serien a Escòcia i a Gal•les). Sense Tony Blair seria laborista, però amb aquest líder que va bel•ligerantment contra la Cultura de la Pau, només que és pot fer costat o simplement mirar als laboristes heterodoxes, de dins i de fora del Partit.

És preocupant que a Catalunya i Aran, quan és parla de l’esquerra del Regne Unit, tot és vegi en clau de Partit Laborista, perquè hi ha altres opcions i que electoralment també compten. Evidentment numèricament poc, però moralment i de discurs de Cultura de la Pau, són molt fortes. Són l’embrió de la nova social-democràcia renovada del nostre segle.

El parlamentari britànic George Galloway, líder de la Coalició política unitària “RESPECT”, és l’exemple clar d’aquesta nova manera de fer un discurs d’esquerres. Una esquerra defensora dels drets humans, de totes les llibertats civils i defensora d’una autèntica Cultura de la Pau.

Òbviament amb un plantejament i organització així, Galloway va tenir problemes amb el Partit Laborista oficial, que el va despatxar sense contemplacions, sobretot per la seva clara i militant postura d’estar en contra la invasió de l’Iraq.

Són pocs i una pedra a la sabata de Blair. Com a coalició, Galloway va aconseguir el seu escó aquest 2005, en un districte de Londres i val a dir, que és tot un esdeveniment, tenint un sistema electoral majoritari el sistema britànic. Va representar un 38% de l’electorat que li feia costat, mentre el partit laborista en treia un 36%.

Que és parli de RESPECTE, Igualtat, Socialisme, Pau, Medi Ambient, Comunitat i Sindicalisme és tota una sana utopia, però que fa entrar aire nou, a tant realisme restrictiu de les llibertats.

------------------------------------

No puc estar de dir, el que em trastorna l’increïble semblança física del parlamentari Galloway amb el meu oncle Jordi Font, que ha mort fa poc. Tot un homenatge de respecte i d’estimació.

...

....................................

On és el Comunicat de Duran?

El nacionalisme català possibilista, que durant anys ha estat el pujolisme, -però no només el pujolisme-, ha estat una plataforma on hi ha conviscut la dreta i l’esquerra propugnant un pacte nacional d’autogovern per Catalunya, procés fet de forma escalonada i fent servir totes les vies polítiques possibles, per aconseguir poder per Catalunya.

CiU o sigui Convergència i Unió, ha estat l’eina política de partit. En ella, hi ha Unió Democràtica de Catalunya que representa el sector de la dreta catalana nacionalista, però representa la dreta pura i dura, òbviament civilitzada, però sosté un discurs de dreta tan assimilable als “tories” anglesos, com altres partits demòcratacristians europeus.

Avui Unió és liderada per Duran Lleida, qui ha portat el partit amb mà de ferro, deixant morts per tot arreu, expulsant a qui li ha convingut i discutint dia si, i dia també el lideratge d’Artur Mas.

Artur Mas no és cap meravella, els que hem treballat a la seva cuina, sabem on hi ha la carn i on hi ha el peix, i quan de peix podrit té al congelador. Però malgrat tot, Mas representa aquest líder capaç d’aglutinar tot el bloc nacionalista possibilista, allò que Esquerra Republicana intenta fer avui, entremig de radicalisme i l’opereta.

Duran aquesta dies d’estiu ha saltat a l’arena política per participar i fer-se portantveu extraoficial de CiU a la discussió de l’Estatut, i no només ho ha fet per la seva megalomania, que té i força, sinó, perquè el sector social que deu tenir al darrera ho exigeix. Per rematar-ho el seu vassall, Josep Maria Pelegrí, ha destacat la "predisposició" d’Unió per a negociar el nou Estatut.

No s’ha tardat ni hores, que el PSC ha discutit el lideratge de Mas per negociar i Bargalló ha elogiat públicament el “pactisme” de Duran.

Una pràctica superconeguda de dividir i de fer mal a l’adversari per part de socialistes i “escolanets” de Govern Tripartit.

Però el problema és que és veritat: Duran Lleida vol liquidar políticament a Mas.

I sinó és així, que ho digui públicament i que faci un comunicat públic que reforci la línia de negociació de Mas. Que faci allò que sempre ha exigit als altres.

Però que quedi clar: Mai, sinó és que el “bloc nacionalista” no és vol suïcidar, un líder demòcrata-cristià, podrà liderar el nacionalisme català estructurat com un bloc interclassista, perquè precisament, per definició, Unió forma part d’una ala, respectable, però no la centralitat que aglutina a tothom. L’època del vell Pujol ja s’ha acabat, ara toca obrir-se a la societat catalana des del possibilisme no claudicant i el pluralisme nacionalista modern, i no des d’un exclusiu i excloent programa demòcrata-cristià.


...

Acabo de veure dues hores i mitja de cinema èpic, en el que és combina dins un drama històric, l’estil de l’anomenat Bollywood amb fórmules del cinema de l’oest, a més de buscar ressonàncies polítiques actuals. Em refereixo a la pel•lícula: “The Rising - Ballad Of Mangal Pandey”.

D’entrada el cinema anti-imperialista sempre m’excita, i si a més, és combina amb música i folklore indi, encara pot ésser més vital.

“The Rising” és una pel•lícula de Ketan Mehta. És una aventura històrica que narra la revolta de l’infantaria índia de l’exercit britànic a la Índia, contra la imperialista i també britànica, “East Índia Company”, l’any 1857. És l’inici de tota una lluita per la independència de l’Índia, que precisament la pel•lícula, fent un salt en l’època, evoca amb un tros de documental, on apareix Gandhi.

Jo he gaudit de la projecció, la combinació de la llengua hindú amb l’anglès, encara la feia més interessant, malgrat el peatge que representa sempre els subtítols.

(Feia estona que cinemajava: Aquest cop, carregat de bosses de supermercat amb molta teca per a cinema i desprès d’haver vist una pel•lícula simpàtica en espanyol, però menor, titulada “Seres Queridos” de Teresa de Pelegri i Dominic Harari).

Des de que al Regne Unit va desembarcà al Bollywood, és fan les “Hinglish epics” que són obres pensades per entrar a les audiències britàniques, “The Rising” és una de les més ben trobades, on l’actor Aamir Khan s’hi llueix fent de protagonista. (El del centre del cartell), encara que els ulls de la Rani Mukherjee són d’antologia. (En el cartell, el primer cap de dona, a dalt a l’esquerra).

A la meva filera de butaques, un grup interracial d’espectadores, -amb vel, sense vel, amb faldilla llarga o amb faldilla supercurta/sexi-, tenien una incontinència bestial i han passat per davant meu, moltes vegades camí del wàter. M’han acabat de completar, l’excitació de la tarda.


...

..............Ha mort Mo Mowlam

...................

Mo Mowlam, una lluitadora d’esquerres, que va propiciar l’acord polític per la pau al nord d’Irlanda quan era Ministre i a més defensava la cultura de la pau i el diàleg, essent molt crítica sobre l’actual guerra de l’Iraq i del propi Tony Blair, ha mort.
Aquest dijous ja comentava el seu estat crític de salut, que feia preveure l’actual desenllaç.

Descansi en pau. Una altra política decent, morta!.

Que un poema de Sylvia Plath, en sigui el meu homenatge:

..........MÍSTIC

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.


Poema de Sylvia PLATH, “Arbres d'hivern”
Traducció de Montserrat Abelló

--------------------------

..........MYSTIC


The air is a mill of hooks.
Questions without answer,
Glittering and drunk as flies
Whose kiss stings unbearably
In the fetid wombs of black air under pines in summer.

I remember
The dead smell of sun on wood cabins,
The stiffness of sails, the long salt winding sheets.
Once one has seen God, what is the remedy?
Once one has been seized up

Without a part left over,
Not a toe, not a finger, and used,
Used utterly, in the sun's conflagration, the stains
That lengthen from ancient cathedrals
What is the remedy?

The pill of the Communion tablet,
The walking beside still water? Memory?
Or picking up the bright pieces
Of Christ in the faces of rodents,
The tame flower-nibblers, the ones

Whose hopes are so low they are comfortable:
The humpback in his small, washed cottage
Under the spokes of the clematis.
Is there no great love, only tenderness?
Does the sea

Remember the walker upon it?
Meaning leaks from the molecules.
The chimneys of the city breathe, the window sweats,
The children leap in their cots.
The sun blooms, it is a geranium.

The heart has not stopped.


Sylvia PLATH
“Winter Trees”, 1972.

...

Primer fou en Carod-Rovira qui ens anunciava Esquerra Republicana a la Val d’Aran, ara és Jaume Bosch d’Iniciativa per Catalunya-Verds qui també ens diu que hi haurà Iniciativa a Aran. Primer la metròpoli catalana ens destapa el pastís i desprès els nacionals aranesos o sigui els occitans d’Aran, fan de fantasmes. Perquè fa riure, que hagin d’ésser des de Barcelona que facin aquests anuncis i a Aran ningú s’hagi presentat d’una manera formal encara.

Això sí, els jefes de la capital ens diuen que seran partits diferents, lligats a les seves formacions respectives, curiosament però coordinades amb seccions dels Pirineus. O sigui partits aranesos que no parlen de tu a tu amb les organitzacions catalanes, sinó amb una sectorial, tota una relació de segona.

Aquesta gent, que van de progres, segueixen el patró suïcida dels partits grans, tractar als seus com una sucursal i a la vegada tractar a Aran també com a sucursal.

Volem partits aranesos independents!!!!.

Aran ni és una comarca catalana, ni és un joc terminològic on és digui que Aran és una “comunitat nacional”, deixant-ho així, en genèric, perquè ja avui, uns interpreten i diuen “comunitat nacional... catalana”, i els altres interpreten i diuen “comunitat nacional... espanyola”, cal dir-ho sense embuts, i els partits polítics en les seves organitzacions han d’actuar en conseqüència: “Aran és una comunitat nacional occitana”.


...

Per tot el centre de Londres i a moltes parades de metro de les perifèries, ha aparegut un cartell de publicitat del diari de la tarda, on deia “Mo prop de la mort”. Tota una fatal premonició.

És tracta de la socialista, o laborista, Mo Mowlam, la que fou entre molts altres càrrecs polítics, la Secretaria d’Estat per Irlanda del Nord del Govern de Tony Blair, i que va tenir un paper fonamental en l’alto el foc definitiu de la IRA i desprès en “l’Acord del Divendres Sant”. És a dir l’arquitecte bàsica, per part britànica, de la pau a Irlanda del Nord, que avui s’està consolidant

Jo he llegit la seva autobiografia, Momemtum, títol que juga amb el seu nom afectuós i popular de Mo, tot i que és diu Marjorie, tot un text de vida profunda i de servei. Jo en vaig quedar prendat del seu llibre i el Regne Unit ha quedat prendat de la seva habilitat i generositat política.

Quan els anys 90, va tenir un tumor de cervell i va perdre tot el cabell pel tractament, va demostrar una vital manera d’afrontar les contrarietats, tot cara al públic. Desprès vindria el seu històric paper a Irlanda de Nord. Avui no sé que li passa en la seva salut, però no hi ha dubte que el Regne Unit i Irlanda han d’estar tristos, jo també ho estic.


---------------------------------------------------------------------

.....................


...

Diuen que a Londres, cada persona és filmada una mitjana de 300 vegades al dia. Segur que jo, com molts que ens passen el dia a la City, és molt més del doble de mitjana el que ens filmen. I per aquestes filmacions acabem de saber, que el brasiler que la policia va matar a Londres, ni anava vestit com deien, ni havia tingut cap conducta sospitosa. (No portava cap abric, ni és va saltar cap tanca, ni tant solts va existir l’escena de que li deien que pares i ell no va parar).

Tenim les imatges i tothom les ha pogut veure. (veure la fotografia). La intoxicació i el passar informació falsa, és constant per part de la policia, i els diaris una i una altra vegada piquen, fins que ja han dit prou, i la “ITV News” ha començat a destapar tot l’afer. Passarem d’una mort a un assassinat amb premeditació i traïdoría, simplement va ésser una execució del suposat terrorista. (Amb militants de la IRA ja ho havien fet).

Des de Catalunya he sentit, en tertúlies nocturnes, tantes bestieses sobre aquest afer, que em fa vergonya tenir aquestes “brunetes mediàtiques” a "Catalunya Ràdio". No ens mereixem una ràdio pública, amb tant reaccionari opinant. I ara quina serà la justificació?.

Mentrestant a Londres, van laminant els drets civils de tots.

............................

.....................Jean Charles De Menezes mort a terra, al vago del metro.
.....................Perquè ens menteix la policia britànica?.


...

És del tot preocupant l’alt grau de mentalitat de “marginalitat” que tenen els militants occitanistes. És tant l’esclafament francès per les coses d’Occitània, que la reivindicació de molts occitanistes de bona fe, fa que s’acabi exercint de forma radical i fora de tots els circuits polítics existents. Serà la meva visió possibilista de la política, que en fa veure així les coses. Però ésser possibilistes en la reivindicacions cíviques, polítiques, econòmiques, socials culturals i lingüístiques, és a dir nacionals, només el que ha de portar, és aconseguir avançar en el camí del reconeixement d’Occitània com a realitat cultural i també nacional.

Mireu be la cara de tots aquests personatges. Són el poder francès a les “Regions” també franceses, que són a Occitània. Són els Presidents regionals de l’estructura administrativa francesa a Occitània. Qui no entengui , que com una gota malaia o com un mal son, se’ls hi ha de posar a la seva vida la qüestió occitana, dia rera dia, que deixi la política o l’activisme i és dediqui a collir maduixes. S’han d’utilitzar totes les escletxes de la legalitat francesa, totes, per situar Occitània a l’arena política i cívica. A mi només em correspon la vessant cívica, però estaria bé que els polítics aterressin i és deixessin de purismes i fessin política realista. Llavors potser tindríem diners per les Calandretas, per les publicacions, pels festivals i centenars de coses que és poden fer. A mi no només m’interessa la reivindicació al carrer, m’interessa crear infrastructura, el més solida possible i que duri.

Mireu-los bé. No hi ha alternativa, se’ls ha de fer còmplices de l’occitanisme. Ells son part del poder.


..........
..........
..........

...

Avui, un dia sencer de debat i reflexió sobre Occitània. Tot un repte, pel que caldrà adequar l’entitat “Vivéncia Aranesa” a una dimensió nacional occitana. I cal elegir nou president/a de l’Associació.

...

Atenció a les fotografies del japonès Shoji Ueda (1913-2000) que s’exposen a la Fundació de “La Caixa” de Palma de Mallorca. Les obres venen del museu que té dedicat aquest creador a Tottori al Japó.

...

Un dels llocs mítics de la Toscana és Carrara. El seu fabulós, estimat i eròtic marbre és per mi el súmmum del romanticisme i de l’art de l’escultura. Però també hi ha Pietrasanta, tot un altre món de marbre i bellesa. És aquí on l’escultor anglès Marc Quinn, esta acabant amb tot un equip d’ajudants o de veritables tècnics del marbre, la gran escultura que és posarà a Trafalgar Square de Londres.

A través d’un concurs restringit, és va voler trobar l’escultura adequada per a un immens pedestal buit, que hi ha a la tant simbòlica plaça. És l’anomenat “Quart Pedestal”, que està al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, i que al segle dinou hi havia d’anar una escultura eqüestre, que mai és va instal•lar.

Un jurat va opinar i donar com a guanyador a l’obra de Quinn, però la gent també va opinar, i jo també en aquest mateix Diari, el 3 de gener del 2004, em decantava per aquesta inquietant proposta.

Us asseguro que quedarà bestial i impactant en aquesta plaça un monumental cos de dona en estat, amb discapacitació física, d’uns cinc metres d’alçada. La dona és una persona real: Alison Lapper.

Marc Quinn parla del contrast d’un món d’escultures d’homes i d’herois, com el situat a la fàlica columna de la plaça o sigui Nelson. Una autèntica heroïna és i serà la senyora Lapper. Un nou símbol en marxa, per a Londres.

........................................................................................................

................................

A poc a poc Londres és va engalanant amb unes banderoles que inevitablement cada matí em recorden Catalunya. És una campanya impulsada per l’Alcalde, amb la idea de fons que els londinencs no ens podem dividir pels actes de terrorisme i el seu logotip incorpora com a disseny integrat, dues idees: Set milions de londinencs i un Londres.

No puc deixar de pensar amb la campanya catalana de : Som 6 milions.

Totes dues campanyes aporten sentit d’identitat i pertinença. A més, aquesta anglesa és un clam contra la barbàrie terrorista i això encara li pot donar un aire de "resposta i adhesió immediata", en una societat bastant desmobilitzada.

Acabes estimant Londres.


...

.........Fills de les favel·les


....................sense què?
....................o només amb?
....................(—de nou—
....................el bell
...................—abans—)


Imatge de Jordi J. Lafon de l’obra "paisatges i éssers".
Text de Víctor Sunyol.


...

Avui és el Dia Internacional dels Pobles Indígenes, amb la reivindicació que els pobles indígenes reclamen el dret a les seves vides, terres i drets humans. Curiosament per a mi, coincideix que he començat una contacte amb la ONG “Survival” a Londres, precisament una entitat dedicada donar suport als pobles indígenes.

Tot això dels “Dies d’alguna cosa”, no és que m’entusiasmin, però de vegades serveixen per difondre una mica més, el tema de la diada. Des del punt de vista del “màrqueting social” és un petit motor més, col•lateral, però no central, d’una possible campanya que s’ha de realitzar tot l’any, feta “a pluja fina” i que ho vagi impregnant tot. Però si és celebra en ple agost, segur que a Europa almenys, una Europa de vacances, serà un Dia pobre de mobilitzacions, tant pobre i maltractat com els indígenes.

La situació dels “indígenes”, denominació que em molesta profundament, però això és una altra discussió, o potser no, potser és la discussió, perquè forma part de la discriminació brutal dels drets humans d’aquests grups. Les denominacions també porten carrega ideològica, això que ens ho expliquin a nosaltres: dues cultures -la catalana i l’aranesa. Som minories nacionals o nacions minoritzades?.

Deia que la situació dels “indígenes”, és greu perquè pateixen una terrible repressió exterior en molts llocs i els hi falta tota mena de cobertura de drets civils, perquè no pateixin abusos com els que pateixen els jarawa, que van sobreviure al tsunami però que no aconsegueixen salvar-se de les invasions foranes agressives.

"Survival" ens diu sobre aquest cas:
“...Els jarawa, un dels pobles indígenes que habita les Illes Andamán, en l'Oceà Índic, van causar sorpresa en tot el món quan es va saber, dies després que el tsunami causés estralls en tot el sud-est asiàtic, que havien salvat les seves vides gràcies al seu íntim coneixement del mitjà natural. No obstant això, aquesta tribu, que fins a 1998 no havia tingut contacte algun amb la societat majoritària, corre ara el risc de ser exterminada a causa dels colons de la Índia, que envaeixen la seva terra, roben els seus animals, ofereixen als homes alcohol i tabac i abusen sexualment de les dones jarawa. Tot això a pesar de la política radicalment nova que, sobre el paper, van adoptar les autoritats a la fi de l'any passat, que recalca la necessitat de protegir la reserva jarawa d'invasions de tot tipus, i que les autoritats no han aconseguit posar en pràctica encara...”.

.........................

Brancusi és un dels meus escultors preferits. Tot ell, amb el seu posat, ja és tota una escultura. És genial!

........................


...

Reconforta quan trobes algú o alguna organització, que diu allò que tu penses, sobretot si fins llavors, ningú no deia res, i et pensaves que eres un outsider, com sempre.

Ha hagut d’ésser Amnistia Internacional qui li recordes al President del Barça que la Xina no respecten els drets humans i que s’ho pensi dues vegades que aquest govern, que és una dictadura, sigui el sponsor de la samarreta del Club.

Per dignitat esportiva del Club, per dignitat nacional catalana i per solidaritat als represaliats xinesos, el FC Barcelona no pot portar aquesta marca avui, a la samarreta.

................

Un cartell de l’òptica, per comprovar com el president Laporta, té la vista.

...

Un dels gurus anglosaxons dels estudis de nacionalisme, el ja jubilat Anthony D. Smith de la LSE, no té ànima per entendre i sobretot per comprometre’s amb la lluita reivindicativa dels pobles i les nacions sense estat. És simplement un estudiós, que tant podia haver estudiat les papallones com les nacions, expressa la mateixa fredor o el mateix distanciament d’espècie, que quan s’estudien els animalets. Només entén de veritat, i de forma autèntica, el nacionalisme israelita, perquè és un sionista, però res més. La seva teoria fonamental queda desmentida per l’evolució d’un munt de nacions, nacionalitats i pobles sobretot d’Europa, no cal dir el cas català, que està a les antípodes del que el senyor Professor teoritza sobre l’origen de les nacions. En ciència pura, una teoria desmentida amb aquest ampli grau de pràctica, seria eliminada ja, però en ciències socials és pot anar fer bullint l’olla fins que et jubilen, el que es graciós és que a més, amb una sobirana barra, apareguin “clònics” de la “teoria Smith”. Tota una altra tribu, a la recerca de poltrona, a poder ésser, de per vida acadèmica.

Però malgrat tanta misèria intel·lectual, acadèmica i laboral i sobretot de falta de principis, hi ha un fet de Smith que em va commocionar en un dels seus seminaris. És parlava del seu tema estrella, l’Holocaust i òbviament se’l titllava de barbaritat, de genocidi i de gran crim de la humanitat, com va ésser. Però a la vegada, aquell dia, també va parlar d’un altra genocidi i crim de la humanitat: el llançament de la bomba atòmica a Hiroshima i a Nagasaki per part dels Nord-americans. Aquell dia, aquell comentari al seminari em va fer pensar molt. Certament també va ésser un gran crim, però l’historia oficial i revisionista ho camufla i justifica, d’una alta manera.

Precisament aquests dies que és commemora el 60 aniversari d’aquest crim a la humanitat, em ve a la memòria la contudència de Smith, i em molesta la tergiversació i justificació històrica, que molts mitjans de comunicació fan avui de la massacre. Hem de continuar adherint-nos al moviment mundial antinuclear i seguir defensant la cultura de la pau, per molt que el discurs dominant sigui tot un altre.


...

L’assassinat que ha comes la “Guardia Civil” a Roquetas de Mar d’Almeria, és d’autèntica vergonya. Els "il·lustres" membres indesitjables han d’ésser expulsats del Cos i jutjats com a delinqüents.

Tots els meus respectes per Juan Martínez Galdeano.

On són les organitzacions dels drets humans denunciant això?

E-mail que he enviat a diferents grups d’Amnistia Internacional:


andalucia@es.amnesty.org , almeria@es.amnesty.org , cadiz@es.amnesty.org ,
cordoba@es.amnesty.org , granada@es.amnesty.org , huelva@es.amnesty.org ,
jaen@es.amnesty.org , malaga@es.amnesty.org , sevilla@es.amnesty.org ,
info@amnistiacatalunya.org , info@es.amnesty.org

Compañeros,
Soy un catalán que vive en Londres.
Pregunta: Como es que vosotros como grupo local de Amnistía Internacional, no estáis denunciando el asesinato del agricultor Juan Martínez Galdeano en Roquetas de Mar de Almería por parte de miembros de la Guardia Civil?

Está bien que habléis de las atrocidades del mundo, pero se puede pasar este flagrante atentado a los derechos humanos?

Haber si ahora, además de tener de hacer lobbying con las autoridades, habremos de hacer presión el pueblo llano, a los “funcionarios” de la solidaridad. Amnistía Internacional sigue muda sobre este tema y es un silencio escandaloso.

Saludos cordiales
Joan-Ramon Colomines-Companys
http://diaricivic.blogspot.com


...

Aquest és el mafiós i terrorista que m’amarga cada dia la meva vida a Londres. La meva i la de milers de londinencs. Aquí el tenim avui, amenaçant novament als britànics. Malgrat les amenaces, n’estic fins els nassos de tanta seguretat i sobretot sabent que no servirà de res tant desplegament. Qualsevol dia volarà alguna instal·lació cultural o del patrimoni històric, està més que cantat.

Han aconseguit fer insuportable els trajectes del tant emblemàtic i estimat metro. I tota la zona 1 de Londres, per cert la turística, acabà sent un autèntic perill. Sinó al temps.

Això no s’arreglarà amb policia, ni amb el tirar a matar, caldrà posar les bases d’una altra política exterior més justa i menys imperial, com la que Blair ens té acostumats. Avui recollim tota la negligència d’una classe política nefasta, en el que Trio de les Açores en són el paradigma del cinisme.

...

...........


..........CONFESSIÓ


Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.


Poema de Marta Pessarrodona.


....

...........


Una de les avantatges d’estar a Londres és que és una plataforma global immensa, i això em possibilita veure les mil i una televisions del món. Avui era el dia de veure la Televisió Gallega, pel que significa la investidura d’un nou President del govern gallec. Nostàlgicament cada dia veig la televisió andorrana, per estar al dia de les coses dels Pirineus.

Si els aranesos en comptes de gastar-se 72.000 euros amb un monument a la llengua, els invertissin en infrastructura televisiva, tindríem “AranTV” privada en marxa, el proper mes d’octubre, amb programa diari.

És tanta la irresponsabilitat i negligència de les institucions araneses, tant les locals com les nacionals, en les inversions en cultura, i és tanta l’estupidesa d’una concepció estàtica i mortuòria de la cultura d’alguns prohoms de la societat civil d’Aran, que sincerament estic en un cul-de-sac. No sé per on tirar.

Sé que és necessitem mitjans de comunicació a la Val d’Aran, però com fer-los amb diner privat, si les institucions, no és que no ajudin , és que a més si posen d’esquena, amb les seves pràctiques de dumping rural.

Diuen que hi haurà un monument de 6 metres: 6 metres d’estupidesa i de no saber com reconstruir culturalment i lingüísticament un poble. Perquè, no són 12 milions de les antigues pessetes, pal plantades a la fresca, sinó que és una col·lecta entre la població, que “crema” qualsevol altra col·lecta per fer cultura viva, per crear infrastructura, durant mesos o anys.

Tot amb la mateixa filosofia com els que regalen llibres, els que regalen CD i vídeos, els que regalen revistes o sigui els que només proporcionen cultura aranesa de beneficència, que irresponsablement, impossibiliten i destrueixen qualsevol infrastructura editorial i de comunicació pròpia i mínimament normalitzada.

Qui invertiria en Pizzes a la Val d’Aran, si les autoritats regalessin pizzes a tort i a dret, a tot déu!!!.


...

Ens hem de felicitar per la concentració d’ahir a Aran i felicitar als organitzadors.

Jo en sé poc del que va passar, jo estic a Londres, però puc endinsar-me en totes les vies d’informació que ofereix internet, per descobrir el poc tractament de l’esdeveniment per part de la premsa nacional catalana.

Segurament l’única premsa local, que ha estat a l’alçada ha estat “EL Segre”. Aquest diari filo-socialista ha entès que calia foto de portada de la reivindicació aranesa. Malgrat les distàncies i el seu usual sectarisme, molt bé aquesta vegada. Per tant barretada i felicitacions.

“La Mañana” no en fa portada i del que en diu a dins, no ho reflecteix via on line, o sigui que no ho sé. Aquests filo-convergents s’han equivocat i a la llarga ho pagaran en lectors aranesos.

És com inconcebible que el diari “Avui” no en digui res de res. Ni la milionada que pagava el Conselh Generau d’Aran per fer un publi-reportatge setmanal, ha entendrit el cor del periodisme nostrat, que quan és tracta d’Aran: o passen per caixa o la merda amb les seves reivindicacions. Per Barcelona, la Val d’Aran és o una pedra a la sabata o les vacances pijas de la neu. Que el Síndic Barrera n’aprengui, i sàpiga on és el periodisme del país i on és, simplement, la publicitat pagada.

De tots els altres diaris no cal ni parlar-ne: res de res.

Al moment que he escrit això no puc saber que farà TV3. Potser passar alguna cosa al programa “Comarques”, precisament el títol ja està en sentit en contrari a l’esperit de la concentració. Dubto que passin res al "Telenoticies" nacional, perquè aquest programa emblemàtic no varen ni citar la “Festa d’Aran”, menys encara ara. Però està per veure. De moment els programes d’ahir de pagament de TV3, només puc comprar-ne un sobre “Aran i l’esturió”, la gran noticia culinària que eclipsa la mobilització reivindicativa.

De tot això, res és nou. Als catalans la qüestió aranesa els interessa poc. I els partits s’han trobat en un problema.

Però no fem trampa:
Tots els partits aranesos son sucursals dels partits catalans, per tant hi ha uns espectaculars fracassos interiors i les seccions nacionals araneses dels partits, no han sabut convèncer als seus.

A més, el Conselh Generau té un enorme problema de promoció d’imatge i de màrqueting. Treballen amb l’estómac i van de figures, no entenent que son ells qui han de passar, mil i una vegada, resum dels esdeveniments, notes de premsa, fotografies. Han de trucar i trucar i trucar a la premsa , han de fer de grup de pressió i ésser una gota malaia. Però això no és fa, perquè no és treballa professionalment en aquest camp. És una llàstima, però és així.

El resultat el tenim avui: quasi un silenci total a tot Catalunya del que va passar ahir.
Visca l’Aran!.


...

Algun polític que anirà a la concentració de diumenge a Vielha per demanar més cotes d’autogovern aranès al nou Estatut d’Autonomia, haurà de mirar a terra de vergonya, perquè s’ha de tenir molta cara, desnaturalitzar al Parlament de Catalunya “l’Acord Nacional Unitari de la Val d’Aran” que s’havia aprovat en un Manifest consensuat i presentar-se ara, a liderar mobilitzacions a Aran. (Amb articles a la premsa inclosos)

En la convocatòria de la futura concentració a Vielha és diu: “... enfront la decepcionant acollida que ha tingut per part de la ponència redactora del nou “Estatut d’Autonomia de Catalunya”, el document unitari aprovat per consens en la Val d’Aran amb les aspiracions del poble aranès en referència a la consolidació de la nostra identitat, i que no ha estat contemplat pels partits catalans.......(....) ...us convoquem...”.

O sigui que ara el parlamentari Paco Boya, que deia i xulejava públicament, que ell havia fets els deures i el seu partit PSC (sic) havia presentat una proposta sobre Aran a la ponència i els demés no, és manifestarà contra la seva pròpia proposta, que precisament dinamitava “l’Acord d’Aran”. Ho feia de contingut i a més de forma, perquè és deslligava del consens i anava per lliure.

L’Alcalde de Vielha, Joan Riu, també és concentrarà i ens cantarà un bolero, perquè va intentar destruir l’Acord de consens, no va poder i ara critica, oportunistament, a qui no fan cas precisament de l’Acord aranès. I així podríem anar continuant amb tota la gent d’Unitat d’Aran. Potser que la concentració s’hauria de fer a les portes del local d’Unitat, on també hi ha una placa identificativa i en solitari, que diu PSC, que suposo que deu ésser un d’aquests partits catalans que critiquem. Més malabarismes!

Els polítics araneses en conjunt, amb el Síndic Barrera al davant, no han fet els deures i han negociat molt malament tota la qüestió aranesa. No és pot anar de passerell, quan els altres juguen a primera divisió.

També és de pel·lícula que “Lengua Viua” que va ésser l’únic grup cívic aranès, autènticament esquirol, que va donar suport a tota l’enredada del “Bus de l’Estatut” i les seves “festetes” del Tripartit o sigui que va jugar al folklore i no a la pressió polític com reivindicàvem molts d’altres, i com també els hi correspondria a ells fer-ho, ara s’apunti en solitari com els organitzadors civils que lideran el procés de la crítica. Segueixen “l’estil Boya”. Perquè no es pot anar a la processó i repicar les campanes. No és pot enredar sempre a la gent. Viuen del cuento i els hi va el victimisme.

A Vielha és pot fer una `setmana de solidaritat al desenvolupament i la cooperació´, amb un munt d’entitats cíviques de tota mena, treballant conjuntament, i no és pot convocar una mobilització reivindicativa per Aran, participat tothom com a convocants.?. Son uns autèntics sectaris.

Però dit tot això, espero que tingui molt d’èxit la mobilització per Aran i espero que tothom, tothom sense exclusió, hi vagi.


...

.................


Mentre tenim tots els transports en alerta màxima, o sigui: o els terroristes o la policia et poden liquidar a Londres, ha aparegut l’acord històric de l’acabament de la lluita armada de l’IRA.

És una gran noticia, ja hi haurà temps per fer les anàlisis, però dit senzillament, com estat d’ànim, és un reconfortant pas per construir, una engruna més, la cultura de la pau. Per Irlanda del Nord i del Sud és un pas de gegant.

Fins arribar avui, s’ha recorregut un llarg trajecte, on un imaginatiu i revolucionari Acord, “l’Acord de Divendres Sant”, ha permès aquesta solució. Que ningú s’enganyi, l’Acord és d’un enorme contingut polític que ha involucrat dos Estats: el Regne Unit i Irlanda. Cap solució policial, ni de l’exercit, ha acabat portant fins aquí, ha estat l’Acord que ho ha fet possible.

A més, sense escrúpols s’ha amnistiat a membres de l’IRA que han utilitzat les armes i han matat. I és que no podia ésser de cap altra manera.

És inevitable avui, pensar en el País Basc i ETA.

Serà molt complicada la sortida al País Basc, la caverna política i mediàtica faran difícil tot el procés. Juntament amb tot aquest món de rancúnia i manipulació política, també hi ha les “associacions de les víctimes”, inclosa la catalana.

El millor homenatge a les víctimes avui, és aconseguir la pau.

------------------------------------------------------------------------------
Declaració oficial de l'Exèrcit Republicà Irlandés IRA


El lideratge d'Oglaigh na hEireann ha ordenat formalment que es posi fi a la campanya armada.

Això tindrà efecte a partir de les 4pm d'aquesta tarda.

A totes les unitats d'IRA se'ls ha ordenat que abandonin les armes.

A tots els voluntaris se'ls ha ordenat que ajudin al desenvolupament de programes purament polítics i democràtics a través de mitjans exclusivament pacífic.

Els voluntaris no han de participar en cap altra activitat, en cap cas.

El lideratge d'IRA també ha autoritzat el nostre representant a comprometre's amb l'IICD [Comissió Internacional Independent de Decomís] per completar el procés que porti a posar les armes fora d'ús, de forma verificable, la qual cosa augmentarà la confiança pública. Aquest procés hauria d'acabar tan aviat com fos possible.

Hem convidat dos testimonis independents, de les esglésies protestant i catòlica, a fer de testimonis.

El Consell de l'Exèrcit pren aquestes decisions després d'un procés de discussió i consulta intern sense precedents amb les unitats de l'IRA i els Voluntaris.

Apreciem el camí sincer i directe en el qual s'ha fet el procés de consulta i la profunditat i contingut de les submissions.

Som orgullosos de la forma de camaraderia en la qual s'ha portat aquesta discussió veritablement històrica. El resultat de les nostres consultes mostren com és de gran el suport a l'estratègia de pau del Sinn Féinn, entre els Voluntaris de l'IRA.

Hi ha també una preocupació inqüestionable respecte a la incapacitat dels dos governs i els unionistes per participar plenament en el procés de pau.

Això ha creat dificultats genuïnes. La majoria aclaparadora del poble d'Irlanda plenament dona suport a aquest procés.

Ells i els amics de la unitat irlandesa per tot el món volen veure la plena aplicació de l'Acord de Divendres Sant.

Malgrat aquestes dificultats s'ha considerat que les nostres decisions avancen els nostres objectius republicans i democràtics, incloent-hi el nostre objectiu d'un Irlanda unida.

Creiem que hi ha ara una manera alternativa d'aconseguir això i acabar amb la dominació britànica sobre el nostre país. És la responsabilitat de tots els Voluntaris mostrar lideratge, determinació i valor.

Som molt conscients dels sacrificis dels nostres patriotes morts, dels qui van anar a presó, dels Voluntaris, de les seves famílies i la base republicana més àmplia.

Reiterem la nostra opinió segons la qual la lluita armada era totalment legítima. Som conscients que molta gent ha patit aquest conflicte.

Hi ha un imperatiu imposat a tots els bàndols i aquest és el de construir una pau justa i duradora. La defensa de les comunitats nacionalista i republicana comunitats ha crescut amb nosaltres.

Hi ha una responsabilitat davant la societat per assegurar que no hi hagi cap reaparició dels pogroms de 1969 i els primers anys setanta.

Hi ha també una responsabilitat universal per fer front a les actituds sectàries en totes les seves formes.

L'IRA es compromet plenament amb els objectius d'unitat d'Irlanda i independència i a construir la República dibuixada en la Proclamació de 1916.

Fem una crida a la màxima unió i esforç dels republicans irlandesos a tot arreu. Som segurs que treballant junts els republicans irlandesos podrem aconseguir els nostres objectius.

Tots els Voluntaris són conscients de la importació de les decisions que hem pres i tots els Oglaigh són obligats a complir plenament aquestes ordres.

Hi ha ara una oportunitat sense precedents d'utilitzar l'energia considerable i generositat que tenim en favor del procés de pau.

Aquesta sèrie completa d'iniciatives sense parangó és la nostra contribució a això i als esforços continuats d'aconseguir la independència i la unió de la gent d'Irlanda.

(28 de juliol de 2005)

------------------------------------------------------------------------------
DOCUMENT FONAMENTAL:

"L’Acord de Divendres Sant".
(Belfast, 10 d’abril de 1998). [En anglès /pdf./ CLICAR].

L’Acord fou el primer miracle per Irlanda!. Han passat quasi 7 anys.


...

....................

.........."Shoot-to-kill" tactics. London 2005.


...

Fa gràcia veure com els diaris de Madrid tracten el tema de la nova pel·lícula de Mel Gibson. En concret, és sobre una qüestió de llengües. Amb titular com “Del Arameo al Maya”, ens expliquem sorpresos, que l’actor-director està a punt de començar el rodatge de la pel·lícula “Apocalypto” i que ho farà en maya, desprès d’haver rodat la famosa i tan discutida pel·lícula “La Passió de Crist”, on hi havia escenes en arameu.

El senyor Gibson no és àngel de la meva devoció, ni tampoc he vist la pel·lícula sobre Crist, però em sembla bé que tingui sensibilitat a les llengües. Sembla que hi ha gent, quasi sempre monolingüe, que no donen valor al patrimoni de la humanitat, que són totes les llengües sense exclusió, per molt minoritàries que siguin.

Des de Madrid, i sobretot en certs ambients periodístics i polítics, de llengües n'hi ha de primera i imperials i les altres, són els anomenats “idiomes poc comuns”. A més sempre hi ha bàrbars, com aquell dirigent presumiblement d’esquerres del País Basc, que va expressar que mai parlaria en euskera, perquè és una llengua de violència.

No sé com s’ho farà en Gibson, perquè del maya hi ha molts i variats dialectes, però és un signe de profund respecte utilitzar-lo en una pel·lícula, que a més serà vista per milions i milions d'espectadors del planeta.

Esperem que un dia Gibson descobreixi el català i l’occità i ens projecti de cop, al món.


...

ASMAT

.........

Un amable lector d’aquest Blog em preguntava que com és podia fer “Lobbying lingüístic a nivell personal, sense violentar, contundentment però de manera amable”, com jo havia escrit, en aquest mateix Diari Cívic.

Doncs, reprodueixo a continuació un exemple, del que avui he rebut resposta.

És tracta d’un interessant projecte de Barcelona, anomenat ASMAT. És una botiga de material de viatges, un cafè, un Club, una web, tot: com a plataforma de promoció de viatges independents.

Però, ni anomenar-se ASMAT pels asmats, habitants d’una zona del mateix nom i que està situada al sud de la costa de Papua Occidental, la meitat occidental de l’illa de Nova Guinea ( zona que l’imperialisme indonesi la reivindica com la seva província numero 28, que anomenen “Irian Jaya”), ni per l’espiritualitat asmat amb la seva “memoria passionis”, la memòria del trauma, del que s’ha perdut una història amagada; no ha ajudat perquè els promotors del projecte, -amb en Jordi Salvador com a Director General-, facin una Web on s’incloïes el català, no cal ni dir que tampoc s’inclou l’asmat (que el parlen 70.000 persones), simplement l’han fet en espanyol.

Com que la contradicció era massa gran, els hi vaig escriure un e-mail en català, -no ho vaig fer en asmat, per si de cas-, i la cosa ha anat bé i de forma civilitzada.

Incloc a continuació els e-mails que han circulat per aquest afer.

El meu e-mail està signat per mi, el d’ASMAT no té nom, però segur que hi ha algun “amic invisible”, al darrera.


E-mail 1:

Títol : LA WEB

Dia: Divendres, 22 juliol 2005

Text:

"Companys i companyes d’ASMAT,
Algú és pot creure a Barcelona que aneu de bon rotllo, si la vostra web no té una versió catalana ?. Suposo que coneixent el parcal, potser entendreu que té un significat enorme no utilitzar avui, en PUBLICITAT i COMUNICACIÓ, la llengua nacional de Catalunya. Cadascú que parli com vulgui, una altra cosa és presentar-se en públic i buscar clients. No us presenteu com a progrés i avançats, perquè no ho sou.

Jo visc a Londres tot l’any o sigui que ara no em vingueu que sóc poc cosmopolita. Jo també sóc un viatger independent.
Us pregaria que intenteu arreglar-ho. Gràcies.

Molta sort amb la vostra empresa
Salutacions
Joan-Ramon Colomines-Companys"



E-mail 2, la resposta.

Títol: RE: LA WEB

Dia: Dilluns, 25 juliol 2005

Text:

"Hola Joan Ramon,

des de ASMAT compartim totalment el teu punt de vista. Tant és així que la versió catalana de la nostra web està en construcció i a punt de ser penjada. Esperem que en menys de dues setmanes estigui operativa. Gràcies però per la teva sana bel·ligerància cívica.
Salutacions,

ASMAT.com"



....................................................................................................

ARAN, UN PAÍS OCCITÀ

S’anuncia que el Conselh Generau d’Aran repartirà 3.000 banderes araneses amb el lema “Aran, un País”, perquè la població ho col·loqui a les finestres de casa seva, com un acte reivindicatiu a favor del reconeixement d’Aran al nou Estatut d’Autonomia.

A mi em sembla molt bé.

El dia que el "Plenari del Conselh Generau", o sigui el "Parlament aranès", funcioni com un veritable Parlament i la gent ho sàpiga, m’agradaria que aquest tipus de mobilització ciutadana sortís d’aquest organisme plural. Avui la convocatòria és governamental o sigui d’un sol color polític. Però millor això que res.

Ara veurem si alguns convergents botiguers –lligats al govern del Conselh- que varen refutar posar als seus aparadors de samarretes, els cartells de Vivéncia Aranesa, de l’any 2004, que deien: “Era Val d’Aran ei un País e non pas ua Comarca. Explica’c”, ara són conseqüents. També veurem com els buròcrates d’Unitat d’Aran de l’Ajuntament de Vielha, que varen retirar els mateixos cartells de les seves instal·lacions esportives, perquè no quedava bé, perquè venia l’Iñaki Urdangarín de la Casa reial, ara posaran la bandera reivindicativa.


...

Potencialment avui a Londres, qualsevol ciutadà, de a peu, és un terrorista.

Se m’apropa un tio de paisà, amb una cara de hooligan que fa fredat, i amb mals modus m’arracona.
–Però que fas, cretí !!!. Li crido.
Perquè carai haig de saber que és policia?.
Perquè carai haig de fiar-me, d’aquesta mena de personal?.
A més, no s’identifiquen.

No només ens faltaven els terroristes assassins, sinó que a més, tenim la policia de paisà, actuant amb prepotència i de safari. S’han carregat un individu, de vestimenta estranya o sigui el que aquí en diuen “ètnica”, perquè colant-se al metro, salta una tanca i perquè no va fer cas a agents de paisà.

I encara l’Alcalde de Londres, tant progre ell, ho justifica.

Avui dissabte, la policia uniformada fa el "gran numero", fent escorcollaments personals al metro. I ho fa en estacions de metro, bàsicament turístiques, perquè avui al Gran Londres, fins i tot el metro de l’ àrea 2, és podria entrar, per centenars d’estacions, carregats d’explosius del tipus que vulgueu, perquè no hi ha ni un miserable policia uniformat, ni un simbòlic personal de metro, observant.

Fan desplegament per crear confiança i seguretat, i el primer que fan és matar un brasiler electricista i malauradament pringat, però NO terrorista, al metro. Tota la campanya de màrqueting d’aquests inútils, se n‘ha anat a la merda. Només cal que vagis als Pubs i escoltis les converses.

......

...........Per a Jean-Charles "JOAO" (1978-2005, Stockwell Station, London Underground)

.........Uma gota de chuva
.........A mais, e o ventre gravido
.........Estremeceu da terra.
.........Através de antigos
.........Sedimentos, rochas
.........Ignoradas, ouro
........Carvco, ferro e mármore
........Um fio cristalino
........Distante milinios
........Partiu fragilmente
........Sequioso de espaco
........
........Em busca de luz.
........Um rio nasceu.


"O RIO"
del poeta brasiler, Vinicius de Moraes, 1913-1980.


...
...

La policia britànica s’està enfangant.
Comencem a perdre les llibertats civils a Londres.


...

L’agost del 2001, va haver-hi un suposat atac d’àntrax a Londres, la policia va dir que tot era fals, però aquí tenim la prova: la fotografia, feta en exclusiva per Marc Colomines. Era totalment irrebatible, que almenys la policia s’ho havia pres seriosament. Però ells deien que era una invenció de la premsa, que ningú s’havia mobilitzat.

Algú és creu la policia anglesa i el seu Servei d’informació?.

On és el periodisme de carrer, independent i professional, que ens expliqui les coses? Perquè tothom explica el mateix?

Quin és aquest periodisme de premsa escrita i de premsa digital, que només reprodueix les coses de la televisió, en especial Sky News, i fins i tot ens reprodueixen les imatges de pantalla?

On és la corresponsalia internacional catalana, que ens doni informació i no opinió?.
On són els corresponsals catalans de carrer a Londres, que busquen informació pròpia i no ens fan de transmissors dels comunicats oficials?.

Desprès passa, que ens expliquen les redaccions catalanes –incloses les edicions digitals-, que les bombes al metro del 7-J, varen esclatar seqüencialment, en hores diferents, i fins i tot, en varen fer quadres interactius ple de colors, i tots els que érem aquí sabíem que no havia anat així, malgrat que ho digues la policia durant hores. (O dos dies?).

El que està passant avui a Londres, no està passant com ens ho expliquen.

Ara només falta que en Gaspar Hernández del programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio, truqui a la politicòloga Montserrat Guibernau a Londres, perquè expliqui a l’audiència que no ha pogut agafar el tren pels incidents i no aporti res més, i a més ens clavi un spot publicitari de Blair, com va fer el 7-J, i així tota Catalunya informada.


...

Quan busques feina al Regne Unit, les anècdotes són a cabassos. Com explicar qui són els aranesos?. I encara més fort, com explicar el treball cultural i la meva inversió privada en una cultura, que per un britànic tauró de brokers, és petita, insignificant i un mal negoci. I a més, li haig d’explicar que jo vaig néixer català, una altra cultura també maltractada. I no... res a veure amb els toros.

En una selecció laboral, no vas a fer proselitisme, busques la feina.

Si en una entrevista de treball, el senyor o la senyora que m’està interrogant, em fot mà, tothom entendria, que jo m’aixeques i els hi poses els punts sobres les is.

Però si és posen reaccionaris, i fan comentaris denigrants sobre les cultures minoritàries, que és per a mi, com posar-me la mà a sobre de forma furtiva i no consentida, no em puc aixecar i fer un escàndol. Fins que t’adones que allò no va per tu, i llavor els engegues, i a més ho fas amb rin-tin-tin: - Carallots, que us moqui la mama!!!.


...

BUSCANT FEINA

A partir d’avui, són quinze hores diàries, dedicades a trobar una nova feina per a mi.

El repte és molt complicat, però són moltes hores de preparació personal per començar amb força en una nova etapa.

Quina feina?. I a on?.

Hi ha diverses possibilitats: o convertir-me en autònom i començar la meva pròpia activitat o convertir-me en assalariat.

Que sóc avui ?. Doncs, en el món anglosaxó, un “Cultural / Civil Rights Programme Senior Executive”, alguna cosa així com un “Executiu senior del programa de drets civils i culturals”. Més a prop del voluntariat, que de l’assalariat.

Sense sortir-me del “Charity Sector” o sigui del món de les ONGs de Cooperació i Desenvolupament, de les entitats culturals i de les entitats de salut, haig de fer un salt a tenir un sou amb cara i ulls.

Però com sempre hi ha una contradicció, que és: voler fer coses culturals, acadèmiques i cíviques que son caríssimes, que m’aprimen el meu compte corrent, com per exemple viure a una de les ciutats més cares del món com Londres, i a la vegada estar disposat a cobrar poc, si la cosa s’ho val.

Com a venedor de cotxes em forraria. I a més de segona mà. Però quina merda de feina!.

Estic disposat avui i ara, a anar a Llatino-Amèrica, com a gestor de projectes humanitaris amb un sou baix. Això val la pena fer-ho. Però hi ha una dificultat que desconeixia, el “funcionariat de la solidaritat” és enorme, potent, corporativista i excloent. En alguna ONG grans, fa angunia aquest tipus de funcionariat, d’altres van molt millor. El cert és que no sé de quina manera entrar-hi. He estat l’acompanyant tonto de diferent seleccions públiques, que desprès ha resultat ésser una selecció interna i restringida camuflada, tot prèviament donat. Exactament igual, que molts partits polítics.

Podria tornar a fer de periodista com a redactor. En anglès?. En castellà? En aranès?. En català!. M’agradaria saber totes les llengües possibles, però estic tip del via crucis de les llengües. En aymare i en quechua?.

Utilitzant una paraula d’argot de jove d’avui: Quin lloc em mola?. Quina localitat m’atrau, per treballar?.

Aran?. Catalunya?. Andorra?. Anglaterra?. Escòcia?. País Basc?. Galícia? Madrid? Nicaragua? Santo Domingo?...... Doncs qualsevol lloc d’aquests podria ésser.

Avui ja està a tota màquina, la recerca de feina.

Estesa de Currículums meus, a tots els idiomes, per les més variades i variopintes seleccions de personal d’arreu del món.

Si algú sap alguna feina, que m’avisi. D’altres em voldrien ben lluny, perquè no “emprenyi”. Doncs, que també m’avisin. I si algú necessita un currículum que m’ho digui, amb rapidesa express, el rebran a la seva bústia electrònica.

I si tornes a publicar Eth Diari?.


...

Per un moment el romanticisme del que representa Londres, m’ha fet baixar la guàrdia de tot el que està passant a nivell internacional. L’agressió a Londres, injustificable, no justifica el terrorisme d’estat que també patim, a nivell mundial.

Em sento petit davant de tanta merda, de tanta opressió i de tanta injustícia.

Ni invasions ni guerres injustificables, sinó són per la mentida, ni Guantanamos, ni segrestos de la CIA, ni assassinats selectius dels israelites. Blair menteix i torna a mentir diàriament. Si algú hi veu un líder europeu en alça, estem ben malament a Europa.

Ha de quedar algú decent en política internacional, perquè l’administració nord-americana d’avui representa la cara A del fonamentalisme, mentre que els ideòlegs dels que varen posar les bombes a Londres representen la cara B.

I encara aquesta colla d’amorals, ens volen tallar les llibertats, desprès de demostrar que són uns inútils a nivell de seguretat. Tot ben patètic i carregat de cinisme.

--------------------------------------------

Una mostra de com Tony Blair segueix perdut en el que anomena “la ideologia del mal”, que sona barruerament a Bush, és l’informe de Frank Gregory, de la Universitat de Southampton (Anglaterra), i Paul Wilkinson, de la de St. Andrews (Escòcia), que deixa ben clara la vinculació dels atemptats a Londres i la guerra d’Iraq.

INFORME Chatham House pdf. (Clicar)

...

Sóc politicòleg i em dedico a la recerca social, dins del compromís de les organitzacions pels drets civils i culturals de les minories i els pobles. Estic en un profund procés de canvi en el meu treball, cada dia més orientat al “Charity Sector”, com a professional. I malgrat tot això, necessito més temps per pair les explosions a Londres i totes les conseqüències que porten sobre la llibertat.

Em sobta la rapidesa com molts analistes diuen la seva. Tanta clarividència express, m’aclapara. No m’atreveixo, encara, a escriure una anàlisi sobre el tema.

Quan un podria estar entre els morts, perquè cada dia agafa la fatídica ruta de les bombes, quan no pots passar pels carrers de sempre, quan no pots comprar-te l’entrepà on anaves, perquè estaven en mig del territori de l’objectiu terrorista, em costa encolomar-li a Blair, que ell és el terrorista, per la invasió d’Iraq.


...