dilluns, d’agost 27, 2012


Benvolgut Jordi Jové,
T’escric perquè ets el delegat de l’assignatura de “Malalties cardiològiques i nefrològiques” de tercer curs del Grau de Medicina de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.

No em vaig presentar a l’examen final de l’assignatura que tu n’ets el delegat o sigui Cardio i Nefro, però en el meu expedient apareix un suspens.

En aquesta assignatura, com sí s’ha fet en totes les altres d’aquest curs, no s’ha esperat als exàmens de recuperació pels no presentats, i en comptes de guardar les puntuacions de l’avaluació continuada (assistència, exercici, pràctiques etc) per integrar-les en un resultat final, s’ha posat a les actes com a finals, una nota parcial d’aquesta avaluació.

Sóc un dels pocs que treballo durant el curs i em reparteixo els exàmens finals  de les assignatures quadrimestrals entre febrer i juny i entre juny i setembre.

Tots els professores i professores, respecten que si no et presentes en un examen: és un “no presentat”, menys la Doctora Fernández.

L’apreciada doctora que quan intervinc a l’aula em diu “... muy bien muchacho ...” (i jo amb cabells blancs !!!), m’acaba de fer una jugada com la que el Dr. Porcel em va fer fa uns anys: que en la llicenciatura no et deixava presentar a un segon examen de pràctiques, sinó aprovaves el primer i llavors la nota final era del primer. Segurament aquell cas era pitjor.

A la Facultat seguim inventant sobre el Pla de Bolonya i no hi ha un criteri clar, tothom fa el que vol i és l’estudiant qui acaba sortint perjudicat. Qui coordina la implementació del nou Grau?.

A més com tu em deies “... encara em tenen agafat pels collons ...” perquè desprès d’anys, encara no he pogut resoldre totes les Adaptacions d’assignatures, de passar del Clínic de Barcelona a la UdL i dins de la UdL de la Llicenciatura al Grau del Pla de Bolonya. Jo he comès moltes equivocacions, moltes, i segurament la primera és haver marxat de la Facultat del Clínic de Barcelona a la que voldria tornar. Però com? Tot és ara un embolic.

I com embolic: És normal que avui 27 d’agost, a 7 dies de l’examen de recuperació, i a 16 dies de començament del nou curs acadèmic, pengin les notes aquests de Cardio i Nefro.

Aquests metges clínics, que van de guai del paraguai, per ser creïbles primer s’haurien d’organitzar ells.

Com a delegat, pots moure alguna tecla?

Una abraçada,
Joan-Ramon

diumenge, d’agost 26, 2012


Si jo fos assessor del President Mas li aconsellaria que el proper 11 de Setembre encapçales a primera fila, la manifestació unitària de la tarda, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Que ho fes com a President de la Generalitat, i no només com a Convergent o com a ciutadà.

I li diria : - Es necessita lideratge sobiranista, encara que sigui sense declaracions explicites, però sí: sent-hi, i ho entendrà tothom. La conjuntura t’obliga i la teva actitud ferma nacionalment ha de ser creïble. És la Diada, “la-Di-a-da”.

I a més li recordaria: - Sinó donés aquest pas simbòlic en una Diada Nacional com l’actual, no esperis que ningú de l’independentisme militant o del sobiranisme o del dret a decidir, doni ni un pas pel Pacte Fiscal. I t’agradi o no, també els necessites. Tens 364 dies per fer de Duran, en la Diada fes de President.

- Ja que saps idiomes:  
“Do not screw up again, President !!! ”. 
Encara que a la manifestació et dirien, “ Don't fuck up again, President !!! ”. I hauràs de tragar, perquè aquest és el peatge de voler estar al centre i la moderació. Hi ha la desconfiança dels extrems.

- Sinó baixes al carrer, acabaràs com un President de cartró, com dels Capgrossos.

dissabte, d’agost 25, 2012


Una de les satisfaccions de tenir en actiu un blog com aquest, és que reps molts e-mails de lectors. N’hi ha de tota mena : d’amables fins d’insultants. Però jo agraeixo molt, aquesta correspondència que em fa sentir acompanyat.

Aquest blog m’ha portat disputes familiars, laborals, polítiques i acadèmiques. Un merder descomunal.

Jefes laborals que directament em demanaven que tanques aquest blog, comissaris politics que m’amenaçaven, possibles llocs de treball que la condició era el tancament del blog, fins i tot un alcalde de poble -de l’estil  hortera de “Bienvenido Mister Marshall”- que em va portar al jutjat per un article d’una revista, el seu advocat va presentar a la jutgessa el contingut d’aquest blog sencer, imprès a paper, volent demostrar que jo era un indesitjable, cosa provada pel que escrivia.

Aquest blog va començar per casualitat per un incident polític vestit de periodisme d’investigació: el diari madrileny “El Mundo” em va denunciar per compaginar el meu treball a Londres en temes d’assessoria de promoció turística a la Generalitat i seguir estudis de metodologia de doctorat a la London School of Economics and Political Science. La denuncia acompanyava que jo era fonedís, que ningú em trobava i que la meva família tampoc responia. D’això ja fa uns nou anys.

Equivocat o no, sempre donant la cara i això comporta el perill de que té la trenquin.

divendres, d’agost 24, 2012



S’ha acabat l’aventura de donar tota la prioritat a estudiar mentre treballo. El proper dilluns comença novament la meva immersió al mercat de treball i estudiar -matriculat en estudis reglats- ho seguiré fent, però amb un ritme més tranquil i sobretot segur. He quedat totalment colgat per una planificació acadèmica nefasta del Pla de Bolonya en Medicina, totalment incompatible per qualsevol activitat laboral per adults.

Em torna el vestit d’home i la corbata. Torna Barcelona per a mi i contemplar Lleida com un “barri” de Barcelona. Rendabilitzaré a tope la meva “Targeta Daurada” de la RENFE  .... ja, ja ja...




-----------------------------------------------------
El proper LO CAMPUS en marxa

El 3 d’octubre  sortida de LO CAMPUS 19 (Cinquena època)
amb els Suplements :
                                        LO CAMPUS BARRIS i
                                        LO CAMPUS MÈDIC

Recepció de Notes i escrits : redaccio@locampus.cat
Publicitat: 973204907  publicitat@locampus.cat

dijous, d’agost 23, 2012


En els moments de crisi professional i econòmica són els moments per reinventar-se. I ho farem amb força, amb empenta i amb plena independència periodística i editorial.

Doncs, fem-ho !!!

Reimpulsarem tot l’univers LO CAMPUS afegint al que ja fem, l’activació definitiva a la xarxa d’Internet de LO CAMPUS DIARI, com a multi-plataforma de comunicació de premsa universitària de l’espai català de comunicació.

Serà una premsa digital independent oberta a tothom però adreçada especialment a les 21 universitats de parla catalana, és a dir la informació primària que oferirà LO CAMPUS DIARI abraçarà les universitats públiques i privades de les diverses àrees geogràfiques de parla catalana: Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer.

Si sempre busco complicitats, aquest cop encara més.
Aquest cop l’hem de fer grossa !!!


dimecres, d’agost 22, 2012


















Poques vegades m’he enganxat a un llibre, però si ho he fet, me’l “menjo” d’una tirada, suposo com tothom. Però a mi m’agrada “llegir” i “caminar” els llibres. Recordo haver llegit pels carrers de Barcelona i amb centenars de pujades i baixades per la Rambla de Catalunya, haver devorat un llibre com “L’amant” de Marguerite Duras.                                                                  
La lectura apassionada desgasta molt, però et fa sentir viu, disposat a menjar-t’ho tot. Llegir caminant, si el tipus de llibre ho permet, et dona més sortida a l’excitació i et calma les papallones de la panxa.                             

dimarts, d’agost 21, 2012



“ a Tel Aviv el que passarà demà, no és tant important com el que passa avui. Me’n vaig amb la sensació que Tel Aviv no és tant sols una ciutat, sinó un estat d’ànim ...”.
Sí es veritat el que diu la periodista, valdria la pena anar-hi, sobretot sense passar per Jerusalem. Siguin del color que siguin, no suporto els fonamentalistes capadors de la llibertat.

No he arribat a temps a anar a Israel i l’Oriol ha mort d’un càncer d’estómac.
No m’ho puc treure del cap i de l’ànima.
Demà dimecres, moltes coses canviaran a casa, a la feina i a la meva universitat.


dilluns, d’agost 20, 2012


Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.


 “A través dels temperaments”
Da nuces pueris
Gabriel Ferrater

diumenge, d’agost 19, 2012


El “gat de Schröndinger


Una afirmació que ve de la mecànica quàntica, però que nosaltres podem aplicar en conducte i comportament humà :
“ ... les coses no hi són, sinó té les mires ...”.

dissabte, d’agost 18, 2012

divendres, d’agost 17, 2012

Antony Gormley, The White Cube



dijous, d’agost 16, 2012



Sot-l’y-laisse

El Chef Paul Merret en la seus documentals de la BBC TWO i The Open University, en concret en la sèrie “Que en sabem del que mengem?” (“Ever Wondered About Food ...”), m’ha descobert una part del pollastre que desconeixia: les besanques, també dites les entrecuixes, les recuixes o les contracuixes. És el tall que hi ha entre la cuixa i la carcanada del pollastre. Sembla que és Bocatto di Cardinale. Però a mi el que em fa més gracia és com ho denominen els anglesos i sobretot els francesos aquest tall. En anglès en diuen “l’ostra del pollastre”: “Oyster”, i en francès , no té pèrdua, en diuen “Sot-l’y-laisse” o sigui, en traducció lliure “Un beneit la deixa”. Fantàstic.

La sèrie combina cuina amb divulgació científica i  professores com Kathy Sykes de la University of Bristol n’expliquen processos i historia del menjar.

Per una vegada els francesos encerten en la denominació de les besanques i és una temptació d’aplicar-ne el nom a les nostres coses acadèmiques i polítiques, i voler introduir la denominació francesa a les conductes de vol gallinaci que tenim per aquí. No suporto els que no fan i no deixen fer, i sobretot aquells que es deixen perdre gent i bones idees productives i emprenedores .... simplement perquè actuen com: “Sot-l’y-laisse”. Només uns beneits s’ho deixen perdre.

dimecres, d’agost 15, 2012


15 d’Agost : un dia on les Maries, les Mariones, les Mireies i les Miriams celebren a les nostres contrades Sant.

Però, hi ha dues commemoracions d’avui que no podeu deixar de recordar :
Un dia com avui, l’any 1945, l’emperador Hirochito va anunciar la rendició del Japó a la Segona Guerra Mundial, o sigui va marcar el final d’aquella Guerra. Tot just 10 dies desprès dels indecents bombardejos atòmics de Hiroshima i Nagasaki.

I també un dia com avui, l’any 1947, la Índia va assolir la independència de l’Imperi britànic.
Déu n’hi do!!!

Pels que els hi agradi el victimisme nostrat, recordeu que l’any 1285, un 15 d’agost, va esdevenir a Girona l’anomenat “Combat de Santa Maria”, un dels episodis de la “Croada contra la Corona d’Aragó”, en el que les tropes catalano-aragoneses del nostre Pere el Gran va tenir de fugir davant l’embat de Felip III de França, que comandava també part de l’exèrcit croat, piconadora de catalans. Com sempre els catalans de retirada.

dimarts, d’agost 14, 2012


Als anys 80 vaig col·laborar a la revista catalana “Canigó” que dirigia Isabel Clara Simó. Jo en vaig escriure unes cròniques polítiques. La revista amb redacció a Barcelona es presentava com a “Setmanari independent dels Països Catalans”.

Sembla que el 1983 la revista es va deixar de publicar per raons econòmiques. (Hi ha un llibre de Pere Meroño -que encara no he llegit- on denuncia al pujolisme d’haver ofegat a la revista, retirant-li anuncis institucionals i subvencions). Segur que moltes d’aquestes coses són veritat, però jo sempre he pensat que a més dels problemes econòmics ben reals, la directora va llençar la tovallola de manera ben pensada i reflexionada per començar  una nova i prolifera carrera literària. Tot va ser deixar “Canigó” que la Simó va començar a escriure i publicar novel·la, fins avui. Una magnifica trajectòria literària.

Una vella dicotomia que sempre apareix i que sona a xinés a certs ciutadans d’avui, sobretot a “l’esquerra caviar” i a la “dreta fonamentalista” que tenim per aquí a Ponent : Potenciar projectes col·lectius o potenciar la pròpia carrera professional? És incompatible?

dilluns, d’agost 13, 2012


La setmana vinent es decidirà cap on tira LO CAMPUS MÈDIC i com arrenca definitivament. Si va cap a una publicació de divulgació científica, comunicació mèdica i de prevenció de la salut per a un públic general; o si anem exclusivament orientats cap a la comunitat dels professionals de la salut; o si en fem una cosa mixta. I també si ho lliguem a una institució acadèmica o de recerca, o ho fem totalment independents. I si ho fem “per i sobre” Lleida-Lleida o Lleida més Barcelona o a l’inrevés Barcelona més Lleida. I per últim a diferència de LO CAMPUS -la publicació mare- si fem periodisme amb tot el que comporta, inclosa la critica, o fem comunicació plana, més light.

Hi ha qui pensa, que encara que ningú ho valori a Ponent, som els únics en català en aquest camp i cal que ho fem, costi el que costi, perquè és un servei a la professió i a la llengua catalana, i que ens deixem d’escrúpols i ens “venem” a una casa farmacèutica, a un institut de recerca, a un hospital o a una facultat. Que practiquem el frundraising i l’esponsorització a tota pastilla.

La solució: el proper dimecres, 25 d’agost.
Com sempre s’accepten opinions de tothom. Encara que esteu de panxin, no us faci mandra dir la vostra, en dues línees si cal, com si fos una piulada.
joanramon@locampus.cat 

diumenge, d’agost 12, 2012


Una mostra de que s’està fent en occità a l’ensenyament públic d’Occitània a  l’Estat francès. Un vídeo de 27 minuts per aquells que volen saber més sobre Occitània. Paciència, que també practicareu el francès.

dissabte, d’agost 11, 2012


Mai m’he vist gran i em fa gracia que al carrer de Lleida em vegin com a “gent gran i vulnerable als cops de calor” i m’ofereixin aigua per anar ben hidratat. Precisament avui que he començat una desintoxicació de “Coca-Cola”, es veu que d’aquest refresc en bec massa . La veritat és que a més, bec un “JR” que és un got de Coca-Cola adjuntant-hi un cafè. Tot barrejat.
Com us creieu que es pot aguantar segons quina soporífera activitat acadèmica i professional?: Només es pot aguantar amb cafeïna fins el coll. Hauré de buscar noves fantasies. 

dimecres, d’agost 08, 2012


















Demà comença un període de tancament de les activitats i dels edificis de la Universitat de Lleida, jo segueixo pensant que és un error. Tancar i no rendibilitzar el que tenim, és una solució de funcionari i no d’emprenedor universitari. Es vol estalviar 70.000 euros i si es fessin activitats culturals i cíviques ompliríem edificis i feríem calaix. A més de participar la UdL en el desenvolupament turístic de Lleida. “Lleida, ciutat universitària?” Cada dia costa més de defensar-ho.


diumenge, d’agost 05, 2012


Curiosa és la meva evolució professional, ara vaig cap el periodisme científic o sigui cap a la comunicació científica, tecnològica i sobretot mèdica. Encara que el que domino és el periodisme polític i institucional. M’encanta que quan una universitat com la UdL, li dona una patada a una Vicerectora i la destitueix del seu càrrec institucional, i a més desprès li dona un càrrec de rang inferior suposadament per innovar Graus, com deia, m’encanta explicar el rere fons del que ha passat o sigui explicar tot allò que no ens diuen i amaguen. El lector en general i la comunitat universitària en particular, han de saber aquesta informació. I quasi per definició:  el periodista li agrada saber que porta a sota la Blancaneus.
Donem aquesta informació per emprenyar? No, la premsa universitària té aquesta funció, agradi o no als fonamentalistes que ens rodegen. 

dissabte, d’agost 04, 2012


Aquest vídeo de dansa popular irlandesa amb coreografia moderna, és autènticament el resum de l’estat d’ànim del que ha estat la cimera familiar de dijous i divendres,  i a més de l’ambient de les respectives reunions d’associacions i de la redacció LO CAMPUS.  Hi ha solistes, però el treball de conjunt ben travat, dona la força del projecte.
Qüestió estrella a reflexionar durant quatre setmanes :
Un projecte editorial internacional el podem només centrar en Lleida-ciutat o cal projectar-lo amb  Lleida com a “barri” de Barcelona?
Caldrà tancar el tema el 9 de setembre.

dijous, d’agost 02, 2012


Avui tinc cimera familiar i jo m’haig de comprometre que l’any 2015 deixaré Lleida amb el títol de Medicina.
El 2016 viurem a Suècia : i Estocolm i Londres hauran d’ésser la base familiar. Caldrà aprendre el suec, almenys serà una passada llegir Strindberg en idioma original.

Så sitter du åter på handlar'ns trapp 
och gråter så övergivet.


(…Ara tornes a seure al porxo del botiguer
i plores, abandonat …. ).     Del poeta suec Nils Ferlin.
-----------------------------
Si us donava la pallissa amb l'anglès, ara ho faré també amb el suec i Suècia. Jo ja fa mesos que n’estic fent una immersió. Sinó somnies, estàs mort.

dimecres, d’agost 01, 2012

Els que som sèniors, treballem i estudiem (amb períodes acadèmics matriculats “part time”), fem tots els papers de l’auca per avançar satisfactòriament en un Grau, que per molt espavilat que siguis o et creguis, és una muntanya enorme. (Fer el que fa un noi o una noia de 22 anys és de vegades insalvable).

Avui he encetat les esgotadores sessions de treball pels exàmens de setembre d’unes matèries que directament les havia deixat per aconseguir temps. Tot acompanyat d’un Taller de memòria (el malefici d’un sènior) i d’exercicis físics per reduir l’inflor dels turmells, producte -en part- per les llargues sessions, de com dirien abans, de “fer colzes” assegut.

LA NOTA REIVINDICATIVA PER A QUI CORRESPONGUI: qualsevol observador mínimament entès en planificació quedaria al·lucinat que a hores d’ara, no hi hagi convocat oficialment, ni publicitat via Campus virtual de la Facultat, cap dels exàmens que m’haig de presentar, no se sap el tipus d’examen (preguntes curtes, temes o test), ni com avaluaran (avaluació continuada o examen independent). Com deia el “Capità enciam” dels programes infantils de la tele: els petits detalls mostren el lideratge. No ho deia així, però volia dir això.


dilluns, de juliol 30, 2012


Manuela  Ané  guanya  
el  premi  Lengua  Viua  2012

Com cada any Lengua Viua promou una marxa a favor de la llengua aranesa i a més atorga un Premi a una persona o entitat, com a reconeixement del seu treball per la llengua. Aquest diumenge el premi l’han atorgat a la filòloga Manuela Ané, sobretot pel seu treball en teatre en aranès, no només per escriure’l, sinó també per dinamitzar la seva representació, sobretot entre els més joves. Un bon encert premiar-la.

De fet jo l’hagués premiat per haver ajudat al començament d’Eth Diari. Sense ni coneixe’ns a nosaltres els editors, per un amor insubornable a la llengua, moltes vegades, tot just al començament quan és més difícil que creguin en el teu projecte de diari en aranès, va traduir i corregir la publicació. Publicació molt minúscula, que feia micro-periodisme a Aran i que representava la unitat, la identitat de tots els Terçons en un sol País. Trametre diàriament informació d’una part d’Aran a l’altra, acaba fent País, quasi sense ni adonar-te’n. La Manuela ho va entendre com altres, sobretot l’àcid i generós Xavi Gutiérrez, i varen ajudar sense demanar res a canvi.

El Premi és per la Manuela, però de fet indirectament és per tota una generació de la seva edat, d’orígens i creences diferents, que anys i anys, estant treballant per la llengua i la cultura.Tots sabem que Aran no és el ‘País de les Meravelles’, però si hi ha alguna meravella és tota aquesta gent que treballa per la llengua.

Segurament avui no ens entendríem de com potenciar la llengua i la cultura a Aran, però des de la discrepància, quan un sent anomenar el nom de “Manuela” sent fidelitat a la terra, a la seva gent, a la seva cultura i a la seva llengua. Fins i tot els “agitadors professionals” sabem valorar aquest tipus de militància cultural. 

dissabte, de juliol 28, 2012



Potser estic tarat, però el món anglès a mi em té totalment seduït.
Emociona que en una brillant cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics a Londres, s’homenatgi de manera senzilla al “Great Ormond Street Hospital” i a tota la sanitat pública britànica. Tot un valor que a casa nostra no s’entendria d’aquesta manera. No m’imagino, unes expressions emocionades del públic en un estadi olímpic homenejant i celebrant l’Institut Català de la Salut, ni la Seguretat Social en general. A Londres un metge és un metge, una infermera una infermera, aquí la visió general, la visió general com diuen les enquestes, és el d’un treballador i una treballadora cobrant del diner públic. Massa esquemàtic? Conceptualment n’és l’aproximació general del prestigi social, ho podeu vestir com vulgueu.

dilluns, de juliol 23, 2012

Avui he connectat per primera vegada amb el nou Cap d’Estudis de la Facultat de Medicina de la UdL, el Dr. Jorge Soler. Sembla “legal”, com dirien els meus companys de classe. Ja m’havien advertit que llegia aquest blog i que jo l’hi havia donat una agre rebuda en un escrit. Ho he buscat i no n’hi hi ha per tant, segur que en el fons està d’acord amb mi, perquè el Dr. Soler ha estat estudiant de la UdL i sap quin peu es calça en aquesta institució.

Només  hi ha una cosa que vull expressar públicament:
L’anterior Cap d’Estudis, el dimitit Dr. Prat, -encara que m’ha deixat tirat en els meus assumptes particulars d’adaptacions d’assignatures-, el seguiré defensant i el trobo a faltar. Éra un dels pocs de la Facultat, que entenia que des del despatx del Cap d’Estudis calia potenciar una “Unitat d’Educació Mèdica”, perquè és una barbaritat desenvolupar un nou pla d’estudis com el de Bolonya, sense recerca del que s’implanta, sense teoria pròpia i sense comprovació científica d’aquest nou estil d’ensenyament, sobretot  del que es fa a l’Aula. Ja sé que no s’estila defensar a la gent i sobretot aquells que en diuen “l’arbre caigut”. Però trobo a faltar al Dr. Prat i ja seria hora que es deixes d’amagar.


diumenge, de juliol 22, 2012

Una pel·lícula que té tots els components per que m’agradi i em faci somniar. Una peli com una americana de color gris que té com un dibuix d’espigues i pesa quan la portes, però et sens resguardat i segur.

Filmada a Cornualla de UK, però de regust anglès i menys celta, amb dues senyores de l’escena , amb un director també actor i això es nota, i altres actrius i actors a remarcar: com la que fa de minyona, el protagonista i la desconcertant Natasha McEthone, que tanquen un cercle de bon teatre al cinema, ens uns paratges excepcionals. Uns paratges on l’escultora anglesa Barbara Hepworth, i els escultors Ben Nicholson i Naum Gabo s’hi varen establir el 1939. Ara la Hepworth hi té un museu i per acabar de donar més potencia cultural a la zona, la “Tate Gallery” de Londres i té un establiment: la “Tate St. Ives”.

El títol de la pel·lícula “Ladies in Lavender” es un joc de paraules de la frase “Lace in Lavender” que és el posar trossets o puntes de lavanda seca entra la roba de l’armari, perquè faci bona olor i es mantingui fresca. Així doncs: “Senyores de Lavanda”. 



dissabte, de juliol 21, 2012

dimecres, de juliol 18, 2012



Diuen 
que el 26 de febrer de 1385 a Lleida es va fer la primera autòpsia judicial d’Europa, o si més no, és la primera autòpsia documentada de la Corona d’Aragó i a Europa. 
El cadàver era Pere Mascarell, que es creia havia estat emmetzinat per baladre, un dels tòxics més utilitzats per enverinar a la Baixa Edat Mitjana. No es va poder assegurar la causa de la mort. No tenim una altra autòpsia documentada fins el 1714, uns 325 anys desprès.

dimarts, de juliol 17, 2012

M’agradarà explicar per escrit en una narració llarga,  l’èpica  de l’examen  que vaig fer d’ahir a la Facultat de Medicina de l’Hospital Arnau de Lleida. Fou tant surrealista, tant material de literatura, que es mereix descobrir-ne els detalls. Durant tres hores, assegut jo i els meus companys i companyes, davant 8 professors, 8, m’examinava com a recuperació final d’una “assignatura òmnibus” de les que agrupen diferents matèries. Entre els examinadors el nou President de l’Institut Català de la Salut, l’incombustible ex-Rector de la UdL. Tot plegat fou la destrucció plàstica del Pla de Bolonya feta amb traïdoria i acarnissament. L’altre aspecte interessant són les tensions personals i professionals entre els 8. Tot un espectacle.

Dijous acabo amb una signatura on un altre geni em preguntarà sobre els fenòmens cadavèrics i les fases de putrefacció de les persones. Tot un relat, que definitivament, encara que estiguis instal·lat en la més pura misèria, t’alluna del suïcidi i penses que sigui un altre que tingui el rigor mortis.  


dissabte, de juliol 14, 2012

Em falta posar l’últim vaixell a la mar !!!

dijous, de juliol 12, 2012

Seria hora que ens comencéssim a preocupar de veritat, de la incursió ideològica del  “Campus iberus”  a la Universitat de Lleida.
El programa Iberus és el pla dels espanyolistes de la UdL.
No és una casualitat el nom. El Campus Iberus l’anomenat “Campus de Excelencia internacional del Valle del Ebro” es contraposa a l’espai català universitari i difumina el paper de la UdL amb la “Universidad de la Rioja”, la “Universidad de Zaragoza”, la “Universidad publica de Navarra”.
Semblava que tot anava de recerca, desprès varen començar a fer unes colònies de lleure i propaganda amb estudiants de secundària i universitaris de l’espai Iberus que discretament i sense publicitat és varen fer a Agrònoms, ara les feministes oficials i subvencionades de la UdL, convoquen concursos de vídeos amb la gent Iberus.
La idea de fons sempre és la mateixa, recordar a l’estudiant i al professor de Lleida que és un españolito o españolita i que la unitat de España continua sent el camí. Bravo senyores !!!


dimecres, de juliol 11, 2012

















Desprès de tres anys, per primera vegada un Web oficial de la Universitat de Lleida (UdL) incorpora una nota adreçada a tots els estudiants matriculats a la UdL, dient-los-hi que ha sortit un nou número de la revista universitària independent: LO CAMPUS (www.locampus.cat). Ha estat al Campus Virtual de la UdL, el famós Sakai, i s’hi ha posat la nota de la mà del Consell de l’Estudiantat de la UdL.

Tres anys d’espera són molts, però és una bona noticia.

Una nova fase per seguir independents i oberts a tothom, a més passarem -així que puguem- a “Cooperativa universitària” per donar feina als estudiants. Feina de veritat o sigui ben pagada. Busquem col·laboradors i inversors, sota les pedres. Teniu idees? Teniu contactes? Voleu participar? 
Escriu-me:  joan-ramon@locampus.cat

dimecres, de juliol 04, 2012


Avui és un dia interessant per la gent que treballem en  comunicació i en divulgació científica. De fet, és un dia important per la ciència i la humanitat : s’ha constatat l’existència real  d’una nova partícula que ens pot ajudar entendre la formació de l’univers. Fins ara només s’havia teoritzat la seva existència, ara s’ha trobat. Sempre es treballa per models i es fan hipòtesis, ara han trobat la partícula teoritzada de forma real. Dos experiments diferents, amb centenars d’investigadors, han constatat aquesta troballa, que cal saber: està als inicis.

Això caldrà explicar-ho, no només a la comunitat científica, sinó al públic en general. Serà interessant fer aquest exercici per a LO CAMPUS. (O a “LO CAMPUS BARRIS” o “LO CAMPUS MÈDIC” que sortiran d’aquí uns dies).

Queda clar que titulars com el que acabo de llegir i reprodueixo, no serveix per fer una bona divulgació. Penso que no s’entén i caldrà fer-ho més digerible i això és tota una habilitat molt més difícil del que la gent o els entesos es pensen.

Titular llegit i que no serveix:
“Científics del CERN descobreixen una nova partícula que evidencia l’existència del bosó de Higgs”. (CERN? / bosó? / Higgs?).
Algú entén alguna cosa? Jo quan ho he llegit per primera vegada, no.
Doncs, comencem a treballar per fer una bona comunicació.

dijous, de juny 28, 2012

















Tant Pla de Bolonya, tanta recerca en Educació Mèdica i tanta anàlisi del procés de Bolonya, que al final, carregat d’exàmens i recuperacions, he hagut de fer una Estratègia d’exàmens finals, deixant alguns directament per setembre. Tot això, en una suposada avaluació continuada, equilibrada durant el curs i que acabés amb la prova final determinant o sigui els exàmens finals. De Bolonya només la música.

Des del passat setembre he demanat un Tutor a la Facultat de Medicina i ha acabat el curs i no en tinc assignat cap. És patètic i una vergonya. Hauria d’ésser possible empaperar al jutjat, als gestors públics incompetents !!!.

dimarts, de juny 26, 2012


Aquest és el vídeo que des de la Comissió Europea han retirat d’una campanya pròpia, produïda per fomentar que hi hagin més “vocacions científiques entre les noies”.
“Science: It’s a girl thing!”
És un vídeo masclista?

diumenge, de juny 24, 2012
















Avui és el meu sant: Sant Joan. (A falta de Sant Joan-Ramon).
Un festa col·lectiva i particular plena de color, que durant anys -des de petit- ha estat important per a mi i l’he celebrada amb intensitat, fins arribar a la saturació, com a l’escenografia de la cançó de Lisa Hannigan, “Knots”.

dimarts, de juny 19, 2012

Desprès de diferents canvis de contingut, per l’entrada per primera vegada de la policia a la Universitat de Lleida cridada pel Rector, ja està en circulació el nou LO CAMPUS 18.


LO CAMPUS 18 versió digital a www.locampus.cat


dijous, de juny 07, 2012


Benvolgut  Arcadi Oliveres,
Com a director de premsa universitària  i d’una revista de reflexió com és LO CAMPUS, tinc difícil analitzar tot el que està passant a la Universitat de Lleida, però ho haig de fer.

Respectant a tothom i discrepant frontalment amb molts dels de les tancades perquè estant trinxant el nostre moviment estudiantil, no puc entendre com tu i “Justícia i Pau” tranquil·lament, desprès d’haver entrat la policia a la nostra universitat us vareu prestar a un acte públic amb el Rector.

Per més inri, l’Associació d’Antics Alumnes de la UdL ha rebut sempre el suport estructural i econòmic del Sr. Botin i el seu banc, com a una de les contraprestacions a que tots els estudiants tinguem un carnet d’universitat que a la vegada és una targeta de crèdit del Banco Santander.  Aquesta associació, que segur són molt bona gent, forma part indissoluble de l’estructura institucional de la UdL. No és ni una associació  civil, ni una ONG. O sigui, us premiaven els antics alumnes però era extensiu a tota l’estructura oficial de la UdL. Per això havia la màxima autoritat de la UdL. O sigui: El Rector fa entrar la policia el diumenge i el dilluns premia als campions de la indignació. Jugada rodona.

Per primera vegada el Rector ha aconseguir que tots, malgrat les nostres profundes discrepàncies tant ideològiques, estratègiques i tàctiques, ens ajuntem per denunciar l’entrada de la policia.

Simplement voldria entendre el vostre posicionament que es va donar, no pel que dèieu, sinó per la vostra presència i col·laboració.

Tant hagués costat, fer una roda de premsa a Lleida? i dir: avui no és un dia per a premis i conferències, gracies a l’associació, ja trobarem una altra data per l’acta, però a nosaltres no ens agrada que la policia entri a la universitat i amb el nostre silenci respectuós, així ho expressem.

Una altra oportunitat perduda i una altra desorientació al personal.
Una abraçada
Joan-Ramon


dimecres, de juny 06, 2012


Una de les coses agradables de dirigir publicacions, per molt senzilles que siguin, és l’obertura a diferents camps i l’enriquiment constant que t’aporta la gent. En aquest línia, quan hem començat a fer LO CAMPUS MÈDIC calia obrir-nos a la comunicació científica de manera professional. He fet moltes coses per reciclar-nos, però una d’elles, és apropar-me a l’Associació Catalana de la Comunicació Científica.
Jo ja conec bastant la Association of British Science Writers i de retruc la European Union of Science Journalists’ Associations, plataforma europea que té el que anomena “delegacions nacionals” i gratament de l’Estat espanyol té la delegació de Madrid i la catalana, que és precisament la Catalan Association for Science Communication (ACCC).
El primer pas de contacte que he fet és l’incorporar-me a les seves llistes de correu virtual. A part, que ens han envaït amb múltiples e-mails, el més bo és que ens han envaït amb un nou llenguatge. Parlen o millor dit escriuen, diferent de nosaltres. S’apassionen per qüestions que els de la redacció no li donen tant valor. Els que tenim cultura mèdica a LO CAMPUS ens consta apassionar-nos per un tema tecnològic, per exemple.
Seguim tenint el problema de lligar
premsa universitària+premsa per a joves+divulgació científica
i captar al lector.

dimarts, de juny 05, 2012


Els Rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández va cridar al Mossos d’Esquadra per desallotjar 15 estudiants que s’havien tancat al Rectorat en protesta per les retallades i per l’augment de les taxes universitàries.
No tinc cap mena de simpatia personal a aquests 15 estudiants, fins i tot estic convençut que em tenen per un “venut” a les institucions i al capitalisme, però també estic convençut que aquesta gent tenen un contingut ètic que les nostres autoritats polítiques i acadèmiques no tenen.
Fa dies que estem discutim una editorial pel nou LO CAMPUS sobre l’augment de les taxes, ara la tonteria del Rector li posa la cirereta.
El Rector ja ha deixat de fer gracia i ja no és verge.  

dilluns, de juny 04, 2012











A la recerca de l’encàrrec professional.
Posa’ns a l’agenda.
Preus d’emprenedors i comunicació entenedora.

nausicaserveis@gmail.com

dissabte, de maig 26, 2012


                     L’elefant del rei somriu.

divendres, de maig 25, 2012



Feia uns vint minuts que estàvem fent un examen pràctic-escrit de respiratori en una aula de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, de cop, un senyor, que semblava un professor, entra a l’aula de manera impetuosa i fa sortir al professor titular de l’assignatura i responsable de l’examen que s’estava realitzant.

Al cap de deu minuts entra el nostre professor i ens comunica que hem de deixar l’aula i que en grup, amb els fulls d’examen a la mà, ens desplacéssim a una aula de la Facultat d’infermeria, centre que tenim al costat. Cap més explicació. Més de quasi 80 alumnes hem fet el trajecte.


La raó del desplaçament era que un altre professor tenia reservada l’aula que estàvem fent l’examen nosaltres, per començar mitja hora més tard.


Una situació patètica i una falta de respecte brutal a l’estudiantat. Sis persones estaven implicades -cobrant- en la logística d’aquest examen. Bravo !!!

dijous, de maig 24, 2012


Avui moriré de cor, en un examen sobre malalties cardíaques i una mica de ronyó. N’he fet centenars d’exàmens, però no m’hi acostumaré mai. La mateixa por de sempre.