Puigdemont es dispara un tret al peu
Aquest Sant Jordi d’Estiu 2020 m’he comprat el
llibre “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili (2016-2017)” del
President Carles Puigdemont amb el
periodista Xevi Xirgo, l’actual director del diari El Punt Avui.
L’he llegit amb la seva edició digital. Tinc una
gran pantalla d’ordinador de taula i amb lletres molt grosses he anat passant
pantalles i amb un parell de sessions de lectura, en un sol dia i fins altes
hores de la nit m’he empesat tot el text. I a diferència d’altres vegades en
aquest llibre no he subratllat res, ho volia assaborir com un text literari.
Perquè de fet el que expliquen és com una novel·la.
Uns fets històrics que tots hem seguit, per tant ja sabíem el final, però el
que no sabíem és com el President i el seu “negre” (de manera respectuosa sèrie:
“ghost writer”) explicarien els esdeveniments.
De fet no sabem exactament qui ha posat el pa i el
formatge d’aquest duo de periodistes, on un d’ells ha estat un alt càrrec de
govern que no hi ha dubte passarà a la història europea.
Jo aquí no faig crítica literària, perquè si la fes reconeixeria
que tot està ben escrit, encara que el text és “pornografia independentista”.
I ho dic des de l’independentisme, em cau la cara de
vergonya dels fets narrats.
És un streeptease en tota regla del President
Puigdemont.
Un llibre que hauria d’haver-se editat després de 10
anys de ser Catalunya independent, però publicat ara és insòlit i inoportú en
plena lluita d’alliberament.
Ell queda com un inconscient, rodejat de pepas
anomenats consellers i conselleres, amb un real malvat unionista anomenat Vila
i uns oportunistes d’ERC amb un President de partit que funciona com un autista
i un insolidari. I amb uns revolucionaris d’opereta que son la CUP.
A més: Un lehendakari incordi que no hi ha qui
entengui els seus textos i que es podia haver quedat quiet a casa i uns repressors
dels que Puigdemont en té la síndrome d’Estocolm.
El llibre està escrit com un dietari que narra el
periodista convidat i que no para de fer-li al president un discurs-massatge
ple de llagoteria que és tant llefiscós que perd totes narrativa crítica.
Sinó fos per la repressió i la injustícia que va
viure Puigdemont, família i polítics a fins, presenta al President en un món d’Alicia
al País de les Meravelles.
És de traca i mocador com comença el llibre: el GRAN
dit del President Mas fa presidenciable a Puigdemont. Pot fer gràcia, però tots
aquells que creiem que Puigdemont ha perdut els papers i fa aigües en termes democràtics,
aquesta arrencada del llibre només que fa que ratificar que hi ha una “casta
independentista”, que es reprodueix entre ella.
El llibre porta moltes vegades paràgrafs o paraules
que estant enfosquides amagant el seu contingut perquè els autors volen
preservar informació. Fa gràcia un cop, però després d’un abús excessiu dius: -Va
senyors, deixeu-nos de prendre el pel.
Si a la vegada ens diuen que hi haurà una segona
part del llibre, fa de mal dir que hi falten coses perquè segur ens diran que ja arribarà.
A Puigdemont li passa com tota la seva tribu d’afins,
que no té “sexe com els àngels”. Un cop acabat el llibre no saps de quin peu
calça ideològicament, només saps que vol la independència i que iniciat el Procés
es queda a la mitat de tot.
Presenta un Oriol Junqueras flipat que la mitat del
temps està perdut en els seus pensaments, que es un covard, que no hi és quan
hi ha de ser i no es mulla ni es posiciona quan ho ha de fer. Un autèntic “pobre
home” que ha desconnectat ja de l’exili.
A mi el senyor Junqueras no és ànima de la meva
devoció, però el President Puigdemont ha estat rodejat d’uns impresentables dels
que no ha disparat a boca de canó com ho fa amb Junqueras.
Conclusió: un bon llibre de “lladres i serenos” com
diria Pedrolo, però totalment inoportuna la seva publicació.
Puigdemont haurà d’anar a l’oposició a re-escriure
el llibre amb alguna reflexió més o menys profunda.
Només un parells d’exemples finals sobre carències profundes:
-Es pot parlar d’aquest període sense fer-ne ni un
sol comentari de pes sobre els Mossos d’Esquadra ?
-O un altre tema: Es pot parlar d’un atac terrorista
i no preguntar-se res sobre que els violents eren de Ripoll i sortits de la
nostra joventut?
I així podria anar citant exemples que el llibre només
hi passa per la superfície.
Jo he gaudit del llibre, però no us feu il·lusions: jo
estic malalt, profundament malalt de la narrativa política i de tota la seva
merda entre vestidors. Soc un mal exemple de lector.
Com a periodista, com a cap de comunicació i cap de
gabinets de Consellers i Ministres m’entusiasma descobrir les apunyales traperes
entre els protagonistes. El llibre de Puigdemont és un llibre introductori de
com desprestigiar algú i alguns, llastimosament ell mateix es dribla i cau a
terra.
Segurs que tots són bona gent, fins i tot
Puigdemont.
Però us imagineu en unes urgències hospitalàries en
comptes de metges i infermeres hi poséssim xamans i curanderos, ens escandalitzaríem.
Doncs perquè ho fem en política institucional ? ●
+++
IMATGE: Poema visual (1970) de Joan Brossa.
