Partit

Al final Puigdemont: 
com a retorn de restitució !!!

Quan s’hagin celebrat les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, serà el moment d’explicar millor les intimitats de Junts per Catalunya.

Sempre guanyo fora de temps i ja no fa ni il·lusió.

Ara soc membre del Consell Nacional de Junts, però ha estat per “esgotament”, perquè alguns dels elegits abans que jo, han deixat aquest organisme de direcció i la llista ha corregut.

Però el tema que vull destacar ara, és que al Congrés Nacional de Junts per Catalunya 2022 em van “maxacar” perquè feia propostes polítiques i preguntava:

 ¿Per que el Congrés de Junts a través de la seva Ponència Política deixa de banda una de les consignes més singular i característiques de Junts: impulsar políticament la consigna del RETORN del President Puigdemont?

Un RETORN POLÍTIC o sigui com a President legítim del Govern cessat per l’article 155.

Vaig perdre totes les incorporacions i esmenes meves a la Ponència, per culpa dels que ara aplaudeixen amb les orelles, però abans negaven internament al President, sempre que podien.

Ara el President Puigdemont després d’equivocar-se elecció, en elecció, a la tercera per fi ha entès que s’ha de presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya “Com el retorn del President destituït pel 115”.

Ara al meu partit s’estan matant per tenir un lloc a la llista electoral, veurem quantes dones del patriarcat i masclistes repeteixen …

 

+++

Sobre aquest tema ja vaig escriure en aquest mateix blog en una Sèrie titulada: “El que vaig aprendre al Congrés Nacional de Junts per Catalunya 2022”.

TERCERA PART (07/agost/2024): El RETORN del President legítim de Catalunya Carles Puigdemont liquidat de les grans consignes polítiques de Junts per Catalunya ... clicar aquí

+++

IMATGE: Escultura “Der Rufer” (1966) a Berlin, de Gerhard Marcks.

LO CAMPUS DIARI

 

La nova EDITORIAL de LO CAMPUS DIARI publicada avui i també repartida a través del Newsletter del digital.

L’adéu a la Consellera d’Educació Anna Simó i al Conseller de Recerca i Universitats Joaquim Nadal

Un cop convocades unes noves eleccions al Parlament de Catalunya per part del president Aragonès, com a conseqüència de no haver-se aprovat uns nous Pressupostos, cauen a la vegada moltes de les activitats programes de futur.

Moltes d’aquestes activitats, venudes a “bombo i platerets”, ja d’entrada eren pures fantasies, perquè no tenien ben lligat el finançament que les feia viables.

Nosaltres, com quasi tothom, ens ha agafat desprevinguts amb la convocatòria d’eleccions, però creiem que encara ens ha agafat més desprevinguts, que el govern no tingués ben negociats els pressupostos.

El govern Aragonès, d’una arrogància insofrible, ha pretès governar amb una minoria parlamentària i això acaba pagant-se.

A LO CAMPUS DIARI del govern Aragonès ens han interessat dos Departaments que inclouen les temàtiques d’informació i debat d’aquest digital, en concret “Educació” i “Recerca i Universitats”, que caldrà fer-ne una minuciosa anàlisi de la seva obra de govern, per entendre que ha passat.

La consellera Anna Simó substituïa a un conseller d’Educació nefast, com fou Josep González i Cambray, i pitjor no es podia fer. Però malgrat totes les dificultats, la Sra. Simó suposem amb bona fe, ha fet el que ha pogut, encara que ha continuat amb l’arrogància de no comptar de veritat amb tots els actors de la comunitat educativa, com els sindicats.

A més, ha intentat externalitzar, traient-se responsabilitats, totes les necessitats del caos educatiu que patim a Catalunya i ha venut molt de fum, tot condicionat a uns pressupostos que no ha aprovat ni la “caputxeta del conte”. Tot ha estat unes cartes educatives a uns reis imaginaris.

El conseller Joaquim Nadal, gat vell aterrat de nou a la política de primera línia, s’ha passejat per la comunitat d’investigació i de les universitats, com si gaudis d’un viatge monogràfic de l’Inserso. Moltes visites, molts discursos, molts copets a l’esquena, però no quedarà res de la seva aportació pròpia a la política universitària.

I a més “la broma” de rodejar-se d’un equip de gestió i administració desorganitzat i que ha fet variar, canviar i cancel·lar nombrosos actes i inauguracions a les Universitats i Centres de recerca (-encara no poden donar la xifra final d’aquestes anècdotes, que també hem patit els periodistes-), doncs aquesta conducta ha estat la música que ha acompanyat a una gran falta d’idees innovadores en la vida governamental de la recerca i de les universitats.

Del pas al Departament, de Nadal no en quedarà res de substancial, ha estat un conseller-funcionari, que com ja hem dit altres vegades: de “visita” al Consell Executiu.

Però el conseller Nadal i tots nosaltres hem tingut una sort, que ha estat el Departament d’Empresa i Treball del conseller Roger Torrent, que ha funcionat bastant bé i que ha complementat molt bé la part de “recerca i innovació”. Torrent que fou un gris president de Parlament de Catalunya, ha estat un bon conseller i caldrà revisar-ne les idees i els resultats.

En definitiva: tots tornem a començar i serà obligat conèixer i analitzar totes les ofertes educatives, de recerca i d’universitats que ens proposin a les eleccions del 12 de maig. (Només falten 60 dies).

 

+++

Newsletter de LO CAMPUS DIARI (14/03/2024) ... clicar aquí

Memòria

 Retall d’un diari de tarda

La fotografia és de la Cerimònia de Graduació d’un “BA (Hons) Government” a la University of Essex (Colchester / Anglaterra)  o sigui una Llicenciatura de Govern, que no és igual que ciència política, encara que és un mix entre política, business i governança.

És una petita notícia apareguda en la Secció de Política / Societat a l’antic diari de tarda de Barcelona “El Noticiero Universal” (juliol 1981).

Em fa gràcia la pròpia notícia, a més que parlin del pare, com si jo el seguis políticament i l’ordre d’entrar a la CDC fou al revés.

I la pròpia Graduació va tenir contingut i repercussió política, perquè un dia a Convergència se’m va preguntar per anar com a candidat en una llista a les primeres eleccions democràtiques espanyoles (1977). No recordo el lloc ofert, però segur que hagués estat en posició compromesa de no sortir elegit.

Per una necessitat de calma post-franquista i de recuperar treball intel·lectual, vaig dir que millor seria que m’ajudessin a fer una carrera universitària de Ciència política a Anglaterra. La direcció i els candidats varen quedar tranquils, quedava un  lloc de la llista sense ocupar.

Això va significar marxar 4 anys de Catalunya amb l'ajuda de CDC i el mecenatge directa d’uns militants convergents generosos, com el publicista Eveli Puig Dòria, Jordi Pujol i Miquel Roca Junyent. I la complicitat de la Fundació Bofill amb l’enyorat Jordi Porta i insòlitament, el Ministre d’Exteriors del govern de Adolfo Suárez, que no recordo qui era. (Un dia ho escriure amb detalls, perquè la història dona per un petit relat).

De dirigir un partit clandestí independentista vaig passar a ser “l’estudiant Joan-Ramon” als 26 anys.

De tornada de la Cerimònia de graduació amb avió, de Londres a Barcelona, anava amb la Rosa Maria que portava una pamela vermella enorme, i a l’avió també hi anava el pintor Antoni Tàpies i a mi em va fer més feliç trobar-me el verenat Tàpies, que la pròpia litúrgia de la Graduació.

 

Editorial

 Esmicolar la democràcia universitària

Els carques de les nostres universitats públiques, que en diem de la Xarxa Vives d’Universitats, per no dir-ne dels Països Catalans, trobaran que en aquest text ajuntem “peres i pomes”, i que no tot és el mateix.

Doncs per nosaltres sí que ho és. Tot queda resumit en el concepte DEMOCRÀCIA i els seus valors. 

Mirem-ho:

1. Les eleccions a càrrecs directius, com el càrrec de rector o rectora el vot és ponderat per cada un dels sectors que formen la comunitat universitària. El vot no té el mateix valor per cadascun. Democràcia?

2. La baixíssima participació en les eleccions universitàries, sobretot de l’alumnat, ens porta a uns càrrecs molt poc legitimats, encara que tot sigui legal. Democràcia?

3. Ara la Universitat de Barcelona ha modificat el Codi Ètic per incorporar-hi com a “mala praxi professional” les relacions sexoafectives entre el personal docent i investigador (PDI) i l’alumnat. D’aquesta manera, l’article 6.4 bis considera aquest tipus de relacions, “en tots els casos, clarament asimètriques, amb un evident component de superioritat del primer col·lectiu envers el segon”. Per evitar “situacions d’abús i/o de conflicte d’interès en el procés d’avaluació i supervisió”, s’estableix que les relacions entre professors i estudiants són contràries al Codi Ètic de la UB. 

Visca la llibertat! Els que s’han passat anys amb “relacions sexoafectives” amb els seus alumnes, ens deixen sense la possibilitat que de mutu acord, els alumnes i els professors puguem fer el que ens plagui.  Democràcia?

4. Hi ha qui dirigeix les Universitats, Facultats i Escoles que creuen que la Universitat com a institució, s’ha de recloure a si mateixa i no implicar-se en la societat, ni òbviament liderar res cultural, lingüístic, econòmic, social, ni molt menys nacional i polític. Democràcia?

5. I per acabar, les actuals interferències externes dels jutges a les Universitats:

Aquesta setmana el Suprem espanyol ha confirmat la condemna contra la Universitat Politècnica de Catalunya per haver-se manifestat contra l’acusació del Tribunal de Comptes contra l’ex-conseller d’Economia Andreu Mas-Colell i més ex-alts càrrecs de la Generalitat per unes suposades despeses del Procés.

 El Suprem ha refusat l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat per la UPC contra la condemna del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ara ja és ferma.

Anteriorment, ja havíem tingut altres condemnes altres universitats, com quan el Tribunal Suprem va confirmar la nul·litat del manifest del claustre de la Universitat de Barcelona sobre les condemnes contra els líders de l’1-O.

També el Suprem ha confirmat condemnes semblants a la Universitat Pompeu Fabra i a la UOC, en aplicació de la legislació electoral, que considerava que havia estat vulnerada per l’aprovació de declaracions polítiques.

Deia una de les sentències: “Les universitats públiques, com a administració pública institucional i, dins d’aquestes, el claustre universitari, com a òrgan de govern representatiu d’una comunitat universitària plural, no pot adoptar acords que es refereixin a qüestions de naturalesa política o ideològica, pròpies del debat social i polític, alienes als fins i les funcions de la universitat i que divideixen la ciutadania”, deia la sentència. Democràcia?

Sigui a causa de nosaltres o sigui a causa d’ells, no creieu que la DEMOCRÀCIA UNIVERSITÀRIA té problemes?

I la nostra llibertat?

Editorial de LO CAMPUS DIARI (06/03/2024).

+++

IMATGE: Dibuix de Jorm Sangsorn ©.

 

Article

 “Piove?, porco governo!”: 
la sacsejada PISA

En una època de grans sequeres fa encara més gràcia l’expressió vital italiana “Piove?, porco governo!”. Sembla un acudit, però no ho és.

Quan va caure com una pedregada l’últim Informe PISA, on l’educació catalana en queda molt mal parada, el primer que molts vàrem pensar, fou que quin trist paper havia tingut el Departament d’Educació del Govern de la Generalitat de Catalunya. Però no només l’actual, sinó també tots els Departaments anteriors d’Educació amb els seus i seves titulars. Perquè el desastre del nostre sistema educatiu ja ve de fa temps.

De fet la miopia sobre aquest desastre educatiu ja l’hauríem d’haver abordat, no només amb l’Informe PISA, sinó que s’havia d’haver detectat amb molts altres Informes precedents, tant nacionals, com estatals i com internacionals, que amb els seus resultats i conclusions ens avisaven que no anàvem bé.

PISA, que recordem-ho és el “Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants” un projecte de la OCDE/Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic, té com a objectiu mesurar la capacitat dels alumnes de 15 anys per utilitzar els seus coneixements i habilitats de lectura, matemàtiques i ciències per fer front als reptes de la vida real.

Els resultats de PISA 2022 es recullen en dos llibres molt complets i que quasi tothom que no és especialista en educació, no s’han llegit, però en saben alguna cosa de l’Informe per les referències periodístiques, que per definició són titulars, resums i síntesis.

Segurament és normal que una recerca i bibliografia tan especialitzada, no sigui la lectura de tothom, però hi ha mestres i professors de tots els graus educatius, inclosos els docents universitaris, que l’Informe PISA se l’hauríem “d’empassar” i hauria de ser obligatori la seva lectura completa.

No cal ni dir, que per als Departaments d’Educació i el de Recerca i Universitats de la Generalitat, PISA hauria de ser un “catecisme” a analitzar i segur que ho han fet. El conseller d’Universitats en Joaquim Nadal potser no tant, perquè en les seves “vacances pagades”, segueix “de visita” al Govern de la Generalitat de Catalunya. El conseller arrossega els peus per afrontar amb solucions per revertir que a primer curs de qualsevol Grau universitari, hi arriben estudiants amb dèficit de comprensió lectora, dèficit d’exposició oral i dèficit de redacció de textos.

Si PISA 2022 ens ha aportat resultats sobre tres competències troncals com matemàtiques, ciències i lectura, el proper juny d’aquest 2024 ens aportarà resultats obtinguts sobre pensament creatiu i a més, també aquest 2024, ens aportaran els dos informes restants enfocats en l’avaluació de la competència financera i en l’aprenentatge al llarg de la vida. Ja podem tremolar pels resultats que obtindran els nostres estudiants de Catalunya.

Però la recerca de PISA no para i ja treballen per PISA 2025 que es centrarà en la ciència i inclourà una nova avaluació de les llengües estrangeres. També inclourà el domini innovador d’Aprenentatge al món digital, que té com a objectiu mesurar la capacitat dels estudiants per participar en un aprenentatge autoregulat mentre utilitzen eines digitals.

La consellera d’Educació Anna Simó responsablement ha mogut fitxa. El més substantiu ha estat de moment:

Primer, va reunir els grups parlamentaris de Catalunya per estudiar la situació.

Segon, va escriure dues Cartes Obertes: Una a les famílies i una altra al sector educatiu en general.

Tercer, va fer que el Govern de la Generalitat aproves un Grup impulsor de mesures de millores educatives a Catalunya amb 18 noms que són docents, representants de direccions de centres, famílies, àmbit acadèmic i món local. Insòlitament, oblidant-se dels sindicats del sector.

El Govern català com deia, ha mogut fitxa, però externalitzant-ho tot, però s’ha mogut. Però malgrat el crit “Piove?, porco governo!”, l’educació no només és cosa del govern.

La família, els mestres, els professors, els gestors acadèmics, els gestors del lleure i la cultura, en son també responsables. Caldrà canviar moltes coses per acompanyar i condicionar a l’estudiant en el seu camí d’aprenentatge.

Estem en crisi educativa, però és un moment excepcional que dóna moltes oportunitats per canviar polítiques i comportaments en l’aprenentatge.

He llegit comentaris que diuen que l’Informe PISA no fa estimacions respecte a matèries d’Ensenyament Artístic, com la música. Defensant que està demostrat que aquestes matèries artístiques  milloren el nivell general i la formació global dels alumnes. I encara més, els alumnes que toquen un instrument o que tenen estudis musicals en general, treuen millors notes en totes les assignatures, particularment en llengua, matemàtiques i ciència.

És cert que directament a PISA no hi ha avaluació de la música, però si que n’hi ha molta sobre “Pensament creatiu” o sigui la manera de pensar que condueix a la generació d’idees valuoses i originals. El pensament creatiu es pot aplicar en contextos relacionats amb l’expressió de la imaginació, com l’escriptura creativa o les arts, com la música.

I la darrera reflexió: El canvi radical de les nostres escoles i universitats és una necessitat. I cal impulsar tranquil·lament, però sense parar, una autèntica “Revolució Educativa”, i això cal fer-ho amb professionalitat i compromís, però a més amb “ànima”, complicitats i entusiasme; allunyant aquest procés de canvi de l’estil funcionarial i burocràtic a “l’antiga” i que frena les innovacions, que tant mal ha fet i està fent encara.

I tu, com hi col·labores en el procés de canvi educatiu?

Joan-Ramon Colomines-Companys.

Director de LO CAMPUS DIARI

 

Text publicat, amb diferents variacions, al digital LO CAMPUS DIARI (24/01/2024) i a la revista Sonograma Magazine (28/01/2024) com una aportació al “Debat sobre l’Educació a Catalunya”.

+++

IMATGE: Litografia d’Antoni Tàpies, “Als mestres de Catalunya”, 1974.

 

Commemoració

 Avui 50 anys de l’assassinat 
de Salvador Puig i Antich

Ens passem el dia commemorant, però aquest cop és obligat i just: l’execució de Salvador Puig i Antich fou una crueltat provocada per una dictadura salvatge.

Nosaltres els independentistes del Front ho vàrem denunciar abans i després de l’assassinat de Puig i Antich i ho vàrem fer amb els nostres paràmetres nacionals i polítics, i les nostres possibilitats.

Aquests dies veig que apareixen crítiques sobretot anarquistes, de què els antifranquistes no ens vàrem mobilitzar prou, per condicionar i evitar l’execució.

I en part és cert. Per entendre que varen fer nosaltres, us convido a revisar un QÜESTIONARI meu que vaig redactar el maig del 2020 per a una recerca social d’Astrid Solé, publicat en aquest mateix blog, i que jo titulava “El Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), Salvador Puig i Antich i l’Assemblea de Catalunya” … Clicar aquí

Podria explicar moltes coses més, “petites” i personals: com que jo era la presó amb els 113 de l’Assemblea de Catalunya quan Puig i Antich també era a la Presó Model de Barcelona. (Queda per explicar en detall, les meves discussions a la presó amb els directius del PSUC sobre el tema o explicar els contactes indirectes a la mateixa presó amb el Salvador).

A un altre nivell puc recordar una sentida sessió de treball molt emocional de l’Àlvar Valls, el seu pare i jo, a casa dels Valls, per crear i ciclostilar una octaveta unes hores després de l’execució, o com es varen confeccionar molt de material de propaganda de suport i de denúncia en diferents formats i quin va ser l’operatiu de les distribucions de molts militants del Front.

També un any després de l’execució, l’òrgan central del FNC que era la revista clandestina ARA, en el seu número de març de 1975, va publicar un “Especial Puig i Antich” amb portada d’en Salvador i amb una editorial titulada “Un clavell, milers de clavells vermells”. I acabava l’article: “... Milers de clavells vermells per l’abolició de la pena de mort; milers de veus per la fi del feixisme”.

Doncs això: Salvador Puig i Antich ara és un símbol de l’antifeixisme. Un represaliat que cal recordar i honorar per la democràcia.

+++

IMATGE: Mural en homenatge a Puig Antich (2024) creat per Roc Blackblock en una paret del barri de Vallcarca de Barcelona, per encàrrec de l’Assemblea Llibertària Heura Negra de Vallcarca. 

Nova etapa

 

Retorn

Torno a aquest Blog després d’un any i uns dies de no haver-hi publicat una línia. No he publicat aquí, però he escrit molt en altres suports, sobretot en el digital LO CAMPUS DIARI, que edito i dirigeixo.

Aquest striptease permanent que és un blog, no ajudava gaire en les meves activitats d’aquest any passat i per això ha estat necessari el silenci personal del meu dietari.

No pots convèncer i pactar per fer una activitat complexa, i a la vegada expliquis públicament la rebotiga del que fas, perquè després ho acabin llegint i acabis fracassant.

L’Homenatge Nacional al meu pare pels 100 anys del seu naixement que s’havia de fer a Les Borges Blanques i va acabar a un teatre de Juneda, em va significar un desgast brutal, sobretot perquè s’havia de fer sense estridències, com ho faria l’homenejat.

Sort que m’he fet gran, amb una capacitat d’aguant -en forma de militància i compromís-, que encaixa totes les “putades”. Com ho fou que el govern de coalició d'ERC i Junts per Catalunya, el govern més independentista de la història, negues l’oficialitat de “l’Any Colomines”, amb les conseqüències posteriors.

En realitat, no fou un problema d’uns insensibles nacionals i després també locals a la nostra història i a la meva família, és un problema de com recollim i honorem la “Memòria democràtica” i en particular la “Memòria independentista”.

I és el que estic intentant amb el MEMORIAL Joan Cornudella - Joan Colomines. I amb això m’han aparegut diferents problemes:

El primer és que no hi ha manera de que antics militants del FNC escriguin sobre la seva militància al partit. En concret no hi ha manera d’obtenir material nou del període dels anys 50 i 60.

Especialment, els que varen sortir del Front i van crear el PSAN, tenen tant menyspreu del que varen fer al Front, que els hi costa valorar el que varen fer com a militants.

Alguns pensen que escriure sobre aquest període, que jo trobo ben gloriós, serien unes “batalletes i xafarderies” que no varen tenir consistència, i suposo que deuen pensar fins que es varen enquadrar en la veritat d’una “organització revolucionària”.

L’altre fracàs meu és no avançar dins del MEMORIAL el Programa “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES”. Aquest és un Programa que vol incentivar a què s’escriguin pàgines memorialistes les militants històriques del Front Nacional de Catalunya i d’altres partits, formacions o col·lectius independentistes de l’època.

Tinc claríssim que el masclisme de l’època i en les pròpies organitzacions, el masclisme hi rampava tòxicament amb força, de tal manera que ara “elles” encara no troben necessari escriure res i segueixen pensant com “acompanyants” d’un militant, que era el marit i pare de família. I no és cert. No hi ha manera de sortir de la invisibilitat militant i política d’aquestes dones.

I el tema se m’ha complicat més: Fa uns mesos, una coneguda militant independentista em truca després de veure el Programa “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES” i em denuncià que un altre militant independentista la va violar els anys 60. Tant ella, òbviament, com el sàtrapa, estant vius. Ella amb el marit, varen acordar que m’ho explicaria.

I això em porta a un altre tema:

Com expliquem la “Memòria independentista”?

Amb misèries i tot o ho endolcim tot?

+++

 

IMATGE: Escultura "Mõtlik mees" (2002) de Tauno Kangro. Instal·lada al Männi park de Tallinn (Estònia).

 

----------------------------------------------------------------------------