dissabte, d’abril 10, 2021

La protodiplomàcia catalana (2)

 

Laura Borràs Presidenta
del Parlament de Catalunya  
i Ambaixadora Extraordinària
del Consell per la República




Desconec sí hi haurà futur Govern de Coalició a la Generalitat de Catalunya, si m’ho preguntessin a mi jo respondria: sense un acord d’un Full de Ruta Integral a Catalunya, a Madrid i a nivell internacional, seria millor que Junts per Catalunya quedes al marge del govern. Investíssim a Aragonès i féssim la “revolució” de base a tot el territori, empoderant arreu per l’independentisme.

A mi ningú em preguntarà res, però espero que el proper Congrés Nacional Extraordinari convocat per Junts per Catalunya per triar el President del Consell Nacional del partit i el Defensor de l’afiliat, sigui també un bon moment per decidir si s’entra o no, al govern de coalició. El Congrés està convocat pels dies 7 i 8 de maig.

De moment la dreta-dreta, els liberals, i els filoPDeCats de Junts volen entrar al govern perquè sense càrrecs no entenen, ni saben fer política; la colla del President Torra, el centre-esquerra i l’esquerra de Junts voldríem estar fora del govern per coherència sinó hi ha acord integral i perquè sabem fer política directa al territori.

Ja veurem.

Però la maquinària independentista ha de continuar, encara que tenim molts mandrosos que no mouen un dit, alguns esperant la pedrera d’un possible càrrec -gran o petit- institucional.

El lector o lectora no cal que somrigui, perquè pregunteu-vos quan fa que heu convençut algú o alguna per la independència. Potser fa molt o potser espereu que la feina la facin els altres.

Però insisteixo: Tothom és imprescindible, tothom, encara que l’aportació penseu que serà petita, perquè no hi ha aportacions petites en el compromís per la llibertat nacional.

Una de les primeres coses que cal aclarir és el paper del Consell per la República.

Recordeu que aquest Consell és una entitat privada amb seu a Waterloo i que pretén internacionalitzar la qüestió catalana.

Com tothom ha escoltat o llegit, en les negociacions del possible govern de coalició, ha aparegut el futur paper del Consell per la República.

Aquest organisme boicotejat fins ara sense mirament per ERC, ha ressorgit en tots els mitjans de comunicació i s’ha posat al centre de les negociacions d’un Full de Ruta Independentista Compartit.

Aquest reflotament d’imatge pública del Consell per la República ha estat ja un èxit, un èxit extraordinari pel Consell, acabi com acabi la reformulació del seu paper polític. Mai haguéssim pogut pagar una campanya de publicitat per situar la marca del Consell per la República entre la ciutadania, com ha acabat passant a zero euros de despesa.

Aquest és un dels peatges per ERC que ha d’assumir per la investidura d’Aragonés, que sí o sí tindrà, però veurem si solets amb els anticapitalistes o un govern de coalició amb Junts.

Recordeu que és el Consell per (per) la República i no el Consell de (de) la República com hauria d’haver estat o sigui el Govern Legítim a l’Exili que fou destituït per l’article 155 i posteriorment perseguit per la justícia espanyola.

I entre altres raons, cal ja dir-ho: l’estratègia fallida i suïcida d’haver-se quedat a Catalunya Junqueras i una colla de Consellers i Conselleres de Junts i d’ERC, que varen acabar a la presó, a més del seu sacrifici personal del que tots ens solidaritzem, varen dinamitar tenir avui un Govern Català a l’Exili representatiu i potent.

Ara és el moment de fer un pas de qualitat en la configuració del Consell per la República, a més de continuar tenint la màxima representació el President Puigdemont, s’ha de buscar la manera de que tot el món independentista, tant el parlamentari com l’extraparlamentari, s’hi trobi còmodament representat, però a la vegada s’ha de buscar un pont de lligam amb el món institucional de la Generalitat de Catalunya.

El nou Govern ha de tenir un Departament d’Exteriors que ha de construir una estructura que reforci i capitalitzi la feina del Consell per la República. Òbviament com diu el futur President Aragonès: -Tenint un govern sense tuteles. Això està bé propugnar-ho i fer-ho. Però volem un govern per fer la independència, no per gestionar exclusivament una autonomia.

Però hi ha un altre nivell institucional que ha de saber-se enllaçar amb la dinàmica del Consell per la República que és el Parlament de Catalunya. I això fer-ho a traves de la seva Presidenta Laura Borràs.

A la senyora Borràs a més d’encantar-li fer també una tasca internacional, és el personatge adequat.

Per que?

Primer perquè és bona en representació i visibilitat pública.

Segon perquè es va presentar a unes Primàries a Junts per fer de líder del partit i no per fer de figureta de Lladró d’un lloc institucional autonòmic.

I tercer perquè a més, Laura Borràs com a Presidenta del Parlament, li donaria una nova dimensió política a una entitat privada de projecció internacional com és el Consell.

Tot això lliga institucionalment?

Tothom ho veurà bé? Segur que no.

Els unionistes es posaran histèrics.

No s’ha de tocar res. La Presidenta del Parlament de Catalunya seguirà fent de Presidenta fidel i compromesa a la llibertat parlamentaria; però a més a nivell “privat”, a nivell “personal”, hauria d’acumular un altre càrrec, amb títol públic i àmpliament publicitat internacionalment.

Laura Borràs Presidenta del Parlament de Catalunya i Ambaixadora Extraordinària del Consell per la República amb seu logística a Catalunya.

Que la senyora Borràs tingui una parcel·la i equip internacional, serà un actiu fabulós per l’independentisme català.

I tot el que és bo per l’independentisme, també ho és per ERC, per la CUP i per Junts.

(Continuarà)

 

+++

Imatge: Fragment de l’escultura “Buste de femme / Marie-Thérèse” (1931) de Pablo Picasso. 



divendres, d’abril 09, 2021

La protodiplomàcia catalana (1)

 

La Xina condemna a mort
a dos funcionaris UIGURS
per haver publicat uns llibres escolars
qualificats de “separatistes”



Avui el diari de Londres The Guardian en dona la notícia:  

Un tribunal xinès ha dictat una sentència de mort condicional a uns exdirectius del Departament d'Educació de Xinjiang, per uns càrrecs que inclouen escriure i publicar llibres de text escolars que han sentenciat que estaven dissenyats per "dividir el país".

Sattar Sawut i el seu adjunt, Shirzat Bawudun, van rebre sentències de mort amb una pena de dos anys condicionals d’espera, mentre que altres cinc homes uigurs, inclosos els editors, van rebre llargues penes de presó.

Els llibres en qüestió daten de 2003, però en 2016 les autoritats de Xinjiang van considerar que el contingut era de naturalesa "separatista" i incitava a l'odi ètnic. Ara apareix la notícia d’haver estat ja jutjats els acusats.

Curiosament els llibres en llengua uigur van passar una censura prèvia. Això de les penes de morts amb dos anys d’espera, és perquè en el sistema judicial xinès una sentència de mort amb “pena d’amortització” es pot commutar per 25 anys o per tota la vida a la presó, si hi ha un bon comportament del penat.

L’acusació rodejada d’una enorme falta de transparència, es produeix enmig d'una creixent repressió contra els uigurs i altres minories ètniques musulmanes a la regió de Xinjiang.

El President Puigdemont ja ens ho va recordar en una piulada:  “Xi Jinping segueix el patró que d’altres apliquen fa segles: perseguir la diversitat lingüística per combatre la diversitat nacional. Per això imposa el mandarí, “llengua nacional comuna”, als territoris on es parla mongol, uigur o tibetà. Procés de substitució en marxa.”

O l’eurodiputada Clara Ponsatí, en una passada intervenció a l’hemicicle europeu, ja va carregar durament contra la Unió Europea per tolerar i blanquejar la repressió de la Xina contra Hong Kong i el poble uigur.

Llavors era per l'acord a què van arribar la UE i la Xina el desembre de 2020 i que es basava en la posada en marxa d'inversions multimilionàries a banda i banda.

A més, les empreses europees podran entrar al sector manufacturer xinès, incloent el sector de l'automòbil, així com la producció d'equipament sanitari, transport i químic, entre d'altres.

Pequín també facilitarà les inversions en serveis financers, així com en els mediambientals, la construcció, el transport aeri o la sanitat privada.

La defensa dels drets humans i els drets nacionals de les minories a Xina totalment marginats en l’acord europeu.

Ara coneixem més resolucions xineses repressives contra els uigurs.

I els catalans en general que diem davant de tot aquest panorama de repressió de la Xina?

Alguns diran: prou feina tenim nosaltres amb la repressió espanyola i és cert, però no podem callar.

Recordo quan el President Puigdemont es va reunir a Waterloo (setembre 2019) amb Dolkun Isa el President Mundial Uigur que està exiliat a Alemanya, i tots dos varen denunciar l’existència de camps de concentració en ple segle XXI i varen expressar el suport als uigurs en la seva lluita per la llibertat.

Catalunya necessita una política Exterior exercida de moment com a protodiplomàcia i també exercida des de la plataforma autonòmica institucional que possibilita la Generalitat de Catalunya.

Conec molt bé l’Oficina de la Generalitat de Catalunya de Londres i les seves dinàmiques internes i externes, perquè hi vaig treballar quasi quatre anys. I en totes les èpoques ha estat un camp de mines per propis i forans. Sense saber diferenciar diplomàcia, paradiplomàcia i protodiplomàcia.  

Hem d’acabar el sectarisme partidista dels “nostres” que prohibia i promovia al Conseller d’Exteriors de la Generalitat o a les Oficines autonòmiques a l’estranger o a la delegada de la Generalitat davant la EU, no només no coordinar-se amb el President Puigdemont a l’exili o amb el Consell per la Republicà, sinó que a més es varen prohibir algunes visites simplement protocol·làries.

L’Honorable Conseller d’Exteriors Maragall d’ERC mai oficialment va visitar al President legítim de Catalunya Carles Puigdemont amb seu a Waterloo. Tot molt lleig, però sobretot inútil.

La nostra protodiplomàcia ha de ser de solidaritat potentment involucrada amb els drets humans i a més de recerca del nostre reconeixement nacional.

(Continuarà)



dimarts, de març 23, 2021

SUMARIS

 

Endreçant SÈRIES d’aquest blog
referides a les Eleccions del 14F



En aquest blog hi ha vegades que aporto uns textos que agrupo com a SÈRIES i això ho faig perquè intento dosificar els lliuraments del material, procurant no allargar-me perquè es pugui tot llegir ràpid.

No sempre les sèries es van publicant de manera correlativa i tot i la numeració de cada lliurament, es pot acabar desorientant al lector, per això de vegades com ara, intento presentar SUMARIS DE SÈRIES.

En aquest cas dues sèries relacionades al voltant de la celebració de les Eleccions al Parlament de Catalunya el 14 de febrer de 2021.

 

A: Sèrie “Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer” 

-dimarts, de febrer 16, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Primera part) ... clicar aquí

-dimecres, de febrer 17, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Segona part) ... clicar aquí

-dijous, de febrer 18, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (3a. part) Laura Borràs Presidenta del Parlament de Catalunya ... clicar aquí

-divendres, de febrer 19, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (4a. part)  Les Esquerres de Junts per Catalunya ... clicar aquí

-dissabte, de febrer 20, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (5a. part)     La cadira i la Chacón del PDeCat ... clicar aquí

-diumenge, de febrer 21, 2021 Cap a la independència després de les eleccions del 14 de febrer (Final sèrie: i 6a. part) “Liquidar” els lladres del “Front de Ripoll” ... clicar aquí


 

B: Sèrie “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” LA BORRÀS AL PÀRQUING

-dissabte, de març 13, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (1a. part) ... clicar aquí

-dilluns, de març 15, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (2a. part) EL DISCURS ... clicar aquí

-dimecres, de març 17, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (3a. part) El lideratge independentista ... clicar aquí

-dijous, de març 18, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (4a. part) La CUP al Govern de Catalunya? ... clicar aquí

-divendres, de març 19, 2021 “Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ... LA BORRÀS AL PÀRQUING (i final de la sèrie: 5a. part) Realment convé un Govern presidit per Pere Aragonès? ... clicar aquí



IMATGE: Escultura “Homenatge a Picasso”(1983) d’Antoni Tàpies. Instal·lada a Barcelona.

 



divendres, de març 19, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING ( i final de la sèrie: 5a. part)

 

Realment convé un Govern 
presidit per Pere Aragonès?




Arribo al final d’aquests petits comentaris d’una sèrie sobre el gran fenomen polític del paper couché que és el nou càrrec de Laura Borràs i òbviament cal fer algun comentari sobre la constitució del nou Govern català.

No sé si ho heu vist, però deambulen uns “personatges màgics” per tot Catalunya, suplicant que els facin Consellers o Conselleres.

Per fer-se veure les autoritats autonòmiques que avui estan en funcions fan propostes de projectes reciclats que treuen de tots els calaixos; fan articles que publiquen sobretot a diaris comarcals; escriuen una carretada de tuïts commemorant-ho tot; feliciten a la nova Presidenta del Parlament penjant selfis d’ells amb la primma dona del Parlament; també feliciten al President Torra que ara fa de killer -via nou llibre- a tothom que l’ha traït. (Per qui no domini l’anglès: killer a més d’assassí i matador, també vol dir esbirro i mosso). I d’altres també feliciten a la tant desitjada senyora Meritxell Serret que d’una manera coherent com exiliada va renegar del Consell per la República i va ningunejar políticament -no humanament- a tot l’entramat internacional del Procés.

Doncs seguint aquest suplicatori tant català  de demanar un càrrec, per favor”, aquests autocandidats a Consellers i Conselleres participen a tota mena de videoconferències, sobretot de cultura que els situa com a gent llegida i culta.

Dit d’una altra manera, fan campanya perquè el President del meu partit: Junts i el President de l’altre partit: ERC, els hi posi el dit a la testa i els coroni Consellers i Conselleres.

Sembla una ironia i no ho és: aquí només mana Puigdemont i Junqueras i els demés a creure. Dos estimats Presidents -almenys per mi- que ja han acabat el seu primer trajecte cap a la seva tant merescuda jubilació política. Són els líders d’una casta nostrada que ja ha acabat el seu recorregut i perquè sigui gloriós aquest final, han de saber fer-lo acabar bé, que vol dir a temps.

Però abans hem de fer Govern Autonòmic.

Pere Aragonès serà un honest President de la Generalitat i segurament ho serà si sap ser honest amb Junts, cosa que ha de comportar un canvi radical de la seva pràctica interna de governança.

En realitat Aragonès des del primer moment, quan encara el President Torra estava de cos present a Palau, era el que manava i era Esquerra qui dictava, no només les grans pràctiques governamentals, sinó a més construïa el discurs públic.

Però en realitat Pere Aragonès els seus enemics els té a ERC i no a Junts.

Però tothom hauria de saber que no hi haurà govern de manera immediata sinó es lliguen almenys tres polítiques: una política autonòmica i independentista a Catalunya; una política Estatal o sigui a Madrid i una política internacional.

¿Us imagineu al Pere Aragonès dient-li a Gabriel Rufián que a partir d’ara seguirà la línia governamental unitària i mancomunada de la Generalitat de Catalunya? Que es coordini? Que baixi els decibels de critica als socis de Junts, deixi de calumniar-los i de qualificar-los de dretans?

És inimaginable.

I per què? Perquè ERC és un Vietnam.

Junts és una olla aranesa cuita per pixapins. Però Esquerra és un Vietnam com molt bé diu en Joan Tardà. En realitat Tardà ho diu de la relació d’ERC i Junts, però com que pensa que Junts no és res, el que descriu és el merder intern d’ERC.

Podríeu dir que s’ho facin, però no senyores i senyors: hem de fer Govern autonòmic i salvar a Pere Aragonès.

Els “Aragonès” d’ERC són la facció que pot perdre la jugada interna i llavors ens haurem d’entendre’ns  amb els d’ERC que venen de l’antic PSUC/Iniciativa/Nacionalistes d’Esquerra i que parlen de republicanisme i d’independentisme instrumental. Els federals d’ERC.

Desconec el dia a dia de les negociacions, però hi ha una cosa clara, els de Junts hem posat nerviosos de veritat als d’ERC i aquests han canviat una miqueta el rumb.

Com?

Doncs per exemple: eliminant els Comuns de la Mesa del Parlament i col·locant a un dels seus com és el diputat Ruben Wagensberg.

De la “Via Ample” i del: -No em feu triar, de Junqueras referint-se a que no el fessin triar entre Junts o els Comuns, han acabat deixat caure als Comuns de la Mesa sense cedir-los l’espai com els hi havien promès.

Clar que entre el profe pijo senyor Wagensberg i un dels Comuns no hi ha tanta diferència. En Ruben és aquell diputat que pontificava que se sentia més a prop dels Comuns que de Junts, que sempre ens confonia amb molt mala llet “com els Convergents”.

I és que ho han de tenir clar els d’ERC a Junts no ens va el poliamor.

Coses possibles o que podrien passar:

Tindrem dues noves Conselleries, una sobre temes de gènere i una altra sobre canvi climàtic.

Recuperarem el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació  per unificar les polítiques del sector audiovisual en un sol departament.

La Memòria Històrica s’ha de treure del Departament de Justícia i donar-li un valor polític, passant-la a Presidència.

I el Departament d’Exteriors, sense més altres competències i distraccions, ha de fer política internacional lligant-la clarament amb la feina internacional dels exiliats i de l’organisme de coordinació internacional de l’independentisme català al món que és el Consell per la República.

Com es pot veure molta feina i els enemics els tenim a les diferents cases de l’independentisme, ara no valen les excuses de la repressió, de Madrid i dels nostres veïns els espanyols.


+++

IMATGE: Escultures “Goggle Heads” (1969) de Dame Elisabeth Frink.




 

dijous, de març 18, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING (4a. part)

 

La CUP al Govern de Catalunya?



Els resultats electorals novament obliguen arribar a un acord tot el món independentista parlamentari. Així doncs la CUP o sigui els anticapitalistes independentistes catalans tornen estar en valor per fer una majoria i com sempre en volen cobrar un preu astronòmic.

La CUP han estat uns miserables en totes les negociacions i en els moments que més se’ls necessitava, fins i tot quan més se’ls necessitava per enviar a l’opressor espanyol un missatge d’unitat sòlid, han utilitzat el filibusterisme parlamentari, la crueltat política i el cinisme suposadament patriòtic per desmarcar-se. En podria donar la llista de tot el que han fet, però no cal perquè és ben coneguda.

¿Com potser que gent honesta, de conviccions progressistes, profundes, de catalanisme d’alliberament nacional robust no sàpiguen treballar amb altres independentistes enquadrats en formulacions polítiques diferents i amb conviccions ideològiques, estratègiques i tàctiques diferents?

Simplement la CUP no té cultura de lluita unitària.

Em podeu dir que m’equivoco que precisament la CUP  és un conjunt de confluències internes, fins i tot les confluències a més de tenir denominacions diverses, tenen concepcions i accents polítics ben diferenciats. Sí, si això diuen, però més que l’independentisme el que els uneix és l’anticapitalisme i una concepció de classe ben afinada.

L’independentisme de la CUP va variant en les diferents confluències, fins arribar a alguna confluència que l’independentisme és instrumental i profundament líquid perquè el que compte de veritat és una actitud bel·ligerant de classe.

Però tot això, no és LLUITA UNITÀRIA d’alliberament nacional contra l’espanyolisme opressor.

A nivell parlamentari l’independentisme té ERC, Junts i la CUP 

O sigui ERC: un partit d’esquerra moderada amb una columna vertebral independentista però que també incorpora avui federalistes transvestits en republicans autodeterministes, aquesta ha estat l’opció per “ampliar la base” o segons l’últim eslògan “obrir-se a la via ample”.

O Junts: un partit de centra-dreta i esquerra moderada amb vocació de bloc transversal, unit exclusivament pel seu independentisme. Hi ha una diversitat ideològica que el lideratge de puny tancat de Puigdemont tradueix amb un suposat progressisme cap a l’esquerranisme moderat. Prediquem transversalitat, però hi ha un discurs únic que difumina o inhabilitat les diferents veus ideològiques. Aquest és el meu partit.

Sobre la tipologia de la CUP ja ho he expressat abans.

Això és el que hi ha.

Per que la CUP no té cultura de lluita unitària?

Perquè sempre el que pretén pactar no són uns punts comuns de mínims entre ERC i Junts, sinó que el que pretén és que assumeixis el seu programa polític i ideològic.

Em centro entre Junts i la CUP.

Aquestes dues formacions només poden pactar bàsicament un full de ruta independentista. Poden confluir amb una lluita compartida antirepresiva, antiracista i antixenòfoba, però no pot pretendre la CUP que JUNTS assumeixi “... materialitzar confrontacions específiques amb l'Estat per defensar drets en matèria d'habitatge, emergència climàtica o igualtat de gènere. I amb un gir a l'esquerra que, per exemple, blindi el dret a l'ocupació de pisos de grans tenidors, acabi amb les externalitzacions en sanitat i revisi de dalt a baix el paper dels Mossos ...”.

Junts està a les antípodes de la CUP  o deiem-ho a l’inrevés la CUP està a les antípodes de JUNTS.

És clar que hi ha punts comuns de mínims en temes d’habitatge, d’emergència climàtica o d’igualtat de gènere, fins i tot en qüestions de sanitat i en temes d’ordre públic com la BRIMO, però les solucions en molts aspectes seran diferents.

Si ja a JUNTS per la seva transversalitat ideològicament parlant, té dificultats en les seves dinàmiques sectorials, per exemple jo no hi tinc res a veure amb en Damià Calvet o el Ramon Tremosa per citar dos “dretans” de solera, imagineu doncs lligar la maionesa amb la CUP.

La lluita unitària independentista actual simplement ha de tenir uns mínims assumibles d’alliberament nacional per tots els seus participants, no es pot pretendre “colar” programa ideològic als altres i d’això últim la CUP en són especialistes.

La CUP al Govern?

¿Sense que la CUP assumeixi la lluita unitària internacional de l’independentisme, sense estar al Consell per la República i amb la constant mala praxi de negociació com per exemple haver-se desmarcat del nomenament de la Presidenta del Parlament: la CUP al Govern? És una broma?.

 

(CONTINUARÀ: Realment convé un Govern presidit per Aragonès?)

+++

IMATGE: Escultura “Love” d’Alexander Milov.



 

dimecres, de març 17, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING (3a. part)

 

El lideratge independentista


La decisió política de que Laura Borràs fos la nova Presidenta del Parlament de Catalunya comporta una profunda repercussió a tres bandes:

-Primer en la política institucional del parlamentarisme a Catalunya.

-Segon un canvi a l’interior del partit Junts per Catalunya.

-I Tercer en la constitució del nou Govern de Catalunya.

He escrit un ordre descendent de repercussions, però les tres s’estan produint simultàniament.

Curiosament es parla poc de la revolució interna a Junts, que està produint el fet de que la Borràs assumeixi un càrrec que hauria de ser plenament institucional.

Junts té un sector totalment content d’haver-se tret del damunt a la Borràs; hi ha un altre sector totalment desorientat i decebut i un tercer sector, en el que m’incloc, que el pas de la Borràs era del tot necessari pel seu perfil professional i polític, i ho pot fer bé si sap impulsar un parlamentarisme modern i renovador, a la vegada que sap posar-se al servei del tant necessari empoderament del militant de base independentista.

Tot això  de “l’empoderament del militant de base independentista” no s’està donant avui, perquè ni Puigdemont, ni Junqueras, ni la CUP, ni Òmnium, ni l’ANC ho estant impulsant. Tots s’han convertit en un tap que no fan, ni deixen fer.

Hi ha un pensament de Joan Cornudella, l’històric de l’independentisme català, que no és gens espectacular literàriament parlant, però que pel seu pragmatisme i dramatisme jo l’he utilitzat constantment. La frase és: “No hi més cera que la que crema. Som els que tenim i hem de saber-los aprofitar”.

Però en el món que vivim a més dels protagonistes amb les seves responsabilitats polítiques, hi ha tot un entorn d’opinadors que per múltiples vies intenten condicionar el camí polític.

I aquí hi ha un altre pensament de Miquel Roca i Junyent, el convergent, que un dia jo li explicava el perill de les opinions i accions d’un personatge, que estava distorsionant, no recordo quina política. I Roca preguntà: -“És un intel·lectual?”. I jo vaig dir: - Sí. I ell respongué: -“No et preocupis com a intel·lectual no serà constant”.

És exactament el que està passant en el món independentista: els opinadors el dilluns diuen blanc i el divendres justifiquen negre.

Si féssiu un monitoratge dels tertulians i articulistes del que expliquen, ho veuríeu. I parlo de gent honesta, perquè també hi ha els aprofitats i els que paguen penyorà per exercir el famós “quid pro quo”.

Tot aquest és el personal que tenim, podria haver estat molt millor, però és el que és i el lideratge independentista s’ha de construir i exercir amb els recursos humans i intel·lectuals que ens ha tocat viure.  

 

(CONTINUARÀ: La CUP al Govern de Catalunya?)

+++

IMATGE: Escultura “The Boy” (2000) de Ronald Mueck. 

 


dilluns, de març 15, 2021

“Libèl·lula d’ales vermelles en persecució d’una serp que llisca en espiral cap a l’estrella cometa” ............. LA BORRÀS AL PÀRQUING (2a. part)

 

EL DISCURS

Aquest discurs de Laura Borràs s’ha de llegir amb calma, però s’ha de llegir paràgraf per paràgraf per entendre la nova dimensió política i patriòtica que pot entrar el nostre Parlament.

Un bon text i una esperança que ara sí que anem de veritat.

Només hi falta reivindicar l’obertura del Parlament a la gent i que els diputats haurien d’obrir OFICINES d’Atenció al Ciutadà als barris i poblacions de Catalunya.

Amb aquesta feina institucional de proximitat i amb la mobilització permanent que els militants de base independentistes hem d’iniciar ja, podríem aconseguir millors complicitats i més cotes de llibertat.














Discurs de la Presidenta Laura Borràs d'inauguració de la tretzena legislatura del Parlament de Catalunya

 

"Molt bon dia. Gràcies, a tots. Molt honorables presidents de la Generalitat, president Torra i president Puigdemont, que no són en aquesta sala, però ens estan sentint; presidents del Parlament, que també són aquí presents; honorables membres del Govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa, represaliats, que també són aquí, com el vicepresident Pep Costa i Lluís Guinó; treballadors de la casa; il·lustres diputats, membres de la Mesa, el meu primer gest, després d'haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya, voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d'aquesta pandèmia que estem patint, en reconeixement per tantes pèrdues, i també en homenatge a les dones i homes d'aquest país que des de tots els espais han fet possible que estiguem superant una situació tan greu.

Si volen acompanyar-nos...

(La cambra, dempeus, serva un minut de silenci.)

Gràcies.

(Aplaudiments.)

Fòrça gràcies a toti e totes es aranesi que mos estan seguint, tanben.

No som dins l'hemicicle, és una mostra prou contundent de la insòlita situació en què es produeix la sessió de constitució d'aquesta cambra i l'inici de la nova legislatura, una excepcionalitat que té un doble vessant: el primer, d'excepcionalitat sanitària per la situació de pandèmia que vivim en el país i que, entre moltes altres conseqüències, ha impedit que la sessió d'avui es pugui celebrar en les circumstàncies i en l'escenari habituals; i el segon vessant d'excepcionalitat democràtica, perquè no volem ni podem oblidar que la convocatòria de les eleccions que ens han portat a ser avui aquí va venir propiciada per l'arbitrària inhabilitació del molt honorable president Quim Torra, que justament avui fa un any va confinar perimetralment la Conca d'Òdena i Igualada i va mostrar el seu lideratge en la lluita contra la covid-19.

Permeteu-me, però, que comenci agraint l'immens honor que avui se m'atorga. Se'm fa confiança i l'agraeixo d'entrada per presidir la cambra que encarna la voluntat sobirana del poble de Catalunya, una cambra -vull recordar-ho- que és hereva del primer Parlament republicà de 1932, que es va haver de dissoldre un primer d'octubre de 1938 davant de l'embat del feixisme, com aquell ho era d'una llarga tradició parlamentària, la de les Corts Catalanes, que durant gairebé cinc cents anys van ser pioneres del parlamentarisme europeu i que van quedar abolides novament per l'autoritarisme borbònic.

El Parlament de Catalunya és la màxima expressió de la tossuda voluntat de ser i de persistir d'un poble que no es vol sotmès de ningú, que no es vol submís i que no necessita ni accepta tuteles de cap mena per decidir lliurement com ha de regir el seu destí col·lectiu.

Els intents de laminar-lo, de controlar-lo i fins i tot d'abolir-lo no són lamentablement una realitat pretèrita. La legislatura que acabem de finalitzar va néixer d'un d'aquests intents: la il·legítima aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que va suposar el cessament del nostre Govern i la dissolució d'aquesta cambra.

Vull recordar, perquè no podem ni ho volem oblidar mai, que el nostre president legítim, el molt honorable Carles Puigdemont, a dia d'avui pot circular lliurement per tots i cadascun dels països de la Unió Europea, però no pot posar els peus en aquesta democràcia que es diu «consolidada i modèlica» que representa que és l'Estat espanyol.

Que la molt honorable senyora Carme Forcadell, a qui tinc el goig i l'honor de succeir en el càrrec, porta 1.086 dies privada de llibertat, complint una pena que ha estat reiteradament condemnada per nombrosos organismes internacionals neutrals i que hauria de fer enrogir a qualsevol demòcrata. Que els honorables consellers legítims Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull n'hi porten 1.118. L'honorable conseller Quim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras, 1.227 dies, i el senyor Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, 1.244. I que l'honorable consellera Clara Ponsatí, el conseller Toni Comín, l'honorable conseller, i des d'avui també il·lustre diputat -que recuperarà aviat el seu dret a vot- Lluís Puig, han de romandre encara avui exiliats a més de mil quilòmetres de casa seva per poder fer valer la seva causa, que és una causa justa, com entén qualsevol seu de justícia europea, excepte l'espanyola, que no és seu de justícia sinó seu de venjança.

I permeteu-me que saludi de manera especial la il·lustre diputada Meritxell Serret, que ahir mateix va poder tornar a casa seva, com avui torna a aquesta casa de tots, després de gairebé tres any i mig. Tant de bo que el seu sigui el primer de tots els retrobaments que han de venir i que no voldríem haver de diferir ni un sol dia més.

Faig un esment especial a la presidenta Forcadell, condemnada per permetre el debat en aquesta casa de la paraula, que és el que és un parlament. La tasca que va fer com a presidenta del Parlament mereix tot el meu respecte i la meva admiració. De fet, el meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les seves idees, a les nostres idees. Que la presidenta Forcadell, que tan dignament va dirigir aquesta cambra, estigui avui complint pena de presó per haver permès que aquest Parlament pogués debatre qüestions tan essencials com els anhels nacionals del nostre país és una anomalia democràtica que no ens cansarem de denunciar.

«L'essència de la democràcia és que la paraula al Parlament ha de ser lliure. Al Parlament s'ha de poder parlar absolutament de tot.» Aquestes paraules, que la presidenta Forcadell va pronunciar davant el tribunal que l'acabaria condemnant a onze anys i mig d'empresonament per un suposat delicte de sedició, il·lustren l'esperit amb què els exhorto a encarar aquesta nova legislatura, a treballar per recuperar la dignitat d'aquesta cambra i per concedir-li la rellevància política que li pertoca com a seu de la sobirania del poble i a protegir-la perquè sigui una institució sobirana.

Sense separació de poders no hi ha democràcia i és el nostre deure mantenir la inviolabilitat d'aquest Parlament, la seva independència, no permetent ingerències dels altres poders, ni de l'executiu ni del judicial. Quedi dit com a declaració d'intencions d'un parlament que hem de voler fort, independent i lliure, perquè sense un parlament sobirà cap anhel de llibertat de la ciutadania serà respectat. Com ho formulava el president Macià, convertim-lo en l'instrument polític de la seva llibertat col·lectiva.

Aquest és el meu propòsit i el meu compromís, que aquesta casa, que és la casa de la sobirania del poble de Catalunya, preservi els drets de tots els diputats, que és la manera de preservar els drets dels seus electors i s'oposi a la retallada de llibertats dels seus membres i, per extensió, de tota la ciutadania que tots els que som aquí presents representem.

Com a presidenta, faré que aquesta sobirania sigui respectada i defensada contra qualsevol ingerència exterior.

He acceptat sotmetre'm a la votació per presidir aquesta cambra amb plena consciència no només de l'alta dignitat que implica, sinó sobretot de l'enorme responsabilitat que suposa presidir i representar una cambra que ha estat, que és i probablement continuarà essent un dels principals objectius de la guerra bruta i antidemocràtica de l'Estat espanyol contra Catalunya.

És de tothom sabut que vaig concórrer a les darreres eleccions -i em permetran aquesta nota personal- no pas amb l'objectiu de presidir el Parlament, sinó de presidir el Govern de la Generalitat, però el poble de Catalunya, que és a l'únic a qui es deu qualsevol càrrec públic, de la mateixa manera que ha concedit per primera vegada una majoria en vots i en escons netament independentista en aquesta cambra, també ha concedit la prelació a un altre grup. Entrar a formar de nou part del Govern del meu país, com ja vaig fer, hauria estat un honor immens, no cal dir-ho, però potser fins i tot, personalment, una opció més confortable, però no vaig abandonar la meva vida acadèmica i la dedicació a les lletres i vaig decidir fer el pas de presentar-me a unes eleccions en aquest Parlament buscant el confort. Va ser el context excepcional de l'aplicació de l'article 155 i la convicció que tenia el deure cívic i moral de posar-me a disposició del meu país per contribuir a acabar amb la repressió i a completar el camí cap a l'alliberament nacional.

Ha estat aquesta convicció la que ha guiat tots i cadascun dels passos que he fet des d'aleshores, i si avui tinc l'honor de poder-me adreçar a aquesta cambra és novament perquè durant les darreres setmanes he procurat fer una lectura honesta i rigorosa dels resultats dels comicis i he arribat a la conclusió que, ara més que mai, aquesta cambra ha de tenir un paper clau en el desplegament del futur polític del nostre país. I tant la majoria de la Mesa, com especialment la seva presidència, estem cridats a fer nostre un compromís insubornable amb el missatge que el poble de Catalunya ens ha adreçat. La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d'inflexió en l'avenç cap a la independència de Catalunya, perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans.

Tanmateix, sabem perfectament que allò que l'Estat espanyol no aconsegueix guanyar a les urnes, intenta guanyar-ho als tribunals. La judicialització de la política, que Espanya ha convertit en la seva única resposta des de fa deu anys, és la demostració més gran d'impotència política.

Si no hi ha diàleg, no hi pot haver política. I l'Estat espanyol, no només ha renunciat a dialogar, està disposat a decidir sobre què i sobre què no poden dialogar els altres; especialment, està disposat a decidir sobre què i sobre què no es pot dialogar en aquesta cambra, qui ho pot fer i qui no, de quina manera es pot fer i de quina manera no es pot fer. I vull deixar ben clar, des d'aquest primer moment, que mentre sigui presidenta d'aquesta cambra, això no passarà. Els diputats del Parlament de Catalunya no tindran altres limitacions que aquelles que imposen els principis democràtics.

El que no té cabuda en una democràcia ni en un parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d'opressió nacional o personal. Malauradament, cap societat occidental està vacunada contra aquestes xacres, però Catalunya ha estat sempre un exemple de llibertat i aquesta Mesa vetllarà perquè així continuï sent. Com a presidenta, seré tolerant amb la diversitat i amb la discrepància, però seré també implacable contra el masclisme i la xenofòbia. Les dones -i espero que tots els diputats d'aquest Parlament- serem un mur contra el masclisme; un mur en defensa de la democràcia.

I voldria remarcar que, per primera vegada, la presidenta i les dues vicepresidències són dones, en aquest Parlament. Seixanta-cinc dels 135 electes són diputades. Un percentatge que creix en més de quatre punts respecte de la legislatura anterior. I continuarem, des del Parlament, desenvolupant el Pla d'Igualtat a través d'un pla d'acció que aconsegueixi erradicar les discriminacions de gènere i assolir la igualtat efectiva, combatent també el feixisme polític que vol retallar els drets de les dones.

Mai no hi ha hagut tantes dones a l'hemicicle. Un reflex tardà del que està passant socialment i del que encara ha de passar més. Que mai n'hi hagi hagut tantes, de dones, és el reflex que durant massa temps n'hi ha hagut massa poques. Aquesta legislatura ha de ser, igualment, la de la represa; la de la represa de la nostra vida cívica, la de la nostra vida cultural, la vida comercial, la vida professional en plenitud després de la pandèmia de la covid-19. I per assolir aquesta plenitud i pal·liar els efectes devastadors que aquesta crisi sanitària ha tingut en tots els àmbits serà crucial no només l'orientació i la voluntat política del Govern, sinó també l'impuls legislatiu d'aquesta cambra.

La garantia del progrés econòmic i social d'una societat és directament proporcional a la seva capacitat legislativa, perquè les lleis que tindrem encomanades de fer, tots nosaltres, companys diputats, són les eines amb les quals garantim, protegim i, sobretot, anticipem el nostre futur.

Som al 2021, però no tenim un parlament del segle XXI, que serveixi per estar actualitzat i per protegir i millorar i actualitzar tots els drets polítics. Treballaré perquè sigui un parlament capdavanter. Tan útil, digital i avançat com sigui possible. Avui, precisament, fa trenta-dos anys que Tim Berners-Lee va redactar un primer esborrany que va definir conceptes tan importants com el de «la web» o el concepte d'«hipertext». Una proposta que, sense cap mena de dubte, ha acabat marcant les bases a la xarxa global de coneixement col·lectiu. En aquest sentit, aprofito aquesta avinentesa perquè hem de fer, des del Parlament també, una aposta decidida per la modernització d'aquesta institució i de tots els seus procediments.

En el tram final de la legislatura anterior, la pandèmia ens ha demostrat l'absurditat de les limitacions tecnològiques que van pervertir la seva arrencada. Perquè es dona la paradoxa que avui constatem que els debats i les gestions telemàtiques no només han estat i són possibles, sinó que actualment són imprescindibles.

No tinc cap dubte que tots i cadascun de nosaltres treballarem, des d'avui mateix, per fer possible la recuperació econòmica i social del país. Que ho farem des de la consciència que totes les crisis, també aquesta, colpegen amb una duresa especial els sectors més vulnerables de la nostra societat. I precisament per això, l'impuls legislatiu d'aquesta cambra ha de tenir com a principal preocupació la protecció dels qui no tenen sinó les institucions públiques per protegir-los.

Treballaré, treballarem perquè aquest Parlament sigui exemplar i transparent, auster i íntegre. Si totes les institucions públiques al servei de la ciutadania han de ser exemplars, el Parlament ho ha de ser encara més. Perquè no és fiscalitzat per ningú, atès que la seva independència és sagrada. Per això, la seva exemplaritat i la transparència de tots i cadascun dels processos ha de ser màxima. I en temps de crisi, en temps de dificultats econòmiques severes, l'austeritat ha de ser un mandat i la integritat una raó de ser. Aquest, doncs, és l'esperit amb el que els convido a treballar i a legislar per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, a les aspiracions democràtiques representades per la majoria dels diputats del Parlament, constituït arran del que el poble de Catalunya ha expressat a les urnes.

El Parlament de Catalunya és la representació de tots els catalans i la seva labor ha de ser feta per a tots els catalans. El meu compromís -i estic segura que el faig extensiu a la resta de membres de la Mesa- és el de traslladar i treballar incansablement perquè la veu de la ciutadania sigui present en cadascuna de les nostres actuacions. I en aquest sentit, els convido, naturalment, a fer política en la sala de plens, però els demano que no converteixin aquesta institució en una casa tancada en ella mateixa, sinó que la obrim, que potenciem la seva funció d'espai per al debat social, per al debat intel·lectual, per al debat cultural. Faré ús de les prerrogatives que només sé que, almenys, hagi dut a terme un president d'aquesta casa, Ernest Benach, convidant personalitats del món científic o cultural a dirigir, a adreçar paraules als diputats. En aquella ocasió va ser el mestre Joan Solà i vaig tenir -va ser el meu professor- el gran privilegi d'acompanyar-lo.

En aquella ocasió, el professor Solà va exhortar els diputats dient-los: «Afortunadament, el nostre país té una voluntat inequívoca de tirar endavant. De fer-ho, malgrat tot. Té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial. Aixequem el nostre país. Defensem inequívocament la seva múltiple personalitat.» Són paraules de Joan Solà. I parlant de la seva especialitat, parlant de la llengua. La llengua dels Països Catalans, hi va afegir: «La seva defensa és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.» Tinguem-ho present també en la responsabilitat que tenim cap a la columna vertebral del país: la llengua pròpia; el català al Principat -i també la llengua de signes catalana-, així com l'aranès a l'Aran.

Deia abans que la composició d'aquesta cambra és el reflex de l'opinió expressada pels ciutadans a les urnes. I deia i sostinc que en aquesta casa la paraula ha de ser lliure. Però els representants de les forces democràtiques ens hem de conjurar, també, per no donar ressò a les idees totalitàries que s'escarrassen per estendre's perillosament en la nostra societat. El feixisme és incompatible amb la democràcia, no el podem normalitzar en el nostre escenari polític; compto amb tots vostès per fer-ho. Tenim, però, el repte també, un repte col·lectiu, de parar atenció a les causes del seu creixement.

Els ciutadans han escollit amb la força inapel·lable del seu vot un parlament que s'ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i que ha de tenir el coratge per plantar cara a la repressió. Aquest és l'encàrrec de les urnes i no el podem defugir. Com a presidenta, penso defensar el compliment del mandat electoral del 14 de febrer. En democràcia, és sempre la llei la que s'ha d'adaptar a la voluntat popular i no al revés. Estem en una cambra legislativa i hem de poder -i podrem- legislar sobre tot allò que aquesta majoria d'aquesta cambra decideixi, perquè l'únic límit que té aquest Parlament és l'aspiració dels ciutadans de Catalunya que nosaltres representem, i arribarem fins on ells, democràticament, ens portin. Fem nostres les paraules que Simone de Beauvoir va deixar escrites: «Que res no ens limiti, que res no ens defineixi, que res no ens subjecti, que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.»

Diputats i diputades, els convido a no posar límits a la democràcia i a fer possible que la llibertat de Catalunya arribi allà on els seus ciutadans vulguin decidir. Els electors han dipositat en nosaltres la seva confiança; una confiança per contribuir a convertir Catalunya en un país més lliure, més pròsper i més just. Que no sigui decebuda la seva esperança, que no sigui escarnida la seva confiança.

Queda constituïda la tretzena legislatura.

Visca la Catalunya democràtica, justa i lliure que des d'avui representem. I els convido a posar-nos dempeus i a cantar el nostre himne nacional.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments. La cambra, dempeus, canta Els segadors.)

S'aixeca la sessió".

 

Divendres, 12 de març de 2021. Palau del Parlament.

-----------

 

(Continuarà)

IMATGE: Escultura “Recumbent Figure” (1938) de Henry Moore.