Imatge, llenguatge,
visualització internacional
i el “llatí” actual
Fa molts anys,
jo en nom del Govern de la Generalitat de Catalunya estava al Brasil muntant
una “Setmana de Catalunya”, simultàniament a Rio de Janeiro i São Paulo.
Deixo els detalls per a futures pàgines memorialístiques, però aquí el que m’interessa és explicar un incident per il·lustrar les argumentacions d’aquest post.
Treballant en el terreny se’ns va ocórrer comprar pàgines senceres als diaris de major tirada, com O Globo o Folha de Sao Paulo, per posar-hi publicitat sobre Catalunya. Amb una empresa de publicitat local varen crear un anunci. Era una publicitat enorme, perquè us heu d’imaginar uns diaris mida llençol i tot a tota plana.
Immediatament va haver una sonada protesta de l’ambaixada espanyola i dels consols, perquè deien que en la imatge de la publicitat es magnificava Catalunya i s’humiliava España. Que hi havia de fons un missatge “separatista”.
No hi va haver cap intenció ni política, ni reivindicativa, a tots ens va sortir de manera natural que pel tipus d’esdeveniments culturals i comercials que promovíem, en un mapa mundial la geografia catalana havia de tenir un disseny ressaltat i punt. Segons sembla era España en conjunt, que calia fer-ne el relleu gràfic.
Vet aquí la lliçó: una simple imatge geogràfica ben il·luminada amb colors llampants en un anunci, transmetia un missatge potent identitari.
I això és el que
no passa en la política exterior de la nostra administració autonòmica catalana
que per ser un Departament del govern més independentista del món, funciona en
imatge i visibilitat pública amb un provincianisme que fa feredat.
La imatge gràfica i també el llenguatge que utilitzen, comuniquen no només com espanyols, sinó com a catalans derrotats i servils.
Tots sabem les dificultats de tenir competències autonòmiques en projecció exterior, però ningú t’obliga com fan Consellers, Secretaris Generals i Directors Generals de la Generalitat parlar com a “regionalistes espanyols”.
¿No heu sentit mai un conseller del govern més independentista de la terra, utilitzar el terme “nacional” referit al territori espanyol?
No hi ha manera que sàpiguen diferenciar entre municipal, regional, nacional (català) i estatal (espanyol)?
Si a més caiem en la trampa del llenguatge de “regionalisme europeu” de la Unió Europea, que assimila “Nacions sense Estat” com a “Regions”, llavors la confusió terminològica puja de grau.
I tot això encara es fa més gran quan utilitzem llengües com l’anglès, el francès i també l’espanyol. Hi ha una deformació de terminologia i de conceptes sobretot quan presentem documents originals i traduïts sobre temes “nacionals”.
Fixar-nos en la llengua anglesa, en la que jo he estat format universitàriament i en conec molt bé les derives de confusió.
Hi ha limitacions en el vocabulari de la llengua anglesa a l’hora d’aprofundir en els temes de nació, nacionalisme i Nacions sense Estat. No existeix un vocabulari de construcció nacional (nacionalitari). Comença per la dificultat de traduir aquest concepte de “nacionalitari”. El vocabulari “nacionalitari” s’entén com el vocabulari dels processos de reconstrucció nacional i l’estructuració d’una consciència nacional.
Això no seria enormement important si no fos perquè es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que l’anglès és l’idioma més important del món, com ho diu amb més elegància el professor Manuel Castells (avui malaguanyat i perdut per Madrid): l’anglès és el llatí del nostre temps.
I això no només perquè 330 milions de persones tenen aquesta llengua –amb tots els seus dialectes– com a llengua materna i 400 milions de persones tenen l’anglès com a segona llengua, sinó que també podem caracteritzar l’anglès com a llengua global.
Es pot tipificar com a llengua global no només per la immensa quantitat de persones que el parlen o intenten parlar-lo perquè l’estudien i no només perquè està a tot arreu i s’han incorporat moltes paraules a l’ús normal en altres idiomes, sinó també perquè és l’instrument de comunicació en molts camps professionals. Dues terceres parts de tots els articles científics es publiquen en anglès i se sap que gairebé la meitat de totes les ofertes comercials a Europa es fan en anglès. Podríem continuar en la mateixa línia en altres àrees professionals, com i sobretot la política exterior.
Però podem afirmar que en temes i conceptes per analitzar les nacions, el nacionalisme i les Nacions sense Estat, la llengua anglesa té un llenguatge de nacionalisme estatal.
Dic tot això sense cap mena de prejudici ni ressentiment, un ressentiment que existeix en alguns estats establerts on l’anglès és un símbol del colonialisme. L’expresso conceptualment i tenint en compte que l’activitat lingüística sempre persegueix un objectiu, sempre es planifica amb la finalitat d’aconseguir un fi.
El llenguatge no és mai neutral, sinó que incorpora valors ideològics. No és el mateix dir “llengua minoritària” que dir “llengua minoritzada” o classificar les Nacions sense Estat com a “minoritària”, “perifèrica”, “incidental” o “indígena”, per exemple. Tots aquests són termes que amb prou feines respecten les realitats nacionals i culturals de les Nacions sense Estat.
I el que passa és que els diplomàtics, els periodistes, els acadèmics i els polítics els fan servir –i això no només passa en anglès: l’espanyol i el francès són altres exemples forts-, confonen les situacions jurídiques i polítiques existents –les que existeixen de fet, però no per dret– i no connecten amb la identitat real de les Nacions sense Estat.
I la nostra POLÍTICA EXTERIOR per negligència ha de contribuir a tot aquest garbuix i manipulacions?
Ja pot començar el Departament d’Exteriors de la Generalitat de Catalunya i el Consell per la República a crear un llibre d’estil per comunicar-se coherentment.
(Continuarà)
+++
Imatge: Escultura “Le
Nomade” de Jaume Plensa instal·lada al Bastion Saint-Jaume del port d’Antibol (Occitània)
el 2007.
El lloc
Cada ésser humà
és un “lloc”.
Cada dona, home,
nen, vell és un espai habitable en ell mateix que es desplaça
i es
desenvolupa;
un “lloc” en el
temps, la geografia, el volum i el color.
Ciutats senceres
amb cossos que s’obren i es tanquen com portes.
Llums que fan
pampallugues.
Cada vegada que
mor un ésser humà, una casa es tanca i es perd un “lloc”.
La meva obra és
la seva memòria.
La fixació
congelada de tants i tants cossos desenvolupant-se i desapareixent en la
fugacitat de la llum.
La meva obra és
el seu volum.
Poema de l’escultor Jaume Plensa.
