Anna Netrebko !  fotografía de Kasskara DG

Ja ha sortit el segon número del setmanal: LO CAMPUS MÈDIC. Seguim fent-te’l modest de mida i llargària, en diem la “versió petita / beta”. Tant minimalisme del producte, sobte, a nosaltres ens serveix per provar un nou equip i una distribució especial. Fem una distribució controlada, seguint una adaptació casolana d’allò anomenat “intel·ligència col·lectiva”. Donem a mà LO CAMPUS MÈDIC a una llista treballada prèviament i que inclou persones que per una raó o altra mouen al col·lectiu de lectors que tenim com objectiu.

www.locampus.cat

Cada començament de curs passa el mateix. Certs estudiants i estudiantes em pregunten com puc estar estudiant. Volen dir, es clar, a la meva edat. Es pensen que sóc com el seu avi o padrí com dirien aquí i que hauria d’estar jugant a la petanca. A la merda!.

Tenen 20 anys i són ells i elles uns vells, en v baixa. Arrepapats a la comoditat, sense sang, acollonits, que es deixen prendre el pel per quatre profes que a l’empresa privada els acomiadarien per ineptes, s’haurien d’estar menjant el món i només es mengen un bocata, i sempre tinc el dubte de qui els hi fa el bocata.

Que escoltin una versió rock de la 5a Simfonia de Beethoven per animar el personal:

--------------------------------------------------------------------------------

A la Facultat de Medicina  de la Universitat de Lleida que és la que jo visc personalment, sense que ningú m’ho hagi d’explicar,  ja ha començat el fenomen de la picaresca lingüística. Un Erasmus a l’Aula obliga, per deixadesa del professor i mala administració dels planificadors, a canviar l’idioma de l’assignatura, però ara l’Erasmus no ve, perquè se salta la classe i l’assignatura continua en espanyol, sense el trempat o trempada Erasmus.  Caldrà explicar a tothom que és el “Contracte lingüístic de la UdL”.



Em repugna que als Estats Units continuïn executant presos.

Estic contra la pena de mort i cal continuar dient-ho ben fort, fent un esforç militant.

Amb LO CAMPUS MÈDIC torno a descobrir a Lleida la dificultat de que s’accepti de manera natural el paper de la premsa independent i la dificultat que s’accepti l’anàlisi i la critica.  Fins i tot la informació pura i dura, ja neguiteja. I si s’estava amagant o entretenint aquesta informació, només explicar-ho, sense posar ni una coma d’opinió, ja podem crear molestar.  L’Arnau, el Santa Maria, Medicina de la UdL, no ens podem amagar fàcilment informació perquè el nostre equip hi està implicat fins als fonaments. No cal que ens expliquin res, nosaltres ho vivim diàriament i alguns moments, a primera fila. Fem premsa i no comunicació institucional, encara que ajudarem a crear imatge positiva dels Hospitals i de la Facultat. Però des de la realitat, i no des de la fantasia d’alguns despatxos.

Aquesta nova setmana començaré amb un nou producte editorial. Aquest setmanari serà molt senzill ara al començament, fins arribar en el futur amb una publicació feta amb rotativa de premsa. M’agrada començar sense pretensions per fer equip  i per aprofundir professionalment en una premsa molt especialitzada. Em recorda l’etapa d’ETH DIARI pel  gran grau de feina artesanal.

La meva actriu preferida de les telesèries és la alemanya Elke Winkens. La famosa policia de les aventures del comissari Rex. Com és ben sabut: Rex és un gos, un pastor alemany. Aquesta telesèrie ha tingut diferents etapes i diferents actors en els mateixos personatges i tota l’acció passa a Viena. Seria divertit anar a Viena a sentir música i a seguir les peuades de Rex.

       

Ja tenim una plataforma d’animació cultural per consolidar un bon periodisme universitari.

El menyspreu per la llengua catalana a la Universitat de Lleida cada dia és més gran. Ara només ens faltava els Erasmus. Aquells estudiants estrangers becats que venen per uns trimestres a Lleida i en plena classe demanen que tot es faci en espanyol.

El problema mai són els professors castellanoparlants, el problema són els professors catalanoparlants, catalanoparlants acomplexats, que són els que creen el problema de la llengua.

Pregunta del professor a plena Aula: -Algú no entenc el català?

L’Erasmus: 1 de 125 alumnes, diu: - Yo no lo entiendo. (Amb accent francès).

I llavors el professor, de conviccions lingüístiques inexistents, diu: - No té preocupes yo puedo hacer la classe en español.

L’Erasmus diu: - Vale.

I el 124 alumnes restants, perden el dret de tenir la classe en català. No només avui, sinó a més, durant tota l’estada de l’Erasmus i esperant el proper.

Ningú protesta.

La culpa és de la Universitat de no fer pedagogia, de no informar i de no distribuir bé a la gent nouvinguda. I del professor que l’importa una merda els 124 alumnes, la universitat, la llengua i el País. I ell és pensa que és un geni!

Demà comença el curs a la meva Facultat de Medicina de la UdL, encara que sembli increïble no sé quines matèries m’hauré d’afrontar. No són assignatures sinó àrees d’especialització i com que són del Pla Bolonya hi ha un desconcert enorme. Ni el Web oficial recull res i sí que recull una programació d’horaris amb unes sigles que no aconsegueixo endevinar de quina matèria es tracte. I això que he estat amb el Cap d’estudis de la Facultat per veure si d’una vegada encarrilen el meu doctorat. El mateix Cap responsable de tots els estudis de Medicina. La combinació que sigui editor i periodista en actiu i que faci recerca sobre “educació mèdica” posa nerviosos a molta gent que se sent fiscalitzada. És una llàstima que no sàpiguen que sóc jo el que estic  nerviós perquè tot resulti professional i de qualitat.

Demà de fer vida de nit, passo a fer vida de matinada i físicament ho noto molt. Estic espantat i per uns dies he quedat trist per un error informàtic. Els que utilitzem blogs tenim eines per saber si ens llegeixen i durant molts dies tot estava a zero. Ni Déu em llegia!. M’he trobat sol i insòlitament sol, i a més per més ironia, d’uns lectors que no conec. Corregit l’error, ha pujat l’audiència i l’autoestima. Com podeu veure, sempre escriure en un blog és fer un  striptease.

El nou LO CAMPUS

www.locampus.cat

Segueixen morint patriotes catalans com l’historiador Josep Termes.

Termes ha estat la  memòria històrica del catalanisme dels sectors populars.  La seva influència i discurs intel·lectual ha tingut i encara té moltes dificultats per imposar-se, enfront un discurs que sosté que l’experiència catalanista només ha tingut un substrat burgès. El treball de Termes i el seu compromís personal ha estat carregat d’ètica i de rigor professional. El trobarem a faltar, segur.

El millor homenatge a Josep Termes és continuar reivindicant i difonen la seva obra. La nostra millor història.

Em fascinen les històries petites de les coses.

I la salsa Worcestershire  embotellada  com a “Lea & Perrins”, té molta història. Aquesta salsa anglesa manufacturada amb l’etiqueta "The Original Lea & Perrins Worcestershire Sauce" amb la seva ampolla inconfusible, porta molta tradició i a mi, molts records. Les salses Worcestershire són ofertes per diferents empreses, però “Lea & Perrins” n’ha guanyat la partida. Com sempre, tot ho escurcem i acabem dient una salsa Perrins, deixant de recordar a John Wheeley Lea, un dels químics de l’invent d’aquesta salsa fermentada i venuda de manera concentrada. L’altre Wiliam Henry Perrins, se’n du els reconeixements de la memòria popular.

Químics, marques, tipologia d’ampolla, etiqueta de marca amb tradició, socis, record d’un sol soci pel gran públic i ingredient imprescindible del cocktail Bloody Mary : Un petita història carregada de nostàlgia.

Veig que algunes ràdios i televisions ara que s’apropa l’onze de setembre, parlen del record de l’atac a les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. I pregunten a l’audiència on era quan varen passar aquells fets. Recordeu on éreu? Com ho vareu saber?

Jo era en el St Nicholas Shopping Centre de Sutton, de Londres. Estava en un aparell d’Internet, situat dins una caseta exactament igual com les casetes que et pots fer tu mateix unes fotografies tipus carnet. Seient rotatori i cortineta. Posant monedes, una darrera l’altra, podies connectar-te a Internet. Jo havia fet una connecció per raons acadèmiques i de cop vaig entrar en un web d’un diari i vaig veure que parlaven de l’atac terrorista a USA. I no ho podia creure. Vaig gastar moltes monedes. Desprès pels carrers de Sutton, mirant aparadors de botigues que venien televisors, vaig acabar de fer-me càrrec de que passava.

M’agrada passejar pels barris perifèrics de les ciutats i a Londres anava a molts. Sutton és un d’aquests barris suburbans on jo hi anava de cinemes, de bocata i de compres a supers de roba barata. Tota una experiència de vida.

Ha mort el tenor italià Salvatore Licitra desprès d’un accident de moto. Li deien el successor de Pavarotti. Totes les morts són una bestiesa cruel. Escoltem aquest “O Sole Mio” d’un recital de Tokyo de l’any 2005.

Però parlant de morts no em puc treure del cap les execucions a Líbia fetes pels que s’anomenen alliberadors i que l’OTAN, o sigui nosaltres, els hi estem fen costat. Construir la llibertat d’aquesta manera és immoral.  Que aquesta cançó napolitana ens creí esperança:

Che bella cosa e' na jurnata 'e sole,
n'aria serena doppo na tempesta!
Pe' ll'aria fresca pare già na festa.            
Che bella cosa e' na jurnata 'e sole (...)

Tot i que a mi m’agraden els dies grisos ben anglesos.

Ja  està en marxa la selecció a LO CAMPUS de les noves OFERTES DE TREBALL PER A ESTUDIANTS d’aquest nou curs acadèmic 2011-2012

Tota la informació ampliada a www.locampus.cat .

Passeu aquesta informació a estudiants de confiança, perquè necessitem gent responsable i entusiasta.

Això que sembla simplement un donar feina per part d’una petita entitat sense afany de lucre, va més lluny: és posar a la pràctica tot un esperit emprenedor i de creació de premsa universitària. Tot molt modest però autèntic.

M’agraden les pel·lícules romàntiques i acabo de tornar a veure “Vacaciones en Roma” (Roman Holiday),  que és una pel·lícula dirigida por Willyam Wyler amb Audrey Hepburn i Gregory Peck. Jo la trobo una delícia.

Sobretot Roma també em fa somniar. Com la pel·lícula: en blanc i negre.

Espero perdrem novament a Roma i acompanyat. En un viatge, per a mi, és “l’acompanyant” el protagonista més important. De fet detesto el turisme i això que hi he treballat molt, però el detesto com via de fer viatges.

La ciutat on vaig de viatge o és per viure dies i hores amb la meva acompanyant o “l’acompanyat” sóc jo solt, que em dono el luxe de fer viatge fora de tota mena de circuit.

Com diu una estrofa del poema Solitudine del llibre Anima  de la poetessa Beatrice Bressan

L'amore una finzione,
il bisogno degli afflitti.
La delusione dei credenti.
Resto attonita a guardare.
La solitudine trionfa.

Que ve a dir: L’amor una ficció, / la necessitat dels afligits. / La desil·lusió dels creients. / Em quedo atònita mirant. / La soledat triomfa.

Un dia i un altre, van sortint d’una manera més oberta pel gran públic, les agressions als drets dels catalans. Segurament res com l’atac a la immersió lingüística de l’escola catalana, pot superar l’agressió.

El sistema escolar català s’ha articulat i desenvolupat per crear cohesió social. A Catalunya tothom és català si ho vol ésser, no s’ha separat a ningú per la llengua i no s’han fet dues línies escolars per la llengua, ni s’ha descriminat a ningú; ara tot aquest capital social d’igualtat, cap acció de desestabilització vinguda des de l’espanyolisme ho pot  malmetre.

L’espanyolisme militant, el reaccionari per imperialista, té moltes versions, moltes sigles i moltes cares, que cal combatre enèrgicament. Cadascú té la seva parcel·la de confrontació. A mi m’ha tocat col·laborar a fer front al rampant espanyolisme que s’està fent fort a la Universitat de Lleida.    



Aquests dies estic deprimit i trist. I ara ja sé perquè: he hagut de documentar-me a fons sobre Lifelong Learning o sigui sobre aprenentatge permanent i ensenyament per adults, per a un número de CLÀSSICA -el suplement per a la gent gran que estudia- i que  acompanyarà el LO CAMPUS del mes d’octubre.

Em cabreja i m’entristeix com s’afronta el tema de la “gent gran”, el de la “tercera edat” com diuen. La jubilació i el “no fer res” i acabar sent carn de jugador de domino i de petanca, no serà de rebut en la futura societat de democràcia més avançada.

El perill, el més perillós en aquestes qüestions són els teòrics acadèmics i els gestors públics que creen unes activitats que porten a la gent gran que estudia, a fer una tasca més pròpia de les “senyores de sa casa” que no de desenvolupament intel·lectual seriós com un ingredient fonamental de qualitat de vida.

Aquest nou curs acadèmic serà molt dur, almenys per a mi.

Si molta gent fa els seus nous desitjos per cap d’any, d’altres ho fem avui.

I un dels meus desitjos serà escriure cada dia, cada dia, novament, en aquest blog. Ni que sigui una línia, però serà diari. Per incentivar-me ho lligaré amb el meu Facebook que quasi mai utilitzo i obriré un compte de Twitter.

El dia 12 de setembre surt el nou LO CAMPUS que incorpora com a suplement un nou ER ESTUDIANT que, oh meravella !, està dedicat integrament a  Jusèp Loís Sans, el nou responsable de l’aranès al Conselh Generau d’Aran. Almenys que tota la “banda” de l’ex-Síndic Boya vegi, que encara que discrepis amb algú,  pots recollir les seves idees i a més, pagant nosaltres.

Han estat quatre anys de govern aranès de  Boya, nosaltres hem editat quasi més de mig milió d’exemplars de premsa difonen “Aran, la seva cultura i la seva llengua” i mai, mai hem rebut ni una trucada, ni tingut un contacte o que se’ns hagi demanat una opinió per part dels responsables del Conselh, ni tant sols de la responsable de cultura, activitat de contactes que li anava amb el sou. Potser que el Conseller de Les al Conselh sàpiga, que són els polítics que estan al servei de la societat civil i no a l’inrevés.

...

El Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, ha comprat la pintura de Feliu Elies “El barret nou”. És una bona noticia. Elias fou un artista de la primera meitat del segle XX, que a més de pintor, va destacar pel seu dibuix humorístic i per la caricatura, signant amb el pseudònim “Apa”. Qualsevol editor de premsa gaudiria tenir-lo entre la seva gent.

M’agrada el que té d’agosarat el “barret nou”, per l’època que el va pintar. De fet m’agrada la coqueteria en les senyores rotundes, m’agraden els barrets a l’estil anglosaxó, m’agrada les ganes d’agradar i agradar-se, i també la il•lusió del que és nou i comença.

I acaba de començar una nova etapa del Conselh Generau d’Aran.

Sabran il•lusionar? Serà el mateix de sempre? Seran un sectaris o governaran amb mà estesa? Hi haurà un salt qualitatiu d’Aran com a dinamitzador de la cultura i llengua occitana? Serà...? Sabran ....?


...

.....................



LO CAMPUS BARRIS dedicat als indignats

Fa dies que s’està repartint la versió digital de LO CAMPUS BARRIS 2 sobre el “Moviment dels indignats a Lleida”. També incorpora ER ESTUDIANT en aranès.

LO CAMPUS BARRIS és un suplement de LO CAMPUS pel veïnatge de Lleida capital.
El podeu trobar a:

www.locampus.cat

(Si algú vol que la seva adreça d’e-mail sigui incorporada als llistats per rebre directament tot el que s’edita de LO CAMPUS i Suplements, només ha d’enviar la seva adreça a llistes@locampus.cat amb la paraula ALTA )

...

Ara jo estic indignat dels “indignats”. N’estic tip de la brutal espanyolització de tota aquesta moguda. Des del franquisme, no havia sentit en una assemblea, que la diarrea mental de grupuscles suposadament internacionalistes, ens convidessin a parlar en públic en espanyol “por espiritu revolucionario”. Lleida és una de les ciutats catalanes més espanyolistes que tenim, només ens faltava aquests nens per refermar el clau.

A Barcelona quasi el 50% dels de l’assemblea no estaven pel dret a l’autodeterminació. Quan ho varen aprovar finalment d’una manera ajustadissima, un grup va marxar de l’assemblea molestos i contrariats.
Aquests ens han de portar la llibertat?

Entre el xulo piscines del Conseller Puig, que es creu el líder de no se quin sobiranisme i que estimula un model d’actuació policial caducat, a part d’immoral; i aquests nens “indignats” prototip del fonamentalisme canyí, estem ben fotuts.


...

Fotografia:Plaça Catalunya, Barcelona.TEJEDERAS © 27/05/2011


Sento vergonya i indignació per les ordres del President Mas de “netejar” les acampades de la plaça Catalunya de Barcelona i de la de Ricard Viñas de Lleida.

Quina ràbia ... i a més, perquè m’ha de embrutir les hores prèvies de la festa del Barça!!!

Quina colla de inútils.

Fins ara m’ho mirava de lluny, des d’avui tinc simpatia amb aquest moviment reivindicatiu tant heterodoxa i complexa, però tant net i esperançador.
També crido: “Poc pa per tant xoriço”

La meva llibertat no me la treu ni un comissari, ni un càrrec, ni una nòmina política, aquesta és la meva garantia del meu treball de premsa. La llibertat i l’expressió de la discrepància, no és negociable.

Us heu convertit en uns provocadors des del Palau de la Generalitat. Sou uns genis.

...

Eleccions a ARAN (I)

En un primer moment, des de l’estómac, només que puc exclamar:
- Ja era hora, al puto carrer!
L’estafa institucional del Síndic Paco Boya s’ha acabat. Al Conselh Generau d’Aran tornarà el nacionalisme aranès.

En un segon moment, des de la raó, només que puc exclamar:
- Que Santa Quitèria ens agafi confessats!

El exSíndic, el nou Síndic, l’amo, el que “es posa el pantalons pels peus” o sigui en Carlos Barrera serà capaç de donar un tom a la misèria en que ens deixen el govern aranès?

Que tinguin molta sort, encara que no es tracta només de sort, sinó de molta imaginació política sense oblidar tots, tots els sectors de la societat aranesa. Perquè no existeixen uns sectors que no cal treballar-hi i servir, perquè són espais dels altres. En aquesta nova etapa, el treballar pel món de la cultura, de la llengua, de l’ensenyament i de la projecció exterior s’ha de fer bé, molt bé perquè ens hi va el futur.

Sort que els nacionalistes d’Aran tenen prou solidesa moral per aixecar políticament, econòmicament i culturalment el País. Sobretot s’ha de retornar l’orgull d’ésser aranès i no un simple ramat passiu, conduit per un funcionari de polítiques foranes.

100 dies d’espera per veure cap on van les coses.

++++++++++++++++++

Genial els resultats dels ajuntaments aranesos!

I que passarà a Vielha on els nacionalistes tenen 6 regidors, els socialistes també 6 i el PP 1 ?
Aquí ho tinc molt clar:

S’ha de buscar un acord entre els nacionalistes i els socialistes. L’alcalde ha d’ésser l’Alex Moga, perquè malgrat que tinguin el mateix nombre de regidors, els nacionalistes han estat els més votats.

És un bon moment per intentar fer això. Per una banda perquè és just, per l’altra banda perquè Vielha passa una crisi que necessita bases amplis d’acord i l’altra perquè el PP no pot demanar el mateix que varen demanar en la passada legislatura, que és fer-se valorar el seu únic regidor a un preu altíssim, com donar-los-hi l’alcaldia, encara que fos per mitja legislatura.

En Juanito Riu, el líder municipal socialista de Vielha està molt afeblit i d’aquí dos dies l’empaperaran al jutjat pel tema de les cabanes. I malgrat que es treu les puces culpant als treballadors de l’administració pública, no s’escaparà tant fàcilment del problema punible. L’acord nacionalistes i socialistes li pot donar un bon coixí de tranquil•litat política. Recordem que el PP són els que han denunciat a Riu, encara que el suposadament culpable, també té una altra acusació d’ofici del mateix afer.

Recordo com des del Naut Aran m’han estat enviant e-mails els socialistes aranesos recordant els candidats de Catalunya i d’arreu de l’Estat que anaven a les eleccions que estaven empaperats o en procés de ser-ho, i casualment sempre s’hi descuidaven el candidat Riu. D’aquí dos dies, això serà impossible d’amagar.

(continuarà)

...

Ha sortit LO CAMPUS BARRIS 1,
un nou suplement temàtic sobre barris i
universitat de LO CAMPUS.

Edició digital a :

www.locampus.cat

..................................

No us perdeu l’últim LO CAMPUS.
Les eleccions a Rector a la Universitat de Lleida canviaran, en una bona part, el panorama intel•lectual de Ponent.
Sinó al temps.
link: http://www.locampus.cat/

...

...

..................

...

Un lector amic em diu que no he escrit ni una paraula de les últimes eleccions a Catalunya , ni del nou govern de Mas.

Certament, estic contemplant la jugada. 100 dies. Que quedi clar que MAI hi ha govern amic. En el que jo faig, sempre he tingut tants problemes amb uns, com amb els altres.

Com editor de premsa universitària en català i aranès ... mai he rebut ni un sol euro d’ajuda dels governs del Tripartit. Tranquils, ara passarà el mateix.

(Tinc un problema: que malgrat internament em sento aranès d’adopció, el fet de venir de fora i treballar fora, fa que avui perdi empenta reivindicativa, però cal que algú estiri les orelles al President Mas de la manera de vergonya de com tracta el tema aranès. Tanta èpica i cerimònia, i tracten Aran com a comunitat de segona regional. Però sinó es diu res des d’Aran, ho haig de fer jo?).

L’ull segueix mirant.

Comencen avui les festes mundanes del meu aniversari.
.
Primer, dos dies de cinema amb marató de pel•lícules, passejades llargues urbanes i indigestions variades.
.
Desprès un recés, tancat en una espècie de convent privat, durant 21 (vint-i-un) dies, per acabar de preparar un terrible examen de farmacologia. I a poques hores de la maleïda prova, començarà la setmana que m’ha regalat a Londres. Una setmana amb concerts, grans exposicions i altres esdeveniments ja amb entrades i reserves encomanades. Tot un senyor regal.
.
I el més divertit: per primera vegada els anglesos, en alguns llocs, em fan un descompte sènior per la meva nova edat. Tot un detall !!!.
.
A la tornada, un nou número de la revista LO CAMPUS, més les noves aventures de “LO CAMPUS DIARI”, “LO CAMPUS barris” i “LO CAMPUS mèdic”, m’estaran esperant. Tota una maleta carregada de feina i somnis.

...

...

Avui és el meu aniversari.
He complert 60 anys !!!
Brutal...
Necessito el doble per acabar el que vull fer.
Que la música de Vangelis “Chariots of Fire” em doni ànims.
Tot un himne a la constància.



...

Aquest és l’últim escrit de l’any i segurament tenen raó aquells que em recriminen que no he escrit gaire al blog. Ni al blog, ni res de res, a la meva entrada personal de Facebook. Un propòsit del 2011 és publicar més a Internet el que escric. Però malgrat tot, el 2010 he escrit molt. El que passa és que tot ha anat a altres suports de premsa.

Últimament el text de DIETARI, que és el que jo faig correspondre a aquest blog, em portava moltíssim problemes: els amics i familiars s’emprenyaven, els enemics ho aprofitaven per fotrem, i així anar tirant. Un dietari real és políticament incorrecte i molt vital. I si et sent lliure i ho expresses, acabes sent el pim pam pum de l’adversari, de l’enemic o els reaccionaris que jo m’he trobat a la Universitat de Lleida i a la Lleida política que és on vist, treballo i estudio avui.

Rebo molts e-mails amb comentaris que agraeixo molt, però en general, em fot no conèixer qui em llegeix. Estimo al lector, però és com “l’amic invisible” d’un mena de regals que es fan per Nadal. Quedo sorprès que al costat d’un esdeveniment, sigui de Catalunya, sigui de la Universitat o sigui d’Aran, hi ha una allau d’entrades al meu blog que suposo que són per saber-ne la meva opinió. Com que jo també em moc en el màrqueting, m’és fàcil saber-ne la segmentació del meu lector, les tendències, la fidelització, el tràfic i un munt d’etcèteres. D’altra banda res d’especial, són els propis americans del meu servidor informàtic, que em donen la informació ben mastegada.

L’endemà de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya vaig tenir una enorme allau d’entrades i jo no havia publicat res. L’endemà tornem-hi i així més dies. -Que em diria un assessor de màrqueting digital?, doncs que els meus silencis trenquen la fidelització. I -que dic jo?, doncs que un DIETARI REAL no és planifica, escrius a boca de canó el que penses quan ho penses. I en els temps que vivim, això és explosiu perquè és llibertat.

Bon any 2011 a tothom !!!.

-----------------------------
A mort a Londres Josep R. Llobera, l’antropòleg social especialista en nacionalisme. Tot un fenomen personal i intel•lectual, i una pèrdua que sento. La família en la seva necrològica que han publicat a la premsa de Barcelona, diu entre d’altres dades “...El teu arrelament a Rocafort de Queralt, el teu esperit lliure i crític ens acompanyarà sempre ...”. Llobera des de 1969 vivia a Anglaterra. Sempre he pensat que morir de manera lliure a Londres serà molt romàntic, però avui no puc deixar de pensar que és una gran bretolada, per no dir-ne una gran putada.
Tot un record.


...

................................

...

Li donaran el Premi Nobel de Literatura, parla de Barcelona que diu que li fou determinant, però menysprea la meva cultura i la meva llengua: la catalana. Tindrà premi, imaginarà histories, vendrà llibres, però no té ni moral ni valors, perquè la meva cultura necessita ajuda i ésser mimada internacionalment, i no ningunejada per aquest nacionalista espanyol d’arrel peruana. Un perill i un desagraït.

Sempre m’he preguntat: si l’escriptor és un reaccionari i fa bona literatura, si aquesta ha d’ésser valorada deslligada de la conducta de l’autor i valorar-la en positiu.

...

................... (CLICA)

...

Dilluns apareixerà un nou LO CAMPUS, un número “Especial eleccions”. Tant en versió digital com en paper. Tenim les eleccions al Parlament de Catalunya i també pel mes de desembre, tenim les eleccions dels estudiants de la Universitat de Lleida.

Aconseguir les opinions sobre la Universitat dels sis líders, dels sis partits catalanistes, ha estat interessant. Al final hem pogut fer 6 pòsters i aconseguir el text. La fotografia del pòster del candidat President Montilla, és molt bona, esperem que quedi ben impresa.

En el llenguatge electoral el terme “catalanista” s’hi dona un significat pervers, perquè a part de prendre posició identitària, s’utilitza per desautoritzar a l’adversari. Queda clar que “catalanista” és aquell que defineix i defensa que “Catalunya és una nació” i punt. No cal que us digui, qui queda exclòs a LO CAMPUS. De fet són ells que s’han exclòs del País i nosaltres seguim la nostra línia editorial.

És mentida que els diaris i revistes no tenim línia editorial. Nosaltres no demanem el vot per ningú, però queda clar, que ni els xenòfobs d’immigrants, ni els xenòfobs de País, no els hi donem cobertura en unes eleccions. Cobertura ni periodística, ni comercial. Perquè curiosament aquests personatges, estan disposat a posar anuncis i nosaltres no els acceptem. I això que necessitem finançament!

Fins i tot el fatxes formen part del País, però nosaltres n’hem fet un cordó sanitari, encara que sigui modest, que ens separi d’aquests reaccionaris.


...

Com a periodista i com a politicòleg ficar el nas en tot, per saber-ne coses, és molt normal, perquè forma apart de la professió. Però si a més, la professió la complementes amb una altra feina de gestió i màrqueting que et permet estar preparat per treballar a la cuina de moltes mogudes cíviques, polítiques i institucionals, seguir amb detall la vinguda del Papa a Barcelona és una delícia.

L’organització Papal és bestial, és d’una professionalitat tant envejable, que somniaries per estar en l’equip privat de suport.

Em puc imaginar trucades, reunions, escrits, discursos, traduccions, classes de dicció del català, estudi de missatges, protocol, notes de premsa, llista de convidats, el treball previ de comunicació, la vestimenta, la vestimenta repetida de seguretat, la vestimenta litúrgica, el llevataques, el menjar, les pastilles del Papa, les ulleres, els llibres litúrgics, les pastilles pel mareig, i etc etc etc. Des del més petit al més important, tant intel•lectualment com logísticament. Ha d’ésser tot un festival, una autèntica festa major organitzativa.

Si a més et creus el discurs ideològic que transmet el protagonista, ha de ser encara major la gratificació.

Per un moment, en els vídeos de la visita a Barcelona, no mireu al Papa, mireu qui i com li donen suport. Aquesta gent són els millors professionals del món en logística. La gran cuina vaticana, no la de menjar, sinó la diplomàtica i la intel•lectual és increïble; i la petita cuina és una filigrana.

Si a tot això, a més s’hi afegeix tota una litúrgia rica, colorista i transcendent de centenars anys d’història i el context artístic de la Sagrada Família de Gaudi, transforma l’esdeveniment en un èxit total.

Siguis creient o no, siguis defensor dels nous models de família, de l’avortament, del preservatiu o no; t’escandalitzi que la caverna hagi pogut fer-li dir al Papa que a l’Estat espanyol estem com els anys 30 contra l’església catòlica o no; pensis que la imatge de les monges netejant en plena cerimònia com a part de la litúrgia, és una mala imatge i visualitza la desigualtat de gènere a l’església : malgrat tot això, acabes pensant que no hi ha, ni el mínim dubte que la ciutadania catalana en general i els catòlics en particular, el català com a llengua i Catalunya com a nació, de la visita del Papa en surten i en surt àmpliament beneficiada. Fins i tot, durant l’any acabaran venent aquells horribles souvenirs que tenen les horteres botigues de l’entorn de la Sagrada Família. Un viatge rodó. La meva mare s’hauria fos de joia.



...

Titular del diari EL País: “Más de 40 imputados por delitos urbanísticos en el Vall d'Aran”
Subtitular: “Se investiga la autorización de obras para convertir antiguas cabañas de pastores o bordas en viviendas”


----------------

Voldria escriure i informar més, però no puc, de moment.

Però només una cosa : l’Al Capone el varen enganxar només per un tema fiscal i no per les qüestions criminals i altres temes delictius. Ara a Aran l’enganxaran per unes “cabanes” i no per com financien la seva política.

L’aranès que ha judicialitzat la política a la Val d’Aran per articles d’opinió que li molestaven, ara tindrà la mateixa medicina: l’anomenada “pena del telenotícies” o sigui el seu nom es passejarà pels mitjans de comunicació, enfangat en les sospites.

Esperem que aquest ex-Alcalde de Vielha i avui Vicepresident de la Diputació de Lleida dimiteixi preventivament, quan l’hagin empaperat, ben empaperat. Si quan passen coses similars, demanen als seus opositors la dimissió preventiva, seria bo que ara seguissin l’exemple.

Però seguint la seva increïble lògica i conducta de vida, el que podria fer el nostre protagonista, és portar l’Equip de delictes urbanístics de la Guardia Civil de Lleida al jutjat, per haver atemptat al seu honor. Així tot seria més surrealista, del que ja és.

...

Els promotors del Manifest “Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!” tenen un problema i és que alguns són uns sectaris i manipulen exactament com el que denuncien.
Nosaltres no som els seus llepaculs que aplaudeixen incondicionalment i el resultat és un altra mena d’intolerància.
Aquest és l’últim e-mail nostre, pels problemes que trobem en el seu web:
.
.
......Web amb censura?
Companys, companyes,
voldríem saber perquè la moderació del web http://manifestx.wordpress.com
no dona via lliure per penjar aquest comentari.
És grotesc que es parli de llibertat i el primer que feu es no deixar dir el que el lector vulgui.
Nosaltres volem que el Manifest no siguin paraules, sinó preses de postura de cada problema en cada sector.
Salutacions
Equip de LO CAMPUS
.
.
(A continuació hi ha la carta que ja vaig publicar el passat dimarts 19, adreçat al professor Carles Feixa de la Universitat de Lleida)

...

Per enamorar una asturiana del món, he hagut d’introduir-me a la innovació i tradició en la poesia asturiana contemporània. D’aquesta immersió he conegut molts poemes, llegiu-ne un de la Marta Mori, evidentment escrit en bable o asturianu :

...............Los díes perdíos

...............Dacuando dame por pensar
...............nos díes que pasaron
...............y al poco de vivilos
...............yá nun soi quien a recordar.
...............Esos díes qu’albidraba perdíos
...............o que yo mesma quixi que finaran
...............pa nun siguir sintiendo.
...............Díes d’agobiu y mancadura,
...............de trabayu nos güertos del olvidu
...............y llabios ensuchos de deséu.
.............. Unos díes que,
...............cuando menos lo camientes,
...............aporten de sutrucu a la memoria
...............y t’acuten con una seguranza.
...............Y ye entós
...............cuando yá nun cuenten nada,
...............cuando por fin los sientes como tuyos,
...............cuando por fin conoces nellos
...............el tastiu del to sangre
...............y el soplu del aliendu que t’anima.



.................................Marta Mori (Xixón, 1965)

...

Manifest:
..
.

Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!
.
Les i els sotasignants, professores i professors de les universitats catalanes, denunciem l’actual política de criminalització dels moviments socials per part de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país i de molts responsables polítics de les institucions que el governen.
.
S’ignora, s’amaga, es desinforma i mai es dialoga amb el ventall de propostes i alternatives que des d’aquests moviments socials s’estan fent arreu, per transformar i donar noves opcions de vida en societat. Focalitzar en certs episodis violents, sense ni tant sols escoltar la contesta i la veu dels moviments socials a qui s’ataca és directament criminalitzar-los; construir el cap de turc i desviar l’atenció ciutadana dels conflictes reals en els què estem immersos més que mai a la nostra societat: l’atur, la pobresa i l’exclusió social, la desigualtat creixent entre grups, la retallada constant dels drets socials, l’afebliment de les reivindicacions del moviment obrer organitzat, el racisme i la xenofòbia, la corrupció política i la seva impunitat, la violència contra les dones, la duresa i la severitat del control penal contra els més vulnerables, l’índex creixent d’empresonaments, detencions, sancions…Espiral de violència estructural en augment. Una societat vertaderament democràtica, que ha de respectar plenament el dret a dissentir i a discrepar, no s’ho pot permetre.
.
Diguem prou!
.
Catalunya ha estat, és i volem que sigui una societat d’acollida i d’aixopluc a la diversitat de tota mena, a la diferència de color, de sexe, d’opinió i també de revolta. Benvinguda sigui.
.
Diguem prou a la invenció mediàtica que etiqueta d’antisistema als moviments socials. Els moviments socials es revolten, lluiten i proposen que un altre món és possible.
.
Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!

-------------------------------------------------------------

Un sol professor de la Universitat de Lleida ha signat inicialment aquest Manifest. És el professor de la Facultat de Lletres, Carles Feixa.

Nosaltres li hem enviat la següent carta:

Benvolgut professor Carles Feixa,
el felicitem per haver fet costat el Manifest contra la “criminalització dels moviments socials”. També ens el fem nostre i el difondrem tant com puguem.

Però li voldria fer veure que no cal anar a buscar “moviments socials”, ni “discriminacions” llunyanes o capitalines, aquí a la nostra pròpia Universitat de Lleida (UdL) es cometen discriminacions, atemptats a la llibertat i a la lliure circulació de la premsa universitària que molt dels seus continguts són producte de l’associacionisme i moviments reivindicatius; i el professorat us ho mireu i no dieu res.

El Rector de la Universitat de Lleida, Joan Viñas ha fet retirar de les Facultats i Escoles de la UdL, durant mesos, diferents números de la revista LO CAMPUS (el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran), perquè discrepa de la línia editorial i de la “música” del que publiquem.

Per favor professor, llegiu la denúncia que hem fet al Col•legi de Periodistes de Catalunya --pàgina 2 i 3 de LO CAMPUS 12
http://issuu.com/locampus/docs/locampus_12?viewMode=magazine&mode=embed
i traduïu en la proximitat la presa de postura del Manifest.

Masses professors parlen de generalitats, de memòries i de repúbliques bananeres i resulta que a 50 metres de la seva aula es produeix la “criminalització” de la nostres premsa universitària i social. Per molt modesta que sigui la nostre publicació, som llibertat a la UdL.

Salutacions cordials
Joan-Ramon Colomines-Companys
Director de LO CAMPUS

...

.
.
.
.
.
.
El pitjor provincialisme de la Universitat de Lleida (UdL) és creure’s “la millor” i sobretot “la precursora, de quasi tot”, que evidentment no passa. Però la propaganda oficial ho diu i escriu, una i altra vegada sense cap mena de vergonya. Hi ha una autèntica obsessió per presentar la UdL en els rànquings universitaris, quasi sempre que no coneix ni déu, perquè els bons, no hi som. I és que la funcionaria que ho difon, no en té ni la menor idea del que diu perquè moltes vegades, compara “naps amb cols”.

Doncs bé, la UdL oficial ja pot dir que té una altra marca, en concret el seu Rector :

El Rector Viñas pot passar a l’historia, per ésser el primer Rector que en democràcia segresta a les Facultats i Escoles, i fa destruir una publicació en aranès: ER ESTUDIANT 8.
A més, del segrest de la seva publicació mare: LO CAMPUS 11.

Desprès presideix la presentació de la llei de l’occità a la UdL i tothom li riu les gracies.

Això sí que és un èxit!. El món a l’inrevés.

...

Crec que és interessant que els que no dominen bé l’aranès,
entenguin la editorial de l’últim ER ESTUDIANT
que acompanya el nou LO CAMPUS 12,
per això en reprodueixo una versió en català:


----------------------------------------
Editorial

L’aranès blindat legalment

Desprès de l’aprovació de la “Llei de l’occità, aranès d’Aran” tots hauríem d’estar contents i felicitar-nos per tenir una bona eina legal per defensar i desenvolupar la llengua nacional d’Aran que és l’aranès, la nostra manera de dir-ne l’occità.

No ha estat fàcil el procés d’aquesta nova Llei. El trajecte ha estat carregat de moviments estranys, de protagonismes patètics, de falta de consulta d’alguns sectors, de partidismes rampants i moltes vegades -sobretot- d’una incomprensió de com funcionen les coses a Aran Les “coses” de tots els aranesistes, siguin de l’ideologia que siguin. Però al final s’ha resolt tot, de bona manera i amb una certa generositat.

Des d’aquesta publicació n’estem convençuts que la projecció social de l’aranès serà directament proporcional a la seva despolitització, exactament com ha passat en altres llengües que es recuperen.

La paradoxa és que sense militància lingüística i cultural mai s’hagués arribat on som ara, però per avançar més, per involucrar a la llengua aranesa a tothom, cal despolitzar-la en general, convertint-la ara i a la pràctica, simplement, com una eina de comunicació que és. Una eina de prestigi i de sentiments.

La segona qüestió és defensar que les tasques lingüístiques i culturals s’han de fer amb unitat i transversalitat. Ningú es pot apropiar de la llengua, ni tant sols d’aquesta nova Llei. Qui politiquegi amb la Llei per aconseguir uns vots, no farà cap favor a la llengua. Però qui amb la llengua vulgui crear fronteres internes, s’equivoca. Potser ens hauríem de plantejar seriosament, practicar maneres senzilles però eficaces, com les anomenades “actituds de bilingüisme passiu”. ¿Quantes vegades un aranès parlant, quan li diuen alguna cosa en català, espanyol o francès canvia de llengua i deixa l’aranès?. Doncs sempre. Potser cal seguir parlant aranès i deixar que l’interlocutor parli com vulgui. Així, a més de l’imprescindible immersió a l’escola que tant bé s’està fent, es produirà una immersió social constant amb l’aranès, on tothom s’involucrarà amb la llengua, si voleu: passivament, però aquesta constància acabarà involucrant “ els vells i els nous” a la llengua pròpia del País que som.

La tercera qüestió és el nostre occitanisme tant de cultura com de llengua. Aran forma part de tota una cultura occitana que en formem part per civilització i cultura i que la tenim aquí, amb múltiples possibilitats de construir un espai cultural occità, del que l’Aran hi pot fer una important aportació. Per això hi ha hagut tanta discussió social i parlamentaria en la denominació i continguts de la nova Llei. “L’occità, l’aranès d’Aran” és una bona fórmula per sentir-nos-hi tothom còmodes.

Ja tenim la Llei de la llengua nacional d’Aran■

ER ESTUDIANT 9 / LO CAMPUS 12
-------------------------------------------

...

.
.
.
.
.
.
.
.
.


.
.
.
.

Avui fa 70 anys de l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Seguim amb la vergonya de la democràcia espanyola, de no dignificar la memòria del President afusellat.

No tinc cap mena de dubte que si hagués viscut en l’època política del President Companys, l’hagués criticat durament. Però el seu assassinat per ésser President, em fa defensar-lo sense fissures.

Jo de segon cognom també em dic “Companys”, tot un simbolisme domèstic i privat que em fa estar lligat a la història gran i petita del meu País.

A mi no m’agraden homenatges amb torxes, ni banderes, ni estàndards portats en cerimònia, ni altres diferents “misses” que s’han fet avui. És tota una simbologia que no m’agrada, que detesto, ni tant sols si va referida al meu País o al President màrtir. Prefereixo un homenatge cívic, ple de civilitat i cultura, ple de modernitat i d’esperança de futur.

...