Manifest impulsat per Òmnium Cultural
dels signants de la Tancada de Montserrat de 1970
refermant i actualitzant el seu compromís

  

Nosaltres, signants del manifest de la tancada de Montserrat de 1970, cinquanta anys després, exposem que:

1. A l'Estat espanyol, malgrat la fi de la dictadura franquista i els més de 40 anys de període democràtic, encara continua aplicant-se una legislació repressiva que converteix en delicte fets polítics i socials i l’exercici de drets fonamentals que en tot estat democràtic són considerats legítims i àdhuc constitueixen drets fonamentals de tota la ciutadania.

2. Que, malgrat els avenços que, en el seu moment, va suposar l’Estat de les Autonomies, part dels drets dels pobles i nacions que avui formen l’Estat espanyol continuen sent ignorats a benefici d’una suposada unitat nacional, principi bàsic de les lleis fonamentals de l’Estat espanyol.

Per aquests motius, tornem a reclamar, tal com ho vàrem fer fa cinquanta anys, reafirmant-nos en els punts del Manifest de 1970:

1. Que sigui promulgada una amnistia general per a tots els presos, exiliats i represaliats per motius polítics.

2. Que l’estat garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació.

 Montserrat, 12 de desembre de 2020

 

SIGNANTS:

 Francesc de Borja Aragay i Prades, pedagog

Teresa Barba i Fàbregas, vídua d’Antoni Tàpies

Francesc Bellmunt, cineasta

Oriol Bohigas, arquitecte

Quim Boix i Lluch, dirigent de la Federació Sindical Mundial

Joan-Ramon Colomines-Companys, politicòleg, periodista i editor

Lluís Domènech i Girbau, arquitecte

Ramon Domènech i Girbau, arquitecte

Xavier Folch, editor

Feliu Formosa i Torres, traductor, dramaturg, poeta, professor d’art dramàtic i actor

Josep Maria Forn, cineasta

Carles-Jordi Guardiola, escriptor i editor

Román Gubern, escriptor i historiador de mitjans de comunicació

Josep Maria López Llaví, crític de cinema

Josep Massot Muntaner, monjo benedictí,

director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Antoni Matabosch i Soler, president emèrit de la Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura

Guillermina Motta, cantautora

Jordi Pericot i Canaleta, artista plàstic i dissenyador

Pere Portabella, cineasta

Quico Pi de la Serra, cantautor

Pere Planella, director teatral i dramaturg

Frederic Raurell, caputxí de Sarrià

Enric Satué, dissenyador

Blanca Serra, lingüista

Marina Subirats, sociòloga

Xavier Valdivieso, músic

Francesc Valls i Tomàs, assessor d’empreses

Albert Vila Lusilla, escriptor

Roc Villas, exdirector de la Filmoteca de Catalunya

 +++

 El Document d’Òmnium Cultural en pdf ... clicar aquí

 En aquest Blog ja vaig publicar la meva vivència de la Tancada de Montserrat de 1970 ... clicar aquí

+++

IMATGE: Il·lustració “Àngel saludant a cavall que passa” (1988) de Manuel Viusà.

 

Retransmesa la conferència inaugural del
MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines

Ja hem retransmès en directa la meva conferència: “Com reclutar independentistes a Catalunya? En homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”.

Retransmesa des de la redacció de Lleida de la revista LO CAMPUS i del digital LO CAMPUS DIARI (10/12/2020).

I organitzada per la plataforma “Fòrum Cívic: Patrimoni independentista del Front (FNC)”.

Ara cal treure-li més partit a la jugada i buscar més espectadors que vegin el vídeo íntegre, saber opinions i provocar discussió. (També distribuirem el text de la conferència més endavant).

Crec que ha anat prou bé, només una anècdota al final, quan he llegit un poema del meu pare m’he emocionat, trencant el ritme poètic, jo quedant sobtat de les emocions inesperades i un xic cohibit.

Recupero el tros del poema a la conferència i us el penjo:

(...)

El meu pare, el Dr. Joan Colomines, l’any 1969 va escriure un poemari publicat clandestinament amb fulls ciclostilats i agrupats com dins una carpeta -tot molt com d’edició de campanya-, que es titulava “Poemes Clam” on hi havia el poema “Comiat” que per acabar us vull llegir:

 

COMIAT

 

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

+++

 

El VÍDEO ÍNTEGRE de la retransmissió en directa de la conferència el podeu trobar al Web del MEMORIAL:

https://memorialcornudellacolomines.blogspot.com/

 

 

Descobrint la sopa d’all:
el meu retorn a Facebook

Haver participat a l’inici d’unes Primàries de partit he après moltes coses, sobretot amb qui comptes de suport a part dels avaladors o votants, però també he aprés qüestions digitals.

He tornat a descobrir la sopa d’all: necessito novament la plataforma Facebook, que vaig deixar-hi d’escriure el mes de juliol de 2018.

He descobert que els afiliats de partits o associacions que viuen lluny de Barcelona capital, Girona i Tarragona no tenen Twitter tenen Facebook. (No sé sí existeix algun estudi acadèmic que corrobori la meva impressió domèstica i res científica).

Doncs no en parlem més: com que ja tenia compte a Facebook simplement el ressuscito i el reactivo, que vol dir que hi hauré d’escriure les meves dèries ... una feinada. (Veig que hi hagut un re-disseny total de les pàgines).

Intentaré també canalitzar al meu Facebook escrits d’aquest blog, el meu Twitter personal, el Twitter de LO CAMPUS DIARI i altres publicacions que intervinc com LO CAMPUS, L’INDEPENDENTISTA i VOTZ ARANESA.

Aquest és el meu link de Facebook:  

 https://www.facebook.com/joanramon.colominescompanys

Us atreviu a “fer-nos amics” a traves de Facebook? 

 

Les disculpes de “Twitter España”

Des del 18 de juny d’enguany “Twitter España” em va bloquejar el meu compte personal: @jrcatalunya

Vaig perdre a més, els meus 1.450 contactes, una misèria al costat d’altres comptes personals.

Vaig enviar més de 50 e-mails als equips de Suport de Twitter, tant l’espanyol com el nord-americà. Fins i tot em vaig fer passar per espanyol. Ni mig e-mail, vaig rebre.

Un impertinent text en un diari català com l’Ara, que deia en un titular “Joan-Ramon Colomines-Companys, l’‘outsider’ de JxCat que no té Twitter per haver-hi defensat Laura Borràs, la seva rival”, ha influït sembla en el desbloqueig del meu compte i he rebut el següent e-mail:

 

 Case# 0160837546: Appealing a locked account - @jrcatalunya [ ref:_00DA0K0A8._5004A1xGzU7:ref ]

 Twitter Support

Hola:

Te escribimos para comunicarte que tu cuenta ya se ha desbloqueado. Lamentamos las molestias ocasionadas.

Te contamos un poco más: Usamos sistemas para detectar y eliminar muchas cuentas de Twitter de spam automatizadas, y parece que tu cuenta fue detectada como spam por error. Esto puede ocurrir si una cuenta presenta comportamientos automatizados que incumplen nuestras reglas.

Lamentamos la confusión y esperamos volver a encontrarte en Twitter pronto. 

Si necesitas comunicarte con nosotros nuevamente, envíanos una denuncia desde la aplicación de Twitter o visita nuestra página de formularios, ya que no se monitorean las respuestas de esta cuenta. 

Gracias,

Twitter

Gràcies a tots aquells que m’havien fet costat i gràcies a la redacció del digital LO CAMPUS DIARI que em va permetre utilitzar el seu compte de Twitter @locampusdiari per participar a les Primàries de Junts.

Ara hauré d’aprendre com passar seguidors nous, d’un compte a un altre, sense disparar les alarmes.

Si us haig de ser sincer, malgrat els obvis inconvenients, ha estat una cura no tenir Twitter personal durant 152 dies.

PRIMÀRIES de “JUNTS per CATALUNYA” ( i final:12)

 

M’han faltat 9 avals ...

La realitat és la que és: es necessitaven 100 avals per entrar a la cursa final de presidenciable a les llistes de Junts i en sec se m’ha aturat per a mi el camí. Només he tingut 91 avals d’uns generosos afiliats dels que estic agraït. 

Me n’han faltat només 9 !!!

Ha estat una recollida d’avals muntat pel partit com unes eleccions, de les que la Sindicatura electoral de Junts n’ha donat el resultat.

 Resultats ... clicar aquí

Tot i el resultat el camí per a mi comença ara, malgrat les aparences. Tinc quatre anys per endavant sense preses. 

Era cantat que la Borràs i en Calvet serien els invitats especials, representants tots dos el mateix: el centre-dreta de Junts.

Jo represento el socialisme democràtic a Junts, el que no li agrada els lideratges de l’independentisme caviar. I el que creu que cal jubilar ja tota la casta nostrada de l’independentisme, per estar cremada, però sobretot per ser ineficaç.

Sóc d’una esquerra moderna en clau de servei en un “bloc nacional”, que no li fa falta deixar a casa el collar de perles per fer reclutament independentista al cinturó de Barcelona, per exemple.

En un altre moment, quan s’acabi la tensió de totes les mini-campanyes de primàries del partit i també hagi passat el gran dia de les eleccions, m’agradarà escriure en mode memorialístic les intimitats del que ha passat entre bastidors en aquestes Primàries presidenciables.

Tot plegat ha estat una “delícia” que explica les contradiccions de tot un Procés de llibertat nacional.

Malgrat les discrepàncies internes, ara tothom ha de remar en la mateixa direcció.

A part d’explicar les anècdotes de les putades entre bastidors en les Primàries, cal oferir una reflexió política i un clar full de ruta.

I per part meva ho faré en la conferència per streaming del proper dijous 10 de desembre en la inauguració del “Memorial Joan Cornudella – Joan Colomines”.

La conferència l’he titulada: “Com reclutar independentistes a Catalunya? En homenatge al meu mestre i al meu pare, en els 80 anys de la creació del Front”, tota una presa de posició que curiosament resta avals a Junts.

La controvèrsia és entre les múltiples expressions avui de l’independentisme català: l’independentisme “macarra”, l’independentisme líquid, l’independentisme caviar, l’independentisme participatiu o l’independentisme de bloc nacional i l’independentisme de classe, ja en parlarem a la meva conferència del Memorial.

Us ho apunteu a la vostra agenda, per favor: “10 de desembre / conferència d’en Joan-Ramon / Memorial”.

 Un paper de convocatòria ... clicar aquí

+++

IMATGE: Escultura “Monument al buròcrata desconegut” (1994) de Magnus Tomasson. Instal·lada a Reykjavik (Islàndia).

 

PRIMÀRIES de “JUNTS per CATALUNYA” (11)

 

Comença la cursa

 

Acabo de presentar formalment la candidatura de presidenciable de Junts per Catalunya per les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Una il·lusió immensa i un homenatge a tot l’independentisme històric.

“L’Espai Puigdemont” ens pot portar a la llibertat del País. Només caldrà sobretot, sobretot, coordinar-nos bé amb tot l’altre independentisme.

Però la meva petita contribució a aquest procés de presidenciable es pot acabar aquest diumenge perquè necessito aconseguir 100 avals i sembla molt difícil.

Necessito ajuda de tothom.

Necessito que afiliats de Junts per Catalunya m’avalin perquè em volen o perquè no em volen, però creuen que cal incentivar el debat i estant disposats també a donar-me “l’aval solidari” perquè el Reglament permet avalar a més d’un candidat.

 

Penseu que hi ha una altra manera de poder implementar l’independentisme i per fer-ho, cal un estil diferent de lideratge.

 

Proposta política ... clicar aquí

+++

IMATGE: Escultura “Ship” (2019) d’Anna Gillespie a la Half Moon Bay de Heysham / Anglaterra.

 

 

PRIMÀRIES de “JUNTS per CATALUNYA” (10)

 

Campanya “Art Povera”
A la recerca de l’AVAL SOLIDARI

 

En la recerca d’avals entre afiliats de Junts per Catalunya per poder-me presentar com a presidenciable del partit a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, topo en una enorme dificultat: no tinc accés directa via telemàtica amb els afiliats.

I per això haig de fer tots els papers de l’Auca i utilitzar totes les vies possibles per donar una senyal d’atenció perquè m’avalin o en donin l’aval solidari encara que no em votaran. (Els avaladors poden fer-ho per molts candidats a la vegada).

Avui que queda una setmana de finalitzar la presentació d’avals, no sabem encara com es recolliran al Web del partit i que caldrà aportar.

És un error que el partit, respectant totes les dades personals confidencials, no ajudi a fer una crida global a tots els afiliats amb els noms dels candidats presidenciables i incentivant la recollida d’avals.

Per tot això, em veig obligat a treballar amb una campanya de “màrqueting pobre”, exercida com el il·lusionant  “Art Povera” construït amb materials pobres, que en política significa que només amb imaginació jugues amb els pocs mecanismes que tens. Des de Lleida, confinat, internet és un bon aliat.

Encara que tinc el meu Twitter personal bloquejat per “Twitter España”, utilitzo un Twitter d’una de les meves publicacions.

I us adjunto a continuació dos exemples de treball a Twitter, buscant la bona fe dels que volen uns partits independentistes fortament democràtics i que donin oportunitat al debat, malgrat ser ella i ell independents.

 

 

Carta Oberta a Pilar Rahola ... clicar aquí

 

Carta Oberta a Lluís Llach ... clicar aquí

+++

Busco avalador o pistes per trobar afiliats de Junts: jrcatalunya@gmail.com

PROPOSTA  Presidenciable ... clicar aquí

Fitxa gràfica a Twitter ... clicar aquí

+++

 IMATGE: L’escultor d’Art Povera Giuseppe Penone treballant.

PRIMÀRIES de "JUNTS per CATALUNYA" (9)

 

            Avals

Ja tenim el Reglament sobre les Primàries a Junts per Catalunya.

El Reglament s’ha de votar aquest cap de setmana via telemàtica, sense debat previ entre la militància, la nova modalitat per “col·locar-ho” tot.

Necessito 100 (cent) avals, recollits en una setmana, per poder-me presentar com a candidat presidenciable.

El partit és nou, mai m’he reunit amb algun grup d’afiliats. No sé qui és afiliat o no. Et trobes amb la sorpresa que qui et pensaves que era afiliat, doncs no ho és. No pots accedir a cap llista de militants, perquè no sé quina llei espanyola ho prohibeix.  

A més, la pandèmia i les restriccions ho fan tot complicat des de Lleida. No puc parlar amb el responsable d’organització nacional del partit perquè no és accessible etc etc: un drama.

Però a mi m’incentiven els drames, és a dir: sense plorar més, ni fer el ploramiques més, començo la batalla express dels avals.

Necessito ajuda, en majúscules: AJUDA.

Concretant: necessito les adreces d’e-mails de persones afiliades oficialment a Junts per Catalunya, després jo ja intentaré comunicar-m’hi. Teniu algun amic, conegut o saludat de “l’Espai Puigdemont” i que sigui del partit Junts?

Explicava en un altre text: “ ... Que no t’agrado, no és cap problema, em dones un aval a mi i un altre al teu candidat de l’ànima. La idea és fer més plural el procés competitiu ...”.

Perquè cada avalador pot avalar diferents candidats simultàniament, però l’avalador ha de ser obligatòriament un afiliat al partit Junts per Catalunya.

Com imatge us penjo aquí, material de la campanya que faré per Twitter, utilitzant un compte colateral perquè el meu personal fa mesos que el tinc bloquejat, i us adjunto també un link sobre la meva PROPOSTA POLÍTICA.

Ànims !!! que només busquem construir un lideratge per portar-nos a la independència, quasi res. El tema és seriós i molt complexa.

 

PROPOSTA ... clicar aquí

 

PRIMÀRIES de “JUNTS per CATALUNYA” (8)

 

Desconstruint Àngels Chacón del PDeCat

 

Quan vaig començar a preparar les meva candidatura a les Primàries de Junts per Catalunya sempre vaig pensar que Àngels Chacón la tindria com a companya-adversària i encara més, entre una candidata especialista en literatura o una candidata especialista en empresarials no tenia cap dubte: per a mi guanyava per golejada la que fabulava menys i tocava de peus a terra amb la industria.

No sé si em podré presentar a les Primàries perquè potser el Reglament, avui encara secret, porti alguna clàusula que m’ho impedeixi en plena pandèmia, però malgrat la incertesa estem de pre-campanya i precisament avui la candidata Chacón s’ha presentat a l’opinió publica després de guanyar unes Primàries de PDeCat sense cap mena de rival. (Així qualsevol !!!)

Un cop a l’arena política la candidata Àngels Chacón: ja podem començar a acariciar-la fins a la desconstrucció total, òbviament políticament i amb total respecte.

Però primer dues qüestions prèvies: 

Demanar disculpes al PDeCat per la prepotència que nosaltres Junts per Catalunya hem tingut a l’hora de buscar una unitat electoral. No hem sabut negociar nosaltres, ho he escrit altres vegades i ho repeteixo: enviar a negociar algú que quan veu un Convergent, un postConvergent o militant similar, destil·la un odi ancestral, no ajuda ni a establir ponts, ni arribar a acords.

L’altra disculpa és assumir que va ser una cabronada haver destituït del govern de la Generalitat a la Consellera Chacón.

Si com ha dit el President Torra simplement la va destituir per reforçar un aspecte econòmic governamental i va posar a Ramon Tremosa, sense fixar-se que era eliminar el PDeCat del govern, fou una de les múltiples miopies del President Torra.

Jo no m’ho crec i posar en Tremosa, un ultraliberal que fa quedar al President Artur Mas com un liberal tou de pa sucat amb oli, va ser una altra de les jugades que Torra va pagar als seus avaladors, però òbviament va enterrar definitivament qualsevol possible acord amb l’independentisme liberal de centra-dreta i de la dreta catalana civilitzada i patriòtica.

I és aquí on estem.

El PDeCat comença una aventura que diu que Junts per Catalunya no és la “unitat” i sí la “uniformitat”. I com ho pot dir la senyora Chacón amb el seu historial? Perquè ella com Laura Borràs i Damià Calvet -altres possibles candidats- són exactament el mateix.

La senyora Chacón forma part d’aquest “stablishment nostrat” que són un tap a qualsevol innovació i eficàcia de l’independentisme. I que ara defensarà, no un independentisme ampli, tranversal i interclassista com defenso jo, tant allunyat de la “gent” del Govern Torra, ara Àngels Chacón defensarà un independentisme de classe. De la classe de dalt, del centra-dreta amb uns valors, unes tàctiques i unes estratègies ben conegudes ideològicament a tot arreu.

Junts per Catalunya som el centre amb esquerra i dreta, ERC es l’independentisme de classe a l’esquerra i Chacón amb el PDeCat són l’independentisme de classe per la dreta.

Jo no hagués volgut ni perdre a Chacón, ni el PDeCat, perquè a Junts per Catalunya ens convenia i ho puc dir tranquil·lament des del socialisme democràtic, per escàndol del “sector dels talibans” de Junts per Catalunya que també tenim.

Els que defensem al President “Puigdemont del seny”, sabem que el centra-dreta no interessa que vagi per lliure i acabi estimbant-se en unes eleccions com passarà.

Carregar-se el llegat a l’independentisme que va aportar el President Mas, als antics d’Iniciativa de Junts per Catalunya els hi produeix una indissimulada satisfacció, però és un mal negoci per tot el moviment per la llibertat nacional.

Sincerament, si el futur candidat escollit de Junts per Catalunya fos un històric de l’independentisme forjat a l’esquerra, que vol dir que no ha de demostrar res ni nacionalment, ni socialment, i amb una cultura del pacte i de la creació d’un autèntic Bloc Nacional, potser encara estaríem a temps de reunificar forces.

Jo m’hi comprometo.

 

+++

IMATGE: Fragment d’una escultura d’Apel·les Fenosa.

 

 

La degradació de la Sindicatura d’Aran, 
del Govern Aranès

 

El Síndic d’Aran o sigui el President del Govern Aranès Paco Boya deixa el seu càrrec institucional perquè l’han anomenat el Consell de Ministres Espanyol: Secretari General del Repte Demogràfic. 

La noticia apareix avui a les agències de noticies, a algun diari, però el més important és que el Síndic ha penjat una “Carta Oberta a la ciutadania aranesa” en el Web oficial del Conselh Generau d’Aran on ratifica la jugada.

La “jugada”, perquè és una “jugada política” que té un immens abast que traspassa una decisió personal, perquè té un simbolisme en la governança d’Aran.

Personalment un pot fer el que desitgi, però quan és President d’un País, no és exactament igual.

És com inimaginable per un català President de la Generalitat de Catalunya que deixes la Presidència per assumir una Secretaria Governamental a Madrid. Sobretot per respecte a la Institució (en majúscula) perquè és la màxima institució del seu País. Per un aranès això mateix hauria de representar ser Síndic d’Aran.

Doncs no: d’una manera provinciana, amb una falta de respecte de la ciutadania aranesa en general i dels seus propis votants, fa el sal mortal ferint greument les Institucions Araneses.

Per la colla de Unitat d’Aran / PSC (PSC-PSOE) el Govern Aranès és de “teatru infantil” i val menys que una “Secretaria española” i certament legalment és així, però simbòlicament no.

Per què no ha esperat el final del seu mandat?

Si volia una solució personal de nova feina amb tot el que comporta: responsabilitat, més sou i que el mascle alfa campi amb més llibertat de moviments fora d’Aran, ho podia fer amb elegància i respecte. Sobretot guardant les formalitats.

I encara és més greu quan Paco Boya i els seus pretenen normalitzar una cosa legal però èticament bruta, utilitzant el Conselh i les seves vies de comunicació pública per la seva nova carrera política personal. Ens expliquen que els seus Conselhèrs del Govern Aranès ho han meditat molt tot això i han pres la decisió conjuntament. Com si fos una continuació institucional natural passar de Síndic a un càrrec a Madrid. Dinamiten simbòlicament tota l’arquitectura institucional i ho justifiquen com si fos el “seu” pati de casa.

Tot plegat és una falta de respecte a la Institució, un desprestigi del valor que té el govern aranès i la supeditació indiscutible a la política espanyola.

Per ser justos Paco Boya és conseqüent en tota la seva trajectòria: Unitat d’Aran la va espanyolitzar al màxim i la seva carrera política i personal és el més important.

Fa quatre dies Boya el sentíem al Parlament de Catalunya fen unes reivindicacions per Aran que eren justes i que haurien de fer posar les piles als polítics catalans i vet aquí que ja llavors sabia que deixaria el càrrec per la seva ambició personal.

Aran necessita unes institucions fiables, de prestigi i els tripijocs del PSOE a Aran no pot denigrar la Institució

Segurament el problema sóc jo i hauria de pensar que la identitat aranesa comporta intrínsecament que els seus polítics s’afarten del seu “petit” País i han d’anar a fer les “Amèriques” uns a Barcelona i d’altres a Madrid. I un cop allà es transvesteixen o de catalans o d’espanyols i això a Aran passa a totes les famílies polítiques.

La Val d’Aran és un País en extinció com a cultura i com identitat nacional, és incapaç de reforçar-se amb la cultura occitana perquè no en saben i és un País que només funcionarà com a “País subvencionat”. O pagarem els catalans o pagaran els espanyols.

Ben segur que l’ingenu i el que no entén res sóc jo.

Tant que m’he trencat la cara entre polítics catalans perquè tractessin al Síndic d’Aran com la segona autoritat de la nostra “Comunitat Autònoma de Catalunya” encara que no fos de la meva i la seva corda política, que he quedat desconcertat ... I ara que?

És per plorar, sincerament estic trist ...

+++

El Debat

Qualsevol que vulgui contribuir al debat de la temàtica del meu escrit, estaria bé que me’l fes arribar a: 

vivenciaaranesa@locampus.cat 

Sempre que no siguin insultants els aniré publicant en aquest blog.

PRIMER COMENTARI REBUT:

La resposta al text d’aquest post que m’ha enviat l’esposa del encara actual Síndic d’Aran Paco Boya, la senyora Manuela Ane Brito:

 

Oh quina llàstima, et tinc bloquejat i no puc llegir les teves fricades! Com sempre atacant! Tranquil, estem immunitzats contra tu i els que són com tu. Parles de degradació, tu? Que et vas vendre al Barrera després d’haver dit pestes contra ell! Tu només t’estimes a tu ¡ T’adores! La degradació en tu és un grau! Així us va a tu i a tots els que són com tu. Dius que has fet molt per l’Aran. Crec que l’Aran non se n’ha assabentat. Del que ha fet el Paco pel seu país, en sap tothom molt. Per això, les xarxes són un clam, la gent està orgullosa d’ell. No ho pots canviar amb la teva “verborrea” . S’ha de tenir més classe per poder insultar i tu no la tens.

Fins mai!

Manuela

 

 

 

Xile cada dia més lliure

Centrat en les Primàries de Junts per Catalunya no volia escriure de res més, però m’és impossible no dir res sobre el triomf del Referèndum per una nova Constitució a Xile liquidant la Constitució autoritària de l’època del dictador Pinochet.

Xile i els xilens sempre els he tingut a prop, sobretot a Anglaterra on jo estudiava i treballava. Tots eren exiliats i alguns varen tornar en plena dictadura i els varen matar.

Els xilens que jo he conegut han estat canyella fina.

I com sempre m’han condicionat amb la seva llengua. A la meva Universitat anglesa d’Essex la comunitat xilena fou la responsable que jo entres més lentament del que era previsible als fonaments universitaris de la llengua anglesa oral.

En general tota la comunitat llatinoamericana de la universitat, on destacava el mundialment famós teòric de l’anàlisi del discurs que era l’argenti Ernesto Laclau, em va condicionar la llengua i ells em varen servir com a conillets d’índies per explicar-los-hi per enèsima vegada que jo era català i no espanyol, que era independentista etc. etc.

Jo ja venia fort sobre estructuralisme i postestructuralisme com el de Laclau perquè Joan Cornudella del FNC en el seu moment dolç intel·lectualment parlant, ja m’havia donat una espècie de “classes particulars” i m’havia regalat traduccions seves de trossos d’obres de Barthes, Lacan, Derrida o Foucault.

Xile, els xilens i Allende els he portat al cor sempre, sobretot quan un 11 de setembre varen patir un cop d’estat contra el President Salvador Allende i el varen executar en plena batalla.

Recordo molt bé la noticia perquè la vaig conèixer durant una Operació sobre terreny dels militants del Front per interferir Televisió espanyola amb una proclama independentista.

L’Operació no va funcionar i veig que surt en alguns escrits històrics del Front, dels que crec que s’hauria de retirar l’explicació. Primer, perquè no va passar com s’explica i segon perquè jo era el responsable sobre terreny i sé perfectament perquè es va parar l’operació i que posteriorment em va portar a auto-reflexionar sobre quan un directiu ha d’acabar una operació clandestina perquè les raons de seguretat prevalen i fan avortar l’intent.

Tot plegat em porta a la reflexió de com la literatura llatinoamericana que molta és excel·lent, ens posava en contradicció en la necessària represa del català sobretot en plena dictadura.

Els “progres” de Barcelona llegien sempre literatura en castellà, cosa que en sí no és cap problema tot el contrari perquè les obres eren bones o molt bones, però no sabien ni llegien ni una línia dels nostres clàssics, ni contemporanis en català. Sí li sumàvem que algun desgraciat a la universitat ens interpel·lava perquè parlàvem en català a les assemblees i ens deien que parléssim en espanyol perquè “era la lengua de la clase obrera”, els catalanoparlants quedàvem ben fotuts. I se li pot afegir que a l’aula, el català no existia, exactament com avui en moltes carreres universitàries.

Per sort a Anglaterra i a Catalunya els xilens que he coneguts eren demòcrates de veritat i enteníem que la reivindicació de la llengua catalana era una eina plenament d’aprofundiment democràtic, exactament com avui.

Com sempre el problema no és dels altres, sinó dels propis catalans, fins el punt que una activista com Rosario Palomino actualment ha propiciat una campanya amb el lema “No em canviïs la llengua”, per conscienciar als catalanoparlants que no canviïn de llengua quan creuen, ja sigui per l’accent o els trets físics, que el seu interlocutor no és nascut a Catalunya.

Xile cada dia més lliure i Xile al cor.

“En un beso, sabrás todo lo que he callado”, Pablo Neruda.

 

+++

IMATGE: Cabeza (2011) de l’escultor xilè Benjamín Lira.

PRIMÀRIES de “JUNTS per CATALUNYA” (7)

 

Preparant el FULL DE RUTA a la INDEPENDÈNCIA
de la CANDIDATURA DE RENOVACIÓ:
Joan-Ramon Colomines-Companys
a les Primàries de Junts per Catalunya

En la incertesa de com serà el Reglament de les properes Primàries per les eleccions al Parlament de Catalunya a Junts, la Candidatura de Renovació: Joan-Ramon Colomines-Companys, segueix construint-se i com sempre treballem de forma participativa.

Estic elaborant el nou “Full de Ruta a la independència de Catalunya 2021-2024” i m’agradaria incorporar tota mena d’idees i sensibilitats sobre tota aquesta lluita nacional.

Ara és l’hora de l’independentisme històric, ara és l’hora del Bloc Nacional a la Generalitat de Catalunya, tothom que s’hi senti implicat: que ajudi.

I necessitem ajuda en quatre nivells:

1. Idees i reflexions per afavorir la pluralitat.

2. Voluntariat per a campanya tradicional.

3. Voluntariat per a campanya per a Xarxes socials.

4. Necessitem diners per a publicitat.

Podem guanyar, si ens ho proposem.

Per què no m’escrius directament?  jrcatalunya@gmail.com

+++

IMATGE: Body bebè: “To appear ...”. Visual Poetry Barcelona ©.