En defensa de Laura Borràs (2): 

Joc de trilers

La Laura Borràs està molt nerviosa i és normal, perquè li estant fent una enorme mala pesada repressiva i no només l’imputen, sinó que pretenen destruir-ne la seva reputació professional com a gestora, com a política i com a dona.

Esquerra Republicana de Catalunya hi suca pa en aquesta cacera i també llença tanta merda com pot sobre la Borràs.

La gentussa d’ERC més menyspreable és Sergi Sol, el que es ven pels llocs com l’entranyable amics de l’Oriol Junqueras i simplement n’ha fet últimament una biografia o n’ha estat Cap del Gabinet de comunicació, quan Junqueras era Vice-president del Govern.

Ara ens fa creure a tots, a l’audiència de TV3 inclosa, que és el portaveu in pectore de Junqueras. Sergi Sol no solament disparà piules enverinades contra la Borràs, sinó que a més disparà a l’engròs: sentenciant contra la Borràs que “ ...És intolerable que algú es vulgui embolcallar amb l'estelada per amagar un cas de corrupció”.

És igual si la Borràs l’hi han muntat una acusació falsa a base d’informes policials carregats d’enganys. És igual. El que també sap greu és que esquitxa a Junqueras, perquè sembla que beneeixi les acusacions del senyor Sol. Perquè encara esperem la desautorització d’aquest ventilador de merda que rep la senyora Borràs, que a més rebem tots els que militem amb ella. (Silenci de Pere Aragonès i de Marta Vilalta).

La Laura Borràs està nerviosa i comet errors, però no petits, sinó de l’alçada d’un campanar.

Tant i tant està present la Borràs a Twitter contestant quasi un a un, a qualsevol que se li insinua, que al final fa un striptease brutal.

Agafem-ne un exemple:

Piulada 1: La Borràs contesta un incordi i escriu ella:

Text: I per a tots els qui em digueu alguna cosa semblant a ‘ets govern’, ‘el teu partit’ o similars: 1) no sóc al Govern 2) no tinc partit i 3) els Mossos van fer-me una investigació il·legal com a policia judicial per ordre d’una jutgessa incompetent. Així que estalvieu-vos-ho

Piulada 2: Contesta una dona anomenada Pilar Carracelas que de vegades sento en alguna tertúlia i que serà interessant saber quin és el procés perquè estigui a tants llocs mediàtics. És com una Rahola però en versió més moderna i amb més mala llet. La Rahola és la Verge Maria al costat de la Carracelas.

Text: Si que tens partit. Atès que no et vas guanyar el lloc, et va posar Puigdemont. El mateix que va triar el candidat que l'havia de succeir al govern. Responeu a les mateixes lleialtats. Tots sou part del mateix. Ets partit i govern. Deixeu d'intentar enganyar la gent.

I té raó la Pilar Carracelas.

Per una vegada, ho faig poquíssim amb contingut polític combatiu, no me n’he pogut estar i he escrit a Twitter.

Text: Laura Borràs el que diu la Pilar Carracelas té raó. És la única vegada que té raó. Ens insultes a tots els que militem a l'Espai Puigdemont. A més ets directiva de la CRIDA. Tota la meva solidaritat, però estàs perdent els papers.

I així és.

La Borràs no viu el partit, ni la organització, ni l’associació, ni l’Espai comú: ella soleta, pels seus ovaris.

I aquest és el càncer de “l’Espai Puigdemont”.

Tants caps tants barrets. Tothom per lliure: els maleits “independents”.

Recordeu aquells espectacles que quatre egos rampants volien ser candidats a l’alcaldia de Barcelona per part de Junts per Catalunya? Ara encara va igual.

“L’Espai Puigdemont” s’ha convertit en una jungla de gent perduda, caminant fent cercles i pensant que son els millors i els més lliures, perquè van sols. Una colla d’insolidaris que no fan ni partit, ni organització. No són “lliures”, ni “independents” son uns liberals insolidaris competint tot el dia i mirant de reüll el retrovisor, no sigui cas que els companys/es els apunyali.

El que em fot més, és que tots aquests son part de la meva gent i perquè els aprecio, una i altra vegada, els hi fotaré canya fins que rebentin.

Per “liquidar” en Sergi Sol i tota la seva tropa. Per afrontar la repressió espanyola. Per construir independentisme: es necessita organització. OR-GA-NIT-ZA-CIÓ.

Una organització pròpia, sobirana i útil i no voler pispar el partit PDeCat perquè és una ganga com organització ben lligada al territori. Així no es fan les coses. Espero que aquests convergents camuflats del PDeCat no aflaqueixin, no es deixin enredar pels nostres trilers i simplement col·laborin lleialment de manera confederada. O “l’Espai Puigdemont” serà confederat o no arribarà ni a les eleccions.

Ja n’hi ha prou !!!

Repetiré la frase del nostra cantant que més confusió ens ha creat, a veure si escolta la seva pròpia sentència: “No és això companys, no és això”.

+++

“Eclipsi” (1988), poema visual de Joan Brossa.

       Toni Aira ataca

 Acabo de llegir el llibre de Toni Aira titulat “L’altra guerra de successió” i amb el subtítol  “L’hegemonia més disputada”. L’he llegit en la seva versió digital Kindle d’Amazon. (Subratllo l’origen digital de la meva lectura, perquè alguna vegada m’he trobat amb una versió diferent en paper del suposadament mateix llibre).

I de fet això podria passar en aquest llibre, que clarament està escrit i suposo editat en digital, abans de l’alerta sanitària i que si hagués estat escrit després del confinament, podria portar matisacions de com s’ha comportat el govern Torra i els partits que li donen suport. Perquè agradi o no, res serà igual després de la pandèmia.

D’entrada haig de confessar que Aira no es àngel de la meva devoció. És un d’aquest tertulià que em fa pujar la pressió quan l’escolto, sobretot perquè creu conèixer el món convergent i post-convergent, en especial per la seva feina de quan va ser director de comunicació del PDeCat l’any 2017. Però crec que va mirar, però no va veure.

-Apa!!! Em direu. -Sent cap de comunicació no va entendre els seus? Això és possible?

-Hi ha precedents. Jo contestaria.

- Mireu sinó el que fou diputat del PP Ricard Fernàndez Deu, fou director de comunicació d’una de les campanyes del President Pujol. Jo sempre vaig dir que no entenia res o ho va entendre tant bé, que escandalitzat és va fer del PP.

De fet sóc injust amb Toni Aira. L’impresentable sóc jo, un envejós de vol gallinaci, que no suporta això que en diuen “Els Spin Doctors” que van de modernets i que citen sèries televisives sobre el Vaticà. Els que hem estat cap de gabinet i cap de comunicació de consellers i ministres ens fot que ens alliçonin, però de vegades val la pena perquè el llibre de Toni Aira: és bo.

És un llibre en dues parts: una sobre els Convergents i l’altra sobre Esquerra Republicana de Catalunya.

De la part dels convergents als qual ha servit, no en té ni puta idea, en canvi dels d’Esquerra en va fa una descripció positiva molt adequada i es permet donar-los-hi consells.

No exagero dient que és un convergent que no entén els convergents. Politicologicament: Ni gota.

Citar noms, citar dades i dates, citar off de records no fa que entenguis un fenomen social. El periodista Aira explica el paper de colors que embolica la caixeta on hi ha el “cor convergent”, que ell en diu “gen convergent”, però no en sap explicar la seva evolució.

Per exemple: ¿Es pot explicar l’evolució de Convergència al PDeCat amb el lideratge del President Mas, sense explicitar la transformació com a partit autonomista a partit independentista? Les seves profundes conseqüències internes? Doncs no, però Aira tampoc ho fa.

És pot explicar la transformació dels convergents d’una Convergència inter-ideològica a una Convergència liberal fins a pràctiques de liberalisme més salvatge? No i Aira tampoc ho explica.

Explicar la Convergència post-President Pujol com un embolic de sigles i de fracàs d’identitat corporativa, segur que és veritat, però és la sanefa d’uns elements més profunds. El canvi de Mas fou ideològic i de contingut en reivindicació nacional.

Seguim: Puigdemont no és que tingui al·lèrgia a la disciplina de partit, té un greu problema de concepció democràtica de com treballen els partits i de com funcionen les feines cooperatives. Les caricatures de fer de President Pujol del “ordeno y mando” només fan gràcia al programa televisiu de Polònia.

No és possible avui analitzar “l’Espai Puigdemont” sense saber explicar bé la diferència entre l’independentisme de bloc nacional i l’independentisme de classe.

Aira que segur és una bona persona, analitza als protagonistes camuflant les seves debilitats i els seus propis objectius. Mireu l’ex-alcalde de Figueres, l’ex-Conseller Vila no és que volgudament va descavalcar del projecte Puigdemont, va descavalcar del projecte independentista. El conseller va passar d’un govern independentista, a dir que treballaria per un referèndum d’autodeterminació en el que votaria que NO. (No m’ho han explicat, ho he sentit en directe). Aquesta era l’esperança blanca dels convergents? Això no quadra.

El llibre fa una radiografia d’ERC molt acurada que després de llegir el seu capítol, he preguntat ràpidament on m’havia d’apuntar per ser d’Esquerra. Renoi que bé ho fan !!!.

O no tant bé? O vostè torna a no entendre la història de l’independentisme. Torna a fer el que han fet molts directius d’Esquerra: que l’independentisme comença amb ells.

Tant està equivocada la idea maxacona dels puigdemontistes de parlar “d’unitat” com un fuet acusador, com de “la unitat o eixamplar la base” que fan els junqueristes. Això no és una lluita de galls, com diuen alguns.  Fins i tot hi ha qui acaba, renegant dels partits polítics tornant a un nacionalisme independentista català sacralitzador de les essències més reaccionàries.

De talibans n’hi han a tot arreu, però les diferències dels dos grans partits independentistes són de Model: son dos models diferents.

Li ben asseguro que si els d’ERC m’han de portar a la independència m’hi apunto ja. Però ja els hi pot donar consells per millorar, perquè acabaran com sempre fent President a qualsevol Montilla de torn. Perquè vostè senyor Aira no ho explica, però avui el discurs dominant de l’esquerra a Catalunya el capitalitzen els Comuns. L’hegemonia de discurs és dels Comuns.

I Puigdemont? No sap on va. Ara fa llibres de memòries, un altra pinyol que ens haurem d’empesar.

Un bon llibre el de Toni Aira que caldrà que jo en faci una segona lectura, però no per explicar-ne les primeres impressions en un blog com ara, sinó per fer-ne un debat. Sobretot perquè tothom fuig dels debats de veritat, però no de la tertúlia matinera.

Ara que ve Sant Jordi de juliol, un llibre per comprar.

 

        Jordi Sánchez 
        i Toni Morral: 
        la ineptitud política

 

Ja s’han passat totes les línies vermelles a la Crida Nacional per la República, no és possible continuar sense debat polític i participació directe en clau política dels militants d’aquesta associació-partit.

Mentre hauríem d’estar discutint una treballada Documentació que passes comptes de que s’ha fet i s’aportessin les línies mestres de com encarem el futur, avui la Crida ens convoquen a una nova conferència culinària de l’Ada Parellada.

I per altra banda certa premsa ben informada, o sigui ben teledirigida, ens expliquen que Jordi Sánchez i David Bonvehí del PDeCat estant negociant la refundació de no sé sap que. I la premsa més orgànica de Can Puigdemont ens informe que el President Carles Puigdemont ja ha fet saber que només tornarà a encapçalar la llista si és una candidatura transversal de l’independentisme i amb voluntat guanyadora.

O sigui, nosaltres a fer cuinetes amb la Parellada i ells a fer una suposa alta política, que coneixen la seva eficàcia acabaran fent explotar tot “l’Espai Puigdemont” que s’aguanta per uns fils.

Tot això ja bé de lluny i ja vàrem demanar la dimissió de Jordi Sánchez com a President i de Toni Morral com a Secretari General de  la Crida perquè no son capaços d’aixecar una organització participativa i democràtica capaç d’engrescar la gent.

Els més puristes ens varen renyar de que com ens atrevíem a criticar un pres polític o sigui novament el xantatge per no fer política.

Jordi Sánchez va ser ell que va reivindicar amb força i perquè no dir-ho, amb molt mala llet, que ell volia fer política i que no se’l veies només com a persona “ ...per fer macramé a la presó”. (Paraules literals).

Per tant, si Sánchez fa política el podem criticar, no pretendrà que això de ser pres el beatifiqui, ell faci política i nosaltres haguem de menjar-nos les seves opinions i decisions perquè té butlla.

Vàrem seguir i seguim demanant la dimissió del duo suïcida de la Crida. I quina fou la resposta: que Sánchez havia demanat venir a treballar a la Crida, com una de les fórmules possibles de reinserció pel treball extern que el regim penitenciari preveu.

O sigui: no només no dimitia, sinó que a més venia a la Crida a treballar? Jugada mestre, per fer-nos callar a tots.

I que va passar? Que la Consellera de Justícia d’ERC, Ester Capella i tota la seva cort de funcionaris varen fer de les seves, i de manera indecent varen prohibir la futura sortida laboral, discriminant a Sánchez en els seus drets carceraris.

Va començar una allau de critiques tant del pres, de la família del pres, dels advocats i insòlitament per part de la direcció de la Crida, que col·legialment va emetre un comunicat polític, cosa que no havia fet quasi ni una sola vegada en tota la seva història.

Amb tanta repressió sectària nosaltres vàrem tenir de callar i amb filigrana veneciana vàrem defensar amb força i públicament a Jordi Sánchez per haver patit tanta ignomínia. Són les paradoxes de la repressió. A mort amb Sánchez quan el reprimeixen !!!, però critica política si cal. Sánchez ho ha d’entendre, perquè ha llegit molta Marta Hornecker.

Però per més inri Sánchez va fer el que dins del món nacionalista català se’n diu “fer un Trias Fargas” que va consistir que després de tanta denúncia a ERC, la Consellera i al Departament, al cap de 24 hores Sánchez va dir via tuït “Ja està, deixem-ho córrer”, es referia a les crítiques a ERC.

Tots amb les bateries carregades per aprofundir en la denúncia i el protagonista, després d’emmerdar-nos a tots, baixava el to.

Se’n diu “fer un Trias Fargas” perquè el polític liberal Ramon Trias Fargas el dilluns feia una proclama patriòtica de caire independentista i el dimarts ho matisava i li posava aigua al vi, mentre els seus partidaris quedaven desconcertats.

Mireu tot és molt senzill: A la Crida Nacional per la República hem de tornar a la política i aprofundir en la nostra democràcia interna.

Fent un homenatge i l’ullet al lluitador valencià Josep Guia: “És molt senzill, digueu-li fer política nacional”.

+++

IMATGE: Escultura “Orpheus /maquette 1” (1956) de Barbara Hepworth. Al Pier Arts Centre d’Anglaterra.

 

 

“Democratitzem 

el dit de Puigdemont”

Tranquil·lament i sense perdre ni un minut continuem construint “l’Espai Puigdemont”, curiosament sense saber cap on va Puigdemont.

Però que quedi clar d’entrada: continuem reivindicant que Carles Puigdemont segueix sent el legítim President de la Generalitat de Catalunya.

Però aquesta reivindicació central no treu que s’hi pugui discrepar políticament amb Puigdemont.

La primera discrepància i molt important és com elegir el futur Presidenciable per governar la Generalitat de Catalunya, i que s’ha de presentar a les properes eleccions, de les que la campanya electoral ja està en marxa.

Primera idea: No potser un candidat posat a dit. Per això comencem la pedagògica campanya interna a tot l’Espai (JxCat, Crida i PDeCat): “Democratitzem el dit de Puigdemont”.

Segona idea: S’han de convocar unes Primàries internes a tot l’Espai, per escollir el candidat i la llista electoral. Cada militant o associat: un vot. Abans de demanar “la unitat” als altres, cal que reforcem la nostra d’unitat. I una circumscripció única de l’Espai Puigdemont que és pluri-organitzatiu amb una campanya electoral interna, serà “fer unitat” de veritat i a la pràctica. No una unitat estèril de despatx.

Tercera idea: El candidat ha de passar comptes als militants i associats de que s’ha fet i ha d’aportar un Programa de govern i de mobilització independentista a curt, mitja i a llarg termini.

+++

Sinó fem tot això, deixem governar a Esquerra Republicana de Catalunya i nosaltres anem a l’oposició a reestructurar i muscular les nostres estructures i la nostra gent.

El pensament màgic en estratègia d’alliberament nacional no només és un sacrifici inútil, és un acte irresponsable i que centenars i centenars de catalans no es mereixen dels seus dirigents, dels seus partits i organitzacions.

Si voleu canviar les coses a “Can Puigdemont”, passeu aquestes propostes i defenseu-les !!!

---------------------------------------

IMATGE: “Doigt géant” escultura de Cesar. La Defense, Paris.

                                                                                                                                                                         

           Carta i article 

        per a un Candidat

Benvolgut Conseller 

Jordi Puigneró,

Vàrem llegir al digital El Món una exclusiva del gran Quico Sallés en la que de manera impactant us presentava com el Presidenciable de Junts per Catalunya en les properes eleccions.

Ja fa dies que estem de campanya electoral i no estava malament fer-ne una discussió. Immediatament vàrem preparar un article i per la raó que no sé El Món no l’ha publicat.

Sense perdre més temps he decidit publicar l’article a altres plataformes, perquè un debat viu en ple segle XXI no pot estar en un desajust de tants dies.

Per últim dir-vos que quan monitoritzeu i valoreu el Globus Sonda que vàreu injectar a l’arena política, mesureu que la resposta fou immediata, que sí que va fer forat en general,  només que certs editors no els interessa el debat només afavorir l’impacte a l’estil truiter, no fos cas que quedes reforçat “l’Espai Puigdemont”.

A continuació us transcric l’article.

Salutacions cordials,

Joan-Ramon Colomines-Companys

 

 L’Espai Puigdemont és republicà i no una “república bananera”

El periodista Quico Sallés ha aportat una primícia al digital El Món en la que s’afirma que el Conseller Jordi Puigneró “ ... té tots els números per ser el presidenciable de JxCat en les properes eleccions al Parlament”. En alguna hora del dia aquesta primícia anava al digital a tota plana, donant-li un contingut rotund d’exclusiva, i no com feia en Sallés que es curava en salut i deia en el text “.. té tots els números ...”. Ja sabem que qui fa els titulars a qualsevol premsa no està per filigranes.

Desconec si el Conseller Puigneró serà candidat, però puc ben assegurar que sinó passa unes Primàries internes entre la militància, sinó presenta un Informe passant comptes a la militància sobre que ha fet per la política que representem i a més, sinó presenta una Proposta de governança engrescadora i possible pel futur amb passos per aplicar el resultats del Referèndum de l’1 d’Octubre; potser serà candidat i la floreta del meu cor del legítim president de Catalunya Carles Puigdemont o sigui en serà el candidat oficialista, però des de la militància en presentarem una alternativa democràtica.

L’Espai Puigdemont és un Bloc Nacional transversal, interclassista i inter-ideològic on conviuen gent de dreta, de centre-dreta, de centre, de centre-esquerra i d’esquerra, relligats tots per la reivindicació nacional de la independència, si ho voleu d’una altra manera: la gent de la marca electoral de JxCat, la gent de l’associació-partit la Crida i la gent del partit el PDeCat.

Avui l’Espai Puigdemont o sigui el Bloc Nacional està passant un moment organitzatiu, estratègic, tàctic i de pràctiques democràtiques en constants canvis, dèficits i perquè no dir-ho de desorientació total.

A Can Puigdemont ningú dona comptes a la militància. Algú ha vist algun Document polític i estratègic últimament?

Un dia els advocats marcaven el camí, l’altra dia eren “els amics de l’ànima” del President, els xofers, els secretaris, els periodistes orgànics, els presos, els familiars dels presos i tutti quanti. Ara són els editors de llibres, de la que s’endú la millor part del pastis és la Isabel Martí (La Campana-Random House) que en el pitjor moment ens regarà el País amb l’última obra memorialística del President Puigdemont on ens descobrirà perquè el nostre procés independentista s’ha estavellat a la paret ... conduint ell. En comptes de fer política ara fem llibres.

Ningú critica la vàlua de Puigneró que en Sallés diu que li diuen el “conseller.cat”: - No Quico, no tothom, nosaltres li diem “l’electricista”.

És un sobrenom afectuós i no degradant, és per pancaires com ell i perquè nosaltres som republicans digitals fins i tot fent “d’electricistes”.

El globus sonda que han fet corre l’equip de comunicació  de la Conselleria de “l’electricista” junt amb l’equip de l’editora de llibres ha obert un sensacional debat de futur, que esperem que la premsa “.. lliure, oberta i per compartir ...” en faci el seguiment.

Nosaltres el problema no el tenim amb ERC només, el problema el tenim a casa.

Quan Tardà d’Esquerra acusa al President Torra de que no convocarà les eleccions fins que tingui ben desgastats als d’ERC s’equivoca, no s’han de convocar les eleccions fins que el Bloc Nacional estigui ben travat i amb velocitat de creuer. Mal destres som, però no idiotes.

 

Joan-Ramon Colomines-Companys

locampus@gmail.com

                             Militant de la Crida Nacional 

per la República

 

 

La Web per felicitar 
els 90 anys 
del President Pujol (i 3)

 

“Coses petites” de Jordi Pujol

Ja fa uns dies que estic publicant experiències polítiques viscudes per mi, és la meva manera de presentar unes primeres versions de textos que podrien ser una espècie de memòries digitals. De fet aquest blog és un dietari. Però el que és sensacional és rebre critiques i sobretot rebre noves informacions del que jo explico.

Si mai publico les memòries aniran ben repassades, criticades i complementades.

Demà Jordi Pujol fa 90 anys, aprofito novament per felicitar-lo i per publicar un text meu de 1983 relacionat amb el President.

Dins la història del President Pujol el que explico, ho reconegués o no, fou transcendental en la seva vida, com també per a mi va representar la meva “liquidació” política a CDC, després d’una intensa vida Convergent.

Jo no sóc dels que reneguen de la seva militància Convergent i com independentista n’estic orgullós de tota la seva evolució al sobiranisme a la que Artur Mas els va acabar portant. Es clar que Mas desgraciadament va liquidar el que gent d’ideologies diferents convisquéssim a CDC i els va portar al liberalisme més salvatge, en el que menjava “retallades” per esmorzar, dinar i per sopar. Un salvatge.

Òbviament el 1983 no sabia que el “gàngster de tv3” l’any 2016 mataria a la seva dona i ell es suïcidaria.  

 

 

    QUADERN VERD: 19 de novembre de 1983 

El gàngster de tv3 i Jordi Pujol

 

No hi ha cap mena de dubte que el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el té el President Jordi Pujol ben lligat entre la por sobretot dels contractats a l’Administració, el respecte i en alguns delegats, pocs, amb ganes de deslliurar-se de tota la seva pressió i control.

Jo arribo a un Consell Nacional de CDC que en aquesta ocasió ja està molt rodat i hi entro per substitució per ocupar un dels llocs vacants dels delegats que per la raons que sigui, s’han donat de baixa de l’organisme, per exemple per incompatibilitat i per molts altres motius que a mi sempre m’han semblat inversemblants, com donar-se de baixa perquè el delegat necessito estar més temps amb la família i les reunions del dissabte diu que li tallen una relació i atenció continuada dels seus.

Al Consell Nacional d’avui sempre serà recordat per un petit enfrontament meu amb Pujol. Enfrontament o plantada, segons com es miri. Per a mi ha estat important, per a Jordi Pujol no ho sé, perquè no m’ha cridat a soles, que ja és un símptoma.

M’alço a la reunió i m’identifico i ho faig amb els meus dos cognoms lligats, que queda molt bé lligats amb un guionet en un text escrit, però que en veu alta queda una mica pompós. Però a part de que m’agrada utilitzar el cognom compost, perquè vull valorar a la meva mare i sempre jugo aquesta carta per diferenciar-me d’altres familiars, també en aquesta ocasió em serveix d’una manera singular per diferenciar-me del meu senyor pare, que tot i ser del Consell Nacional per sort d’ell, no hi assistia.

Aconsegueixo un cert silenci i dret li dic al President Pujol que deixes de fer-nos combregat amb rodes de molí i que no justifiques el que era injustificable, que era haver anomenar com a director de TV3 a un gàngster com era l’Alfons Quintà, que estava fent xantatge al President amb uns articles al diari madrileny El País sobre Banca Catalana. Quintà era el delegat a Catalunya del diari.

Crec que el silenci és va notar més, en Pujol em va matar amb la mirada, no va dir res i a continuació varen sortir algunes veus atrevides fent costat al meu impactant raonament, el que més sobtava, almenys a mi és que em citaven diem-me el meu cognom compost, que mai havien dit i que sonava com un artifici.

Si ja les meves declaracions públiques sobre el necessari independentisme han trencat la relació amb el President, ara ja penso que serà definitiu.

Doncs, no haver-se deixat entabanar i que sobretot no ens prengui per idiotes el Molt Honorable.

19 de novembre de 1983 

 

 

IMATGE: Escultura “Sant Jordi” (1975) de Josep María Subirachs.

 

La Web per felicitar els 90 anys del President Pujol (2)

Els hereus del PSUC contraataquen

L’historiador i periodista Antoni Batista publica al diari Ara d’aquest diumenge, jo ho llegit a l’Ara Balears, un article que titula “La segona clandestinitat del president Pujol”.

Batista és un excel·lent periodista, però quan fa de periodista orgànic del PSUC patina, sobretot quan ha intentat explicar la lluita unitària clandestina contra el franquisme, perquè ha esbiaixat totes les explicacions d’una manera insuportable per a un independentista. Però no només els del PSUC i els seus periodistes  s’ho apunten tot de l’antifranquisme, que fins i tot explicant la lluita unitària més amplia, ho fan de vegades de manera inversa a la que els propis comunistes havien dissenyat.

A Batista els títols als llibres i als articles no ho fa bé, per exemple haver co-escrit un llibre titulat “La Gran Conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya”, traeix la pròpia Assemblea i al propi PSUC: l’Assemblea de Catalunya no va ser “una conspiració”, fou precisament a l’inrevés. Fou la progressiva sortida a la superfície de les forces democràtiques.

Tota aquesta introducció reforça que Batista titula malament l’article de Pujol. La segona clandestinitat? A part de frivolitzar la “clandestinitat” amb un pretès enginyós titular, Pujol avui serà ningunejat, si nosaltres volem.

Perquè Batista als 90 anys del vellet Pujol és el moment d’explicar a fons el “pujolisme”. Des de dins i des de fora.

En l’article s’afirma : “ ... L’independentisme també li deu alguna cosa, però es clar, l’independentisme està en plena fase d’escriure’s una història a mida i Pujol li fa tanta nosa com a aquells tantíssims que li deuen algun favor i han optat pel connais pas de les negacions de Pere”.

A part de la barra personal de Batista de disparar que els “altres fan la història a mida” quan ell ha estat el campió de fer “històries a mida” i amb cartes marcades.

Per què sabeu que passarà? Que mentre explicarem al detall, al detall, el lligam del “pujolisme” amb l’independentisme històric i actual, també explicarem el PSUC i el “pujolisme”.

I llavors els pota negre del comunisme psuquià s’hauran d’amagar sota les cadires. Òbviament hi haurà excepcions, perquè el PSUC, tot i les meves frontals discrepàncies, crec que és un valor importantíssim de la història del País.

Serà divertit desvetllar els noms dels desagraïts actuals de “l’esquerra catalana oficial” que durant anys cobraven del “pujolisme”, literal cobraven, a canvi de res deshonest i jo crec que ells no eren deshonestos; i ho feien simplement a canvi de construir un potent Sistema de Partits a Catalunya, allò que tant ara molesta a uns nostrats que disparen contra els partits, inflant un discurs proto-totalitari, això si ple d’estelades.

Perquè 90 anys donen per moltes histories que anirem teixint.

T’hi apuntes Batista?

La primera història per explicar:

El dia que el PSUC va deixar de fer costat al Front Nacional de Catalunya de Joan Cornudella, després d’anys, d’anys de lluita unitària antifranquista i va fer costat incondicional a Jordi Pujol i a la seva gent. El Guti t’ho hauria d’haver explicat Batista. A mi no m’ho d’explicar ningú, perquè jo hi era i vaig viure el “drama”.

  

La Web per felicitar els 90 anys del President Pujol (1)

 

En Jordi Pujol em crea un amor-odi descomunal.

I no per la famosa lleixa del seu pare i els seus incompliments amb la hisenda espanyola. Això m’importa ben poc, a més perquè em crec la maleïda “lleixa”.

I no em preocupen els fills del President, amb tanta descendència havia d’aparèixer algun oportunista delinqüent de vol gallinaci traint el parlamentarisme, però globalment, simplement són uns negociants jugant a l’alt ric de les finances amb tota la indecència del capitalisme més salvatge. Son les seves concepcions, son seus els diners i els seus negocis. Si en comptes d’especular amb alts riscos, haguessin invertit en economia productiva, ningú se’ls hi hagués tirat al coll.

Entre un Pujol passat de rosca i creient-se profundament el rei del mambo que ho podia tot i que pensava que li perdonarien “la jugada” d’Andorra si ho explicava; combinat amb les difamacions de la policia i els jutges “patrioticos”, de les acusacions dels talibans de l’esquerra més paranoica, i del nacionalisme català més dretà que l’ha ningunejat, ha estat una combinació demolidora que ha triturar la honorabilitat i el prestigi del President Pujol.

Com rates els llepaculs de sempre i els polítics porucs del nacionalisme català, saltaven de la Fundació del President i des del govern Mas li treien despatx oficial i tot títol protocol·lari. Ha de ser el record mundial de la destitució d’honors a un càrrec públic: tot en menys de 15 dies. Sense judici, ni sentència de res, res. Una jugada Express incomprensible. Ja veurem com la Justícia empapera a Pujol. De moment no està passant.

La història de Jordi Pujol encara s’ha d’escriure.

El primer que hauran de fer es “llençar” les Memòries del President ja publicades i recollides per un periodista suposadament “amic”, perquè són una enredada nacional, amb tantes llacunes i faltes d’explicacions que les fa inservibles. No menteix, simplement calla coses i així manipula els esdeveniments.

Com independentista i d’esquerres encara tinc molt per explicar del “pujolisme” oficial. En podria escriure molts textos, perquè com sempre jo he estat a la “cuina” del nacionalisme, i quan li neteges les sabates al líder i el veus en calçotets, ja et poden explicar el que vulguin o el protagonisme “daurar la píndola”: que jo hi era, ho veia i ho sentia tot. I jo mai he signat un document de confidencialitat, com si que ho han fet els membres dels governs Pujol en les seves sessions executives i això no ho imposava Pujol, ho especifica la llei catalana.

Seguiré en un proper escrit, perquè hi ha molta informació oblidada.

Els catalans i qualsevol en el món civilitzat quan una persona fa 90 anys se’l felicita. Això honora el de l’aniversari i honora el que felicita. Menys sectarisme i menys amargats.

 (Continuarà)

 

La Web per felicitar al President Pujol ... clicar aquí

Una persona que he venerat al Front ha estat Francesc Espriu. I també la seva dona Maria. Quan varen riure i quan vàrem patir !!!

M’agrada la pintura d’Espriu i em sap greu que el Museu d’Art Modern de Tarragona tingui un quadre seu titulat “1640-Rebel·lió” (Oli sobre tela de 1997) guardat al magatzem, arxivat i sense exposar-lo.

Un petit homenatge en la commemoració dels 80 anys del FNC seria fer visible aquesta obra i que l’exposin permanentment.

Les millors commemoracions no són les efímeres, són les que creen nous compromisos.

                                                                     

Al blog de la publicació L’INDEPENDENTISTA que forma part de la “Comunitat de debat sobre pensament i estratègia sobiranista” he publicat un text que ara entra en discussió com hem fet altres vegades i un cop arrodonit el text amb solucions de consens, sortirà un text més elaborat que llavors publiquem en un altre format digital amb més disseny. Abans de la Covid-19 també ho publicàvem en paper premsa, però aquest cop ja no ho farem.

L’INDEPENDENTISTA era un Suplement de la revista de premsa universitària LO CAMPUS, però ara ja corre sol com a publicació independent discutint sobre independentistes. Té una línia editorial claríssima, però acull totes les versions i variacions estratègiques i tàctiques de l’independentisme.

 L’article és titula : Prou !!!.

Amb el subtítol: La culpa no és de Rufián, Tarda i tota la tropa d’ERC, la culpa és de Puigdemont, Torra i tota LA NOSTRA tropa que són uns inconscients

 

L’INDEPENDENTISTA ... clicar aquí

Suïcidis, homenatges i Secrets de família

Formo part d’una família on el suïcidi ha aparegut en escena bastants cops: la meva àvia paterna es va suïcidar (bevent llegiu); el meu avi patern es va suïcidar (amb gas); la meva avia materna es va suïcidar (es va llençar per la finestra).

La meva mare no es va suïcidar, però jo sempre he pensat que fou com un “suïcidi simbòlic”. Fou una negligència mèdica com una casa de pagès de la Clínica 3 Torres de Barcelona. La mare, la que jo creia la més guai del món i la més maca, va voler afrontar una operació de cirurgia estètica. Allò que deien “quatre cosetes sota els ulls” per agradar més. I com que era infermera, entre col·legues cirurgians, improvisant, sense fer les proves clíniques prèvies adequades, es va quedar a la sala d’operacions per una aturada cardíaca.

El pare havia començat una relació sentimental important amb la que li dèiem al FNC la “francesa” tot i ser catalana, però venia de Paris, després d’haver-hi fet una llarga estada. Una dona intel·ligent, maca amb minifaldilles espectaculars i amb aquella àuria que donen les parisenques compromeses.

La “francesa”, l’Anna, que acaba de morir als 89 anys, va ser una excel·lent militant independentista, una excel·lent companya del meu pare que va ser la seva segona muller i una excel·lent àvia del meu fill.

Els Secrets de família són això “secrets”. Tot el que he explicat fins aquí és públic, fins i tot el meu pare va escriure un article en una cutre revista del cor culpant-se de la “merda de la cirurgia estètica” i explicant el cas de la mare, però no medicament sinó sentimentalment.

El meu pare que era un crack i una bona persona, però no tenia ni punyetera idea de com funcionar entre dones, malgrat que com tots els que varen perdre la mare quan eren infants: busquen i busquen. Actitud mal destre que jo vaig patir amargament i que no entenia en el seu moment.

Jo m’havia enrotllat amb una cosina, concretament del que en diuen una cosina valenciana, ja us podeu imaginar el daltabaix de la família i li deien a la nena els seus pares que no podia anar amb mi perquè jo seria com el meu pare: un faldiller. Però jo somicava: -Quina culpa en tinc jo? És injust.

El pare no era un faldiller, simplement era un mediterrani amb una posició política de “mascle alfa” constant.

Tots els “Colomines” aniran al cel fins i tot el meu germà historiador, i jo ja des de petit m’he preguntat: Els senyors que s’han casat dues vegades o han tingut múltiples parelles, com s’ho faran, viuran junts eternament al cel?

Bon viatge Anna.

+++

IMATGE: Escultura "Dona" (Paris,1950) de Gertrudis Galí.