M'haig d'afermar en una de les grans Organitzacions-No-Governamentals Internacionals, especialitzades en Cooperació i Desenvolupament i per això viuré allà on faci falta, sense límits de desplaçaments i lloc de residència.

Avui Londres, demà ves a saber on. Està resultant esgotador.

Mentre tant, hi ha nou Papa i espanta tanta ortodòxia, sobretot per la cooperació i la pobresa, la injustícia i els drets humans. Veurem com evoluciona tot això. Jo ho tinc clar: solidaritat feta des de la millor preparació professional.

I a “Ratzinger-Benet XVI” de preparació no li falta, esperem que no quedi curt amb la generositat al dèbil i al progressisme, perquè fins avui, seguia una carretera totalment diferent.

El resultat de les eleccions basques obren una enorme finestra per normalitzar el País Basc.

Malgrat el rin-tin-tin dels partits espanyols i dels seus diaris, com “El País” (PSOE) i “El Mundo” (PP) enterrant el Pla Ibarretxe i donant una imatge de derrota al PNV, aguantar com aguanten, els del Govern Tripartit Basc (PNV-EA i EB) té merit polític, tot hi haver perdut votants que no eren seus i han tornat al PSE o a l'esquerra canalitzada pel Partit Comunista de les Terres Basques. (Això tant ha passat al PNV com als comunistes de EB).

Bestial que els d'Otegi tinguin la força i disciplina que tenen. Ara és el moment per dissoldre ETA. Per començar el procés, que serà llarg, perquè hi ha centenars de presos. El primer que han de fer els socialistes de Madrid és, com ja diu la llei espanyola, apropar als presos bascos a les presons d'Euzkadi.

No hi ha ni el mínim dubte que Zapatero ha negociat amb la gent d'Otegi. Això és bo i podem entrar a un període de Diàleg en majúscules i d'acords. O sigui un reforçament de les expectatives de pau.

La caverna amb el PP, ens marejaran durant setmanes, atacant a Zapatero; fins i tot acabaran dient-li còmplice d'ETA. Si Zapatero aconsegueix posar el morrió a la seva pròpia caverna, això pot canviar de veritat.

En un “país normal”, desprès d'unes eleccions parlamentaries, és parla de l'arquitectura del nou Govern, a Euzkadi a més i sobretot, s'ha de parlar de normalització política.

El Síndic d'Aran Carlos Barrera ha volgut donar una visió optimista a la sortida de la reunió que ha tingut amb membres de la ponència parlamentaria que elabora el nou Estatut d'Autonomia, però la veritat és que s'ha trobat que la parlamentària del PSC, la senyora Lídia Santos ha estat “d'una centralista de to pujat”, que esgarrifa. (I pensar que el parlamentari Paco Boya està darrera tot això!).

Sembla mentida que ningú vulgui agafar el toro per les banyes i digui d'una vegada, que “Aran és un País”.

Cap partit català té assumit, en el seu programa polític, aquesta definició identitària aranesa, ni tant sols el partit de Carod-Rovira o sigui ERC, per molt que digui sis línies en aranès, en el discurs de la sessió commemorativa dels 25 anys de Parlament de Catalunya.

El Síndic Barrera cada dia afina més, però parla amb “boca d'advocat” en comptes de fer-ho amb “boca de polític o politicòleg”. Repeteix el que li diu el seu grup assessor jurídic, que s'apropa molt al que hauria d'ésser, però no utilitza un llenguatge de polític i de patriota aranès adequat. S'ha de traduir en llenguatge polític, aquest vocabulari eclèctic i de poc màrqueting polític, com per exemple: “peculiaritat privativa”. És com anar a caçar a la muntanya amb una canya. No fa pedagogia. Se l'acabaran rifant i a més el Sindic s'acabara driblant-se ell mateix i caurà, fent-se una auto-traveta, perquè no domina tot el cos argumental de la defensa política.

Quin llenguatge i aparell conceptual!!!.

Algú s'imagina una manifestació amb pancartes que diguessin: “Volem Peculiaritat Privativa”. “Volem ésser un territori específic”. “Volem una fórmula administrativa adequada”. Això és un llenguatge de misèria, digne d'un reglament funcionarial, però no és un llenguatge polític clar, entenedor per especialistes i per la ciutadania. Quan és parla a la premsa, és parla pel ciutadà de a peu, tant del català com de l'aranès, i aquestes perles semi-jurídiques, no és el millor reclam reivindicatiu.

Barcelona. Plaça de Sant Jaume.
Francesc Macià proclama la República Catalana,
el 14-4-1931.
-----------------------------------------------------------------

D'un error, ha acabat sent una revolució pel meu ordinador.

Primer he hagut de passar per la dictadura de Microsoft, i avui gastar-me moltes lliures esterlines, per reforçar el meu sistema operatiu Windows XP Home, després d'unes hores de pànic per por a perdre diferents arxius. Però com que no està per històries la companyia, és permet d'esborrar tota mena programes de la pròpia casa, quan poses al dia la totalitat d'un sistema, i et convida a tornar-los a comprar.

El salt és passar a Programari Lliure. Començant per instal·lar-me l'OpenOffice.

Només és la versió 1.1, però és tot un paquet ofimàtic, que hi ha la versió catalana, i que inclou diferents mòduls, des d'un tractament de text, un gestor de fulls de càlculs, fins un mòdul per presentacions multimèdia i un altre per realitzar gràfics.

És tota una filosofia fer costat al Programari Lliure, perquè el que és, en el fons, és una cultura de solidaritat i de compartir saber. Hi ha projectes molts grans en marxa d'aquesta manera de fer, però a més el que hi ha, són petites participacions de centeners d'aficionats a la informàtica que comparteixen, desinteressadament, múltiples solucions.

Programari Lliure és programari gratuït, que te'l pots baixar de la xarxa d'internet. Això cal recordar-ho.

A Catalunya hi ha una gent, com son el col·lectiu de Softcatalà, que ha fet i esta fent una feina impagable per normalitzar la informàtica al català. Esperem que un dia aparegui una iniciativa semblant per l'occità, on l'aranès hi ha de tenir cabuda.

Material per a llegir:
Article meu a la Web “FUTURCATALÀ”



L'enorme beneiteria de l'oposició catalana

Arriba un moment que escoltar a l'oposició catalana al Tripartit del Govern de la Generalitat cansa, cansa de veritat. Maragall no és el President que necessitava Catalunya, ni la fórmula del Tripartit la que jo volia i creia i segueixo creient, necessitava el País. Però un cop s'ha produït l'esdeveniment, i ja tenim Tripartit, i ja tenim President Maragall, l'oposició ha de fer d'alternativa de forma responsable.

Evidentment em refereixo a l'oposició de Convergència i Unió, perquè l'oposició del PP, ja va quedar ben galdosa amb la moció de censura i tota la seva malaguanyada enginyeria d'imatge.

L'estil David Medí, portaveu de CDC, i l'estil Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya, són nefastos. Només els hi falta dir, quin Conseller s'ha afaitat malament aquell matí o quina Consellera necessita anar a la perruqueria, perquè hi ha comentaris d'aquests dos polítics que fan enrogir, a qualsevol ciutadà sensat, encara que sigui de la seva corda.
(Per continuar l’article: CLICAR aquí).

El meu Marc avui exposa una sèrie de fotografies a Madrid, en l'exposició “Canal Abierto 2005”, a la Sala d'exposicions del Canal de Isabel II. Això és fa en el marc de les “XII Jornadas de Estudio de la Imagen de la Comunidad de Madrid. Registros Imposibles: el mal de archivo”.

Tot plegat, és una moguda cultural amb treballs fotogràfics relacionats amb la idea de document, arxiu i registre.

M'hagués agradat anar-hi, sobretot per sentir la presentació del Marc i fer-li costat. ( I veure les cares horroritzades de la gent, sentint parlar en espanyol amb un fort i irritant accent català. Que és la manera que el meu fill, trepitja la llengua castellana).

És molt interessant que abans d'acabar la Universitat, ja tingui oportunitat de penjar els seus “artefactes”. Perquè tot plegat, malgrat el realisme, són “artefactes creatius”, que no deixen d'ésser una interpretació molt personal de la realitat i un autèntic striptease del fotògraf.

Els organitzadors diuen sobre les jornades i activitats col·laterals: “...pretenden ser un espacio de estudio y debate en torno a los distintos modos de articular lo real mediante sistemas de clasificación, tanto en el pensamiento como en las artes visuales. Se tratarán desde los conceptos de “arqueología del saber” de Foucault y “mal de archivo” de Derrida, hasta la revisión de las identidades nacionales fijadas a través de imágenes documentales, pasando por la creación subjetiva de espacios de la memoria y el saber...”. Que m'agradaria participar-hi a mi !. Per parlar sobre aquesta “...revisión de las identidades nacionales..”. I explicar-los-hi la “teoria de l'elefant”.

Això és una tàctica molt simple, apresa a Irlanda, que els militants nacionalistes catalans utilitzàvem sota la dictadura. En xerrades i tota mena de col·loquis, és parles de que és parles, ja sigui del clima com de la poma, s'havia d'acabar parlant de “l'elefant” o sigui “dels drets nacionals de Catalunya”. Avui, no se quants anys desprès, per a mi “l'elefant” son els Països Catalans i Aran, o sigui l'Estat espanyol plurinacional. De fet el Marc sense saber-ho o sí, fa sortir “l'elefant” en totes les seves creacions. Perquè malgrat escapar-se de polititzacions, és impossible no transmetre d'on un mama la cultura.

A mi els debats electorals m'entusiasmen, en general tots els debats sempre m'exciten i aquesta nit el debat electoral entre els candidats a lehendakari, que feien a la televisió Euskal Irrati Telebista 2 o sigui la que fa l'emissió en espanyol, no podia perdeme'l.

Deixo les anàlisis polítiques per qui li pertoqui fer-ho amb urgència periodística, només vull destacar unes quantes sensacions que m'ha despertat el debat.

Quina enveja no tenir un Ibarretxe català, encara que els hi regalo l'enrenou intern que tenen. Ni Pujol, ni Mas, ni tan sols Carod, mai han defensat el país com ho fa Ibarretxe. És tota una altra història, és una concepció nacional tant conseqüentment patriòtica i clara, que imposa.

I respecte als nacionalistes espanyols bascos s'acaba simplement, amb la frase que els hi ha espetegat Ibarretxe al duet PSE-PP: "El problema es que ustedes no creen en este país y para dirigirlo hay que creer en él".

Que bé li va al Govern Basc tenir a dins, a Javier Madrazo de Ezker Batua, perquè en el debat donava canya per l'esquerra. I és que sembla que des de Catalunya i Aran no és recordi, que el Govern Basc de l'Ibarretxe és un Tripartit amb el PNV, Eusko Alkartasuna i el comunistes d'Ezker Batua, la federació en el País Basc de Izquierda Unida. En l'eficàcia del debat, tenir aquest sparring per l'esquerra ha estat útil.

El que també em sobta és que el lehendakari Ibarretxe no tingui més mala bava, i doni més canya, sobretot quan l'acusen directament de còmplice del terrorisme.

Mentrestant a l'entrada de la televisió basca s'ha muntat un sarau considerable amb policia inclosa, perquè l'Otegui de Batasuna exigia ésser al debat i volia entrar. D'això res se n'ha dit al debat.

Per altra banda, és una barbaritat l'exclusió Aukera Guztiak del procés electoral, però malgrat el tipus d'organització, si poden colar un gol amb el Partido Comunista de las Tierras Vascas, serà bo per la democratització i pacificació d'Euzkadi.

Sinó al temps. Perquè ETA vol pactar i acabar. Hi ha indicis d'això per tots costats. Caldrà veure si, entre tots, ho saben fer. Però caldria un PP amb morrió i una premsa responsable, que ajudes a la pacificació i no posar benzina constantment a la foguera.

M'agradaria donar classes a la Universitat del País Basc, però com he llegit avui en un article: “...a partir de determinada edat, una il·lusió és una urgència...”.

Per un investigador social com jo, veure i observar al detall, tot el que està passant al voltant de la mort del Papa, no te preu. Sobretot fent-ho amb “els ulls del cor”, en expressió de Sant Pau.

ELS NENS DELS MEUS POEMES

Els nens dels meus poemes:
la nena que mira d’amagat la nació
el nen de sis anys amb galtones de maduixa
ja volten els quaranta.

No en tenen prou amb jocs de màgia per navegar segurs pel son.
Combaten el sobrepés. Tenen problemes de
fe.
S’estimen més els viatges en grup.
A fora és més segur. Monitors a l’abast.
Infermers. Psicoterapeutes. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.

Però de sobte torna la primavera. Com un
anagrama.
Un dia més llarg que el menú. Rosers en flor.

I a la fi la banalitat que enyorem tant.
Un jardí als llavis

EWA LIPSKA (Cracòvia, 1945)

Poesia Polonesa
Traducció del XIII Seminari de Traducció Poètica, Farrera de Pallars, novembre de 2003.

Segueixen els actes sobre l’escriptor occità Max Roqueta.

Clicar la Web : Univèrs Occità de VIVÉNCIA ARANESA

Per tots els indicis de com van les coses al Parlament de Catalunya, la qüestió de la Val d'Aran ho té prou malament. Certament que hi haurà una part a l'Estatut de Catalunya dedicat a la Val d'Aran, però està per veure si recollirà els seus continguts nacionals i que no quedi tot aigualit, amb fórmules de “territori específic amb peculiaritats històriques”, o sigui exactament igual que Castelldefels, encara que l'Aran sigui una mica més gran. Aquest és el nou invent socialista: “territori”. Tant territori com l'hort de casa.

El Síndic d'Aran, el convergent Carlos Barrera i el cap de l'oposició a Aran i parlamentari socialista català Paco Boya, passaran a l'historia catalana, aranesa i occitana, per ésser els polítics “intel·lectualment” responsables d'un “bunyol”, que durant anys, els aranesos pagarem en escreix. Perquè han embolicat la troca d'una manera insòlita, desorientant a propis i a estranys. Fent només un descarat partidisme de vol gallinaci i de falta de respecte a la ciutadania del País. Sí, del País que és Aran!.

Un País que ens el deixaran absolutament acultural i absolutament venut al capital de fora, i a més ens deixaran una solució institucional pobre, tan pobre com els Convergents ho varen fer en el primer Estatut.

No és seriós com va la cosa. Sinó s'organitza una forta mobilització, no ens faran ni cas. Sinó al temps.

Quina campanya de relacions públiques ha fet el Conselh Generau d'Aran cara els parlamentaris i l'opinió pública catalana i espanyola?. Cap. Res.

És planta una llavor (les reivindicacions i els documents), és rega (les negociacions), s'hi posa abonaments (les relacions públiques), vitamines (els grups de pressió) i és rega més, etc etc. I sobretot és vigila que ningú destrossi a guitzes el sembrat (els socialistes) amb l'ajuda d'un capatàs (el Paco). Res de res. Un document oficial presentat i que faci el que vulgui el Parlament. Increïble Honorable Senyor Síndic!!!. Que és produeixi el miracle!!!.

I els “progres conseqüents” del País on són?. Jugant a la botifarra o fent melmelada de maduixa?. Doncs molt bé.

Estic en una petita habitació d’una residència al centre de Londres, són les tres de la matinada, i estic cansant la vista, davant un ordinador, escrivint com el pujolisme ha tractat a la Val d’Aran des de 1980. He parat i cridant, m’he preguntat que estava fent allí. És veritat: Que estic fent en un món universitari, que sembla un a mar de taurons, i que m’haig de carregar moltes dotzenes de personatges, simplement, perquè m’escoltin?. Que faig parlant de pujolisme, que han estat uns ingrats colossals?. I de la Val d’Aran? Que ni el clima em beneficiava la salut. Cada vegada que respiro a Londres gasto dues lliures i 42 penics. Em cauen els pantalons, perque m’he aprimat. I tot plegat per aconseguir una recerca política. HELP!!!.

La mona pel meu germà Agustí!!!.





--------------------------------------------------------------
Més material per a llegir:

A "FUTURCATALÀ":

“La caixa d'eines” i el debat nacionalista

Des de fa uns mesos, m'he proposat escriure en tots aquells fòrums catalans i transversals de discussió, que tractin temes de les nacions sense estat i dels nacionalismes. Ni que sigui modestament, cal fer costat a tants nous projectes de futur català.

És important que el lector s'adoni que dic “transversals” o sigui fòrums on totes les opcions hi tenen cabuda, fins i tot aquelles veus que puguin incomodar a la pròpia línia editorial del fòrum. No cal que descobreixi que hi han plataformes que s'omplen la boca de “transversalitat”, “pluralitat” i “unitarisme” i només acullen els seus propis de la tribu, amb aportacions políticament correctes pels seus plantejaments, quasi sempre de militància de partit. Sinó fos per l'ús pervers del concepte de transversalitat, penso que estant en el seu perfecte dret, de fer el que vulguin. Crec fermament en deixar viure i que em deixin viure.

(Clicar aquí per continuar llegint)



A "RACÓ CATALÀ":

Què en sabem de la Val d'Aran? (II)

Una primera cosa que sorprèn dels catalans que som catalanistes i/o nacionalistes i/o independentistes és el poc que sabem de la Val d'Aran. Però sobretot sorprèn el poc que estem disposats els catalans a “trencar-nos la cara democràticament”, pels drets nacionals dels aranesos.

I la culpa de tot això no la tenim només els catalans, sinó també la tenen els propis aranesos, però sobretot qui en té la culpa és el nacionalisme espanyol, que a la Val d'Aran no només oprimeix econòmicament i culturalment, sinó que a més s'ha convertit en el discurs ideològic de bona part de la població. (Un 35% explicita obertament el seu espanyolisme i un 40% el té sota el seu aranisme).

(Clicar aquí per continuar llegint)

ANUNCI:

L’Equip Nacional de Futbol d’Occitània busca jugadors aranesos.

Llegiu: Univèrs Occità de VIVÉNCIA ARANESA (Clicar).

Després de veure en directe, via internet des de Londres, l’entrevista a TV3 al President Maragall, penso que la crisi a la política catalana serà llarga. Perquè no és pot ésser tant cínic de dir que la qüestió del “3%” ja s’ha acabat i seguir creant un clima de sospita a tota l’època de CiU, en el govern de la Generalitat de Catalunya.

Hi ha la sospita del 3% per tot arreu.

Fins i tot la creació de l’Oficina anti-frau, la fan aparèixer com una resposta a la situació del 3%, quan no tindria que ésser així. Perquè en sí, el projecte és bo.

La pròpia Comissió d’Investigació del Parlament, més que el Carmel, acabarà sent la revisió política i la crítica, de tota l’època convergent. Només faltava que l’estalinista Boada la presideixi i acabi manipulant, com ja fa, els tempos i la imatge pública. Serà un judici polític al pujolisme.

I no cal dir la investigació del fiscal Mena, que està utilitzant la premsa a tot drap, filtrant tota mena de “sorolls”, amb tots els corbs voleiant i criminalitzant el nacionalisme català.

És de cínic que Maragall digui que ja no passa res, perquè passa i passa molt.

CiU està aculat en un cul de sac, i els socialistes, amb els escolans d’ERC, acusen a tothom directament, o indirectament. Ens han cobert de merda a tots, fins i tot els que acompanyàvem el projecte del nacionalisme possibilista, puntualment.

S’ha de trobar una sortida.

Només faltava les crides públiques a què tothom és torni delator.

Sigues un xivato per Catalunya!!!.

Perquè, no hi va el senyor Pere Esteve a la Comissió i al Fiscal?. Perquè, ningú no és pot creure que Esteve, avui d’ERC, no té informació de l’economia Convergent, havent estat Secretari General d’aquest partit.

O sigui: xivatos els altres, però Esteve no hi va. Esquerra no hi envia la seva gent.

Potser no hi va, perquè algun dia haurà d’explicar la compra de la seu central de Convergència a Barcelona i altres operacions bancàries.

Maragall i els seus inquisidors polítics, Carod i els seus comissaris polítics i Saura i els seus vigilants de seguretat, van senyalant amb el dit a tot nacionalista català i li diuen: “...corrupte!!!”. I a més també diuen en algú: “... i si tu no ets corrupte, és, perquè ets un desgraciat, però en el fons tens ànima de corrupte: nacionalista de merda!...”.

I amb aquesta gent hem de treballar?. I aquí no passa res?.

El Pentàgon ha acceptat que almenys dues persones varen ésser mortes o millor dit assassinades, per tortura, per les tropes americanes a l’Iraq.

Algú ha vist alguna editorial dels nostres progres diaris europeus, algun article de denúncia?. Perquè d’això se’n feia ressò el “New York Times” i diferents ONGs.

Jo no entenc res!!!. Fins i tot, és té material gràfic de com peguen a la gent!!!.

Ja ningú s’escandalitza de res, hi ha un cinisme instal·lat per tota arreu, que destrossa les arrels profundes dels drets humans.

A mi tota aquesta gent, no em representen per a res. Quan és cridava pels carrers: “No amb el meu nom”, s’estava reivindicant tot un altre món, que cal explicar i construir dia a dia, amb el perill de què sé n’enfotin els miserables de sempre.







Això no són actors, són els “souvenirs gràfics” de les tropes americanes, torturant.
Ah!, que ja ho sap tothom, doncs res, tornem a la feina, que no ha estat res. Perdoneu, sóc un il·lús.

assassinat
2 DR PEN Homicidi qualificat per la concurrència de determinades circumstàncies agreujants.
tortura
f 1 DR PEN /HIST /POLÍT 1 Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts físics o psíquics a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte.

Aquest dissabte ha estat un desastre, un dia de depre profunda, que ha acabat quan he caigut a terra a Oxford Street, entre mig dels cotxes, al centre del carrer.

Ha estat una trompada enorme, estic adolorit per tot arreu, no sé que tinc a la mà esquerra, que em fa malalt. De cop, la depre ha desaparegut. I és que en moments complicats se’m desencadena un no sé que, que em fa dominar la situació. És un estat d’ànim potent, com si volgués dir a l’adversitat, que no m’ensorrarà. I els que em coneixen saben, que haver caigut a terra, al lloc més llardós de Londres, és un plus per acabar-me de fotre, perquè a més, m’ha destrossat els pantalons.

Tot plegat, segurament això, com moltes altres coses, les dec al meu estimat pare.
Una vegada, estant també depre, aquesta vegada seriosament depre, em va donar la sortida pràctica per relativitzar el meu estat d’ànim i sobreposar-me a l’ensorrament. Simplement em va dir, dedicat des d’ara mateix, a fer de voluntariat de suport a malalts profunds. I certament, estar a l’Hospital entre malalts de SIDA i adonar-te del drama, va ser un eficaç revulsiu. Que mentre per una banda se’n feia el cor petit pels que és morien, per l’altra, pensaves que tu tenies una immensa sort.

M’havien demanat un text sobre que era la solidaritat, doncs això: l’obligació moral de fer costat als altres en l’adversitat, i a més aquesta obligació moral ve augmentada, per la bona situació que estem nosaltres. Si a més, aquesta acció també ens és gratificant: perfecte, perquè serà un suport, a la pràctica, de més qualitat, humanament parlant.

----------------------------------------------------------

A la xarxa existeix una web, bastant nova, denominada FUTURCATALÀ i que té com a lema: “Forum nacional català”.

En el seu apartat de presentació expliquen que són i diuen: “... FUTURCATALÀ és un web especialitzat en política catalana, difusor d'informacions i opinions relatives al futur del nostre país i al de totes les nacions sense estat. En aquest sentit, pretén esdevenir un punt de trobada obert a totes les persones que estimin Catalunya, tant si són d'esquerres com de dretes. La nostra intenció és treballar per la llibertat del nostre poble i amb aquest propòsit volem suscitar el debat i l'anàlisi...”.

Doncs bé, hi he començat a fer una primera aportació periodística, perque vull contribuir a ajudar a la creació d’una plataforma de reflexió ciutadana del nacionalisme, com és aquest projecte.

Projecte molt esperançador, fet des del voluntarisme i amb ganes d’aportar eines útils de debat. Ara només calen lectors i fer bullir l’olla de la reflexió creativa i crítica, la base de la llibertat.

FUTURCATALÀ, junt amb altres iniciatives populars, sorgides des de la base de la societat civil, com l’històric i vigorós RACÓ CATALÀ per exemple, van creant aquesta enorme xarxa en la nostra llengua i sobretot des de la nostra manera de mirar i analitzar el món.


A FUTURCATALÀ : article “Els drets humans i el nacionalisme”. (Clicar)

A RACÓ CATALÀ : article “Què en sabem de la Val d’Aran ? (1) (Clicar)

(Només dir, que en aquesta última Web, hi ha un error quan se’m presenta acadèmicament, perquè avui no sóc professor de la LSE sinó que en sóc investigador a la LSE, perquè tot quedi clar, ben legal i no és molesti ningú del gremi).

Al Parlament de Catalunya ahir és va escenificar, el que feia dies corria entre els partits diem-ne catalanistes: PSC, ERC, ICV i CiU, el que en podríem dir la síndrome del malalt que ha tingut un infart. La síndrome de conducte d’aquest malalt seria: Acolloniment, avisat que això ha anat seriosament, avisat que quasi no sent surt i predisposició a fer bondat.

És constatava una espècie de pànic patriòtic de que tot el capital d’imatge del País i de la política se’n anava a terra. Resultat: a tota costa s’havia de plegar veles i retornar a la normalitat política. I per això és va instrumentalitzar una moció de censura que ells mateixos, els del PP, deien que era instrumental i al final han estat ells els grans instrumentalizats.

Cinc minuts de glòria pel Sr Piqué i desprès de fer públic l’acord de disculpes (Maragall), de treure la querella (Mas), de beneir les retractacions (Carod) i d'estirar les orelles a Maragall (Saura), la querella va i ha perdut tot el protagonisme.

Tot plegat un exercici de responsabilitat per part de tots.

Unes observacions:

El pitjor que tenen els líders polítics són els seus entorns: L’entorn d’assessors, l’entorn de diputats, l’entorn de militants de l’aparell, l’entorn mediàtic del partit i l’entorn dels intel·lectuals orgànics.

Cada partit té la seva tribu d’energúmens que de vegades se’ls hi escapa de les mans als propis líders i en aquest conflicte això ha quedat ben patent.

El President Maragall està rodejat d’una gent de poc de fiar, dic dels seus. Excepte el germanet Ernest i algun Conseller, li té més fidelitat el Conseller en Cap d’ERC que algun dels seus propis Consellers de partit, que no fan més que parlar malament del President.

No cal ni dir els Capitans del seu partit, uns judes en potencia. I una militància formada en l’antipujolisme visceral, i que no respon a les intencions del maragallisme actual.

Uns mitjans de comunicació amics, convertits en l’agit-pop estalinista del socialisme, totalment fora del maragallisme. “El Periódico” és la perla a tota aquesta escombraria de periodisme, és el prototip de diari sensacionalista anglès, on a la segona plana cada dia, cada dia de l’any i surt una senyora despullada a l’estil d’Interviu. Al “Periódico” la “senyora” és el seu director el senyor Franco i la Pilar Rahola, que no surten despullats, però si que ho fan, metafòricament parlant. És el que hi ha.

I per acabar els intel·lectuals del PSC, els orgànics, els que canten la consigna vernissant-ho amb tota mena de frases intel·lectuals. D’aquests, n’hi ha de dues menes: els que segueixen el que diu el partit amb un odi a l’oposició i al País, absolutament de tractament, perquè és un odi a la gent, a la seva gent, al País. I desprès hi ha els altres: els que anys i anys. han menjat del socialisme i ara d’una forma indecent, ataquen personalment al President Maragall. Ataquen a un dels seus, la mà que els donava i els dóna encara de menjar. Uns autèntics impresentables.

En el camp de CiU : El cap de l’oposició Artur Mas, s’ho ha de fer mirar.

Ni havia d’haver posat la querella, ni havia d’haver fet cas a aquesta colla de hooligans que el rodegen. Que d’una vegada és facin grans!!!.

Perquè el nacionalisme català possibilista, ha de pegar la novetada d’aquests immadurs que rodejant al senyor Mas?.

Perquè han “jubilat” tot el sector nacionalista de mitjana edat, fets en l’experiència, l’estratègia i la tàctica?. Així, mai Artur Mas serà President de Catalunya.

Tots els antisocialistes i anticomunistes d’ofici que rodeixen a Mas, els hauria d’engegar a picar pedra. Ni aquest nacionalisme pijo que el rodeja, ni el senyor Mas durarien ni un dia a l’empresa privada de veritat, no la del papa o la de l’oncle, la de veritat.

A aquests morenets d’esquí de Baqueira, els hi podries explicar Artur Mas, que precisament el Conseller Nadal és l’ala nacionalista del PSC, i que és un dels pocs que no convé de cap manera destruir.

Artur, tens massa gent que els agrada dir-se sobiranista, perquè no tenen el coratge de dir-se independentistes, i que fan política de pa sucat amb oli, fent frivolitat nacionalista. No saben el que és el nacionalisme possibilista, ni el seu projecte, volen fer “l’altra ERC”, perquè els hi falta esperit de militància per fer-se de l’ERC autèntica.

I de l’entorn de la premsa, quasi no caldria ni parlar-ne, perquè si tot els que els hi queda als Convergents és aquest malalt de sexe i reaccionari com és el senyor Salvador Sostres, estant perduts. Perquè els quatre periodistes de l’AVUI que tenen, fan més d’Unió que de Convergència. I dels intel·lectuals, només en tenen un, que estava a sou, i que quan va canviar la truita ja estava i està a sou dels altres. O sigui ni premsa, ni intel·lectuals. Perquè?. Perquè els compraven i ara no poden.

I els entorns d’ERC?. El senyor Carod rodejat de anti-pujolistes i anti-mas també viscerals, per tot arreu. Alguns d’ells, de res han passat a cotxe oficial, tots col·locats i amb la síndrome d’aquell que ha patit gana. O sigui aquells que gasten poc, perquè se saben el valor de cada euro, perquè s’ha passat fam. Però alguns van de nou ric insuportable.

Desconec l’entorn dels assessors particulars, només en conec una persona, que va teoritzant “etnicitat” pel món anglosaxó o sigui un nacionalisme extremadament perillós i reaccionari. Però sempre he tingut la sensació que Carod va per lliure, almenys intel·lectualment.

Desconec l’entorn de diputats.

L’entorn mediàtic del seu AVUI, en comptes d’ajudar sempre, sempre és la zitzània de l’odi al nacionalista possibilista. Fan la feina bruta. Com la fan alguns intel·lectuals, que juguen “a la puta i la ramoneta”, per una banda reclamem unitat del nacionalisme i per l’altra li diuen a l’altra part, (absolutament necessària, si és vol unitat), que són uns lladres. Alguns d’aquests intel·lectuals tenen uns escolanets amb atributs de palanganeros, que són uns autèntics malalts de la denúncia dels sectors dels negocis de Convergència. Fins aquí, hi podria estar d’acord, però el que passa, és que ells, durant anys, han viscut d’aquests sectors de forma encoberta, amb ajudes camuflades a tota mena d’organismes seus, això sí, cofinançats simultàniament per alguna Diputació socialista. Quin entorn d’opereta i d’hipòcrites!!!.

Final: Sort que tenim un Maragall, un Mas, un Carod i un Saura, perquè si depenguéssim dels altres, dels ENTORNS, no quedaria res viu, és clar políticament parlant.

La solució del Parlament, que acabarà avui, només es pot entendre en clau patriòtica, i malgrat totes les meves discrepàncies, em trec el barret al “quartet de líders”, per haver sabut retornar a la normalitat de la convivència catalana.

LA CANÇÓ DEL CANSAT

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

Ovidi Montllor
(1942-1995)
Cantautor, actor de teatre i cinema, poeta i militant de la llibertat.

Poema dedicat a Joan Fuster.



-----------------------------------------------------------

Portal de Vivéncia Aranesa:
http://vivenciaaranesa.blogspot.com
Plataforma "Drets Humans / Human Rights" (En fase de proves):
http://dretshumans.blogspot.com

-----------------------------------------------------------

“TROBADORS D’ARAN”
Un BLOG EFÍMER DE DENÚNCIA per haver marginat l’aranès a la moguda "Fes-Internet". ( El blog avui ja està tancat, però encara és pot visitar, fins que ho clausurin per amagar la seva vergonya. No ens van fer ni cas !. Això sí, tots prògres de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya) :
http://www.lamevaweb.info/1363

-----------------------------------------------------------

El President de la Generalitat Pasqual Maragall i tota la seva colla s'han tornat ximples!.

Poder arribar a dir en un acte commemoratiu de la creació de Comissions Obreres, “.. que quan governaven les esquerres a Espanya, la dreta va muntar una guerra civil, i ara, quan governen les esquerres a Catalunya, posen querelles i mocions de censura...”, s'ha de tenir barra, per fer aquesta comparació i parlar del feixisme tan tranquil·lament, lligant-ho amb els demòcrates d'avui.

Segueix, encara amb més profunditat la calumnia. Però, on eren molt d'aquests pijos d'esquerra durant el franquisme?. Però si alguns d'ells, en tota mena de comarques, pobles i poblets, són reconvertits de pares o família del règim franquista i alguns d'ells de joves eren de l'OJE i varen frisar per anar a l'enterrament d'en Franco. Mentre que els altres, els demòcrates, érem a la presó, evidentment amb altres socialistes demòcrates i comunistes.

Jo, si hagués estat membre d'algun lloc de direcció de CiU, o simplement un militant, m'hagués oposat a la querella judicial contra el President de la Generalitat. Jo creia que era un error. Però cada hora que passa i cada un dels moviments que es fan des de Presidència de la Generalitat i des del PSC, m'obliguen a repensar-ho tot.

Jo crec que encara és més fort el que el President Maragall diu a l'acte de CC. OO., que el famós 3%. Simplement, equipara a CiU amb uns colpistes. Increïble!!!.

Carta Oberta al Director de Vilaweb, Vicent Partal


Benvolgut Senyor Vicent Parpal:

Primer de tot felicitar-vos i felicitar a tota la gent de Vilaweb pels deu anys de funcionament. Sincerament, felicitats!.

Em complau molt llegir les coses explicades en visió conjunta dels Països Catalans, això no vol dir que algun cop us hagi criticat des del meu Diari Cívic ( http://www.diaricivic.blogspot.com ). Però aquestes crítiques sempre han estat des del reconeixement de la feina feta i de la que feu.

No se si sabeu que durant quasi dos anys vaig editar i dirigir “Eth Diari”, ara soc president de l'associació cultural “Vivéncia Aranesa” (http://vivenciaaranesa.blogspot.com ), i que estic a la “London School of Economics and Political Science”, la LSE, fent una investigació denominada, “Nationalism to Two Speeds: The Contradictory Model of Pujolism's Aranese Policy (1980-2004)”. Us explico tot això perquè veieu que sent català, em considero un aranès d'adopció i que la meva postura de defensa d'Aran no és gents improvisada, sinó que és un compromís vital i de militància.

Per tot això i a títol personal, us voldria comentar l'escrit sobre “La Vall d'Aran i el nou estatut” de l'últim “Diari a l'escola de Vilaweb”.

Home senyor Partal, no podeu escriure el que escriviu, sense que un aranès conscient, no caigui de cul a terra, sobretot venint de Vilaweb. No ús comentaré ara, frase per frase, però només agafem el paràgraf del començament, que diu: “La Vall d'Aran és un territori pirinenc amb una personalitat cultural i lingüística pròpia, que té l'estatut de comarca. Doncs bé, el passat 23 de febrer el Consell General d'Aran, que n'és l'òrgan de govern, va aprovar per unanimitat un document que demana més quota d'autogovern”.

Apart de dir-ne Val d'Aran o Vall d'Aran, cosa que a mi m'és igual, sempre m'ha agradat més Aran, però si Vilaweb diu Londres en comptes de London, potser també pot dir Vall d'Aran. El que a mi em preocupa, és la resta del text, perquè denota almenys dues coses: primer que no atribuïu el concepte País o Nació a Aran, que ens atribuïu que som una Comarca catalana; i l'altra qüestió és que no sabeu distingir les Institucions d'Aran. Tot plegat res sorprenen, perquè des de Catalunya, la Val d'Aran no interessa i sent té un coneixement baixíssim de les seves coses.

Mireu si un dia Vilaweb escriu el següent: “Catalunya és un territori mediterrani amb una personalitat cultural i lingüística pròpia, que té l'estatut de Comunitat Autònoma. Doncs bé, el passat 23 de febrer la Generalitat de Catalunya, que n'és l'òrgan de govern, va aprovar per unanimitat un document que demana més quota d'autogovern”.

El 90% dels vostres lectors, us bombardejarien en e-mails, dient si us havia tornat ximples i perquè no dieu clar que “Catalunya és una nació” i a més us dirien que tot és Generalitat, però s'ha de saber distingir entre el Govern de la Generalitat i el Parlament.

Perquè quan parleu d'Aran feu totes aquestes filigranes?. Perquè informeu d'aquesta manera a les escoles?.

Miri Senyor Partal: Aran és un País, que forma part identitàriament de la Nació Occitana (Països Occitans), encara que políticament i administrativament forma part de l'Autonomia Catalana. Perquè, Catalunya és plurinacional, amb dues identitats diferents, encara que l'aranesa sigui geogràficament i per població, petita. Ja sé que tot això vós ho sabeu, segur. Però si ho sabeu, perquè no ho traspasseu als vostres escrits i a la vostra publicació?.

Mireu Vilaweb és privat i a casa vostra podeu fer el que vulgueu, i jo us felicito pel que feu, però és de poc gruix democràtic desfigurar la realitat en què és viu. Desprès de deu anys de treball incloeu l'anglès: I us deixeu l'aranès?. I aquí aturo la critica a Vilaweb.

Perquè el problema és general a tots els catalans, sobretot els catalanistes i la gent més compromesa per la lluita nacional dels Països Catalans, no saben res de la Vall d'Aran i el pitjor és que passen olímpicament d'ella. Això si parlen de les mil i una “nacions sense estat” del món. Aquí tothom sap més, dels grups de l'Afganistan i Iraq, que no que son “es terçons” o que és el “Parlament aranès”. I pitjor encara, no hi veuen l'obligació moral i política que tot demòcrata català hauria de defensar l'aranès com a llengua i Aran com a País. Quin munt de papenetisme i provincianisme d'aquests radicals catalans, de pa sucat amb oli, que obliden la Val d'Aran !!!.

A internet aquesta discriminació és constant, l'última la tenim amb aquestes diades denominades “Fes-Internet” en les que el Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya discrimina l'aranès. I això que son administració pública !!!. Hauria d'ésser la primera denuncia que els aranesos féssim a les “Oficines de garanties lingüístiques”.

Bé, si us escric tot això a vós, és, perquè Vilaweb és el millor servei d'internet en llengua catalana que tenim, i precisament per això, encara em dol més com tracteu Aran.

Estic segur que hi trobareu fórmules, però no deixeu passar deu anys més, perquè Aran i l'aranès, necessita tota l'ajuda possible ara.

Com diu la campanya cívica de Vivéncia Aranesa: “Era Val d'Aran ei un País e non pas ua Comarca. Explica'c”. “Explica´c” vol dir “Explica-ho”, doncs senyor Partal ajudeu-nos a explicar-ho als seus lectors. Gràcies.

Una abraçada.
Joan-Ramon Colomines-Companys

La Val d’Aran reflex de la crisi catalana:
les males maneres dels socialistes catalans
i aranesos



Ja poden dir missa, això s’ha trencat. Aquest és el regal que ERC ha deixat al País. L’haver ressuscitat al Maragallisme va ésser d’una irresponsabilitat tant gran, que ara en rebem les conseqüències. L’esquerra pija, no té el mínim interès per Catalunya com a nació, com a pàtria, i no cal dir per Aran com a País, i és capaç per revenja i per amagar la seva mala gestió del Carmel, empastifar-ho tot de sospites.

S’ha instaurat “l’estil del 3%”, és “dir-ho”, però “no dir-ho” (com el senyor Montilla ha reafirmat en una roda de premsa d’avui, atribuint a l’oposició i a la premsa la interpretació malèvola) i sobretot engegar el ventilador esquitxant a tothom i desprestigiant de passada la democràcia, les institucions, els partits i els polítics.

Els aranesos tenen mala sort fins i tot amb el tema del Carmel. En 24 hores s’havia posat el tema de les reivindicacions de l’autogovern a Aran a tots els diaris de Catalunya i de l’Estat, i no ha faltat ni un dia, perquè tornes a desaparèixer, per la sortida en tromba del tema del “3%”.

A la Val d’Aran tenim el nostre propi i autònom “estil del 3%”. El practica Unitat d’Aran i el PSC, i sobretot els que tenen doble militància, en aquests dos partits polítics.

A la Val d’Aran però és una versió diferent del “Maragallisme emprenyat”, és més de cara la galeria, perquè els socialistes i els convergents són exactament el mateix, gestionen els mateixos negocis. Simplement uns critiquen i denuncien cara a la galeria o sigui els socialistes i els altres, cínicament deixen fer, se n’enfoten i pensen ja farem caixa junts, ja vindràs nano, o sigui els convergents.

Per exemple els d’Unitat d’Aran-PSC s’han passat la vida criticant l’urbanisme del Naut Aran. Algú ha trobat un socialista al jutjat, empaperant algun d’aquests de les immobiliàries amb informació privilegiada?. Cap, no en trobareu a cap. Perquè tothom, és digui el que és digui, sigui de dretes o d’esquerres estàs esperant l’oportunitat de la requalificació i de la venda del seu tros de terra. Tot és la mateixa olla aranesa. Si mai els d’Unitat han tingut alguna informació del merder del Naut Aran, ha estat de gent que fins llavors sucava, i que ja no ho feia, perquè els havien deixat de banda i ressentits volien, llavors, aixecar la llebre. A continuació, aquests s’han fet militants d’Unitat. I el partit receptor, ha callat.

Cales, clientalisme, nepotisme, negligència, tirar la pedra i amagar la mà, tot en marxa, com una filosofia de vida. (Fins i tot proxenetismes, que ja és increïble. Això sí, modern i patriòtic). I que no digui ningú que generalitzo sospites, perquè hi he posat noms i cognoms en aquest Diari, a cada una d’aquestes pràctiques.

I a tots els que critiquem tot això, o hem estat amenaçats directament o a la família, o se’n ha insultat directament o per e-mail o s’ha utilitzat un grup de joves hooligans, -que representen un autèntic grup de fatxes per molt aranesos que siguin-, i s’ha inundat algun fòrum d’internet de tot tipus d’exabruptes, o els meus emails o les nostres bústies.

Tota aquesta mísera, muntada en la mediocritat més artificial, no pot aguantar més, s’ha de fer alguna cosa i ens cal una altra eina política, un altre discurs, una altra pràctica, uns altres valors de país i de societat. Cal una Plataforma de mobilització cívica per un Aran lliure.

Tu que n’opines?. Vostè que n’opineu?.
diaricivic@yahoo.co.uk

L’Oscar al drama íntim de Ramón Sampedro

Que “Mar adentro” hagi guanyat l’Oscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa, en sembla molt bé. A mi em va emocionar molt profundament quan la vaig veure en un cinema d’unes galeries de barriada a Londres, on érem quatre espectadors i més aviat d’una certa edat. Avui ja és fora de la cartellera londinenca d’extraradi, del Gran Londres, suposo fins que de nou aparegui divendres que ve.

Guanya la pel•lícula amb un jurat que de fet, és perd molt de la bellesa del llenguatge del guió, del guió en espanyol. Perquè, “The Sea Inside”, en espanyol i amb subtítols en anglès, podies adonar-te de la simplicitat de les traduccions i la pèrdua de la musicalitat de les expressions.

Si només entenen la història, el discurs de fons de la pel•lícula i la bellesa estètica li donen el premi, si a més haguessin gaudit de la llengua, encara més l’haguessin premiada.

Tot plegat contrasta amb la també simplicitat de “Million Dollar Baby”, que ha acaparat millor pel•lícula, director i actriu principal. Aquesta sí, que te la trobes a totes les cartelleres i encara el temps que s’hi estarà.


-----------------------------------------

Blog "Drets Humans / Human Rights":
http://www.dretshumans.blogspot.com/

Amb el rellotge a la mà, Miquel Sellarès i la seva Tribuna Catalana, no ha trigat ni deu minuts, clavats, a penjar un escrit on line del que acabava de sentir al Parlament de Catalunya. (Com hem sentit tots i jo ho he fet des de Londres).

Títol de la noticia destacada: “Per uns minuts, la veritat al Parlament: el 3%”.

En tenen ganes i les hormones se’ls hi dispara a la mínima, tot i que desprès ens pontifiquen que cal crear ponts entre ERC i els anomenats sobiranistes de CiU. Felicitats Sellarès, primer els hi dius delinqüents i desprès demanes ponts i reconstruir el sector del nacionalisme català!!!.

El President Maragall, d’una manera indigna, ha tirat la pedra, i ha dit el mateix que deia aquest matí l'editorial del diari El Periódico de Barcelona: que CiU cobrava el 3% de comissió en les obres públiques.

No hi ha ni dubte que és una acusació gravíssima, indigna de fer-se, si desprès no s’actua en conseqüència o sigui portant-los al Jutjat.

Me’n guardaré be prou de posar la mà al foc, per les honestes maneres de cap grup polític.

Però en això és el mateix a Aran, amb el tema dels sobres i les carteres plenes d’euros que diuen que corren en despatxos de l’administració pública on les immobiliàries i van, per preparar el seu agost de les requalificacions. Com a director del periòdic “Eth Diari” vaig rebre diferents dossiers sobre això, però sense proves, per tant ni tant sols és pot insinuar els protagonistes.

En Maragall ha fet el mateix que va fer Jordi Pujol amb l’ex-Secretari General de Convergència, Pere Esteve, que quan va marxar del seu partit, va dir públicament amb tota la pompa, per desacreditar-lo: “Jo sé moltes coses, que no diré”, insinuant operacions econòmiques amb irregularitats.

Igual que Maragall ara, Pujol és va cobrir de glòria.

I és que de la crisi del Carmel surt el més profund cinisme d’una classe política pija, anacional i d’una frivolitat a prova de qualsevol indecència als sectors populars del País.

I aquests són els progressistes?. I una merda!.

Amb el document que avui el Plenari del Conselh Generau d’Aran, o sigui el Parlament aranès, ha aprovat per unanimitat, s’han aconseguit molts dels objectius que ens vàrem marcar fa mesos, entre la gent que fem costat al nacionalisme aranès. Un nacionalisme aranès que és dona transversalment en totes les forces polítiques d’Aran i bona part de la societat civil, organitzada o no. Un nacionalisme aranès d’identitat i d’alliberament, reivindicatiu i amb estil de govern, solidari, de forta base occitana i sobretot apartidista.

Era una batalla de fons contra un discurs aigualit de País, que s’han hagut d’empassar gent com els del PSC.

Abans d’arribar avui, hi ha hagut una terrible guerra bruta per defensar lideratges, cadires, sous i carreres polítiques personals.

Si avui hi ha un guanyador que pot estar satisfet, és l’alcalde de Les, l’ànima del nacionalisme de llibertat de la Val d’Aran: Emilio Medan.

Medan no era al Plenari del Conselh, perquè no n’és membre, però tot i que el seu partit el margina tant com pot, avui, com des de fa setmanes, l’ombra de Medan ho ha condicionat tot. Per fer política d’alta volada i de País, s’han de tenir principis.

La jugada curta del Síndic Barrera


Ara resulta que “Aran vol ésser una autonomia i no una comarca catalana”, ho acaba de dir el Síndic Barrera a l’agència de notícies Europa press.

Com sempre el Síndic Barrera parla com un militant de dretes d’Aran i no com un nacionalista aranès. Perquè qualsevol nacionalista aranès hauria dit “Aran vol ésser reconeguda com a País amb autonomia i no com una comarca catalana”.

Està ple d’Estats que tenen territoris amb autonomia, però que aquests no tenen contingut de nació, com si el té Aran i Catalunya no li reconeix.

Quan un és creu el País hi ha coses que no s’obliden. Sobretot si a continuació es diu que es volen federacions araneses esportives, però s’especifica que no vol dir seleccions. Perquè en el tema de les seleccions, diu el Síndic: - Els aranesos aniran en les catalanes o les nacionals. “Nacionals”? Vol dir espanyoles!!!.

Tenim un Síndic que té un problema profund de vocabulari o pitjor de sentit profund de la paraula política.

Esperarem a saber que aprova el Ple de Conselh Generau d’Aran de demà.

És ben sabut pels politicòlegs que com és denominen i és presenten les dades o els esdeveniments, sempre tenen un component polític al darrere i això també passa a l’hora de presentar les dades del resultat del Referèndum a la Constitució Europea d’ahir.

Ningú, ni els catalans més nostrats, són capaços de donar-nos les dades diferenciades de la Val d’Aran. I això, perquè se suposa que "Aran és un País i no una Comarca" i bla, bla, bla. Ni tant sols les pròpies Institucions araneses se’n preocupen d’aquestes coses.

Anem al gra.

En el conjunt dels Països Catalans (Principat de Catalunya, País Valencià i Illes balears): el “Sí” ha estat en un 72%, el “No” un 20% i en blanc hi ha hagut 874.000 vots.

ELS RESULTATS DEL REFERÈNDUM A ARAN HAN ESTAT:


Votants................... 2182 .... 33,05%
Abstenció............... 4421 ..... 66.95%
Vots vàlids............. 2163 ..... 99,13%
Vots nuls............... 19 ......... 0,87%
Vots del “SÍ”......... 1667 ..... 76,40%
Vots del “NO”:...... 348 ....... 15,95%
Vots en blanc........ 148 ....... 6,78%


És pot veure una alta abstenció a l’Aran del 66,95 %, donant-se un 59,04 % d’abstenció a Catalunya i un 57,68 % al conjunt de l’Estat. O sigui a l’Aran hi ha hagut una participació del 33,05 %, mentre que a Catalunya un 40,96 % i un 42,32 % a l’Estat.

Dels que han votat a l’Aran, el “Sí” ha estat un 76,40 %, mentre que a Catalunya ha estat un 64,64 %, i a l’Estat espanyol ha estat d’un 76,73 %.

Dels que han votat a l’Aran, el “No” ha estat un 15,95 %, mentre que a Catalunya ha estat un 28,07 %, i a l’Estat un 17,24 %.

Els vots en blanc a Aran han estat un 6,78 %, a Catalunya un 7,29 % i a l’Estat un 6.03 %.

Alguns primers comentaris:
Que a Aran hi ha hagut una important abstenció, com les dades fredament indiquen, mentre que hi ha hagut una important participació dels votants del “Sí” i que és significatiu l’aparició del vot en blanc, perquè pot ésser un vot militant actiu, bastant insòlit a la “Val d’Aran del benestar".

Aran en aquest referèndum té un patró de conducta electoral similar al que és dona a l’Estat i no a Catalunya. La destrucció del sistema de partits aranesos, és a dir la falta d’una arena política pròpia de partits polítics aranesos independents i la inexistència de partits nacionalistes aranesos, provoquen aquest tipus de resultats. El votant li ha arribat el tema del Referèndum, via missatges de fora d’Aran, -res propi, res autòcton-, i és mou, majoritàriament, com un català o decididament com un espanyol.

SI UNA TARDA ...

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.





SI UNA TARDA ... (versió revisada)

Si de tard plou la tristesa
i relluu enmig del fab
la pintura dels vehicles,
els semàfors creuant folls
la llordesa, el fang i el fàstic
dels carrers humitejats;
si de tard un surt de feina,
atuït, malmès, i plou,
i plou tant que els cecs s'arrufen
als portals darrera els ulls,
com pot un l'aguait permetre
d'una nina boja, hostil,
o el mirar de nines lletges!
Letargia, fosca, error,
calfred, pluja, defallença,
general esfondrament,
tant amaren que un s'aferra
al fremir d'una cançó
que se senti de passada.


Miquel Bauçà (1940-2005)
Del Llibre “Una bella història” (1962)

UNES ALTRES 10 RAONS, MÉS EXPLICADES, PER A DIR NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

1-El procés d’elaboració ha estat antidemocràtic.
No hi ha hagut un autèntic procés constituent, sinó pactes entre estats i lobbys empresarials. A 9 Estats es farà referèndum, a 6 més no és segur i a altres 10 ja és segur que no se’n farà. Només a un país (Irlanda) dels 9 on es fa referèndum, és vinculant, als altres 8 no ho és.

2-Consagra unes institucions antidemocràtiques.
Els òrgans decisius (Comissió europea, Consell de Ministres, Consell Europeu, Tribunal de Justícia) no han estat escollits pel poble, mentre el Parlament no té poder decisori, especialment en els aspectes clau: economia i defensa. El BCE estableix la política financera que han de seguir els Estats membres sense haver estat escollit democràticament. La Comissió té el poder executiu i escull els comissaris consultant els governs dels Estats (no els Parlaments). La Constitució atorga la primacia als òrgans tècnics sense control democràtic ja esmentats i enforteix els poders executius dels Estats, alliberats del control dels seus Parlaments.

3-El text és gairebé inamovible.
Una modificació exigiria la unanimitat dels 25 estats membres. Resulta absurd defensar un “sí crític”.

4-No reconeix els drets nacionals ni lingüístics dels pobles sense Estat.
No contempla el dret a l’autodeterminació ni el dret a la unitat territorial de les nacions sense Estat com els Països Catalans i com Occitània, tot perpetuant les fronteres estatals vigents. Es perd l’oportunitat per a articular una autèntica Cambra dels Pobles i les Regions d’Europa. Tampoc no es dedica cap esforç a protegir els drets jurídics, culturals i lingüístics de les nacions i només ens podrem dirigir a les institucions europees en les 21 llengües estatals, entre les quals no es troba la llengua catalana ni l’occitana. La possibilitat de traducció del Projecte al català i d’altres llengües minoritzades reflexa més un acte de mala consciència que una disposició genuïna a reconèixer la realitat plurinacional, multicultural i plurilingüe d’Europa.

5-Estableix el capitalisme com a únic sistema econòmic possible.
La Constitució Europea el defineix com economia social de mercat altament competitiva, consagrant el model econòmic neoliberal (dèficit zero i estabilitat de preus, independència del Banc Central Europeu) que beneficien el sector financer i obliguen a restringir les polítiques socials. El seu nucli ideològic és l’atorgament de rang constitucional a l’Europa de Maastricht, neoliberal, elitista i tecnocràtica. No es preveu cap criteri de convergència en matèria de salaris, nivell d’ocupació o estàndards ecològics. A més, cents de milers de treballadors i treballadores de l’Est no podran durant anys exercir el dret a la lliure circulació i residència a d’altres països de la Unió. Hi ha drets fonamentals com el dret a la salut, a l’alimentació, a l’habitatge o el dret a un salari suficient que ni s’esmenten. Perviuran les desigualtats de pressupost, serveis i salaris entre els Estats europeus ja que el sistema de seguretat social serà a gust de cada Estat. Queda servida la possibilitat del dumping social i de la disputa entre els Estats membres per a oferir als capitals privats les “millors” condicions laborals, sanitàries i ecològiques per a rendabilitzar les seves inversions. No es permetrà l’aplicació de cap taxa o impost a la circulació de capitals perquè l’especulació financera es considera un valor en ella mateixa.

6-És una agressió als drets socials i dels treballadors.
El redactat restringeix enormement la possibilitat d’impulsar, tant en l’àmbit europeu com a l’interior dels Estats membres, polítiques econòmiques i socials alternatives encara que tinguessin el recolzament dels electors. El dret de vaga només es podrà exercir en negociacions col·lectives i limitat a les lleis restrictives de cada país per a dificultar la convocatòria d’una vaga general europea permet. A canvi, la Constitució garanteix el “dret” al tancament patronal (lockout) i les deslocalitzacions.Els serveis públics són esmentats com a “serveis econòmics d’interès general”. La primera directiva d’aquest any (1/2004), coneguda com a directiva Bolkestein, especifica detalladament com privatitzar la sanitat. En el sistema educatiu es tendeix a la mercantilització i a la discriminació elitista.

7- És una Constitució militarista.
Contempla la intervenció armada en altres països per a “prevenir el terrorisme” i altres supòsits poc clars. Continua la submissió europea a la política militar dels EEUU, ja que els Estats membres resten a les ordres de l’OTAN. La suposada contraposició entre una “Europa potència” i una “Europa subordinada” és una disputa propagandística entre versions germanes que només es poden considerar enfrontades de manera conjuntural. A més, es crea l’Agència Europea de Defensa, Investigació i Capacitats Militars, destinada a “reforçar la base industrial i tecnològica del sector de defensa” i a “augmentar la rendabilitat de les despeses militars”.

8-Perpetua el patriarcat i la discriminació per gènere.
La privatització dels serveis bàsics precaritzarà específicament la vida de les dones, mentre la Constitució no estableix cap mecanisme per a combatre la discriminació de gènere. El projecte preveu un tracte preferent amb les esglésies.

9-Nega els drets polítics i socials dels immigrants.
Crea una nova categoria inferior a la de ciutadà, que és la de “resident de llarga durada no comunitari”, sense dret a vot i discriminat laboralment, i aprofundeix el tractament policial de la immigració. A més, estableix una concepció restrictiva del dret d’asil.

10- No garanteix la defensa del medi ambient.
El model de desenvolupament “altament competitiu” promet un cost ecològic per al qual el redactat no estableix mecanismes compensatoris, de la mateixa manera que no garanteix de cap manera els drets dels consumidors.

10 MOTIUS PER VOTAR NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA AL REFERÈNDUM:


1. PERQUÈ NO RECONEIX LA LLENGUA CATALANA NI L’OCCITANA I, PER TANT, ENS DISCRIMINA COM A EUROPEUS.

2. PERQUÈ NO ÉS UNA CONSTITUCIÓ, SINÓ UN ALTRE TRACTAT
INTERGOVERNAMENTAL D'ESTATS.

3. PERQUÈ SOM EUROPEISTES I NO PERMET QUE TOTS ELS CIUTADANS ENS PUGUEM SENTIR EUROPEUS.

4. PERQUÈ NO PERMET QUE CATALUNYA NI ARAN TINGUIN VEU PRÒPIA EN LES INSTITUCIONS EUROPEES.

5. PERQUÈ NO ENS DEIXA PARTICIPAR EN L'ELABORACIÓ DE POLÍTIQUES COMUNES.

6. PERQUÈ BLINDA AQUEST TRACTAT I REFORÇA EL PAPER DELS ESTATS DONANT-LOS EL DRET DE VETO.

7. PERQUÈ TÉ IMPORTANTS DÈFICITS DEMOCRÀTICS, SOCIALS I CULTURALS.

8. PERQUÈ VOLEM UNA EUROPA RESPECTUOSA AMB ELS POBLES I ELS CIUTADANS QUE LA INTEGREN.

9. PERQUÈ VOLEM UNA ATURADA TÈCNICA QUE ENS PERMETI FER UN PAS ENDAVANT.

10. PERQUÈ EN EL FUTUR VOLEM DIR "SÍ" A UNA VERITABLE CONSTITUCIÓ EUROPEA.

Estava segur que el President Pujol no s’havia rovellat.

Desprès de la superficial conferència que havia donat a la London School of Economics and Political Science, la LSE, en tenim una altra encara calenta. La que va fer abans d’ahir, a l’escola de negocis ESADE de Barcelona.

La conferència és titula: “Reflexions que ara toca fer”. I en 13 pàgines dona idees profundes, allunyades del debat del dia a dia, però que són la base moral i cívica per una política actual responsable i creativa.

Feu un esforç i no deixeu de llegir aquest escrit, que està pensat per a Catalunya, però que pot servir per l’Aran. Bona lectura.

Aquest cop, bé President.


Text de la conferència, en “Adobe Reader”. (Només cal clicar):
http://n.1asphost.com/jrccm/Conferncia%20Jordi%20Pujol%20a%20ESADE%2014%20febrer%202005.pdf

Fa una hora que ha mort el Professor Josep Laporte.
Sento un buit i una enyorança.



-------------------------------------------------------

Dos papers anònims han corregut per Aran, un de xenòfob contra la immigració en el que portava, com imatge, una creu occitana i és despatxava a gust contra els sectors populars i més desprotegit de la Val d’Aran; l’altre paper anònim és el que recull els números fets pel Conselhèr i Cosso d’Unitat d’Aran, Antoni Asensio i que alguns militants amics seus han fet circular d’amagatotis, és un paper on és “descobreix” el sou dels alts càrrecs del Conselh Generau d’Aran. (Massa petit el País per no acabant-te trobant el repartidor “anònim”).

Un autèntic escàndol.

Tant les cases n’anaven plenes de comentaris, que semblava la mateixa remor de quan és va descobrir públicament quina família aranesa gestionava la casa de putes de la capital, i tant l’emprenyada general ha desbordat la paciència pública, que s’ha arribat a l’extrem que el Síndic d’Aran Carlos Barrera n’ha fet una carta publica.

Era hora! - vaig dir. Passeu-me la carta.... Jo em creia que condemnaria el brot de racisme que està començant al país i que cada dia serà més gran i acabarà se’n un enorme problema, doncs no, anava sobre els sous.

Ah amic, això si que cou!!!.

Uns sous espectaculars!!!. Unes proporcions respecte les inversions en cada sectors, quasi d’infart. O sigui tenim gent ben pagada per no gestionar res significatiu, perquè no queda el suficient pressupost per fer inversions serioses i professionals en el seu camp. Això no passa en totes les àrees, però passa en algunes i impressiona.

I malgrat aquesta situació, encara algú m’ha fet observar, justificant-se i buscant complicitats, que els sous del Conselh són proporcionalment baixos, diuen proporcionalment, si és compara amb el que cobren “secretaris-d’Ajuntament-amb-xalet” contraposant-ho a “secretaris-d’Ajuntament-que-ni-somniar-ho-tindran-xalet”. O també fent-ho proporcional, al marge econòmic aconseguit entre la diferència de sou entre ésser assistent electricista en una residència a diputat de Parlament. Hi ha un marge d’augment espectacular: diuen d’un 300% o un 400%.

Que al Conselh d’Aran hi ha barruts, que ocupen llocs de treball sobrevalorats de sou, i que tenen un baix nivell de productivitat i que en una empresa privada no durarien ni cinc minuts, no hi ha cap dubte. El dia que “ l’efecte Barrera” s’acabi, més d’un i més de dos, tindran un problema de feina i de sou, també espectacular.

Però, no cal fer l’anònim per atacar el Conselh. No cal fer el mesquí i ésser deslleial com oposició. Les xifres són obligatòriament públiques Encara que no cal ni dir, que el Conselh convergent ha camuflat tant com ha pogut les dades.

Però els sistemes democràtics tenim els suficients organismes i institucions de control, per fer sortir aquests números.

L'oposició està disposada a fer aquestes passes?. Aquesta és la gran pregunta.

Perquè hi ha mòltes coses denunciables i Unitat d’Aran, no ho fa.

Algú va anar a un jutjat a denunciar l’arquitecte del Conselh que sent de plantilla, cada mati exercia de privat a Barcelona?. Ningú.

I així en podria dir i documentar altres casos. Però no, el senyor Rufino Martinez del PSC s’ho guardarà a la cartera, com ja ha fet, no sigui que és posin amb ell. Aquesta manera d’actuar, de complicitats, de tirar la pedra i amagar la mà, l’únic que fan és reforçar la frase de desconfiança: “Que tots els polítics són iguals”. I la que: “Avui uns, demà els altres”.

Serà impactant, quan puguem presentar el mapa de negocis compartits entre convergents i socialistes aranesos, que públicament es barallen, però de nit compten plegats com ha anat el negoci comú. Només fan comèdia pública.

Per favor, no ens prengueu més el pel als ciutadans i ciutadanes de l’Aran, si mai hi ha un Síndic d’Unitat d’Aran, algú creu que rebaixaran el sou del gerent de l’Hospital i sobretot dels anestesistes, a la meitat?. Que el futur Síndic, tindrà un sou honorífic?. Que les correctores d’aranès del Conselh hi aniran de voluntàries i a les nits posaran segells a les cartes i ensobreran les invitacions d’algun acte organitzat per un Responsable del Departament de cultura, voluntari i beat?.

Poca broma, estem rodejats de socialistes per totes les administracions, cobrant uns sous d’escàndol i ara us poseu amb el sou del Síndic?.

Malgrat la figura xulesca del senyor Barrera, que queda clar que no vaig amb ell de copes al Vielhito, un Síndic és un Síndic.

Un Síndic és el President d’un País, i aquest càrrec s’ha de respectar de forma institucional. Només poden fer burla, o embrutar la Institució, aquells que d’Aran no és creuen res. No és creuen que és un País, no és creuen que és una cultura, una llengua i una història. Fins que no hi ha cotxe oficial amb banderí d’Aran, ni a la Val d’Aran, ni a fora, es creuran que som País.

Això és Can seixanta, no es respecta res, no és dignifica res. Tant es travesteixen personalment, que també volen travestir-nos a tots, travestir al País, i fer-nos creure que les formes institucionals no són importants.

I per l’altra banda, tant és creuen que és el seu hort, que són capaços de fer autèntiques xoriçades, creien que això del País és el sou i la cartera.

A uns i altres, que són íntimament el mateix, se’ls hi ha de recordar la frase atribuïda als Romans: “... la dona del Cèsar no només ha d’ésser honesta, a més ho ha de semblar...”.

Si ets català i votes sí a la Constitució Europea, fes-t’ho mirar.
Si ets aranès i votes sí a la Constitució Europea, directament que t’ingressin.

S'ha mort Miquel Bauçà, s'ha mort un poeta conseqüent. Fa uns dies d'això, però avui s'ha sabut. Tot ben misteriós com totes les seves coses.

Quan érem petits, els quatre germans, vàrem conèixer i conviure amb molta gent de la cultura, i en concret de la literatura i l'art en general, perquè el nostre pare no parava de convidar a tothom a casa: matí, tarda i nit. En sessions públiques de poesia o d'òpera, o en sessions privades de conspiració antifranquista o en sessions familiars de suport algú. Un dels personatges que sempre recordarem és Bauçà, no només per la seva poètica, sinó per la manera que és menjava a casa, les gambes i els escamarlans: se'ls menjava directament amb toca la closca. I de vegades no es treia ni els seus guants de pell, per realitzar tota l'operació de la teca. Tot un fenomen, que nosaltres petits rèiem i ens donàvem cops de colza, i ell feia ganyotes de complicitat. O potser eren ganyotes, perquè el deixéssim tranquil per fer la seva feina urgent a la taula.

S'anuncia a Aran, una propera Exposició i un cicle de conferències: “Ua lengua, er occitan”. Una bona iniciativa cultural del Musèu dera Val d´Aran. No conec l'exposició, però pel que he llegit del contingut, pot estar molt bé.

Llàstima que les conferències és faran d'aquella manera tant inconfortable, amuntegats entre mig de l'exposició, en comptes d'utilitzar una sala del Parador d'Arties. De vegades una mala logística et pot desmuntar una bona trobada.

Haurem de seguir ben de prop a la Carolina Desel, la directora del Museu, potser algun dia és decidirà a col·laborar amb la societat civil i coproduim la "Biblioteca Bàsica de la Història d'Aran". Jo ja tinc alguns manuscrits de diferents autors, i se'n podrien encarregar molts d'altres. Serien llibres curts i concretats en episodis històrics, amb un llenguatge plener i directa, adreçat als estudiants i al gran públic. Necessitem aquest material urgentment, encara que seria una tasca a fer durant deu anys, mentre esperem aquella "Història General d'Aran", professional i culta, que algú hauria d'escriure. Com també ens falta la gran biografia de Mossèn Condó.


Referència de l'Exposició al Portal de l'associació Vivéncia Aranesa:
http://vivenciaaranesa.blogspot.com

Jordi Pujol ha tornat per tercera vegada a parlar a la meva Facultat, o sigui la London School of Economics and Political Science, la LSE.

Ha estat un petit show d'una hora que ha fet les delícies d'un públic heterogeni format per diplomàtics, ambaixadors i ex-ambaixadors, acompanyats de tota mena d'ajudants i funcionaris, alguns d'ells encarcarats de gomina, a més de directius de banc (la festa la pagava el Banc de Sabadell) i també hi havia com a públic, tota la tropa del que en podríem dir la doble comunitat d'estudiants catalans i la dels espanyols de la universitat. Gent molt jove que quasi no en conec a cap.

La conferència anava de política exterior espanyola, " ..de l'Aznar a Zapatero". Pujol ha parlat com espanyol i s'ha quedat tant ample. De brometa en brometa, de pífia darrera pífia idiomàtica (l'anglès el destrossa), va desgranar un discurs típic d'un polític que podria haver estat perfectament de Múrcia.

Anys d'haver-me discutit sobre terminologia alhora de parlar sobre nacions sense estat i nacionalisme amb tota mena de professor d'aquí, d'haver discutit el llenguatge imperialista que el propi anglès té com a llengua, i que no és perquè sí, dir "regional elections", emfatitzant aquest "regional" que nega el contingut de "nació" dels països amb contingut nacional, formalment no reconeguts: Doncs no, en Pujol també.

Jordi Pujol no va cuidar el llenguatge i des del meu punt de vista va ésser decebedor. Però segur que m'equivoco, perquè va agradar, sobretot aquest aire de pagès murri amb vestit de diumenge, que estava molt amb la línia d'on es feia l'acte, una vella biblioteca de l'edifici antic de la facultat, on hi han, entre cadires de plàstic, una trentena de butaques, estil butaca-enorme-de-televisió, totalment deteriorades i d'una tapisseria que li fa falta ésser repassada o millor jubilada.

De tota la sala l'únic que està fent una tesi doctoral sobre el pujolisme sóc jo, per tant no és d'estranyar que em cansi aquesta mena de superficialitat i relacions públiques que són aquesta mena d'esdeveniments. Com sempre, els que venen de Catalunya confonen un possible auditori de Masnou amb el tant desitjat auditor de la real LSE, que Pujol no va tenir i que segurament no tindrà mai.

La LSE és una de les capitals del pensament econòmic i polític on convivim la florinata dels taurons de l'economia amb els que tenim preocupacions socials. L'staff professoral és de molta categoria i accepta els organitzadors de l'acte, cap dels altres estaven a la sala.

I això passa, per la pròpia dinàmica de l'acte, que sembla que tothom sap, un acte per entusiasmar tietes i funcionaris, per fer relacions i per entabanar estudiants enyorats, equipats amb mòbil que fan fotografies, i que no varen trigar ni un minut a enviar-los-hi una foto del Pujol als pares.

Encara falta aquella conferència profunda, que desprès es pugui editar i acabi sent un text per utilitzar com a material acadèmic. Pujol s'ho mereix i el meu País també.

Feia dies que no escrivia al meu diari, al meu dietari personal. Des de Nadal a avui han passat tantes coses en general i a la meva vida, que no em quedava esma d'escriure ni una línia.

Canviar el despatx particular de Vielha a Londres (amb mudança inclosa), acabar un Màster amb presentació d'una tesina, com a complement d'un Doctorat sobre la identitat aranesa, encarrilant així la recta final de la tesi doctoral; obrir tota una militància cívica i professional de defensa dels drets humans en organitzacions internacionals, són raons suficients per estar inquiet.

Però si jo no deia res, si que he rebut múltiples e-mails de lectors d'aquest blog. Haig d'estar agraït a tanta fidelitat per part de molts lectors i lentament els contestaré tots. Només donar constància d'un e-mail rebut del parlamentari Paco Boya, que per les característiques que té, valdria la pena contestar-lo públicament en un altre escrit.

També en aquest període de temps vaig rebre una trucada del Síndic d'Aran, Carlos Barrera. Feia set anys, set, que no em reunia oficialment amb el Síndic, -havent editat i dirigit un diari en aranès, estant fent una investigació internacional sobre Aran i havent creat una entitat cultural-, doncs sembla que tot continua amb els astres en contra, perquè per una logística mal resolta, la reunió no és va fer, quedant ajornada, per silenci administratiu, sine die.

Entre els insults d'uns i els ningunetjos dels altres, sembla que tot continua igual i amb bona salut. Sembla que inquieto a certa classe política d'Aran i és una llàstima. Sobretot perquè no entenen que cal una societat civil organitzada i independent. Que aquesta és una manera de contribuir al procés nacional aranès. Ni una nòmina, ni un compradeig, ni un favor, ni un carnet, poden modificar una trajectòria ni un projecte cívic.

La intransigència de defensar Aran com a País, de defensar la cultura aranesa, de defensar l'aprofundiment de la democràcia a Aran, de defensar la transparència de l'administració publica, de defensar els valors democràtics, populars i progressistes, la defensa del treball ben fet, la defensa de reciclar-se constantment i d'afavorir l'estudi i la preparació; és una postura dura, que et col·loca en un via crucis d'incomprensions, que acabes sent incomoda, però el temps ens donarà la raó.

El capgirament de valors que és dona a Aran és tan brutal, que un dia petarà. El pitjor que li pot passar a una minoria, és no ser-ne conscient que n'és. El nivell de vida, els cales i la sopa boba, han estat i són uns mal aliats per les reivindicacions araneses.





----------------------------------------------------

Portal de Vivéncia Aranesa: http://vivenciaaranesa.blogspot.com

Plataforma "Drets Humans / Human Rights" (En fase de proves): http://dretshumans.blogspot.com

Spanish foreign policy - the Right Honourable Jordi Pujol to speak at LSE
Monday 7 February, 5pm, Shaw Library, Old Building, LSE

The Right Honourable Jordi Pujol, former president of the Catalan Autonomous Government and founder president of the Democratic Convergence of Catalonia (CiU) party, Spain, will give a public lecture at the London School of Economics and Political Science (LSE) on Monday 7 February. He will speak on "Spanish Foreign Policy: from Aznar to Zapatero".

Professor Paul Preston, Príncipe de Asturias Professor of Contemporary Spanish Studies and director of the Cañada Blanch Centre for Contemporary Spanish Studies, will chair this event, which is organised by Enterprise LSE and the LSE Cañada Blanch Centre.

The lecture will be followed by a reception in the Senior Dining Room. All are welcome to attend but places are limited to 150 and will be given on a first come, first served basis.