Al Parlament de Catalunya ahir és va escenificar, el que feia dies corria entre els partits diem-ne catalanistes:
PSC, ERC, ICV i CiU, el que en podríem dir la síndrome del malalt que ha tingut un infart. La síndrome de conducte d’aquest malalt seria: Acolloniment, avisat que això ha anat seriosament, avisat que quasi no sent surt i predisposició a fer bondat.
És constatava una espècie de pànic patriòtic de que tot el capital d’imatge del País i de la política se’n anava a terra. Resultat: a tota costa s’havia de plegar veles i retornar a la normalitat política. I per això és va instrumentalitzar una moció de censura que ells mateixos, els del PP, deien que era instrumental i al final han estat ells els grans instrumentalizats.
Cinc minuts de glòria pel Sr Piqué i desprès de fer públic l’acord de disculpes (Maragall), de treure la querella (Mas), de beneir les retractacions (Carod) i d'estirar les orelles a Maragall (Saura), la querella va i ha perdut tot el protagonisme.
Tot plegat un exercici de responsabilitat per part de tots.
Unes observacions:
El pitjor que tenen els líders polítics són els seus entorns: L’entorn d’assessors, l’entorn de diputats, l’entorn de militants de l’aparell, l’entorn mediàtic del partit i l’entorn dels intel·lectuals orgànics.
Cada partit té la seva tribu d’energúmens que de vegades se’ls hi escapa de les mans als propis líders i en aquest conflicte això ha quedat ben patent.
El
President Maragall està rodejat d’una gent de poc de fiar, dic dels seus. Excepte el germanet Ernest i algun Conseller, li té més fidelitat el Conseller en Cap d’ERC que algun dels seus propis Consellers de partit, que no fan més que parlar malament del President.
No cal ni dir els Capitans del seu partit,
uns judes en potencia. I una militància formada en l’antipujolisme visceral, i que no respon a les intencions del maragallisme actual.
Uns mitjans de comunicació amics, convertits en
l’agit-pop estalinista del socialisme, totalment fora del maragallisme.
“El Periódico” és la perla a tota aquesta escombraria de periodisme, és el prototip de diari sensacionalista anglès, on a la segona plana cada dia, cada dia de l’any i surt una senyora despullada a l’estil d’Interviu. Al
“Periódico” la “senyora” és el seu director el senyor
Franco i la
Pilar Rahola, que no surten despullats, però si que ho fan, metafòricament parlant. És el que hi ha.
I per acabar els intel·lectuals del PSC, els orgànics, els que canten la consigna vernissant-ho amb tota mena de frases intel·lectuals. D’aquests, n’hi ha de dues menes: els que segueixen el que diu el partit amb un odi a l’oposició i al País, absolutament de tractament, perquè és un odi a la gent, a la seva gent, al País. I desprès hi ha els altres: els que anys i anys. han menjat del socialisme i ara d’una forma indecent, ataquen personalment al President Maragall. Ataquen a un dels seus, la mà que els donava i els dóna encara de menjar. Uns autèntics impresentables.
En el camp de CiU : El cap de l’oposició
Artur Mas, s’ho ha de fer mirar.
Ni havia d’haver posat la querella, ni havia d’haver fet cas a aquesta colla de hooligans que el rodegen. Que d’una vegada és facin grans!!!.
Perquè el nacionalisme català possibilista, ha de pegar la novetada d’aquests immadurs que rodejant al senyor Mas?.
Perquè han “jubilat” tot el sector nacionalista de mitjana edat, fets en l’experiència, l’estratègia i la tàctica?. Així, mai Artur Mas serà President de Catalunya.
Tots els
antisocialistes i anticomunistes d’ofici que rodeixen a Mas, els hauria d’engegar a picar pedra. Ni aquest
nacionalisme pijo que el rodeja, ni el senyor Mas durarien ni un dia a l’empresa privada de veritat, no
la del papa o la de l’oncle, la de veritat.
A aquests morenets d’esquí de Baqueira, els hi podries explicar Artur Mas, que precisament el Conseller Nadal és l’ala nacionalista del PSC, i que és un dels pocs que no convé de cap manera destruir.
Artur, tens massa gent que els agrada dir-se sobiranista, perquè no tenen el coratge de dir-se independentistes, i que fan política de pa sucat amb oli, fent
frivolitat nacionalista. No saben el que és el nacionalisme possibilista, ni el seu projecte, volen fer “l’altra ERC”, perquè els hi falta
esperit de militància per fer-se de l’ERC autèntica.
I de l’entorn de la premsa, quasi no caldria ni parlar-ne, perquè si tot els que els hi queda als Convergents és aquest malalt de sexe i reaccionari com és el senyor
Salvador Sostres, estant perduts. Perquè els quatre periodistes de l’AVUI que tenen, fan més d’Unió que de Convergència. I dels intel·lectuals, només en tenen un, que estava a sou, i que quan va canviar la truita ja estava i està a sou dels altres. O sigui ni premsa, ni intel·lectuals. Perquè?. Perquè els compraven i ara no poden.
I els entorns d’ERC?. El
senyor Carod rodejat de anti-pujolistes i anti-mas també viscerals, per tot arreu. Alguns d’ells, de res han passat a cotxe oficial, tots col·locats i amb la síndrome d’aquell que ha patit gana. O sigui aquells que gasten poc, perquè se saben el valor de cada euro, perquè s’ha passat fam. Però alguns van de nou ric insuportable.
Desconec l’entorn dels assessors particulars, només en conec una persona, que va teoritzant
“etnicitat” pel món anglosaxó o sigui un nacionalisme extremadament perillós i reaccionari. Però sempre he tingut la sensació que Carod va per lliure, almenys intel·lectualment.
Desconec l’entorn de diputats.
L’entorn mediàtic del seu AVUI, en comptes d’ajudar sempre, sempre és la zitzània de l’odi al nacionalista possibilista. Fan la feina bruta. Com la fan alguns intel·lectuals, que juguen
“a la puta i la ramoneta”, per una banda reclamem unitat del nacionalisme i per l’altra li diuen a l’altra part, (absolutament necessària, si és vol unitat), que són uns lladres. Alguns d’aquests intel·lectuals tenen uns escolanets amb atributs de
palanganeros, que són uns autèntics malalts de la denúncia dels sectors dels negocis de Convergència. Fins aquí, hi podria estar d’acord, però el que passa, és que ells, durant anys, han viscut d’aquests sectors de forma encoberta, amb ajudes camuflades a tota mena d’organismes seus, això sí, cofinançats simultàniament per alguna Diputació socialista. Quin entorn d’opereta i d’hipòcrites!!!.
Final: Sort que tenim un Maragall, un Mas, un Carod i un Saura, perquè si depenguéssim dels altres, dels ENTORNS, no quedaria res viu, és clar políticament parlant.
La solució del Parlament, que acabarà avui, només es pot entendre en clau patriòtica, i malgrat totes les meves discrepàncies, em trec el barret al “quartet de líders”, per haver sabut retornar a la normalitat de la convivència catalana.
Al Portal de Vivéncia Aranesa és reprodueix una carta oberta del President de l’Institut d’Estudis Occitans adreçada a Pascual Maragall, que no té pèrdua. Sobretot perquè posa en evidència a David Grosclaude, el propi President de l’Institut, que sempre s’ha apuntat a aventures estranyes com l’Euroregió de Maragall, l’Eurocongrés filo convergent, Polítiques pirinenques a lo Paco Boya (Unitat-PSC) o sigui autoodi identitari, raspallar al Conselh Generau convergent i el resultat lògic de tota aquesta confusió, és la maragallada de l'ingrés a la Francofonia.
