Ens hem de felicitar per la concentració d’ahir a Aran i felicitar als organitzadors.

Jo en sé poc del que va passar, jo estic a Londres, però puc endinsar-me en totes les vies d’informació que ofereix internet, per descobrir el poc tractament de l’esdeveniment per part de la premsa nacional catalana.

Segurament l’única premsa local, que ha estat a l’alçada ha estat “EL Segre”. Aquest diari filo-socialista ha entès que calia foto de portada de la reivindicació aranesa. Malgrat les distàncies i el seu usual sectarisme, molt bé aquesta vegada. Per tant barretada i felicitacions.

“La Mañana” no en fa portada i del que en diu a dins, no ho reflecteix via on line, o sigui que no ho sé. Aquests filo-convergents s’han equivocat i a la llarga ho pagaran en lectors aranesos.

És com inconcebible que el diari “Avui” no en digui res de res. Ni la milionada que pagava el Conselh Generau d’Aran per fer un publi-reportatge setmanal, ha entendrit el cor del periodisme nostrat, que quan és tracta d’Aran: o passen per caixa o la merda amb les seves reivindicacions. Per Barcelona, la Val d’Aran és o una pedra a la sabata o les vacances pijas de la neu. Que el Síndic Barrera n’aprengui, i sàpiga on és el periodisme del país i on és, simplement, la publicitat pagada.

De tots els altres diaris no cal ni parlar-ne: res de res.

Al moment que he escrit això no puc saber que farà TV3. Potser passar alguna cosa al programa “Comarques”, precisament el títol ja està en sentit en contrari a l’esperit de la concentració. Dubto que passin res al "Telenoticies" nacional, perquè aquest programa emblemàtic no varen ni citar la “Festa d’Aran”, menys encara ara. Però està per veure. De moment els programes d’ahir de pagament de TV3, només puc comprar-ne un sobre “Aran i l’esturió”, la gran noticia culinària que eclipsa la mobilització reivindicativa.

De tot això, res és nou. Als catalans la qüestió aranesa els interessa poc. I els partits s’han trobat en un problema.

Però no fem trampa:
Tots els partits aranesos son sucursals dels partits catalans, per tant hi ha uns espectaculars fracassos interiors i les seccions nacionals araneses dels partits, no han sabut convèncer als seus.

A més, el Conselh Generau té un enorme problema de promoció d’imatge i de màrqueting. Treballen amb l’estómac i van de figures, no entenent que son ells qui han de passar, mil i una vegada, resum dels esdeveniments, notes de premsa, fotografies. Han de trucar i trucar i trucar a la premsa , han de fer de grup de pressió i ésser una gota malaia. Però això no és fa, perquè no és treballa professionalment en aquest camp. És una llàstima, però és així.

El resultat el tenim avui: quasi un silenci total a tot Catalunya del que va passar ahir.
Visca l’Aran!.


...

Algun polític que anirà a la concentració de diumenge a Vielha per demanar més cotes d’autogovern aranès al nou Estatut d’Autonomia, haurà de mirar a terra de vergonya, perquè s’ha de tenir molta cara, desnaturalitzar al Parlament de Catalunya “l’Acord Nacional Unitari de la Val d’Aran” que s’havia aprovat en un Manifest consensuat i presentar-se ara, a liderar mobilitzacions a Aran. (Amb articles a la premsa inclosos)

En la convocatòria de la futura concentració a Vielha és diu: “... enfront la decepcionant acollida que ha tingut per part de la ponència redactora del nou “Estatut d’Autonomia de Catalunya”, el document unitari aprovat per consens en la Val d’Aran amb les aspiracions del poble aranès en referència a la consolidació de la nostra identitat, i que no ha estat contemplat pels partits catalans.......(....) ...us convoquem...”.

O sigui que ara el parlamentari Paco Boya, que deia i xulejava públicament, que ell havia fets els deures i el seu partit PSC (sic) havia presentat una proposta sobre Aran a la ponència i els demés no, és manifestarà contra la seva pròpia proposta, que precisament dinamitava “l’Acord d’Aran”. Ho feia de contingut i a més de forma, perquè és deslligava del consens i anava per lliure.

L’Alcalde de Vielha, Joan Riu, també és concentrarà i ens cantarà un bolero, perquè va intentar destruir l’Acord de consens, no va poder i ara critica, oportunistament, a qui no fan cas precisament de l’Acord aranès. I així podríem anar continuant amb tota la gent d’Unitat d’Aran. Potser que la concentració s’hauria de fer a les portes del local d’Unitat, on també hi ha una placa identificativa i en solitari, que diu PSC, que suposo que deu ésser un d’aquests partits catalans que critiquem. Més malabarismes!

Els polítics araneses en conjunt, amb el Síndic Barrera al davant, no han fet els deures i han negociat molt malament tota la qüestió aranesa. No és pot anar de passerell, quan els altres juguen a primera divisió.

També és de pel·lícula que “Lengua Viua” que va ésser l’únic grup cívic aranès, autènticament esquirol, que va donar suport a tota l’enredada del “Bus de l’Estatut” i les seves “festetes” del Tripartit o sigui que va jugar al folklore i no a la pressió polític com reivindicàvem molts d’altres, i com també els hi correspondria a ells fer-ho, ara s’apunti en solitari com els organitzadors civils que lideran el procés de la crítica. Segueixen “l’estil Boya”. Perquè no es pot anar a la processó i repicar les campanes. No és pot enredar sempre a la gent. Viuen del cuento i els hi va el victimisme.

A Vielha és pot fer una `setmana de solidaritat al desenvolupament i la cooperació´, amb un munt d’entitats cíviques de tota mena, treballant conjuntament, i no és pot convocar una mobilització reivindicativa per Aran, participat tothom com a convocants.?. Son uns autèntics sectaris.

Però dit tot això, espero que tingui molt d’èxit la mobilització per Aran i espero que tothom, tothom sense exclusió, hi vagi.


...

.................


Mentre tenim tots els transports en alerta màxima, o sigui: o els terroristes o la policia et poden liquidar a Londres, ha aparegut l’acord històric de l’acabament de la lluita armada de l’IRA.

És una gran noticia, ja hi haurà temps per fer les anàlisis, però dit senzillament, com estat d’ànim, és un reconfortant pas per construir, una engruna més, la cultura de la pau. Per Irlanda del Nord i del Sud és un pas de gegant.

Fins arribar avui, s’ha recorregut un llarg trajecte, on un imaginatiu i revolucionari Acord, “l’Acord de Divendres Sant”, ha permès aquesta solució. Que ningú s’enganyi, l’Acord és d’un enorme contingut polític que ha involucrat dos Estats: el Regne Unit i Irlanda. Cap solució policial, ni de l’exercit, ha acabat portant fins aquí, ha estat l’Acord que ho ha fet possible.

A més, sense escrúpols s’ha amnistiat a membres de l’IRA que han utilitzat les armes i han matat. I és que no podia ésser de cap altra manera.

És inevitable avui, pensar en el País Basc i ETA.

Serà molt complicada la sortida al País Basc, la caverna política i mediàtica faran difícil tot el procés. Juntament amb tot aquest món de rancúnia i manipulació política, també hi ha les “associacions de les víctimes”, inclosa la catalana.

El millor homenatge a les víctimes avui, és aconseguir la pau.

------------------------------------------------------------------------------
Declaració oficial de l'Exèrcit Republicà Irlandés IRA


El lideratge d'Oglaigh na hEireann ha ordenat formalment que es posi fi a la campanya armada.

Això tindrà efecte a partir de les 4pm d'aquesta tarda.

A totes les unitats d'IRA se'ls ha ordenat que abandonin les armes.

A tots els voluntaris se'ls ha ordenat que ajudin al desenvolupament de programes purament polítics i democràtics a través de mitjans exclusivament pacífic.

Els voluntaris no han de participar en cap altra activitat, en cap cas.

El lideratge d'IRA també ha autoritzat el nostre representant a comprometre's amb l'IICD [Comissió Internacional Independent de Decomís] per completar el procés que porti a posar les armes fora d'ús, de forma verificable, la qual cosa augmentarà la confiança pública. Aquest procés hauria d'acabar tan aviat com fos possible.

Hem convidat dos testimonis independents, de les esglésies protestant i catòlica, a fer de testimonis.

El Consell de l'Exèrcit pren aquestes decisions després d'un procés de discussió i consulta intern sense precedents amb les unitats de l'IRA i els Voluntaris.

Apreciem el camí sincer i directe en el qual s'ha fet el procés de consulta i la profunditat i contingut de les submissions.

Som orgullosos de la forma de camaraderia en la qual s'ha portat aquesta discussió veritablement històrica. El resultat de les nostres consultes mostren com és de gran el suport a l'estratègia de pau del Sinn Féinn, entre els Voluntaris de l'IRA.

Hi ha també una preocupació inqüestionable respecte a la incapacitat dels dos governs i els unionistes per participar plenament en el procés de pau.

Això ha creat dificultats genuïnes. La majoria aclaparadora del poble d'Irlanda plenament dona suport a aquest procés.

Ells i els amics de la unitat irlandesa per tot el món volen veure la plena aplicació de l'Acord de Divendres Sant.

Malgrat aquestes dificultats s'ha considerat que les nostres decisions avancen els nostres objectius republicans i democràtics, incloent-hi el nostre objectiu d'un Irlanda unida.

Creiem que hi ha ara una manera alternativa d'aconseguir això i acabar amb la dominació britànica sobre el nostre país. És la responsabilitat de tots els Voluntaris mostrar lideratge, determinació i valor.

Som molt conscients dels sacrificis dels nostres patriotes morts, dels qui van anar a presó, dels Voluntaris, de les seves famílies i la base republicana més àmplia.

Reiterem la nostra opinió segons la qual la lluita armada era totalment legítima. Som conscients que molta gent ha patit aquest conflicte.

Hi ha un imperatiu imposat a tots els bàndols i aquest és el de construir una pau justa i duradora. La defensa de les comunitats nacionalista i republicana comunitats ha crescut amb nosaltres.

Hi ha una responsabilitat davant la societat per assegurar que no hi hagi cap reaparició dels pogroms de 1969 i els primers anys setanta.

Hi ha també una responsabilitat universal per fer front a les actituds sectàries en totes les seves formes.

L'IRA es compromet plenament amb els objectius d'unitat d'Irlanda i independència i a construir la República dibuixada en la Proclamació de 1916.

Fem una crida a la màxima unió i esforç dels republicans irlandesos a tot arreu. Som segurs que treballant junts els republicans irlandesos podrem aconseguir els nostres objectius.

Tots els Voluntaris són conscients de la importació de les decisions que hem pres i tots els Oglaigh són obligats a complir plenament aquestes ordres.

Hi ha ara una oportunitat sense precedents d'utilitzar l'energia considerable i generositat que tenim en favor del procés de pau.

Aquesta sèrie completa d'iniciatives sense parangó és la nostra contribució a això i als esforços continuats d'aconseguir la independència i la unió de la gent d'Irlanda.

(28 de juliol de 2005)

------------------------------------------------------------------------------
DOCUMENT FONAMENTAL:

"L’Acord de Divendres Sant".
(Belfast, 10 d’abril de 1998). [En anglès /pdf./ CLICAR].

L’Acord fou el primer miracle per Irlanda!. Han passat quasi 7 anys.


...

....................

.........."Shoot-to-kill" tactics. London 2005.


...

Fa gràcia veure com els diaris de Madrid tracten el tema de la nova pel·lícula de Mel Gibson. En concret, és sobre una qüestió de llengües. Amb titular com “Del Arameo al Maya”, ens expliquem sorpresos, que l’actor-director està a punt de començar el rodatge de la pel·lícula “Apocalypto” i que ho farà en maya, desprès d’haver rodat la famosa i tan discutida pel·lícula “La Passió de Crist”, on hi havia escenes en arameu.

El senyor Gibson no és àngel de la meva devoció, ni tampoc he vist la pel·lícula sobre Crist, però em sembla bé que tingui sensibilitat a les llengües. Sembla que hi ha gent, quasi sempre monolingüe, que no donen valor al patrimoni de la humanitat, que són totes les llengües sense exclusió, per molt minoritàries que siguin.

Des de Madrid, i sobretot en certs ambients periodístics i polítics, de llengües n'hi ha de primera i imperials i les altres, són els anomenats “idiomes poc comuns”. A més sempre hi ha bàrbars, com aquell dirigent presumiblement d’esquerres del País Basc, que va expressar que mai parlaria en euskera, perquè és una llengua de violència.

No sé com s’ho farà en Gibson, perquè del maya hi ha molts i variats dialectes, però és un signe de profund respecte utilitzar-lo en una pel·lícula, que a més serà vista per milions i milions d'espectadors del planeta.

Esperem que un dia Gibson descobreixi el català i l’occità i ens projecti de cop, al món.


...

ASMAT

.........

Un amable lector d’aquest Blog em preguntava que com és podia fer “Lobbying lingüístic a nivell personal, sense violentar, contundentment però de manera amable”, com jo havia escrit, en aquest mateix Diari Cívic.

Doncs, reprodueixo a continuació un exemple, del que avui he rebut resposta.

És tracta d’un interessant projecte de Barcelona, anomenat ASMAT. És una botiga de material de viatges, un cafè, un Club, una web, tot: com a plataforma de promoció de viatges independents.

Però, ni anomenar-se ASMAT pels asmats, habitants d’una zona del mateix nom i que està situada al sud de la costa de Papua Occidental, la meitat occidental de l’illa de Nova Guinea ( zona que l’imperialisme indonesi la reivindica com la seva província numero 28, que anomenen “Irian Jaya”), ni per l’espiritualitat asmat amb la seva “memoria passionis”, la memòria del trauma, del que s’ha perdut una història amagada; no ha ajudat perquè els promotors del projecte, -amb en Jordi Salvador com a Director General-, facin una Web on s’incloïes el català, no cal ni dir que tampoc s’inclou l’asmat (que el parlen 70.000 persones), simplement l’han fet en espanyol.

Com que la contradicció era massa gran, els hi vaig escriure un e-mail en català, -no ho vaig fer en asmat, per si de cas-, i la cosa ha anat bé i de forma civilitzada.

Incloc a continuació els e-mails que han circulat per aquest afer.

El meu e-mail està signat per mi, el d’ASMAT no té nom, però segur que hi ha algun “amic invisible”, al darrera.


E-mail 1:

Títol : LA WEB

Dia: Divendres, 22 juliol 2005

Text:

"Companys i companyes d’ASMAT,
Algú és pot creure a Barcelona que aneu de bon rotllo, si la vostra web no té una versió catalana ?. Suposo que coneixent el parcal, potser entendreu que té un significat enorme no utilitzar avui, en PUBLICITAT i COMUNICACIÓ, la llengua nacional de Catalunya. Cadascú que parli com vulgui, una altra cosa és presentar-se en públic i buscar clients. No us presenteu com a progrés i avançats, perquè no ho sou.

Jo visc a Londres tot l’any o sigui que ara no em vingueu que sóc poc cosmopolita. Jo també sóc un viatger independent.
Us pregaria que intenteu arreglar-ho. Gràcies.

Molta sort amb la vostra empresa
Salutacions
Joan-Ramon Colomines-Companys"



E-mail 2, la resposta.

Títol: RE: LA WEB

Dia: Dilluns, 25 juliol 2005

Text:

"Hola Joan Ramon,

des de ASMAT compartim totalment el teu punt de vista. Tant és així que la versió catalana de la nostra web està en construcció i a punt de ser penjada. Esperem que en menys de dues setmanes estigui operativa. Gràcies però per la teva sana bel·ligerància cívica.
Salutacions,

ASMAT.com"



....................................................................................................

ARAN, UN PAÍS OCCITÀ

S’anuncia que el Conselh Generau d’Aran repartirà 3.000 banderes araneses amb el lema “Aran, un País”, perquè la població ho col·loqui a les finestres de casa seva, com un acte reivindicatiu a favor del reconeixement d’Aran al nou Estatut d’Autonomia.

A mi em sembla molt bé.

El dia que el "Plenari del Conselh Generau", o sigui el "Parlament aranès", funcioni com un veritable Parlament i la gent ho sàpiga, m’agradaria que aquest tipus de mobilització ciutadana sortís d’aquest organisme plural. Avui la convocatòria és governamental o sigui d’un sol color polític. Però millor això que res.

Ara veurem si alguns convergents botiguers –lligats al govern del Conselh- que varen refutar posar als seus aparadors de samarretes, els cartells de Vivéncia Aranesa, de l’any 2004, que deien: “Era Val d’Aran ei un País e non pas ua Comarca. Explica’c”, ara són conseqüents. També veurem com els buròcrates d’Unitat d’Aran de l’Ajuntament de Vielha, que varen retirar els mateixos cartells de les seves instal·lacions esportives, perquè no quedava bé, perquè venia l’Iñaki Urdangarín de la Casa reial, ara posaran la bandera reivindicativa.


...

Potencialment avui a Londres, qualsevol ciutadà, de a peu, és un terrorista.

Se m’apropa un tio de paisà, amb una cara de hooligan que fa fredat, i amb mals modus m’arracona.
–Però que fas, cretí !!!. Li crido.
Perquè carai haig de saber que és policia?.
Perquè carai haig de fiar-me, d’aquesta mena de personal?.
A més, no s’identifiquen.

No només ens faltaven els terroristes assassins, sinó que a més, tenim la policia de paisà, actuant amb prepotència i de safari. S’han carregat un individu, de vestimenta estranya o sigui el que aquí en diuen “ètnica”, perquè colant-se al metro, salta una tanca i perquè no va fer cas a agents de paisà.

I encara l’Alcalde de Londres, tant progre ell, ho justifica.

Avui dissabte, la policia uniformada fa el "gran numero", fent escorcollaments personals al metro. I ho fa en estacions de metro, bàsicament turístiques, perquè avui al Gran Londres, fins i tot el metro de l’ àrea 2, és podria entrar, per centenars d’estacions, carregats d’explosius del tipus que vulgueu, perquè no hi ha ni un miserable policia uniformat, ni un simbòlic personal de metro, observant.

Fan desplegament per crear confiança i seguretat, i el primer que fan és matar un brasiler electricista i malauradament pringat, però NO terrorista, al metro. Tota la campanya de màrqueting d’aquests inútils, se n‘ha anat a la merda. Només cal que vagis als Pubs i escoltis les converses.

......

...........Per a Jean-Charles "JOAO" (1978-2005, Stockwell Station, London Underground)

.........Uma gota de chuva
.........A mais, e o ventre gravido
.........Estremeceu da terra.
.........Através de antigos
.........Sedimentos, rochas
.........Ignoradas, ouro
........Carvco, ferro e mármore
........Um fio cristalino
........Distante milinios
........Partiu fragilmente
........Sequioso de espaco
........
........Em busca de luz.
........Um rio nasceu.


"O RIO"
del poeta brasiler, Vinicius de Moraes, 1913-1980.


...
...

La policia britànica s’està enfangant.
Comencem a perdre les llibertats civils a Londres.


...

L’agost del 2001, va haver-hi un suposat atac d’àntrax a Londres, la policia va dir que tot era fals, però aquí tenim la prova: la fotografia, feta en exclusiva per Marc Colomines. Era totalment irrebatible, que almenys la policia s’ho havia pres seriosament. Però ells deien que era una invenció de la premsa, que ningú s’havia mobilitzat.

Algú és creu la policia anglesa i el seu Servei d’informació?.

On és el periodisme de carrer, independent i professional, que ens expliqui les coses? Perquè tothom explica el mateix?

Quin és aquest periodisme de premsa escrita i de premsa digital, que només reprodueix les coses de la televisió, en especial Sky News, i fins i tot ens reprodueixen les imatges de pantalla?

On és la corresponsalia internacional catalana, que ens doni informació i no opinió?.
On són els corresponsals catalans de carrer a Londres, que busquen informació pròpia i no ens fan de transmissors dels comunicats oficials?.

Desprès passa, que ens expliquen les redaccions catalanes –incloses les edicions digitals-, que les bombes al metro del 7-J, varen esclatar seqüencialment, en hores diferents, i fins i tot, en varen fer quadres interactius ple de colors, i tots els que érem aquí sabíem que no havia anat així, malgrat que ho digues la policia durant hores. (O dos dies?).

El que està passant avui a Londres, no està passant com ens ho expliquen.

Ara només falta que en Gaspar Hernández del programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio, truqui a la politicòloga Montserrat Guibernau a Londres, perquè expliqui a l’audiència que no ha pogut agafar el tren pels incidents i no aporti res més, i a més ens clavi un spot publicitari de Blair, com va fer el 7-J, i així tota Catalunya informada.


...

Quan busques feina al Regne Unit, les anècdotes són a cabassos. Com explicar qui són els aranesos?. I encara més fort, com explicar el treball cultural i la meva inversió privada en una cultura, que per un britànic tauró de brokers, és petita, insignificant i un mal negoci. I a més, li haig d’explicar que jo vaig néixer català, una altra cultura també maltractada. I no... res a veure amb els toros.

En una selecció laboral, no vas a fer proselitisme, busques la feina.

Si en una entrevista de treball, el senyor o la senyora que m’està interrogant, em fot mà, tothom entendria, que jo m’aixeques i els hi poses els punts sobres les is.

Però si és posen reaccionaris, i fan comentaris denigrants sobre les cultures minoritàries, que és per a mi, com posar-me la mà a sobre de forma furtiva i no consentida, no em puc aixecar i fer un escàndol. Fins que t’adones que allò no va per tu, i llavor els engegues, i a més ho fas amb rin-tin-tin: - Carallots, que us moqui la mama!!!.


...

BUSCANT FEINA

A partir d’avui, són quinze hores diàries, dedicades a trobar una nova feina per a mi.

El repte és molt complicat, però són moltes hores de preparació personal per començar amb força en una nova etapa.

Quina feina?. I a on?.

Hi ha diverses possibilitats: o convertir-me en autònom i començar la meva pròpia activitat o convertir-me en assalariat.

Que sóc avui ?. Doncs, en el món anglosaxó, un “Cultural / Civil Rights Programme Senior Executive”, alguna cosa així com un “Executiu senior del programa de drets civils i culturals”. Més a prop del voluntariat, que de l’assalariat.

Sense sortir-me del “Charity Sector” o sigui del món de les ONGs de Cooperació i Desenvolupament, de les entitats culturals i de les entitats de salut, haig de fer un salt a tenir un sou amb cara i ulls.

Però com sempre hi ha una contradicció, que és: voler fer coses culturals, acadèmiques i cíviques que son caríssimes, que m’aprimen el meu compte corrent, com per exemple viure a una de les ciutats més cares del món com Londres, i a la vegada estar disposat a cobrar poc, si la cosa s’ho val.

Com a venedor de cotxes em forraria. I a més de segona mà. Però quina merda de feina!.

Estic disposat avui i ara, a anar a Llatino-Amèrica, com a gestor de projectes humanitaris amb un sou baix. Això val la pena fer-ho. Però hi ha una dificultat que desconeixia, el “funcionariat de la solidaritat” és enorme, potent, corporativista i excloent. En alguna ONG grans, fa angunia aquest tipus de funcionariat, d’altres van molt millor. El cert és que no sé de quina manera entrar-hi. He estat l’acompanyant tonto de diferent seleccions públiques, que desprès ha resultat ésser una selecció interna i restringida camuflada, tot prèviament donat. Exactament igual, que molts partits polítics.

Podria tornar a fer de periodista com a redactor. En anglès?. En castellà? En aranès?. En català!. M’agradaria saber totes les llengües possibles, però estic tip del via crucis de les llengües. En aymare i en quechua?.

Utilitzant una paraula d’argot de jove d’avui: Quin lloc em mola?. Quina localitat m’atrau, per treballar?.

Aran?. Catalunya?. Andorra?. Anglaterra?. Escòcia?. País Basc?. Galícia? Madrid? Nicaragua? Santo Domingo?...... Doncs qualsevol lloc d’aquests podria ésser.

Avui ja està a tota màquina, la recerca de feina.

Estesa de Currículums meus, a tots els idiomes, per les més variades i variopintes seleccions de personal d’arreu del món.

Si algú sap alguna feina, que m’avisi. D’altres em voldrien ben lluny, perquè no “emprenyi”. Doncs, que també m’avisin. I si algú necessita un currículum que m’ho digui, amb rapidesa express, el rebran a la seva bústia electrònica.

I si tornes a publicar Eth Diari?.


...

Per un moment el romanticisme del que representa Londres, m’ha fet baixar la guàrdia de tot el que està passant a nivell internacional. L’agressió a Londres, injustificable, no justifica el terrorisme d’estat que també patim, a nivell mundial.

Em sento petit davant de tanta merda, de tanta opressió i de tanta injustícia.

Ni invasions ni guerres injustificables, sinó són per la mentida, ni Guantanamos, ni segrestos de la CIA, ni assassinats selectius dels israelites. Blair menteix i torna a mentir diàriament. Si algú hi veu un líder europeu en alça, estem ben malament a Europa.

Ha de quedar algú decent en política internacional, perquè l’administració nord-americana d’avui representa la cara A del fonamentalisme, mentre que els ideòlegs dels que varen posar les bombes a Londres representen la cara B.

I encara aquesta colla d’amorals, ens volen tallar les llibertats, desprès de demostrar que són uns inútils a nivell de seguretat. Tot ben patètic i carregat de cinisme.

--------------------------------------------

Una mostra de com Tony Blair segueix perdut en el que anomena “la ideologia del mal”, que sona barruerament a Bush, és l’informe de Frank Gregory, de la Universitat de Southampton (Anglaterra), i Paul Wilkinson, de la de St. Andrews (Escòcia), que deixa ben clara la vinculació dels atemptats a Londres i la guerra d’Iraq.

INFORME Chatham House pdf. (Clicar)

...

Sóc politicòleg i em dedico a la recerca social, dins del compromís de les organitzacions pels drets civils i culturals de les minories i els pobles. Estic en un profund procés de canvi en el meu treball, cada dia més orientat al “Charity Sector”, com a professional. I malgrat tot això, necessito més temps per pair les explosions a Londres i totes les conseqüències que porten sobre la llibertat.

Em sobta la rapidesa com molts analistes diuen la seva. Tanta clarividència express, m’aclapara. No m’atreveixo, encara, a escriure una anàlisi sobre el tema.

Quan un podria estar entre els morts, perquè cada dia agafa la fatídica ruta de les bombes, quan no pots passar pels carrers de sempre, quan no pots comprar-te l’entrepà on anaves, perquè estaven en mig del territori de l’objectiu terrorista, em costa encolomar-li a Blair, que ell és el terrorista, per la invasió d’Iraq.


...

ESQUERRA REPUBLICANA D’ARAN
ESQUERRA REPUBLICANA DE LA VAL D’ARAN
ESQUERRA REPUBLICANA ARANESA
ESQUERRA REPUBLICANA D’OCCITÀNIA
ESQUERRA REPUBLICANA OCCITANA
ESQUERRA D’ARAN
ESQUERRA NACIONAL D’ARAN ....


Estic seguint amb estupefacció com Esquerra Republicana de Catalunya vol implantar-se a la Val d’Aran. D’entrada aquest és el problema: implantar-se des de fora d’Aran. Algú s’imagina que des de Madrid algú digues: Volem entrar a l’arena política catalana, perquè aquesta és una assignatura que tenim pendent?.

No tinc cap dubte, que tot està fet amb bona fe. Però és com un elefant en una botiga de porcellana.. ERC està fent a Aran, allò que mai un independentista català voldria pels Països Catalans.

Aran, no és el País Valencià, ni les Illes, ni Catalunya Nord. Aran és una altra realitat nacional diferent, totalment occitana. Que ja ho sabeu? Doncs companys d’ERC, perquè no actueu amb conseqüència. Les formes en política, també són importants i s’ha d’estar legitimat per fer-se forat polític. Sobretot, i sobretot Alcalde Medan, desprès de que la direcció d’Unitat d’Aran ha venut el partit al PSC.

El paper galdós d’ERC en l’actual “Proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya” respecte l’autogovern d’Aran, és la pitjor targeta de visita d’aquest senyor Carod, que des de Lleida i desprès des de Barcelona, ens anuncia que obrirà paradeta política a Aran. Una vergonya que no és faci cas al “Document Nacional d’Aran” del Conselh Generau, la totalitats dels Ajuntaments i sectors de la societat civil organitzada.

Companys d'Esquerra: No us heu volgut esperar a la dinàmica aranesa i acabareu fent un grup extraparlamentari a Aran. I el senyor Medan, amb els seus dubtes, acabarà jubilat a casa. L’han enterrat viu els “seus amics", i ell, com una maleïda migranya nacional aranesa, acabarà gaga, mirant-se la pel·lícula. I el nacionalisme aranès fotut, i els que fem cultura: desorientats i desprotegits.


...

Avui els diaris electrònics de mig món, i demà ho faran els de paper, publiquen fa fotografia de l’alcalde de Londres, Ken Livingstone, agafant el metro cap a la feina. Certament és una actitud per mostrar normalitat. El senyor alcalde, avui de vint-i-un botó, agafa l’estimat metro, sabent-se rodejat de fotògrafs.

Però la veritat, és que el senyor Livingstone, agafa moltes vegades el metro cap a la feina. Jo l’he vist algun cop, i sempre porta alguna cosa per camuflar-se. Normalment quan fa fred o entre temps, porta com una espècie de gavardina que és posa el coll fins el nas, com si fos una bufanda, per passar desapercebut Quan el vaig veure sortint de la London Bridge Station, en vaig quedar sorprès, i de cop vaig buscar l’escolta. I no la vaig saber veure. Anava barroerament camuflat, de presa i amb una d’aquelles bosses que es penjen entre l’esquena i la cintura, amb aquell material tèxtil que s’enganxa, que no se mai com es diu. Tenia una pinta de sociata anglès standard.

Avui tot ha anat diferent. Hi tinc una certa debilitat positiva per aquest alcalde, segurament perquè ho vaig trobar genial que és revoltes contra els laboristes, com independent és presentes a les eleccions, guanyes de carrer i desprès, al cap d’un temps els socialistes el varen tornar a buscar. Qualsevol rebel·lió a Blair és d’higiene democràtica.


...

LLIBERTAT

En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l’arena en la neu
Escric el teu nom

En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom

En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom

En la jungla i el desert
En els nius en les ginestes
En l’eco de la meua infantesa
Escric el teu nom

En les meravelles de les nits
En el pa blanc de les jornades
En les estacions núvies
Escric el teu nom

En tots els meus bocins de cel
En l’estany sol florit
En el llac lluna viva
Escric el teu nom

En els camps en l’horitzó
En les ales dels ocells
I en el molí de les ombres
Escric el teu nom

En cada glop d’aurora
En el mar en els vaixells
En la muntanya enfollida
Escric el teu nom

En la molsa dels núvols
En les suors de la tempesta
En la pluja espessa i fada
Escric el teu nom

En les formes fulgurants
En les campanes dels colors
En la veritat física
Escric el teu nom

En les senderes despertes
En les carreteres obertes
En les places que desborden
Escric el teu nom

En el llum que s’encén
En el llum que s’apaga
En les meues cases reunides
Escric el teu nom

En el fruit trencat en dos
De l’espill i de la meua cambra
En el meu llit conquilla lliure
Escric el teu nom

En el meu gos llépol i tendre
En les seues orelles alçades
En la seua pota desmanyotada
Escric el teu nom

En el trampolí de la meua porta
En els objectes familiars
En el foc glorificat
Escric el teu nom

En tota carn que es brinda
En el front dels meus amics
En cada mà que s’allarga
Escric el teu nom

En el vidre de les sorpreses
En els llavis atents
Per damunt del silenci
Escric el teu nom

En els meus refugis caiguts
En els meus fars enderrocats
En els murs del meu tedi
Escric el teu nom

En l’absència sense desig
En la soledat nua
En els marges de la mort
Escric el teu nom

En la salut recobrada
En el perill esfumat
En l’espera sense memòria
Escric el teu nom

I pel poder d’una paraula
Torne a començar la meua vida
Només he nascut per conéixer-te

Per anomenar-te

Llibertat.



Poema de Paul Eluard
Traducció de Marc Granell


London


...

L’avantatge de tenir la costum de treballar a la nit, és que el terrorisme matiner, no t’enganxa, perquè sinó fos així, hauria tingut problemes, perquè el seguit de bombes han esclatat, exactament al lloc quotidià que hi faig la vida. Podíem haver tingut problemes jo i centenars de persones que cada dia anem a la City de Londres a la zona d’Aldgate, la porta d’entrada, casualment, d’un dels barris musulmans de Londres. On hi ha una frontera enorme de contrastos i del valor del diner.

La meva visió dels fets d’avui, és de tres hores desprès que s’ha produït l’última explosió i ha estat des d’Aran, que he sabut el que estava passant, a tres-cents metres de la meva habitació londinenca. No deixa d’ésser insòlit.

L’estupefacció general s’havia estes a la LSE i a les seves residències, exactament com les recomanacions de la policia i de la televisió, se’ns convidava no sortir de l’edifici.

Hauríeu fet el mateix que jo: sortir ràpidament, cap els llocs dels fets.

I així ho he fet, amb un mecanisme que mai faig: agafar el DNI, perquè aquest cop, segur que acabaria escorcollat i demanant-me els papers.

La City cap a les dues del migdia, començava a mouràs com al final de la jornada laboral i riuades de gent s’anaven movent cap a un lloc i cap a un l’altra, intentant sortejar els carrers tancats. El que impressiona més a Londres aquest matí, són uns carrers sense cap autobús i amb tot el metro tancat. No us podeu imaginar que significa això: ni més ni menys la incomunicació de tota la ciutat.

Però la gent de la City, sempre va a peu cap a les estacions de tren i així ho feien, però totes estaven tancades i cap tren operava. Sobretot la de Liverpool Street Station, un lloc objectiu de bomba, i que milers de catalans coneixent, pel seu Tren Express a Stansted, l’aeroport emblemàtic dels vols a baix cost.

S’havia produït la primera descordinació. La patronal ha fet plegar a tothom a l’hora de dinar, però les autoritats del transport havien previst obrir alguna línia d’autobús i de tren, cap allà les cinc o sigui han quedat tres hores, on una allau de milers de persones es movien fantasmagòricament per la City. Pubs tancats, no tots; i botigues també tancades, no totes; fins hi tot cadenes com Boots o Marks & Spencer han tancat algunes sucursals.

Un pool de televisions estrangeres han aparegut pels carrers, preguntant a tort i a dret als vianants. De tant en tant, sonava una forta sirena d’un cotxe de policia, llençat a tot drap pels carrers estrets, conducte suïcida que ja hi estem acostumats, a alguna ambulància i fins i tot, cotxes de bombers, apareguts a última hora.

I és que s’ha de conèixer els anglesos. Si en un edifici salta l’alarma d’incendi d’una cuina, tot l’edifici, amb les seves mil persones, son desallotjades i fins que no venent els bombers, ningú es mou del punt de reunió, prèviament assignat. Doncs, ara imagineu un atac terrorista: les pròpies previsions i les pors, han creat un caos espectacular.

Pels nascuts a fora sorprèn, descobrir com mobilitzen aquí les masses de ciutadans a cop de megàfon i com disciplinadament el conjunt és va desplaçant d’una banda a l’altra, sense dir ni mu i amb una disciplina a anys llum, de l’estil mediterrani.

Policia a cavall, policia en bicicleta, policia de la City, policia Metropolitana, policia estatal, policia de paisà que avui han ressuscitat per tots nosaltres, perquè s’han posat un distintiu. Serveis de seguretat privats. I ambulàncies posades estratègicament per les cantonades, per si de cas.

La gent caminava en silenci i si algú aixecava la veu, era fulminat per la mirada dels altres.

Per acabar-ho de fer tot més surrealisme, el diari de la tarda, avui molt mal distribuït, ha col•locat centenars de cartells que deien “Atac terrorista a Londres –Molts morts”. I entre la multitud i aquests cartells pretesament informatius, però totalment intranquil•litzadors, ha aparegut els tràilers d’un negoci privat anomenat “d’intervenció ràpida”, que és dedica a portar tanques metàl•liques, per fer tancats mes sòlids, que les famoses cintes de plàstic de la policia, que voleien emprenyadorament.

En els pubs oberts, avui el clima era diferent, elles seguien esplèndides, però l’ambient era tens, però l’alcohol l’ha portat en molt casos, a l’histerisme. He contemplat algun espectacle desagradable.

M’ha interessat molt veure, quin comentari feien un gran grup de quadres executius, quan han aparegut grups de musulmans per la zona. Ningú ha fet ni un sol comentari, almenys en veu alta. Només un personatge repartia octavetas, fent apel•lacions a la pau.

Els taxis han fet el seu agost i he observat un servei insòlit: si anaves coix, per una cama trencada o qualsevol altre impediment, podies telefonar a una ambulància i de forma compartida et transportaven a casa. Tot punyeterament organitzat.

La supervivència i la necessitat d’anar a casa, ha fet sortir l’enginy i ha estat el servei de vaixell de la Torre de Londres cap a Chelsea, qui ha estat l’escollit. La gent buscava espais oberts i el riu donava garanties. Així es podia veure la “Mercedes”, que és com és diu un dels vaixells, replet d’executius que disciplinadament feien cua per embarcar-se, desprès d’haver fet una altre cua per treure diners a un caixer o desprès d’haver fet cua per comprar-se un insípid sandvitx de dinar. El londinenc de la City sap fer cues i les segueix religiosament.

El terrorisme avui ha aconseguit el que volia: matar, crear por, crear caos i ho ha aconseguit en escreix. Desprès de Bòsnia, de Txexènia, d’Iraq, de l’actual Guantánamo, era previsible que passes una cosa com aquesta. Maleïda guerra!. Però tot és tant cínic, que els analistes de la City ja preveien els esdeveniments i per dir-ho amb el seu llenguatge comptable : “...l’efecte de l’atemptat ja estava descomptat...”.

Avui m’he passejat per tota mena de llocs emblemàtics del patrimoni de Londres, i és quasi impossible protegir-los. Ni tant sols avui ho estaven. El meu Londres, el Londres de tots, està en la mes pura impunitat. I nosaltres també, tristos per la barbàrie i la injustícia.


-----------------------------------

PD:
Estic bé.
Gràcies per tots els e-mails que heu enviat.
Contestaré a tothom.



-----------------------------------

He vist el vídeo de l’últim programa de la temporada d'Àgora del Canal 33, presentat per Ramon Rovira. Hi havien a la a la taula David Madí, secretari d'acció electoral de CiU, José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, Marina Llansana, portaveu d'ERC, Daniel Sirera, portaveu del PP i secretari executiu de comunicació i Dolors Camats portaveu d'ICV. El tema del debat era “El curs del tripartit i de l'Estatut”.

Ha estat un debat nefast i d’aquells que fan vergonya. Semblava una guarderia. És la nova guarderia de Catalunya de pàrvuls polítics. Si aquesta és la nova generació de polítics catalans, estem ben arreglats. El Madí i el Zaragoza són de jutjat de guàrdia. Un parell de xulos: de la Bonanova i de Nou Barris.

Sí política ha d’ésser pedagogia, haurien de treure del mapa aquests gallets.

Ens mereixem els ciutadans tenir de pagar la novetada d’aquests pinxos de barri?.
Perquè en altres professions no s’accepten els principiants, i en política qualsevol indocumentat provocador, pot anar en un debat?.

Semblava mentida que s’estigui discutint l’Estatut de forma unitària i simultàniament és donin aquests espectacles televisius, tant profundament i desagradablement sectaris.

...

London!!!

Suposo que en una altra vida, jo era anglès. Com a londinenc i ciutadà del món, m’he alegrat de que guanyés la Candidatura dels Jocs Olímpics 2012. Fins a la sopa hem tingut el símbol de la candidatura de Londres: aquest “Olympic bid ribbon”, -el famós llaç-, que espero que seguir-lo, com ens publicitaven, serveixi per reforçar aquesta “plataforma global” que és Londres. Mentrestant a Escòcia, el manifestants recorden al G-8, que la pobresa al món no són uns Jocs Olímpics.

---------------------------------------------------------------

Dear Mr Blair,

This week you and your G8 colleagues have the opportunity to make poverty history by delivering crucial changes on trade justice, debt and aid.

You and seven other men in Gleneagles can stop a child dying every three seconds. You can stop the policies that create poverty and instead begin to transform the lives of the world's poorest people.

Please use your unique position and influence as G8 host to:

- change the unjust rules of trade, respecting poor countries' rights to decide on trade policies that will help end poverty
- cancel all the debt of all the poorest countries that need it
- deliver at least $50 billion more in aid each year starting now, and make it work better for people in poverty.

Along with millions of others around the world, I'll be wearing a white band to remind you of what you must do and waiting to see if you deliver.

Now is the time Mr Blair. Please do not squander this moment.

Yours sincerely,

JR Colomines-Companys


Aquesta carta, adreçada via e-mail, al President britànic Tony Blair, ha estat enviada per centenars de persones a traves de la Campanya “Fem de la probresa història” - MAKE POVERTY HISTORY, per influir en la reunió de G-8, que avui comença a Escòcia.

Jo també l’he enviat, tot hi que sóc molt escèptic dels resultats d’aquest tipus de Cimeres. Hi ha molta hipocresia i a més, amb la presencià d’una Rússia, violadora dels drets humans.

...

Ja seria hora, que d’una vegada, és desemmascarin els botiflers que estan deixant Aran en calces al nou Estatut d’Autonomia.

Hi ha molta barra al Parlament de Catalunya i els silencis també seran responsables de com s’està fent malbé el futur de l’autogovern de la Val d’Aran.

S’havia aprovat un text comú a la Val d’Aran –polítics i societat civil organitzada- i el PSC ha trencat pel seu compte l’acord unitari aranès amb el patrocini de la Unitat d’Aran de Paco Boya. És una autèntica presa de pèl.

I encara no és mobilitzarà ningú?. Que espereu, que tot estigui donat i beneit?


...

.....................



...

És un muntatge descomunal: una moguda bestial, tot un immens parc dedicat a l’esdeveniment. Hyde Park esta completament blindat, amb uns 200.000 espectadors, mes centenars de persones a part, també a porta tancada, que estan fent d’espectadors davant una gran pantalla.. Evidentment m’estic referint al macroconcert que s’està celebrant a Londres, el “Live8”. Un concert contra la pobresa. Diuen que és tot un clam, perquè la reunió del G-8 estigui per la feina de fer costat als mes desfavorits, en especial Àfrica.

“G-8 – The world is watching!!!”
“No more excuses.”

Haig de confessar que tot plegat em fa sentir incòmode. Em molesta el muntatge d’élite i la militància de pisarri, que tenen molts cantants. I desprès d’haver viscut el concert des de fora el parc, un acaba d’entendre perquè hi ha postures antisistema.

El que ha passat a fora del concert no sortirà a la televisió, ni la ràdio ni la premsa escrita no en parlarà, però ha estat també espectacular i lamentable.

Tot comença per una solució mal resolta, que és el blindatge del parc i no haver previst que milers de persones envoltarien el recinte amb ganes d’escoltar o de veure alguna cosa. Mentre que per diverses ciutats del Regne Unit hi ha pantalles al carrer per seguir el concert, a Hyde Park no, només una pantalla que per excedir-hi, també calia aconseguir una entrada (a part de les pantalles que també hi ha en el propi espai del concert). A més, el parc s’ha rodejat d’una tanca, voluntàriament opaca, que feia que no es veies res de res. I se sentia molt malament.

Hi ha hagut centenars de persones que en els jardinets que hi ha als carrers que vorejant el parc, s’han assegut per escoltar, però la paciència no sempre l’ha tingut tothom i la policia ha acabat d’emprenyar a tothom. Perquè una altre cosa espectacular de l’espectacular concert, és l’animalada de policia que hi havia per tot arreu. Una policia xulesca, que ha estat desafortunada en algunes ocasions i brutal en altres. I així ha començat el repte rebel de pujar la tanca, o de pujar als arbres, entre l’aplaudiment de tothom i les corregudes de la policia. Algun emmanillat, cot a terra, ha seguit rebent del policia-hooligan que l’havia detingut.

Em molesten els cantants milionaris que van de senyores de la caritat, amb multinacional al darrera. Em revolta tanta hipocresia. Tot i que el meu possibilisme en diu que millor això que res, i millor que hi hagin sponsors, com ho són d’aquest esdeveniment les cases Volvo, Nokia i l’AOL.

Però per l’altra banda, no suporto veure com maltracten algú i els demés pringats, dissimulant, segueixen la música com sinó passes res. Puntuals escenes, que la gent fotografiava i la policia corria a revisar les cameres. Allà on jo era, si et giraves, a traves del carreró de Culross Street, veies una enorme bandera americana, hissada en un immens pal a la cúpula de l’Ambaixada americana a Londres, òbviament també blindada, tota una escenografia suggerent i que m’ha posat de mala llet.

Jo no sóc d’aquest món, encara que a casa, estic seguint el concert per internet, mentre el veig per una televisió que no li funciona el so. (Curiosament tot em queda desincronitzat). Com la vida d’opulència i la solidaritat.

...

Internet és una font de retrobament d’amics, coneguts i saludats, com deia el poeta. Certament retrobar gent que vaig conèixer a la Facultat de medicina quan era petit o gent que foren companys d’alguna de les visites a les comissaries o presons franquistes, és emocionant. Com m’acaba de passar amb en Xavier Mitjà, que sinó recordo malament era o és d’Arenys de Mar.

A traves d’aquest blog diàriament rebo molts e-mails (molts em posen a caldo) i alguna vegada, salta un e-mail d’un vell company que havia perdut feia 15 o 20 anys. Màgic!. Però malgrat tot, fa anys que busco uns xilens, que encara no he pogut trobar, i continuo la recerca.

I en aquesta dinàmica de trobar gent, he rebut dos e-mails, de dos membres de la Catalan Society de la LSE. M’he quedat parat de les coincidències de gustos i pràctiques que tots tenim, encara que per algun, queda clar, i així m’ho ha explicitat, que discreparem. Benvinguda la discrepància, tot i que no crec que sigui mes gran que la que tinc amb els meus col·legues anglesos.

No sé com és l’actual Catalan Society renovada, que aquest nou grup impulsa, però ben segur que serà amb l’entusiasme i generositat que tenen uns estudiants, uns investigadors i uns professors catalans sabedors que estan en una de les millors universitats del món, malgrat la terrible competitivitat i les males arts dels taurons dels departaments.




El grup de catalans de la Catalan Society amb l’ex-President Jordi Pujol i Senyora, el mes de febrer d’enguany, a la LSE. En Francesc Amat, de qui he pispat la foto, en diu al seu blog: “... al final vam aprofitar per fer-nos la nostra pròpia “photo-opportunity” ...”.

-------------------------------------------------------------------------------------------


Portal i Blog: “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa”. (Clicar)
“L’escriptor occità Max Roqueta ha mort”.


...

Una anècdota de politicòlegs

Fa unes setmanes, abans de les meves mini-vacances, vaig assistir a una de les sessions del Workshop sobre nacionalisme, que estic seguint, i novament com havia fet setmanes enrera, un assistent, em va preguntar si jo era qui parlava aquell dia. Li vaig recordar que cada setmana em preguntava el mateix, i a partir d’aquí es va iniciar una conversa.

Increïble: era un italià, que sabia sobre Occitània i sobre Catalunya. Fins i tot parlava un italo-occità-català. Desprès de parlar de moltes coses, em va citar uns quants acadèmics i jo me’ls vaig anar carregant un a un, sobretot als catalans i catalanes que venen a la LSE i és tornen “clònics” del guru local del nacionalisme o sigui el Professor Anthony D. Smith, i i sobretot perquè aquests “clònics”, no aporten res de la tradició mediterrània.

- I que en penses de Daniele Conversi?. Va dir.
- Un altre que no acaba d’entendre de que va la història. Vaig afirmar.

I és que Daniele Conversi i la Montserrat Guibernau són i eren, la única font del Professor Smith sobre la qüestió catalana. I aquest, un desagradable dia, no em va parar de pontificar sobre Catalunya, una Catalunya irreal, que només ell coneixia pels articles, mals llegits, dels seus protegits. Com sempre la jerarquia i els classisme anglès, les males maneres i la mala educació de l’Smith em van fer caure del pedestal aquell que tenia per una excel·lència. Aquell que jo llegia en la clandestinitat, sobre identitat i nació. Un cop conegut, va resultar ser un "novel.lista" de llenguatge retorçat, que no deuen suportar ni a casa seva, exactament igual com no el suporta la gran majoria del sector de la sociologia.

Com aquell que res, el meu company italià de Workshop, desprès de fer-me un interrogatori de primer grau, va i em diu: - Jo sóc Daniele Conversi.

- Vinga ja, i que més!. Li vaig espetà.
- Tu no ets en Conversi. El senyor Conversi no estaria d’oient en un seminari com aquest, al costat de gent com jo.

I va començar el seminari, va ésser mortal com sempre, és va acabar i cadascú a casa seva.

Un cop a la meva cova, o sigui l’habitació d’una mida d’un cop de puny i d’un preu de Rolls, vaig buscar per tot internet una fotografia de Daniele Conversi i res de res. No sortia en lloc.

Vaig regirar per la Toscana on va néixer, per les presentacions dels seus llibres a Barcelona, a Lleida amb l’Arzallus on van presentar: “Els bascos, els catalans i Espanya . Entre la modernitat i la violència”, en l’editorial del meu germà Agustí on té publicat: “La desintegració de Iugoslàvia”, per Bucarest, pels Estats Units on ha donat classes, pels seus múltiples “papers” i programes de cursos, per la Web de TV3 on recomanen els seus llibres i per la University of Lincoln, on a disgust d’ell, n’és Senior Lecturer in Politics. I res de res, a internet Conversi, no té rostre. Però vaig deixar la història. Un altre italià bromista, vaig pensar. Sempre els italians d’aquí: O són bromistes o “xulo-piscines”, i aquest semblava del ram dels bromistes.

Al cap de tres setmanes, vaig rebre un e-mail amb membret oficial de Daniele Conversi i començava en català:

“Benvolgut Joan-Ramon,
Primer espero que accepti les meves apologies per la meva irrespectuosa falta d’introducció de fa unes setmanes.... Com has pogut comprovar, estic d’acord amb tu, gairebé en tot – amb excepció pel que fa el llibre de Conversi. No et sembla l’únic text objectiu sobre el tema?...”.

Em volia fondre. Però encara malfiat, vaig comprovar la procedència de l’email i el vaig ratificar al servidor de la Universitat. Era autèntic!.

Quina posada de peu a la galleda!. Tinc una llista de les 100 persones que haig de conèixer a Londres i Conversi hi era i me l’acabava de carregar, a la seva pròpia cara.

A hores d’ara, ja he parlat moltes hores amb el famós i autèntic Daniele Conversi, el meu company de seminari, i encara riem.

Certament, sembla una excel·lent persona, però em supera en excentricitat. És com un gegant molt alt, d’aquests de cartró, prenent notes amb un raquític llapis, aprofitant uns miserables papers i seient a les cadires plegant una cama sota el cul, com si fos una col·legiala de batxillerat.

Si fins avui, conèixer l’autor del llibres que he llegit, significava frustració i caure’m l’anima als peus, amb Conversi ha estat tot el contrari. Ha estat tot un reforçament moral i intel·lectual coneixe’l, no m’estranya que estigui a la mira del fusell de tot el grapat de hienes que tenim al nostre món acadèmic, començant per les senyores acadèmiques.



...

O rito diario xa sen rito, escoltada por branquísimas amantes: matar ó pai,
devorar os ocos, masacrar un a un todos os funcionarios e mercaderes cos
que fose intercambiada unha palabra apenas, desintegrar cada pegada cunha
lixivia veleñosa zumegada do meu hime sen descanso.
Abortar é unha obriga, unha necesidade fonda, un desafío.


Yolanda Castaño (Santiago de Compostela, 1977)
De “O libro da Egoísta”, 2003.

...

He estat quinze dies a la Val d’Aran.
He vist a tots aquells que havia de veure.
Avui sóc novament a Londres.

Aparentment a Aran tot continua igual, però no és cert:
socialment, econòmicament, políticament i culturalment passen moltes coses. I algunes greus.



He trobat molta preocupació per l’Hospital de Vielha. El meu estimat hospital, en el que m’hi agradaria treballar, per reforçar-ne la gestió. Encara recordo com desprès de preparar i venir a l’esdeveniment de posar la primera pedra, quan era Cap de Gabinet del Conseller de Sanitat, Dr. Laporte, vaig dedicar molts dies i mesos, a dissenyar-ne l’interior, des del punt de vista de la gestió.

Avui s’estén la idea que l’hospital i la gestió de la salut a Aran, és un desastre i no és cert. El que si que és cert, és que no se sap gestionar la comunicació, ni internament ni externament. No hi ha un pla de màrqueting de salut. I sobretot el que no se sap, és fidelitzar un quadre de professionals de la salut, i això fer-ho des de la professionalitat de la direcció dels recursos humans.

Un altre tema és el sainet que la premsa filo-convergent de Lleida, ens explica entre Emilio Medan, Esquerra Republicana de Catalunya i Paco Boya. Entre el caga-dubtisme de Medan, l’intrusisme d’ERC i la barra de Boya, millor que tot quedi igual.

He estat convidat a tres reunions diferents, de gent que no és parla entre ella, i en cada una d’aquestes reunions el tema era muntar ERC a Aran. No he assistit a cap d’elles.

Sembla que tenim 5 grups en marxa a la caça i captura de la “franquícia ERC”: dos grups a Les (en els que no hi ha Medan), un grup a Arties, un a Betren i un altre a Vielha capital. Fins i tot, un històric en actiu del Conselh, m’havia ensenyat una futura candidatura electoral amb noms i tot, amb les sigles ERC. Sembla que pels joves, somniar és una delícia.

I jo continuo dient el mateix: ni franquícies, ni intrusisme, cal una política nacional aranesa i occitana, i això o surt de dins o és una aberració.
--------------------------------

PD: Mentre marxava d’Aran cap a l’aeroport, he vist com a Bossòst ja hi ha banderes aranesa als seus carrers. sembla que per fi, ja han tret les banderes espanyoles que els “aranistes d’esquerra” ( entre cometes o sigui, ho dic enfotent-me) ens oferien d’ornament de festa major. Els mateixos “esquerranosos”, que estant invertint i comprant, a tot drap, a la Val d’Aran sota administració francesa, o sigui a part de l’Alt Comengés.


...

TANCAT PER VACANCES.
Començo les meves vacances d’estiu.
Quinze dies. A reveure.

Aquest és el nou feixisme capitanejat pel PP. Encara que un no sigui d’ERC, no pot acceptar els crits de la barbàrie de Salamanca. És el constant foment de l’odi contra Catalunya. Igual que aquí ho fan els nous propagandistes del neofeixisme català, els “babèlics” del manifest “Por un nuevo partido politico en Cataluña”: Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau i Horacio Vázquez Rial.

No té pèrdua l’article de Félix de Azúa a “El País”, titulat “Ambigua cultura” (10-06-2005), perquè és la mostra fins a quin punt s’odia Catalunya, els catalans i tota la seva identitat. Els capitans del PSC varen covar l’ou i ara apareix el resultat: el discurs i la coartada a la xenofòbia, sota el pal•li de la bandera espanyola. Felicitats senyor Montilla!.

...

CONTRA LA BARBÀRIE, LA CULTURA
POEMES CONTRA L'ESPOLI

Mentre el feixisme és manifesta a Salamanca.


Canzonetta in forma di



Poema de Dino Buzatti
Dino BUZATTI, Poesie, Fernando BANDINI (ed.), Vicenza: Neri Pozza, 1982.


Corranda en forma d’



Poema de Dino Buzatti
Traducció d’Albert Mestres.


...

El millor homenatge a Pere Esteve li vaig fer en vida: defensar-lo quan els “seus” li feien un mobbing brutal. Ara tot seran elogis, encara que alguns miserables, continuaran el menyspreu, evitant fer-ne cap valoració del desenllaç i de la seva trajectòria personal.

No eren les “... coses del Pere”. Eren i són, els nostres problemes nacionals.

Els catalans, tenim mala sort, perquè se’ns moren prematurament, molts homes i dones conseqüents.

Pere, des d’on sigui, ajuda’ns a superar tanta misèria!.

...

Aquesta tarda he fet l’última sessió de supervisió del meu doctorat, en aquest curs acadèmic. I com era d’esperar, un gir espectacular s’ha produït en la meva feina. Feia mesos que per la porta del darrera, jo anava introduint més qüestions d’identitat aranesa i occitana, que d’anàlisi del pujolisme. Em semblava i em sembla, més útil pogué definir un discurs occitanista d’Aran, que no només passar comptes del pujolisme a Aran.

A la London School of Economics and Political Science volen saber si Aran té elements de comunitat nacional. Si Occitània és una nació sense estat. I a més, que s’analitzi tota la literatura mundial acadèmica, que doni suport a aquest suposats.

Si fins ara tenia “Supervisor”, “Co-Supervisor”, dos “Advisors” i un “Tutor” anglosaxons i alemanys, alguns amb una base “hispanista”; ara entraran en escena els especialistes en França o sigui el jacobinisme més exacerbat. Ara riurem i ho farem en francès.

Com sempre quan surto d’aquestes sessions, no paro de donar voltes pel centre de Londres, com un zombi, fins que decideixo que fer. Menjar un iogurt de raïm negre, em calma l’angoixa.




...

La Generalitat de Catalunya ha fet un homenatge a les i als militants de l’històric partit independentista: Front Nacional de Catalunya (FNC), suposo que també m’inclouen a mi, i a tota la meva família.

El millor homenatge que podrien fer, seria finançar per una banda una Fundació FNC i per l’altre el treball arxivístic de tota la documentació dels arxius centrals del FNC.

Primer però, els que encara custodien o se n’aprofiten abusivament d’aquesta documentació, que no és seva, l’haurien de tornar. Trenta anys de bloqueig de la documentació, són massa escandalosos.


...

Dissabte vaig anar a un concert de l’orquestra simfònica “Budapest Festival Orchestra” dirigida per Iván Fischer, que és va fer a l’auditori del Barbican. Un programa barreja d’obres de Béla Bartók i Ludwig van Beethoven.

No és d’estranyar la inclusió de Bártok al programa, perquè l’orquestra hongaresa n’és una autentica especialista de l’obra del seu compatriota. Jo no hagués fet barreges, però així fou.

Per una banda de Bártok varen tocar “Cançons dels pagesos hongaresos” (1933) i el “Concert per a Orquestra” (1943-1945). I de Beethoven, “El concret per piano núm.1” (1795) i “L’obertura Coriolana” (1807). Una peça de cada compositor, en cada una de les dues parts del concert.

El pianista Richard Goode va brodar i entusiasmar amb el concert número 1 de Beethoven. De fet, se’l té com un especialista de la interpretació d’aquest compositor. El seu aspecte de pagès, baix i grasonet, li dona un aspecte de bondat complementària a la pròpia interpretació i també ajuda a posar-se a tothom a la butxaca.

Però per a mi, el plat fort del programa era Bártok, el mestra de recollir la música tradicional, la música folk del seu país. Les seves recerques d’etnomusicologia són molt celebrades i creen escola en aquest camp. Les seves pròpies composicions respiren aquest folklore i se l’atribueix una concepció nacionalista de la música. A casa nostra seria Mompou que fa aquestes coses i aquest recordatori de la musica folk del país.

El “Concert per a Orquestra", composat per Bártok a l’exili, a USA, conseqüència del nazisme, té una força i una delicadesa a l’hora, que anímicament t’esperona, de fet igual que les seves cançons i danses. En algun moment no vaig poder de deixar de pensar amb el vídeo dels assassinats a Srebrenica. La ràbia, la tristor, la solidaritat, la militància i la cultura, tot un mateix món.

No se perquè, a mi em fascinen molt les coses eslaves, i no és d’estranyar que estigui hores a la biblioteca de la School of Slavonic and East European Studies (University College London), en la que en la seva escala, com ja he explicat aquí, alguna altra vegada, hi ha la fabulosa escultura “L’esperit dels eslaus” de l’escultor txec, Frantisek Bilek (1872-1941), una meravella que m’omple de nostàlgia cada vegada que pujo l’escala i veig aquell nu romàntic i delicat, esculpit a una roca vertical. La peça no amaga la procedència, sinó al contrari, amb la roca no tallada fa un pedestal i com una columna que s’entrellaçà i apareix el cos esvelt de la mitologia. I això al replà d’una escala, a tocar de tothom.

Fa dies que jo estic entre la “Ethnomusicology” i la “Ethnochoreology”. Entre la musica folk contemporània i la música folk tradicional. I sempre surt Béla Bartók com Zoltan Kodàly. I és que, sí vull entendre el discurs intel·lectual de les danses tradicionals de la Val d’Aran, com una expressió de la seva cultura, em cal tenir una base solida del que s’anomena la “Ethnochoreology” o dit d’una altra manera: l’estudi acadèmic de les “danses tradicionals”. Aprofundir Joan Amades i Aureli Capmany, junt amb els folkloristes anglosaxons, potser em donaran els elements per dissenyar la base conceptual que busco.




...

Veure en un vídeo com militars serbis assassinen a vuit joves musulmans fets presoners a Srebrenica, és del tot bestial. Un per un, en una cua els maten, mentre fan torn per l’execució. I a més, els dos últims, abans de matar-los els hi fan retirar els cossos dels assassinats. Nosaltres hem viscut en un període de temps, on hi ha hagut un genocidi a Europa, desprès de l’altre major genocidi mai imaginat, que fou l’Holocaust. Només fa deu anys de Srebrenica i a poques hores de casa. Deu mil persones executades.

Encara recordo a Andorra, en la que jo treballava, com vaig patir per aquest conflicte de Bòsnia. Genocidi que vàrem seguir, quasi en directa, per la televisió, en una zona declarada de seguretat per l’ONU. Recordo l’angoixa, sopant sol al menjador de casa i impotent de tant horror.

I també en un altre aspecte, com vàrem patir una bruta intoxicació contra la reivindicació catalanista, en la que jo, com d’altres vàrem reaccionar. Tant és parlava i és volia identificar, malèvolament, nacionalisme amb genocidi, i tanta angúnia feia que els nacionalistes catalans defensors de la llibertat, poguéssim ésser equiparats als nacionalistes serbis opressors i imperialistes, que fou llavors que vaig escriure en un llibre “jo no sóc nacionalista, sóc independentista català”. A nivell de discurs teòric és tota una incongruència, però a nivell del debat i de la propaganda en l’arena política, calia fer aquesta separació.

La tragèdia de Srebrenica sempre l’he portada al cor.





...

He vist un vídeo del programa de TV3 , “Valor afegit”, amb una entrevista a Miquel Roca Junyent, sobre el seu poderós despatx d’advocat. He sentit enyorança i una certa gratitud de quan em va ajudar, en els meus temps que feia la llicenciatura de govern a Essex. Tant que hi discrepava i tant que li haig d’estar agraït. L’únic polític amb mentalitat de professional de la política, que ha tingut el nacionalisme català possibilista, del període del President Pujol.
...

Segueixen els meus sopars al costat del Tàmesi. Potser acabaré fastiguejat de tant sopar xinès, menjat als bancs del parc, al costat del riu. El pollastre a la llimona i l’arròs vegetal amb xampinyons, em salven i resolen un sopar, o ja m’han resolt molts sopars.

Feia temps que un grup de dones no m’abordaven tan descaradament com avui han fet en un pub. Elles anaven bastant alegres amb tanta cervesa com bevien, i jo amb la meva coca-cola escandalitzava a tanta dama de quaranta en amunt -les que ja son interessants-, encara que aquestes estaven entre l’avorriment i la disbauxa. No en tinc cap dubte, soc un tímid, malgrat tantes relacions públiques i tants debats.




Voluntaris moguts per l’associació no governamental “Thames 21”, netejant el Tàmesi en un barri de Londres. En 10 anys han mogut més de 20.000 voluntaris i han “predicat” en 8.000 escoles. Tota una manera diferent de fer treball comunitari, que contrasta amb el gamberrisme imperant.

...

Com a votant català/aranès del “No” a la Constitució Europea, només que veig avantatges al “No” francès. Que és torni a revisar tot, això és aprofundir la democràcia.

Només com anècdota dolorosa, els occitanistes sempre amb els perdedors: el “Partit Occità” demanava el “Sí” al referèndum francès, i el “Partit de la Nació Occitana-Partit Nacionalista Occità” també, un “Sí crític”. Genial amics!!!.

...

Avui dilluns és festa al Regne Unit. Un “Bank Holiday”, és a dir un dilluns que correspon a una festa que estava entre setmana, però aquí és passa al dilluns. Una manera de tenir caps de setmanes llargs.

Les notícies d’Aran m’emprenyen i em costa digerir tot el sectarisme que respira certs sectors socials d’aquell País. Però no em trauran de la meva postura independent i transversal o sigui de no excloure a ningú, ni de les activitats cíviques ni de la cultura, per molt que em molesti aquest ningú. No puc sofrir la deslleialtat i Aran esta ple de camins empedrats d’aquesta pesta. Massa candidats a “director de coral”, que no saben que representa el treball en equip. Tot pura misèria.




...

He vist l’obra d’Anton Txèkhov, “L’oncle Vània”, muntada per la companyia russa Maly Drama Theatre de St Petersburg . Un muntatge dirigit per Lev Dondin i en el que Sergey Kuryshev feia d’oncle Vània i Ksenia Rappoport d’Elena -la dona del professor Serebryakov-, mentre que el professor l’interpretava Igor Ivanov. Tot un grup d’actors de primera, que ens han fet sentir les delícies d’un Txèkhov madur, aportant-nos a escena sentiments i passions. Kuryshev ha brodat la desesperació del personatge, i la Rappoport ha estat excel•lent (o ella té una estètica eslava excel•lent).

Tot això en rus, amb subtítols en anglès. Això dels subtítols als teatre, com a l’opera, és del tot necessari, però de vegades distreu massa, per això algun cop, encara que només sentia la música de la parla russa i no entenia que deien, valia la pena només mirar els actors, perquè comunicaven, encara que no era amb la paraula.

La representació forma part del BITE 2005 o sigui el Barbican International Theatre Events, que òbviament és fa al teatre del Barbican, el centre cultural de Londres més interessant que hi ha.

(De vegades quan somnio, penso que seria la mena de centre ideal per fer Aran, com a focus de cultura dels Pirineus, Occitània i Catalunya. Un lloc de peregrinacions constants de gent de tot el món, per assistir a concerts, teatre i actes culturals de tota mena. I a més, un centre de pedagogia cultural d’alt nivell. Però és un somni. Almenys, és un somni, fins que trobi inversors).

Però com quasi tots els teatres anglesos, sinó tens seients en llocs privilegiats, acabes a unes distancies de l’escenari enormes, veient-ho massa lluny, alguns personatges només recordo la seva fisonomia per haver-los vist en el programa de mà. I tot i la fortuna que pagues per seients, que ja en diuen que son de visió restringida, a més, acabes enclotat en uns seients de misèria, que fan que les tres hores i quart de l’obra pugui ésser un suplici. I aquest cop, el genoll em molestava, les cicatrius de les hèrnies m’apretaven i la calor ofegava, i fent a la inversa que faig algun cop, que és que a la mitja part, intentar situar-me en llocs buits el més a prop de l’escenari, he anat al galliner per poder aixecar-me quan calia i seguir-ho dret.

Hi havia molt de públic rus, sobretot és va notar en els aplaudiments finals d’entusiasme, una actitud poc anglesa, almenys de l’Anglaterra culta.

Certament emocionava una posada en escena austera, amb un mobles de fusta que els actors mateixos posaven i treien, i tot passava sota una estructura que quedava penjant i en la que havien tres pallers. Al final, l’estructura és va baixar a terra, i els actors, taules i cadires queden entre els pallers, acabant simbòlicament tot el cerimonial de sentiment que passen a casa del professor Serebryakov, en una universalització dels problemes de les relacions.

De Txèkhov, a mi el que m’agrada és l’obra “Les tres germanes”, però “L’oncle Vània” també té aquest regust de relacions familiars dolces i angoixants, tant característiques de l’autor. Els experts diuen que Txèkhov va ser un mestre d'allò que s'anomena l'acció teatral indirecta: els esdeveniments dramàtics tenen lloc fora de l'escena i el que es posa en primer pla són els sentiments dels personatges, la vivència més que el fet objectivable.

Doncs, molt bé, però jo només volia gaudir de cultura teatral i malgrat la mala logística, ho vaig aconseguir.

...

Una vegada el crític Joan Triadú li vaig sentir a dir que l’escriptor Antoni Turrull, avui ja mort i que estava a Glasgow i a Bristol, de tant mirar-se els anglesos, ell s’hi acabava semblant físicament. I era cert. A mi em podria acabar passant el mateix.

Soc un aficionat a la City, el barri londinenc dels negocis, on la olor del diner se sent pel carrer. Em miro una i altra vegada la pila de tecnòcrates, especialment elles, que van a munt i a vall, entre aquest laberint de gratacels, on hi ha les cases–mare de diferents bancs, de cases d’assegurances i de tota mena d’institucions bancàries.

Però les més exòtiques institucions, son els Pubs de la City, que molts d’ells estan en halls d’antics bancs, conservant aquell aire d’immensitat que un sent a l’entrar a una catedral. Son els Pubs més grans que mai he vist, son enormes.

A mi un dels Pubs que m’agrada, és el “The Counting House” de l’edifici 50 Cornhill. Un Pub situat en el hall de l’antic Prescott’s Bank construit el 1813. És dels anomenats Ale & Pie Pubs de la cadena Fuller o sigui un pub de qualitat, luxe i tradició.

Diversos bancs han estat propietaris d’aquest edifici, només perquè respireu pedrigree de moviment de diner, citar que del Prescott’s Bank, va passar al Union of London and Smith’s Bank (1903). Acabant sent el National Provincial Bank (1924) i després formant part del Westminster National Bank (1970). Fins que evoluciona al Pub. No em direu, sinó és una evolució espectacular.

És un Pub, com tots els de la City, on hi ha gent amb vestit de senyor fosc i senyores esplèndides, quasi sempre amb vestit jaqueta també fosc, amb les imprescindibles i horroroses sabates de taló, obertes i amb tiretes, que les portent ja faci fred o calor. De fet jo hi vaig per una cambrera, que em dona conversa i que és calcada a la protagonista de la pel·lícula “Dirty dance”. Baixeta, petita, nas punxegut, sense pit i amb una morenor cremada, de màquina a 40 lliures la sessió. I a més, amb una fonètica anglesa brutal.

Colin és el manager del Pub i amb el seu aire senyor, alt com un Sant Pau, té l’imagines vestit de cuiro amb un fuet a la mà, repartint llenya a tort i a dret, mentre una tribu d’amics dansen i xisclen al seu voltant, com a histèriques.

Tot absolutament britànic. I jo fora de context, com sempre.


...

Avui he anat de metges a Londres. Per una vegada m’he preocupat de mi, encara que he perdut el dia. Tants anys al Regne Unit i mai avui estat visitat per un metge anglès i tampoc havia utilitzat el seu sistema públic de salut.

Tot plegat ha estat una mica surrealisme aquesta vista al St Philips Medical Centre, sinó hagués estat que el meu genoll inflamat em molesta molt, hagués xafardejat més, però no estava per gran comprovacions del sistema de salut. Soc un mal malalt, que només va al metge quan està a les últimes i això és culpa d’ésser fill d’un metge i una infermera, que perquè em fessin cas dels meus mals, quasi havia d’acabar a terra per cridar l’atenció. De fet avui, han passat coses sorprenents i com sempre ha aparegut la punta política.

M‘ha visitat un metge que m’ha preguntat si era familiar del gran heroi catalanista Mr Companys. El més sorprenent, és que sabia coses del President Companys, encara que no deia President, perquè el personatge se l’havien explicat a l’escola de petit. No està malament per començar la visita. També m’ha comentat, il•lustrant a la infermera que ens acompanyava, que existia el Barça. Un club increïble- -deia, que no vol posar-se publicitat a la samarreta per patriotisme. Aquí he callat, ple de vergonya i no m’he atrevit ha explicar-li que la pijància de la directiva del Barça acabaran anunciant a la samarreta una dictadura, com és la xinesa.

La resta, deixem-ho com informació confidencial mèdica. Veurem que troben a les radiografies i a l’analítica. De fet del centre he acabat al University College Hospital. Res de greu, perquè he estat jo qui s’hi hagut de desplaçar, amb la cama embenada, entre mig d’una marea de visitants, literalment menjant-se la ciutat. També comprar amb recepta, a una farmàcia a Londres, també és una experiència que s’ha de passar. Tot plegat la millor manera d’aprendre anglès i sota pressió, que és quan apareixen les paraules adormides o quan el body language va a tota marxa.





...

M’avisen que no m’haig de perdre el programa de TV3 “El favorit”, dedicat a Ermessenda de Carcassona, perquè hi podria haver-hi material pel Portal de Vivéncia Aranesa. He mirat els 58 minuts i 53 segons del programa via internet i l’he trobat d’una gran eficàcia a la divulgació de la història. Algun moment xavacà pels comentaris que pretenien fer gràcia, però molt interessant el conjunt del programa, sobretot nacionalment parlant.

No podré aprofitar res pel Portal “Univèrs Occità de Vivéncia aranesa” , perquè no hi ha un desenvolupament de la qüestió occitana de forma àmplia. Perquè de fet, Ermessenda, la muller del Comte Ramon Borrell de Barcelona, va jugar un paper català de primer ordre a l’època.

El que és interessant són algunes reaccions als programa com ha estat la de l'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, que ha llençat una campanya que diu: “VOTA PER LA FAVORITA!. Perquè les dones fem història, que guanyi l'Ermessenda de Carcassona”.

I ho argumenten:
"El favorit" de TV3: Un concurs on les dones no existim. Has d'escollir entre 13 personatges històrics:12 homes i només 1 dona!!! A QUI VOTARÀS?. L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació fa una crida a la queixa activa.
Vota per l'Ermessenda de Carcassona:
-Per protestar d'una manera activa front al sexisme del programa.
-Perquè les dones fem història.
-Perquè les dones veiem la televisió.
-Perquè les dones participem.
-Perquè les dones existim”.

Queda, per la meva part, recollida la queixa. Però malgrat la veritat de l’Observatori, no seria el meu favorit/a.

-------------------------------------------------------
L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació (ODMC) és un espai creat a finals del 2000 per iniciativa dels Consells Municipals de les Dones de cinc ajuntaments del Baix Llobregat: Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, i Sant Joan Despí.
-------------------------------------------------------

...

Per a lectura:
Article periodístic meu a la web “FUTURCATALÀ” – fòrum nacional català

El pujolisme o com explicar la història del nacionalisme

Per a molts parlar del Pujolisme els hi fa una certa mandra, el curiós és que els que els hi fa mandra, sigui gent de la seva pròpia corda. Però tots plegats ens hi haurem de posar fulles, perquè caldrà analitzar aquest fenomen anomenat Pujolisme, de d’alt a baix. Malgrat que el propi protagonista vagi dient (de vegades sembla amenaçant) que no farà unes memòries, tot i que de sota mà, ha propiciat unes quantes biografies i tesis doctorals, diem-ne oficials, encara que no s’expliciti així. Déu n’hi do la barra d’alguns senyors acadèmics, que van de crítics!!!.

Aquesta anàlisi del Pujolisme haurà d’ésser.... (Per continuar l'article CLICAR)
---------------------------------------------------

...

Acabo de llegir les 232 pàgines dels “Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La meva també és una primera lectura d’urgència i haig de fer-ne una lectura pausada amb llapis i paper, però d’entrada, a la Val d’Aran s’han d’encendre totes les llums d’alarma per com és tracta el tema aranès. Evidentment tal com està en la “primera lectura” és un avenç de la situació actual, però és un avenç enverinat, perquè no és tant el que és diu, com el que no és diu.

No és recull el sentit profund de l’escrit consensuat per totes les institucions araneses, per tots els partits polítics i per les associacions..

Aquí algú esta fent un doble joc, i a Aran és diu una cosa i als despatxos del Parlament de Catalunya una altra. Esperaré a fer-ne una anàlisi detallada.

De moment, podeu entrar a la lectura d’aquest històric text:

“Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. (Clicar- versió en pdf)

...

Viure a l’estranger i exercir d’investigador en politicologia, t’imposa una forta disciplina de seguir puntualment tot el que passa arreu i sobretot al teu país. A mi em convé estar informat de forma detallada, de Catalunya i Aran, del resta de Països Catalans i de la resta d’Occitània, com de tot el que passa a l’Estat espanyol i a l’Estat francès, i això representa seguir innumerables articles de la premsa escrita, rastrejar molta informació on line, sentir gravacions de ràdio de tota mena i procedència i també veure gravacions de programes de televisió, en especial TV3. A més a més, a traves d’aquest blog, com del portal de Vivéncia Aranesa, rebo molts e-mails amb informació molt variada, de gran utilitat.

Això representa quatre hores diaries, per estar al dia. A més sense oblidar el tema britànic, és clar.

Entre els molts programes de televisió que tinc emmagatzemats, acabo de veure el programa “Entre línies” de TV3, dedicat a Pascual Maragall. És titula “Maragall, de prop” ( Emès el dilluns passat, dia 16 de maig). No tinc les dades d’audiència, però segur que ha estat molt seguit i potser qui em llegeix també l’ha vist.

Només hi ha una cosa que vull reflexionar, a part que el President Maragall no diu la veritat en destacar que el programa que esta participant, és un exercici de transparència que el President Pujol no exercia, perquè precisament el presentador, el periodista Ramon Pellicer, destacava al començar, que seguint la línia del programa fet al President Pujol és feia aquest segon, però a part d’aquesta constant guitza a Pujol, que tant agrada al socialistes catalans del PSC, el que vull destacar és que m’agrada que el President Maragall surti reforçat personalment en el reportatge i no quedi con un impresentable.

Tanta maragallada, tanta incontinència i tant li han disparat a boca de canó, criticant-lo i en fotent-se, que semblava que tenien un President talment un xixarel·lo. Doncs, sortosament, no. I encara que discrepi d’ell i que lamento que sigui ell el President, un cop investit, vull que la màxima autoritat del meu País o sigui el President de la Generalitat, tingui categoria, consistència i serietat. Jo sempre he cregut que Maragall era tot un senyor i com a senyor, i no com a Capità Tapioca, se l’ha de criticar. És simplement un sentiment patriòtic, enfocat a les Institucions i als nostres representants. Però també és un respecte a la seva figura humana i política, que tot i discrepar, respecto.

...