Dies de projectes, informes, articles, guions, ponències i currículums a Aran, a Andorra, a Barcelona i a Londres.
.
Molta feina i molta mala maror entre els que esperen acabar els 100 dies de gràcia del nou Govern aranès, per començar a posar els punts sobre les is. (Estem al dia 80).
.
Per a alguns han estat 100 dies de penitència, per a d’altres han estat un via crucis per la depuració política que estant patint.
.
Tothom atent al 24 de setembre.

...

Divendres varen inaugurar la nova àrea d’urgències i de radiologia de l’Hospital de la Val d’Aran. O sigui l’Hospital de Vielha ja té nou TAC.

No sé si amb aquest TAC serà possible trobar el cor de la direcció d’Unitat d’Aran-PSC, però mentre ells tiraven merda una i una altra vegada als professionals de l’Hospital i la seva directiva, aquests planificaven i executaven el que ells ara inauguren amb tota la pompa.

(Recordem que òbviament també hi va intervenir, en les noves reformes, el tant vilipendiat ex-Director assistencial o sigui l’ex -Director de l’Hospital).

És la venjança constructiva, desprès de morts governamentalment. Perquè divendres triomfava plenament la política sanitària de Convergència Democràtica Aranesa.

Convergència? CDA?.
-Però si ho hem fet nosaltres. Ens dirà algun directiu reciclat del Servei Aranès de la Salut (SAS).

Això és igual com en cultura. Recordo que s’havia encarregat un article sobre la política cultural del Conselh Generau d’Aran per incloure en papers electorals de CDA, i quan algun directiu i quadre del Departament de cultura varen llegir el text, abans de publicar-lo, varen exclamar que tot allò que s’explicava no ho havien fet el convergents sinó ells, els del Conselh. Era evident que no havien entès, que tot el que fan els funcionaris i els professionals del Conselh en té la titularitat política el govern que està en exercici.

Els del SAS també ho havien d’entendre i potser ara ho faran.

...

De retruc, veient la televisió vaig acabar en un programa de la cadena espanyola Antena 3 denominat “El español de la historia”. És tracta d’un ranking dels espanyols més valorats per la ciutadania espanyola. I vaig quedar garratibat de com anava la cosa, sobretot en veure aparèixer Francisco Franco, que ni tant sols el varen presentar com un dictador. El rei Juan Carlos va ésser elegit el primer de la llista.

Aquest programa és una màquina per fer independentistes catalans, bascos i gallecs, perquè em vaig sentir que no era espanyol, que no tenia res a veure tot el que és deia, amb el meu País.

L’ordre definitiu de la selecció sembla que s’havia establert a traves d’una macroenquesta realitzada a una mostra de 3.000 ciutadans de l’Estat espanyol, enquesta realitzada en exclusiva per a la cadena per part de l’empresa GfK EMER, que és una important multinacional de recerca de mercat.

No he pogut tenir accés al model d’enquesta, al qüestionari, ni a les valoracions tècniques, perquè no les han fet públiques ni en les publicacions especialitzades, però “GfK EMER Market Research de España y Portugal”, que està integrada al grup multinacional GfK, hauria de saber el tractament de qüestions tant transcendents com preguntar i enlairar dictadors en recerques socials. A Alemanya no hagués estat possible que Adolf Hitler aparegués en una llista de “L’alemany de la historia”, perquè per llei hagués estat vetat el propiciar l’enlairament i sobretot en un programa televisiu, diguessin el que diguessin els entrevistats. I sobretot el que no s’hagués acceptat és d’entrada posar-lo en una llista de noms, com a precandidats, per ajudar a la tria de l’enquestat.

GfK EMER diu que assumeix el “Codi Internacional CCI/ESOMAR per a la pràctica de la recerca social i de mercats”, de fet el que fa és una interpretació i aprofita una situació política anòmala per dinamitar uns valors democràtics.

...

És absolutament impossible fer projectes amb ambició, innovadors i engrescadors per la ciutadania, seguint només el pensament i la pràctica funcionarial. La legalitat i la normativa són indispensables i a més indefugibles, però sense un esperit innovador, emprenedor i amb valentia per construir nous projectes, és absolutament impossible crear patrimoni de ciutat i de País.

Teníem una capital d’Aran o sigui Vielha e Mijaran que era grisa i adormida en la mediocritat, però ara, sense una nova il·lusió de ciutat que involucri a tothom, seguirem en la més pura misèria, com acabarà sent la desastrosa construcció del nou Polisportiu.

Tenim un alcalde de tirada curta, un tinent d’alcalde amb un síndrome d’Estocolm de les dimensions d’un gratacels i uns regidors -els que governen i l’oposició- convivint en un desert ple de miratges.
.
Sense il·lusió, sense coratge, sense valentia i sense generositat, Vielha e Mijaran no podrà afrontar i resoldre de forma innovadora i singular projectes com l’estació d’esquí de la Tuca, com el “Centre Nacional d’Aran de la Cultura Occitana a Vielha e Mijaran”, com la televisió i la ràdio municipal, com tants d’altres projectes que han de potenciar i projectar a Vielha com un pol de referència als Pirineus.


...

A l’estiu a la premsa apareixen les “serps d’estiu periodístiques” és a dir : per falta de material i perquè treballen més substituts que titulars a les redaccions per les vacances, se li dona més espai i titulars a temes que passarien en altres èpoques de l’any amb menys protagonisme.

Espero que sigui tot això, perquè cada dia entenc menys cap on van els convergents catalans en la seva construcció del que anomenen la “casa gran del catalanisme”. I per sinó quedava clar que van seriosament, han anomenat un delegat oficial per potenciar aquest tema: en Francesc Homs.

Ja és ben trist que un aprofundiment ideològic sigui tractat de forma funcionarial de partit, perquè els avenços doctrinals perquè siguin autèntics, és realitzen d’una altra manera. Segurament en la línia de menys aparell de partit i més debat, menys escrits de laboratori i més recull de la pràctica nacional històrica i actual del País.

Per acabar d’embolicar la troca, els convergents catalans fan aparèixer a Pasqual Maragall com possible membre d’aquest artefacte amb aspecte de “casa pairal” del catalanisme, i llavors ja no s’entén res i desorienten a tot el personal.

Catalanisme? Nacionalisme català?. Sobiranisme? Independentisme?. El catalanisme com a alternativa a l’eix dreta-esquerra? Primer s’ha de saber de que és parla i no confondre les ganes legitimes de poder polític, en fer un discurs doctrinal a mida tàctica i electoralista, desfigurant idees i partit.

El mateix pot passar a Aran. Tots aquells militants i dirigents que devaluen el partit dels convergents aranesos, fins i tot proposant canviar les sigles, han perdut l’horitzó del propi contracte intern amb la gent del partit i amb el seu electorat. Seguir per aquest camí, pot tenir un cost nacional i de partit molt elevat i de conseqüències imprevisibles. Tota una irresponsabilitat.

...

No sé que em passa però avui em trobo malament. Suposo que el clima influeix, però també podria sé, com diu un article de la revista “Psychosomatic Medicine”, en el número de juliol / agost, que : “…Callar en les discussions no és bo per la salut…”.

Segurament el procés polític i professional al voltant del concurs per cobrir els professionals arquitectes en l’Ajuntament de Vielha e Mijaran, em deu afectar. I perquè?. Perquè és la punta de l’iceberg de tota una moguda convergent aranesa de lluita pel poder en el lideratge de la pròpia organització.

Que dues opcions filo-convergents hagin participat en el concurs públic, ha de sobtar a propis i a estranys.

La qüestió de fons, no és una qüestió d’arquitectes d’un historial galdós, la qüestió de fons és continuar el lideratge d’un sector, que per primera vegada és qüestionat com mai. I això passa, perquè l’entorn dels negocis en comptes d’ajudar, desprestigia a la causa i al lideratge. I que jo sàpiga la causa és el País, i no els despatxos particulars.

...

I’ve got a sneaking feeling you’ll find that love, actually, is all around.

.

.

La nostàlgia de Londres la tinc tant immensa, que puc arribar a veure una comèdia romàntica que passa a aquella ciutat, com la pel·lícula “Love Actually” de Richard Curtis que he vist aquesta matinada, que se’m poden disparar tots els mecanismes d’angoixa.

També sóc londinenc d’ànima i això estira molt. La quadratura del cercle seria viure a Londres i treballar per Aran i Catalunya, en turisme, en comunicació i per ONGs de cooperació i drets humans. Com ho he fet en altres èpoques.

Existeix un altre Londres que no és el turístic : Un London d’art, un London de literatura, un London acadèmic, un London d’innovació, un London de salut i medicina, un London dels negocis, un London d’ONGs, un London del riu i dels ponts, un London d’arquitectura, un London d’escultura. Tot un món, en una ciutat grisa i quasi sempre humida, però vital i de projecció mundial. Tot i que de vegades, no és que no entenguis l’anglès més d’argot, el que no entens és la pregunta tot i saber totes les paraules, perquè la lògica és tot una altra.

El que avui encara no sé, és en quina lògica m’haig d’instal·lar.

.

...

Acabo de llegir el llibre de Lisa See, “Snow Flower and the Secret Fan” (2005), en una traducció castellana de Gemma Rovira Ortega, que no se perquè li canvia el títol i en diu “El abanico de seda” (Editorial Salamandra. Barcelona 2006). Sé que hi ha una traducció catalana, “Flor de Neu i el ventall secret”, (Editorial 62, Barcelona 2006), feta per Rosa Borràs i que no he tingut a l’abast, aquí a Aran.

És una brutal historia d’amor entre amigues dins d’una cultura xinesa rural on el masclisme és constantment present i on la reducció dels peus -“peus de lotus”-, els acords matrimonials, els acords d’amistat i l’ús d’un llenguatge secret i de defensa femení, inunda unes tradicions mil·lenàries que transcorrent en la novel·la el segle dinou. Molta tristesa, molt d’amor, molt de submissió i molta crueltat impregnen tot l’escrit de See, que és totalment recomanable i seria un bon material per a un “Grup de lectura”, perquè serviria per discutir coses ben actuals d’allà i d’aquí, encara que vivim en el món occidental, aparentment civilitzat.

Quan acabo de llegir un llibre, em sento buit perquè deixo una història i uns personatges, en aquest cas també, però em molestava resseguir una història de tanta opressió, encara que “sigui el que ha d’ésser”, perquè la tradició ho marca. Sense llibertat no hi ha tradició que s’hagi de suportar.

...

- És pot fer política a la Val d’Aran sense contingut polític?

- És a Aran la política només un seguit d’interessos encadenats?

- Els “uns” i els “altres” acaben sent el mateix, només diferenciats per les persones al poder i no per les idees i les pràctiques polítiques?

- Potser que algunes pràctiques fora de la llei i/o alegals, perquè no hi ha una normativa clara, siguin defensades i/o tolerades pels “uns” i pels “altres”?

- És necessita a Aran una altra alternativa política més de contingut polític, nacional i social capaç d’aglutinar als que estem fins el cap damunt dels polítics oficials de sempre?


...

Estirada d’orelles d’algun dirigent convergent que diu que hi ha lectors del meu blog que és pensen que el que jo escric és política oficial de CDA, i que no és així. I té raó el directiu.

Jo ho he dit una i mil vegades que aquest blog és personal, PERSONAL. Jo no represento a ningú i menys a CDA. Com tampoc mai vaig ésser el “Portaveu del Govern” del Síndic Barrera, perquè un “Cap de Comunicació” tal com el vàrem dissenyar, era una altra cosa. (Ja hi entraré en un altre moment a explicar això) .

Torno a dir una obvietat : aquest és un diari personal, no represento a cap partit, no represento a CDA i tot el que escric és sota la meva responsabilitat. (Per favor, mireu el títol ben gros d’aquest blog).

I perquè quedi ben clar que analitzo de forma transversal i equidistant, em permetéreu publicar un escrit del meu diari, encara inèdit, dels meus “500 dies al servei del Govern d’Aran” i així quedarà clar, que la meva critica és sobre idees i pràctiques i no només sobre carnets i obsessivament a favor d’uns.

Un dels últims escrits, del meu diari polític íntim :

.

“En unes eleccions has de fer tots els papers de l’Auca i evidentment jo també ho he fet. Diguin el que diguin, els altres i els meus, la parcel·la que jo en tenia responsabilitat s’ha fet un treball professional. I amb els mitjans que jo tenia, crec que s’ha fet de forma molt i molt professional. Tot això contrasta amb algun Director del passat govern, que s’ho han mirat tot des de la barrera.

Sempre he estat un home de partit, malgrat la meva independència i no puc suportar aquells que és comprometent a mitges tintes. O aquells que han jugat amb dobles cartes, amb un peu a casa i a l’altre amb els que eren a l’oposició.

I els que no puc suportar són aquells que estant a l’administració, n’han fet un negoci o negociet privat, encara que fos legal, alegal o possible, per un buit normatiu. Quina vergonya veure, diàriament com alguns cràpules és feien el doble sou amb els seus negocis familiars.

Un Congrés Convergent no arreglarà res, si la crosta dels del negoci familiar no els enviem a casa. Una merda!!!, si algú es pensa que tornarem a donar la cara per negligents o barruts que funcionen més com a comercials dels seus negocis que no com a servidors dels nostres ciutadans. Abans el respecte d’un contrincant, que aquells suposadament dels meus, però que viuen de la petita corruptela i del cuento.”

.

Queda clar que no represento cap línia oficial de cap partit, ni jo ni aquest blog? Queda clar que sóc independent? OK.

.

.

...

Lluís M. Xirinacs ha mort.
Un acte de sobirania personal per incentivar un acte de sobirania col·lectiva.
Un lluitador de les llibertats trencat per les polítiques oficials.
Tot un referent moral i cívic.

.

.

..

.

El Testament de Lluís M. Xirinacs trobat al seu despatx de la Fundació Randa i que anava data el sis d’agost:

"En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

........................Lluís M. Xirinacs i Damians

...

Fer d’oposició política no és fàcil en lloc, però especialment a la Val d’Aran és certament complicat. La raó és simple, els que critiques hi convius diàriament i això fa difícil la critica encara que tinguis tota la raó. (El millor entrepà de pernil me’l menjo a casa d’una socialista espanyola i m’importa ben poc la seva empanada mental i les seves rialles, el que m’interessa és la bona teca que em despatxa. I això, malgrat el seu astorament de que tornes al seu bar, desprès de la malèfica campanya electoral).

A més, hi ha situacions tant complicades, que pots acabar participant d’irregularitats que et poden fer còmplice. La més bèstia era la d’aquell taxista que portava de Vielha cap a Lleida i Barcelona gent, hi ho feia compartint passatge. Et cobrava individualment, però no et podia donar factura. Desprès he sabut que tot és il·legal perquè no pot treballar com una línia regular, encara que recordo haver compartit viatges amb honorables conselhers i alcaldes. El més grotesc, és desprès trobar-se al simpàtic “taxista i family” fent cassolades apel·lant a la decència.

I d’aquestes il·legalitats n’hi ha la tira a Aran. Però això ho dic, perquè m’he llegit tota la literatura dels que durant dotze anys feien d’oposició -o sigui Unitat d’Aran i desprès Unitat d’Aran-PSC-, i tots els textos que havien dedicat al govern aranès del convergent Síndic Barrera, i sinó sabes res més, el resultat de la lectura és esgarrifosa, perquè dona un missatge central dedicat a Barrera que era: “Aran té una dictadura, no hi ha llibertat i tot es corrupció”. Òbviament era una exageració falsa, però ha acabant sent el coixí de discurs polític que ha portat al socialista Paco Boya al poder.

Com doncs, els convergents aranesos han de fer ara d’oposició al govern del Conselh Generau d’Aran?. És un debat obert molt interessant, però avui amb un fenomen estrany : i son aquells filo-convergents que estant a la cua per aconseguir alguna prebenda socialista i aquest no discuteixen, sinó que estant desfigurant el debat intern. Mala peça al teler.

...

.................

................Pequín 2008: Sense drets humans no hi ha esperit olímpic!!!

...

............................

Mails i telefonades

Com altres vegades he dit, una de les conseqüències bones de tenir un blog és l’enorme quantitat de gent que t’escriu via e-mail, per comentar-te coses i per explicar-te novetats. És tot un luxe aquest feedback i l’amabilitat de tothom. A poc a poc contestaré a tothom.

També hi ha qui és queixa que no agafo el telèfon. Certament les meves vacances és tenir el mòbil apagat, només fent-lo servir com a contestador. O sigui : dues vegades al dia escolto els missatges i desprès torno trucades. Avui dia no em dedico a la gestió i el telèfon més que ajudar-me em condiciona, per això no deixo que m’interfereixin les trucades perquè sempre, -per bo o per dolent-, acaben tenint influència en la meva petita feina del dia a dia de recerca acadèmica, d’escriptura i de lectura, (i de dormir, perquè dormo molt actualment).

Però sobretot no deixeu de trucar i graveu el vostre missatge, sempre és una bona companyia. (Si sou més espavilats, envieu-me un SMS engrescador).

Us recordo el telèfon: (00 34) 649405630


...

Una de les pedres a la sabata del meu pas pel Conselh Generau d’Aran va estar evitar i no participar en qualsevol operació de possible favoritisme per qualsevol familiar de gent de la casa que fossin càrrecs de confiança. A igualtat de condicions i obert a tothom, evidentment que no hi havia inconvenient que per mèrits propis, ella o ell fossin contractats puntualment o a llarg termini. Però atorgar o encarregar serveis directes a familiars no hi vaig participar mai. I això ho vaig defensar per unes raons de convicció ètica i estètica de la política. L’objectiu era clar : tolerància zero al compadreo i transparència total. Era el millor i lleial servei a la opció política per la que treballava. Era el millor i lleial servei al Conselh Generau d’Aran.

Als nous inquilins socialistes del govern del Conselh, no és que encarreguin feines a les seves dones o als seus marits, és que ells mateixos és contracten per a actes públics.

No és de rebut que per les nits de concerts d’aquests agost a l’Ecomusèu Casa Joanchiquet de Vilamòs, el Conselh hagi contractat, per dues nits, el grup de música Bramatopin de l’actual Síndic d’Aran i en el que toca el propi Síndic Boya i la Directora de Cultura del Conselh.

Encara que Bramatopin fos el millor grup de musica del món, encara que cobrin molt o poc o simbòlicament (encara que la publicitat -que val diners- està a tot arreu), hi ha accions que encara que siguin possibles, no és poden fer. S’ha de tenir un mínim sentit de la decència política i entendre que quan un està a l’administració pública amb un càrrec polític, un mateix no es pot autocontractar com a grup privat de música. A nivell jurídic no sé com és diu aquest figura de corruptela cultural, però a nivell polític és lleig i és llençar novament un missatge a la gent d’Aran: ara manem nosaltres i fem el que volem.

Quina ha estat la primera acció de la nova Directora de Cultura del Conselh per a la música?: doncs contractar-se ella per tocar la guitarra amb els seus amics en públic.

Bravo senyora Directora!.

...

Asseguts en una taula de bar a l’aire lliure amb un temps de merda que està fent a Aran, un convergent de base em preguntava com anaven les coses pel partit i em deia el bon home, que en pensava jo del futur del nacionalisme aranès.

-Ni la més remota idea. Li vaig contestar.
-És que no entenc res. Deia l’home amb cara d’espant. I continuava: - En Fernandez del Servei Aranès de la Salut llençat als braços dels socialistes; en Sans de cultura també és l’altre director que traspassa la línia i ara és anomenat per la Generalitat de Catalunya del Tripartit director de l’Oficina d’occità a Barcelona; en Pau Perdices ballant sevillanes amb el Pepito del PP; el nostre partit callat i sense dir res als diaris quan tothom ens ataca; a Bossòst el nostre antic alcalde també està mut desprès de que diuen que han trobat un forat de deutes descomunal... Sincerament no entenc res. Algú s’ha begut l’enteniment.

.
-Tranquil. Jo li deia.

I fent un bon esforç de fe i de mística, li recomanava: -Heu de tenir paciència.

Tos dos vàrem demanar una til·la, i el del bar ens va acabar donant una bronca per prendre mariconades, tota una metàfora de com tenim avui el pati d’Aran i quan de sobrat ens rodeja.

...

............

Obres de David Černý.
Černý és tot un revulsiu de l’escultura txeca i mundial.

...

...................................

...

Mentre la premsa de Lleida silencia d’una manera avergonyant l’Assemblea Nacional de CDA celebrada aquesta setmana, he llegit al diari “La Mañana” un rifi-rafe entre la meva antiga companya de feina Victoria Saurina que era càrrec de confiança a Sindicatura de l’antic govern aranès convergent del Síndic Barrera i el Conselher José Antonio Bruna del partit el PRAG coaligat amb Unitat d’Aran-PSC, debatent sobre el que s’estalvia o no, en sous dels càrrecs de confiança de l’antic govern i els de l’actual.

Tal com van les coses no podrem acabar el 100 dies de gràcia perquè per defensa pròpia caldrà sortir a explicar quatre veritats al Senyor? al Periodista? al Conselher? J. A. Bruna, perquè no se com dir-li, al barrut més gran que té la professió periodística a la Val d’Aran.

És una vergonya política, ètica, professional i estètica que un Conselher segueixi cada dia en antena en una ràdio pública parlant dels temes exactament els mateixos en que es va presentar a les eleccions. En cap País civilitzat un càrrec electe pot seguir en una ràdio PÚBLICA en antena, com passa a Catalunya Ràdio de la Val d’Aran.

La picaresca i la situació de falta de normativa no posa fora de la llei al senyor Bruna, però políticament perquè un Conselher no tingui rang de Parlamentari, -com hauria d’ésser però no és, perquè no tenim els drets nacionals aranesos reconeguts-, és aprofitar-se d’una injustícia política per fer la viu-viu i jugar brut. Juga brut com a polític i juga brut com a periodista. I sobretot, desfigura el que hauria d’ésser una ràdio pública.

Aquest debat queda pendent i queda pendent el tema de sous dels càrrecs de confiança del govern, que el mes de setembre hi entrarem, almenys jo, de manera aprofundida.

Els afers de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran són gravíssims i el Conselher Bruna acaba d’obrir el meló.


...

Ahir és va celebrar l’Assemblea Nacional de Convergència Democràtica Aranesa (CDA), que va ésser un pas important per modernitzar tota una organització política que avui és a l’oposició.
Varen quedar clares tres coses:
Primera que l’organització de base és essencial (militants i simpatitzants) i s’ha d’autoorganitzar, escoltar i respectar aquest gruix de suport humà.
Segona, que CDA és un partit nacionalista aranès, interclassista i d’un ampli espectre ideològic de centre-esquerra i que qualsevol aventurisme que ens tregui d’aquest centre de gravetat és suïcida. Quan un està fort i ben definit, ja pot fer “pactes de gestió” amb qui vulgui, perquè el seu ideari no queda desfigurat.
I tercera, que no hi ha responsable polític o responsable institucional de CDA sense partit, perquè el partit és la marca i la base de qualsevol lideratge, veureu d’una altra manera és llençar el capital que el nacionalisme aranès té.
Un dels assistents a l’Assemblea podria dir que ell no va escoltar explícitament el que he escrit anteriorment, i tindrà raó, però hauria de rascar més i entendre els moviments previs de l’acte, fins i tot l’escenografia de l’esdeveniment, qui va venir i qui no, qui venia representant-se ell solet o representava un col·lectiu, l’enquesta que és va passar als assistents, quins documents és varen aprovar i quines són les resolucions finals de l’Assemblea. Si és valora tot això, l’assistent i el lector veurà que no és simplement donar més marxa a l’organització d’un partit, sinó, que a més, és construir un discurs potent -estratègic i tàctic- i no perdre ara simbòlicament, per segona vegada, les eleccions nacionals araneses perquè nosaltres mateixos ens quedem sense programa amb una desbandada general.

Resolucions de l’Assemblea Nacional de CDA,
celebrada el 31 de juliol de 2007 a Vielha

Reunida l’Assemblea Nacional de militants de Convergència Democràtica Aranesa (CDA), en la que també hi ha assistit simpatitzants que han estat candidats en les passades eleccions, acorda adreçar a l’opinió pública les següents resolucions:

1. Per la nova situació política que viu CDA amb les seves responsabilitats institucionals, tan nacionals com locals, CDA és proposa rellençar el partit com a organització política i per això convoca un proper Congrés nacional de CDA per a la propera tardor.

2. El proper Congrés l’entenem com tot un període congressual de treball polític i organitzatiu fins arribar a la celebració de l’acte de cloenda; per això aquesta Assemblea de CDA incentiva a que les diferents agrupacions locals és potenciïn encara més com organitzacions operatives i allà on no hi hagi agrupació local se’n creí una, tenint present la divisió territorial per Terçons.

Volem aconseguir unes agrupacions capaces d’enquadrar la militància però també buscant fórmules flexibles d’organització que puguin involucrar als simpatitzants i a la població interessada en general.

3. Per la importància que té l’Ajuntament de Vielha e Mijaran com institució local de la capital d’Aran i per la transcendència que tenen els acords post-electorals que CDA ha pres amb el PPA, aquesta Assemblea Nacional de CDA vol ratificar públicament aquests acords i aprova un document polític explicatiu dels pactes posts-electorals per ésser difós a l’opinió pública.

4. CDA s’ha proposat respectar els 100 dies tradicionals i de cortesia abans de fer qualsevol valoració i critica detallada de les tasques de govern del Conselh Generau d’Aran avui dirigit per Unitat d’Aran-PSC, però hi ha una confrontació ideològica i de concepció d’Aran com a País que no podem passar perquè s’està estenen en força, conjuntament amb els socialistes catalans avui al govern de la Generalitat de Catalunya.

CDA defensa que en qualsevol divisió territorial de Catalunya i en qualsevol futura llei electoral, és contempli Aran com una unitat territorial pròpia i no integrada en cap altra unitat territorial.

Avui, en la política del dia a dia de la Generalitat de Catalunya actuen i s’organitzen les institucions territorials del govern com les seves planificacions, com si existís una vegueria “Alt Pirineu i Aran”, quan això és una opció unilateral del socialisme català i aranès i que no respon a cap divisió legal vigent.

5. L’Assemblea Nacional de CDA vol expressar públicament la seva voluntat de potenciar un ampli debat ciutadà per elaborar la nova Llei d’Aran que preveu l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya.

I CDA crida especialment a tots els nostres conciutadans, que com nosaltres, defensem “Aran com a País” perquè aquesta visió d’identitat involucri tot l’articulat de la futura Llei d’Aran, eina essencial per desenvolupar una societat de benestar de qualitat.

Aran, 31/07/2007

...

Estem a poques hores de celebrar-se l’Assemblea Nacional de Convergència Democràtica Aranesa (CDA), i com tota moguda de partit les diferents famílies polítiques s’han mogut per deixar impremta en aquesta cita.

No passarà res d’espectacular, perquè tot el que havia de passar ja ha anat passant des de fa dies absolutament d’esquena a la premsa, però aquest cop en la solemnitat d’una assemblea: a més d’un li han d’estirar les orelles i dir-li que ha d’aprendre a entrar en la nova fase d’oposició nacional que és ara CDA.

És absolutament demencial no haver entès, encara avui, que ara som oposició, però encara és més fort que algú no entengui que ara és quan més és necessita un treball d’equip col·legiat i lleial. Les solucions personals sempre les hem d’entendre, però el que no potser és voler aplicar una solució personal i destrossar el treball previ fet i assumit per centenars de persones que creien de bona fe en ell, amb l’obra de govern, amb el programa i amb les propostes de futur. Per això tot un sector critiquem algun “director reciclat” que segueix pontificant a la premsa, sota una altra bandera.

A can Convergència d’Aran tot plegat és una carrera de fons, on els que viuen de les fantasmades i de l’efectisme de sortida de ruc espantat, tenen els dies comptats.

...

Perquè la sortida forçada de Carles Cuadrada com a Director Assistencial de l’Hospital Val d’Aran de Vielha em crea malestar i mal humor?

Segurament perquè sempre em poso al costat dels perdedors i dels que linxen per justificar misèries i falta de dignitat. És com una broma substituir al que té un historial de cap del servei d’urgències d’un hospital gran com el de Mataró i substituir-lo per una farmacèutica local i de carnet, i tot això a la vegada que és publicita a la premsa que és busquen metges per l’administració sanitària aranesa amb l’incentiu de pagar-los-hi un 30 % més del sou usual, però ningú els hi explica amb quin personal professional directiu és trobaran, encara que personalment siguin unes persones encantadores.

Però no vull entrar a fons en això, perquè vull esperar que acabin els 100 dies de gràcia que té el nou Govern del Síndic Boya (acaba a finals de setembre) i desprès ja parlarem del patrimoni sanitari que l’antic govern aranès ha construït.

El que no suporto són els antics-nous directors amb càrrec de confiança, que en un temps supersònic canvien de polítics, d’equip propi i de programa per donar-se solucions laborals personals. Hi ha qüestions de dignitat i de coherència.

...

Aquests dies d’apagades descomunals i d’aparició de llepaculs a la monarquia, estem veien una història d’espies entre espanyols i russos que sembla un serial de tele, sinó fos que és veritat. L’estiu sembla que ajuda a la relaxació i jo també gaudeixo de les series televisives com la sèrie italiana “Gente di mare”, traduida per a TV3 com “Guàrdia de costes”, i on l’actriu Giada Desideri amb un cabell recollit sota un barret femení de guàrdia, aporta la nota espectacular d’una dona “bionda, alta è slanciata” o sigui increïble i això que no és la protagonista.

A Aran també necessitem relaxació i seria un bon moment per publicar les històries curtes d’espionatge al Conselh Generau d’Aran durant el període Barrera. Serien del tot divertides. Per exemple : “Informàtic espia amb amor des de Tarragona”, “Xofer d’alta direcció és droga al seu despatx”, “Guardia civil al corrent dels amors laborals”, “Compra de mobles, lloguer d’habitacions i altres feines a l’administració central”. Són idees dels contes d’estiu on line per aquest agost. No us ho perdeu i suggeriu temes, que a Aran ens coneixem tots i ho sabem quasi tot!.

...

..............................

Anem cap el gran “Centre Nacional de la Cultura Occitana de Vielha e Mijaran” en els terrenys de les antigues casernes?.
Necessitem projectes d’alta volada. S’ha de retornar la il·lusió a la capital d’Aran.


...

He rebut aquesta carta i com que jo sé que tot és vol fer absolutament obert a la població, implicant el màxim nombre de simpatitzants, en reprodueixo el text de la convocatòria. (S’adjunta un “Document polític”, però aquest de moment és privat) :

.

Benvolut / Benvoluda,
Vos hèm arribar aguesta carta entà convocar-vos formalament ara Assemblea Generau deth nòste partit Convergéncia Democratica Aranesa (CDA), que se celebrarà eth pròplèu 31 de junhsèga ena sedença deth partit.

Aguesta Assemblea dubèrta a toti es militants, ei ua prumèra amassada entà trabalhar peth pròplèu Congrès de CDA .

Se demane un esfòrç pr'amor que i assistigatz e fòrça especiaument non i auràn de mancar cap des cargues elegidi des diferents administracions e tot eth rèste de militants e simpatizants que tanben sigueren candidats.

Era Assamblea ath delà d’actualizar es tèmes organitzatius intèrns, tanben a ua volentat d’aportar ara militància, as nòsti simpatizants e ara opinion publica en generau ua avaloracion des passades eleccions municipaus e ua explicacion des pactes post-electoraus. Per tot açò, vos adjuntam ad aguesta carta, un “Document politic” pr'amor que lo podatz liéger prèviament e ena Assemblea lo podetz enriquir en tot aquerò que credetz oportun.

Entà acabar dar-vos es gràcies per dauant per participar ena dinamizacion de CDA e sustot dar-vos es gràcies peth trabalh hèt enquia aué, e en especiau enes passades eleccions municipaus e nacionaus.

Cordiaument,
Jusèp Louis Boya, President de CDA
Carlos Barrera, Secretari Generau de CDA

----------------------------------------------------------------------------------------
ACTE: Assemblea Generau de Convergéncia Democratica Aranesa
DIA: Dimars 31 de junhsèga de 2007
ORA: as 20 ores.
LÒC: Sendença de CDA. Plaça Coto Marzo de Vielha.

----------------------------------------------------------------------------------------

Entà quinsevolh pregunta o incidéncia metetz-vos en contacte damb Maria, es deluns e dijaus a compdar des 19 ores, a traves deth telefon deth partit, numerò 973 64 32 31.

.
Vielha, 23 de junhsèga de 2007

Qualsevol de les possibles feines professionals que estic optant per aconseguir un lloc de treball remunerat, m’allunyen de qualsevol militància política activa. (Militància sigui del tipus que sigui. I ni tan sols podria estar a la “cuina” política o sigui entre bastidors). Ni el periodisme com jo l’entenc, ni les ONGs internacionals o locals poden conviure amb una militància activa política i de carnet.

N’hi ha molts que respiren tranquils, els uns i els altres, però a mi el que em fa trontollar els meus pensaments són els e-mails que rebo que m’animen a tenir un paper d’una espècie de "consciència critica transversal, que doni canya per igual a tothom”.

.
Aquests e-mails, com d’altres, sempre m’han acompanyat en aquesta travessia del desert, que és participar a la política a la Val d’Aran sent un nou vingut, però aquests e-mails són absolutament irreals i de vegades injustos, perquè de sempre he defensat “País” o sigui "Aran i Occitania" i això per desgracia no és tan transversal com és podria creuré en aquests paratges.

...

.

.

.

.

.

La dimissió de Josep Piqué com a President del Partit Popular de Catalunya (PPC) ha de tenir repercussions a l’actual pacte de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran?

Un PP liderat per un Aleix Vidal-Quadras a Catalunya faria totalment indigerible el pacte per a un nacionalista aranès.

Segons que faci el convergent Pau Perdices en el futur, pot representar el seu suïcidi i l’assassinat del projecta polític del nacionalisme aranès per molts anys.

N’hi ha molts que esperen passar el cadàver, jo no.

...

Una de les vergonyes més gran que he passat per una acció d’un altre a la Val d’Aran és quan còpia en mà de pàgines d’aquest Blog, el que és líder dels socialistes aranesos i avui Síndic d’Aran, denunciava el seu contingut. Suposo que era un reflex profund dels masovers d’aquesta paratges que se’ls creuen en propietat, i que no feia ni uns mesos, afirmava amb solemnitat, que Aran no hi ha llibertat i hi ha por. L’endemà el mateix líder negociava amb Sindicatura la meva destitució per un article d’opinió que no era del seu grat, desprès -com que no va poder força la destitució- un de la colla em va posar una querella a mi, amb repercussió al director de la publicació.

Tanta histèria i demagògia fa poca pedagogia a una joventut aranesa que se li envia un missatge deformat i se’l convida a l’art de la picaresca de que tot és pot aconseguir amb engany, sectarisme i per apalancament de secta.

Quan estàs treballant en xarxes d’accions urgents de defensa dels drets humans arreu del món, penses que tot el d’Aran és pura pirotècnia d’europeus benestants i que tot plegat és una broma de mal gust i molta barra.

Jo no m’haig de modificar, ni falsejar el meu currículum com han i estant fent d’altres al Conselh Generau d’Aran. El lliure pensament, el ser completament lliure fins i tot carregat de contradiccions, és l’únic que puc oferir com una activitat cívica i de compromís, per això molesto tant, per això m’ho estant fent pagar tant car.

...

Quan algun dia les “Jornades Occitano-Catalanes”, que és celebren a Aran, siguin plantejades com un laboratori d’idees anyal per avançar en les necessitats del País, potser llavors podrem fer una seriosa reflexió col·lectiva sobre l’espai occità de mitjans de comunicació i en concret les necessitats que en té la Val d’Aran.

Des de que va sortir el mes de Juny l'Informe de la comunicació a Catalunya 2005-2006, que no hi ha ni una paraula sobre els mitjans de comunicació en aranès, estic pensant amb intensitat que s’ha de fer sobre els mitjans de comunicació a Aran.

Necessitem premsa diària escrita en aranès, i és urgent. Però com fer-la?.

En aranès o dedicada íntegrament sobre temes d’Aran, però feta de forma plurilingüe?.

Feta des de Lleida, Barbastro, Barcelona, Tarbes o des d’Aran?

La classe política de tots colors està interessada en una premsa professional en aranès?.

Perquè per imperatiu electoral, tothom publica de forma trilingüe i fins i tot bilingüe, oblidant el català.

Hi ha inversors privats interessats en invertir en premsa en aranès?

La premsa escrita en aranès només potser premsa gratuïta?

Que és més important que sigui en aranès o que els continguts siguin d’arrel aranesa, independent de la llengua?

En premsa escrita els corresponsals del “Segre”, la “Mañana” de Lleida, els de “Aran información” de Barbastro i els de “Tot Aran” de Vielha fan premsa nacional aranesa o ofereixen material totalment desnacionalitzats i desnacionalitzadors?

Cal fer una reflexió i actuar amb valentia. A mi ja no em queden forces.

...

La commoció de la militància de base convergent de CDA és enorme per les barbaritats sectàries sobre la mobilitat del personal tècnic, les noves tasques encomanades i la marginació segons el carnet polític al Conselh Generau d’Aran. Segueix a bon ritme la batuda discreta que està executant el nou Síndic i la seva piconadora de fidels.

Encara en totes les muntanyes d’Aran ressonen les rialles d’aquells que no és creien que els “nous” al poder, construirien ponts d’entesa com pregonaven.

- Nen, ets de la tribu?. No. Doncs al racó i calla, sinó t’obro expedient!.

...

Desprès de veure i gaudir la trilogia de les pel·lícules “Trois couleurs” de Krzysztof Kieslowski, amb el “Blau”, el ”Vermell” i el “Blanc”, estic de ple ficat en les ONGs de desenvolupament i ocupació.

“Vivéncia Aranesa” fa dies que estatutariament va fer un canvi important i a més de potenciar la cultura occitana va agafar un caire també de ONG cívica en el propòsit de potenciar la sensibilització en temes de drets humans, cooperació i cultura de la pau.

Sempre ens hem mogut modestament a nivell de sensibilització a Aran i als Pirineus en general, treballant un petit grup de quadres, però per primera vegada és podria lligar un treball sobre terreny en un àrea de cooperació internacional i la gent d’aquí. Si ho fem així : poc broma, perquè el lligam és directa amb gent necessitada. No és màrqueting social per europeus, és logística de supervivència diària al Tercer món.

Potser algú li costarà creure que a mi la política m’interessa ben poc, el que m’interessa és el País i el compromís en uns valors cívics, potser d’això algú en diu política, però queda ben lluny del que m’envolta.

...

.......................


...

Avui d’una manera formal s’enceta el període precongressual de Convergència Democràtica Aranesa (CDA). La que és l’Agrupació local més gran del partit, la de Vielha e Mijaran, redefineix el seu treball i planificarà tota la seva activitat de futur.

Vielha e Mijaran és molt més que un Ajuntament i el nacionalisme aranès organitzat, s’ha de posar al dia per incorporar a amplis sectors de la ciutadania que donin resposta als reptes polítics, econòmics, socials i culturals de la capital del País.

.

.

.

.

.

.

...

En ple atur forçat per la política torno a retrobar el saborejar una pel·lícula diària, que tant necessitava. Avui he tornat a una pel·lícula dels meus 15 anys: “Un homme et une femme” de Claude Lelouch. Sempre els drames romàntics m’han captivat, perquè són exactament com la meva pròpia vida. Però evidentment la meva visió de la pel·lícula 41 anys desprès, no ha estat igual. Però el que no ha canviat és la meva visió d’abans i d’ara de Anouk Aimée, que en realitat és deia Françoise : un brutal cap de línies contundents, per fer un bust de Brancusi.

Segurament avui, quan he vist la pel·lícula en format vídeo i sense la foscor d’una sala de cinema amb tot el seu excitant cerimonial, encara més se m’ha reforçat pensar també en qüestions tècniques com en el guió, en la anímica música de Francis Lai, en l’estil de l’actor Jean-Louis Trintignant, en la localitat francesa de Deauville i la seva mar, i sobretot amb la fotografia (influència directa del meu fill Marc) on és combina escenes de color, de banc i negre, fins arribar a un marró fangós de sèpia, però fet com a sèpia entonat o sigui reforçat. Tot plegat una fotografia lush com dirien els anglosaxons, on la fotografia en si mateixa descriu alguna cosa que transpira plaer i desig.

.
Doncs si els personatges són brutals físicament, la història és un travat drama romàntic, el paisatge de somni, la música vital i la fotografia t’envolta i t’estira al desig, la pel·lícula acaba sent sentida. Hi ha escenes, ritmes i trucs que no són d’avui, però el conjunt segueix sent una pel·lícula emblemàtica. Però realistes, escèptics, burletes, amorals i altra clientela amargada que no la mirin, perquè és tot un altre món.

...

Està bé que Convergència Democràtica de Catalunya (CDA) hagi anunciat un debat obert “a dins i a fora del partit” sobre el concepte de la “casa gran del catalanisme” que serveixi per definir les respostes del catalanisme sobre el “present i futur per seguir sent nosaltres representants de la catalanitat” i per “situar-nos entre els millors referents”.

També està bé que Artur Mas, com a secretari general de CDC, hagi anomenat Quico Homs com a coordinador de tot aquest projecte.

Serà un bon moment perquè en el discurs del nacionalisme català s’hi sàpiga explicar el nacionalisme aranès. Els convergents catalans sempre han estat receptius amb les reivindicacions nacionals de la Val d’Aran, però a l’hora de fer un discurs coherent de respecte al nacionalisme aranès, tot plegat grinyola i moltes vegades sents discursos pobres de concepció, de filosofia i de fons, perquè en realitat, no s’assumeix que a l’anomenada “Autonomia Catalana” hi conviuen dos Països: el català i l’occità.

Haurem de donar canya a Mas, Homs i des de lluny: mirar de reüll a Duran i Lleida i pensar si caldria “Desfederar-nos” del demòcrates cristians, cosa que a Aran fa dies que han fet els convergents.

...

Estic retornant al món de les ONGs, on segurament no havia d’haver sortit mai. Però déu ni do, quina brutal i cruel competitivitat hi ha per aconseguir treballar a les ONGs internacionals.

Tinc la sensació d’ésser l’acompanyant tonto de moltes seleccions ja orientades i atorgades. En anglès, en italià, en espanyol, en català, tant se val la llengua i l’àmbit, tant se val el currículum que portes, els estudis, l’experiència, els valors, el reciclatge, la iniciativa... tant se val tot, les seleccions laborals obertes acaben tancant-se amb la promoció d’algú o alguna de la casa.

Ésser català és un problema, ésser un home és un problema, ésser heterosexual és un problema, haver estat a l’administració és un problema, passar del 50 és un problema, estar divorciat és un problema, viure a Vielha és un problema, no tenir cotxe és un problema, no mesurar metre 80 és un problema, ésser lliure i tenir iniciativa pròpia és un problema, tenir experiències en administracions de Països petits i no com USA és un problema, saber només l’anglès és un problema perquè necessito el francès i l’italià, defensar les nacions sense estat i les llengües minoritàries és un problema: les ONG internacionals son estatals, defensar els indígenes és un problema perquè les ONG no volen molestar directament al poder, i així un i mil problemes.

Quina llàstima. M’agradaria ésser negre, dona, homosexual, nacionalista d’Estat, islamista pluricultural, buròcrata enrrollat .... i llavors potser llavors, seria executiu d’una ONGs beneïda per algun Sant, o Sant Baró o comuna il·lustrada. Quina merda!.

.
Però no pararé i em canonitzaré com l’acompanyant persistent. Una manera de reclamar transparència. Serà, almenys, com un testimoni d’estil de com buscar feina solidària.

.

.

..

Acabo de llegir exhaustivament el mensual “Aran información” que publiquen a Barbastro. Sí, si a Barbastro de l’Aragó, tal com ho sentiu.

La primera sensació és que els socialistes aranesos no necessitaven, ni necessiten fer cap HUELHES electorals, ni cap publicació d’opinió, ni de partit, perquè el socialistes aragonesos ja els hi fan tota la feina. No només és tenir una línia editorial concreta, sinó que és també la priorització de les noticies, el disseny, la maquetació, els silencis, etc. etc, que fa de la publicació una potent eina encoberta d’opinió. Però estant en el seu dret i ells ho exerceixen en escreix. Que tinguin llarga vida, perquè així reforçarem la democràcia !!!.

La gent d’Aran Información sempre han estat simpàtics i gent educada. Quan m’he reunits amb ells, sempre m’hi he trobat bé. Però recordo un autèntic xoc de trens quan jo no els hi volia posar anuncis, sinó introduient l’aranès d’alguna manera.

A més, jo volia que passessin per un concurs públic d’ajuda a la premsa escrita, però ni ells ni el meu propi Conselh, mai va entendre la necessitat de la transparència econòmica del diner públic en premsa.

És evident que hi ha un dèficit profund entre els meus, que és creuen que els periodistes és compren, però també és evident que ells, -tant ètics i estètics-, sobre els diners atorgats directament, mai varen fer escarafalls, més aviat els exigien fora de concurs. Seguien la màxima aragonesa, aquella que diu “...a caballo regalado no le mires el dentado...pero pagar reconsagrados..”.

...

S’acaba de saber que la Comissió Europea ha multat a Telefònica per “abús de posició dominant”. A la Val d’Aran també s’hauria de multar algun polític, precisament per exercir un greu abús de posició dominant.

Mala peça al teler tenen aquells que volen governar de forma “participativa i de proximitat”, sinó entenen que per practicar això, necessiten a “l’altre”. I que és incompatible intentar aniquilar l’adversari i a la vegada vendre el discurs de la col·laboració.

A més, s’ha d’acabar la pràctica dual de cinisme que consisteix en fer obstruccionisme subtil a l’administració local que no és domina i a la vegada demanar col·laboració a nivell d’administració nacional a l’adversari.

Segons com segueixin jugant les cartes i com administrin els danys col·laterals electorals, és trobaran que entre ells dialogaran molt, però serà només entre ells, perquè només cal posar-se d’acord que el nacionalisme aranès no participa en res dels muntatges socialistes de base participativa, i llavors ja s’ho faran entre ells, això sí: clonats en tota mena de grups sectorials. Però per molt que ho vernisin, tots sabem que són els mateixos.

Si volen col·laboració, s’ha d’exigir coherència.

...

..................................


He intentat per segona vegada entrar els meus papers en una Oficina de l’atur a Vielha capital. Novament la documentació està mal feta. Ni el Conselh, ni la gestoria, ni les pròpies solucions de l’INEM, han donat resposta a uns problemes burocràtics que els nous gestors del Conselh Generau d’Aran haurien de resoldre.

Passar d’una cuina de fer olla aranesa i entrecots, a gestionar tota una administració, pot acabar passant el que passa ara: un elefant en una botiga de cristalleria. Un cuiner liderant el management de l’administració nacional aranesa. Al·leluia!!!.

No només el traspàs de poders ha estat una “xapuza”, és que les qüestions administratives del traspàs ronden la negligència i la mala fe.

A la Val d’Aran, el valor de l’estudi i el valor del treball professional ben fet, està de baixa. Els que ho reivindiquem som titllats d’il·lusos i d’emprenyadors.

Doncs, em nego rotundament a que és manipulin papers firmats per l’antic Síndic, com pretenen fer. Que el nou Síndic, novament em cesi i em firmi els papers.

Serà un cas divertit i singular a la petita historia de l’administració aranesa i als nens que no mengin, els hi diran en el futur, -intentant posar-los-hi la cullera de sopa a la boca-:

“... menja, menja petit, sinó dos Síndics et fulminaran com varen fer al JR de Ca Sarriulera ...”.

Tota una sentència terrorífica.


...

Tothom sap que la política té molts clars i obscurs, i moltes vegada, és absolutament despietada. No és tracte de criticar un color polític o un altre, perquè a totes les cases hi ha molta merda i molt de potiner deshumanitzat.

A Aran hi ha hagut canvis de colors en l’administració nacional i també en administracions locals. Per tant, hem pogut veure els nous a cada administració i un se’n fa creus de veure tants pinxos, de perquè tenen un nou càrrec, ja poden trepitjar a tothom.

Aquest fenomen és socialista, com és convergent. Un cop col·locats -uns i altres-, que els demés els bombin. Entre canvis, està ple de tècnics que saben del seu futur, perquè ho han sentit al bar, però ningú oficialment els hi ha comunicat res.

A mi, m’és igual que sigui un convergent, un socialista o un pepero: Un imbècil és un imbècil tingui la ideologia que tingui. I aquests dies fa vergonya veure tants “nous rics de càrrec” absolutament inútils en temes de recursos humans. Tot un flac favor a la política.

Per altra banda, desmobilitzar al personal perquè un ja esta ben assegut en una cadira institucional no només és delicte, és contradir la política de “proximitat” que dèiem que faríem des de les institucions.

----------------------------------------------------------------
Post dedicat a les col·legues de la O.T. de V e M.


...

Per a crear una bona i efectiva proposta nacionalista aranesa caldrà posar en marxa el que jo en dic la “pràctica del puzzle”, que no és altra pràctica que dinamitzar sectors limitats i desprès connectar-los tots en una dimensió nacional. Dit d’una manera directa: s’han de crear amb força les agrupacions locals, perquè siguin les peces que facin moure tota l’organització a nivell d’Aran.

Per la meva part, el que vull participar és en “l’Agrupació de Vielha de CDA”.

En una població: l’Ajuntament i els seus polítics són molt importants, però per sort fora de l’Ajuntament també hi ha vida. S’ha de llaurar a fons, per involucrar al personal també en les iniciatives polítiques, socials i culturals fora de les institucions.

I això encara adquireix més relleu quan, per la matemàtica, ha calgut fer un pacte de gestió a l’Ajuntament de Vielha e Mijaran que pot desfigurar la pròpia essència del nacionalisme aranès, sinó és juguen bé les cartes.

Un pacte de gestió, mai pot desfigurar un projecte polític que sigui coherent i sòlid, per això ens cal vida política a Vielha també a fora de les polítiques municipals.

Qui s’hi apunta?.

...

Ja és un fet que la propera tardor hi haurà el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa (CDA).

Aquest Congrés serà molt important i no consistirà en un simple esdeveniment d’imatge de cara la galeria, perquè tot canviï i tot quedi igual.

La pròpia forma d’arribar al dia del Congrés li donarà un caire d’autèntica renovació o no, tot dependrà de la dinàmica de treball que ja des d’avui se li doni.

Ha d’ésser el Congrés de la participació ciutadana, obert, transparent, enriquidor, plegat d’idees i dinàmiques engrescadores. Serà el rearmament moral: teòric i organitzatiu per convèncer a Aran de que és i que pot fer el nacionalisme aranès.

Ara que CDA a nivell nacional aranès és a l’oposició, és més que mai que s’han de difondre les idees de País a totes les llars i seria una bajanada pensar que estar a l’oposició és passar un desert en silenci. Avui més que mai la comunicació i la participació són necessaris.

...

..........


Que mirava jo sol, mentre m’increpaven i xiulaven davant l’Ajuntament de Vielha, el dissabte 16 de juny del 2007?

..........

..........

..........

..........

...